Previsió i perseverança (Mt 25,1-13)
Quan estudiava a la Facultat de Química, recordo que a final de curs no teníem més d’un examen a la setmana. Hi havia molta matèria i era impossible pretendre deixar-ho tot per a l’últim dia. Calia portar les assignatures al dia, procurant tenir els apunts ordenats i repassant la matèria donada a l’última classe per tal de poder entendre la classe següent. La darrera setmana, hores de colzes memoritzant el que calia i practicant la resolució de problemes.
En dues paraules, calia previsió i perseverança. Aquest és també el missatge que Jesús ens fa arribar en l’evangeli d’avui. El centre de la qüestió no rau a discutir si les noies que tenien oli de reserva n’havien de deixar a les altres, sinó a adonar-nos que no podem anar per la vida confiant sempre que els altres ens resoldran els problemes.
“Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora” de la trobada amb el Senyor. Ens podem passar tota la vida distrets en els nostres petits projectes i oblidar la gran missió i el manament que ens ha encomanat el Senyor. Des de la creació ha deixat la terra en les nostres mans perquè en tinguem cura, i des de Jesús no hi ha dubte que el manament principal és el de l’amor. Un manament inexcusable i intransferible: no podem esperar que ningú estimi per nosaltres. I no podem deixar passar de llarg les ocasions d’estimar que se’ns presenten cada dia. Com més temps passem sense prendre la decisió d’estimar, més arrela l’egoisme en nosaltres i es fa més difícil canviar. Qui sap fins quan hi serem a temps. I, quan vingui el Senyor, que només parla el llenguatge de l’amor, ¿ens hi sabrem entendre?
Jordi Vila Borràs
