Els cansats fan la feina (1Re 17,10-16 / Mc 12,38-44)
Les lectures d’avui ens fan veure que no pel fet de tenir més ets més feliç o ets més persona.
Una lògica simple ens fa pensar que, si necessites diners, cal que els demanis a una persona rica, i que, si necessites ajuda, cal que la demanis a algú que estigui desvagat.
Però la saviesa popular diu que “els cansats fan la feina”. Qui no fa res, generalment és que no té voluntat o no té capacitat per a treballar. En canvi, les persones actives sempre necessiten temps per fer tot allò que voldrien. He conegut alguna persona a l’atur que m’ha dit: “no sé com m’ho faré el dia que trobi feina, perquè ara no treballo i em falta temps”. Una cosa semblant experimenten moltes persones quan es jubilen i s’impliquen en responsabilitats familiars, eclesials, culturals o socials.
Una cosa semblant passa amb les riqueses materials. Sovint passa que els pobres són els més generosos. Anys enrere, quan l’economia era de subsistència i no hi havia cotxes ni televisors, les portes de casa eren obertes tot el dia. Si venia un pobre a demanar, no marxava sense un tros de pa, i fins i tot sovint se li posava un plat a taula. A mesura que ha augmentat el nivell de vida i les cases s’han anat omplint d’objectes cars, hem sentit la necessitat de protegir-nos i de tancar amb clau. Com més rics som, ens tornem més desconfiats. Quan un desconegut truca i ens demana alguna cosa, dubtem si és un pobre o bé és un lladre.
La Paraula de Déu ens convida avui a canviar la nostra mirada sobre les persones i la nostra actitud envers els altres. La gent del temps de Jesús quedava fascinada per la saviesa i el prestigi dels mestres de la Llei, que eren honorats per tothom i ocupaven llocs de privilegi. Però Jesús convida a fixar la mirada en una pobra viuda, una dona invisible als ulls de la gent, però capaç d’obrar amb una generositat i una confiança en Déu extrema.
Això mateix és el que va viure el profeta Elies a Sarepta, quan aquella dona viuda va ser capaç de compartir amb ell els últims aliments que els quedaven a ella i al seu fill.
Compartir generosament el nostre temps i els nostres diners amb els altres no és cap pèrdua, sinó que ens introdueix en la dinàmica de Déu, que és Amor i Donació. Tot el que podem donar ho acabem recuperant amb escreix. Això és així per a tothom, siguin quines siguin les seves creences. Els cristians, motivats pels ensenyaments de Jesús, hauríem d’excel·lir en aquesta dinàmica del compartir.
Jordi Vila Borràs
