Quin déu estimem? (Mt 22,34-40)
Sembla anacrònic afirmar que el principal manament és estimar Déu amb tot el cor, quan avui dia hi ha tanta gent que viu sense Déu i no sembla que siguin pitjors que els creients. Segurament passa que, encara que no ho vulguem reconèixer, tots tenim algun déu, alguna realitat o idea suprema en la nostra escala de valors. I això acaba marcant les nostres vides d’una manera determinant.
Hi ha déus radicalment malignes, com podem veure en el cas de les persones que cauen en l’infern de la droga o en l’espiral de la violència.
Hi ha ideals que, tot i ser legítims, es tornen tòxics quan s’absolutitzen i es converteixen en ideologies, oblidant l’afirmació del papa Francesc: la realitat és superior a la idea. ¡Quantes vegades en la història s’ha provocat el sofriment de la gent, sacrificada en l’altar d’un cert concepte de pàtria, de justícia o de fe!
Hi ha realitzacions humanes que, de ser instruments al nostre servei, es transformen en veritables ídols als quals ens sotmetem i ho sacrifiquem tot. És el cas dels diners, tan útils i necessaris, però tan perillosos quan es converteixen en el criteri suprem de les nostres accions.
Hi ha, finalment, realitats molt bones, com és la família, que tanmateix no donen la talla quan els atribuïm el lloc de Déu. És injust i abusiu demanar a algú, siguin els pares, cònjuges o fills, que es converteixin en el referent absolut que dona sentit a tota una vida. Tots som limitats i ens equivoquem, tots passem i un dia no hi serem.
Hi ha un segon manament semblant al primer. Molt semblant. L’amor als altres com a si mateix. ¿Per què és tan semblant? En primer lloc, perquè en cada proïsme hi trobem una imatge de Déu. Hem estat creats a imatge i semblança seva. Per això la veritable prova que estimem Déu, a qui no veiem, és l’amor que professem envers les seves imatges, que són els éssers humans.
En segon lloc, perquè l’amor que Jesús ens proposa és de la mateixa mena que Déu ens té. En grec hi ha tres mots que podem traduir per amor. El primer és l’amor eròtic, un amor intens, instintiu, possessiu i exclusiu. És l’amor que predomina en una parella enamorada. El segon és l’amor d’amistat, fet d’afinitat, bona sintonia, correspondència. No exigeix exclusivitat però és selectiu: no podem ser amics de tothom.
Hi ha, finalment, l’amor que ve de Déu, un amor universal i gratuït, que no exclou ningú ni demana res a canvi. És l’amor que va moure Déu a crear el món i a salvar-nos per mitjà de Jesucrist. És l’amor que, per la força de l’Esperit, podem viure ja entre nosaltres.
Certament, en el nostre món d’avui els qui viuen sense Déu no semblen pitjors que els que diem que vivim amb Déu. Però, si de debò visquéssim segons aquest doble manament de l’amor, ¿no és cert que el món seria molt millor del que és ara?
Jordi Vila Borràs
