L’altra vida (Lc 20,27-38)
Els saduceus no creien en la resurrecció dels morts, a diferència dels fariseus i de Jesús mateix. En l’evangeli d’avui veiem que, en el seu afany de posar Jesús en un compromís, s’acaben contradient ells mateixos: si, tal com defensaven, un home pot repudiar voluntàriament la seva muller, amb la qual cosa queda desfet l’acord matrimonial, no hi ha motius per defensar que el vincle entre marit i muller s’hagi de mantenir després de la mort.
Més enllà de l’anècdota, avui dia ens continuem qüestionant si hi ha una altra vida. No és una pregunta per passar l’estona. No n’hi ha prou de respondre que quan arribi el moment ho sabrem, perquè de fet la fe la supervivència després de la mort condiciona la nostra manera de viure ara mateix. Al capdavall, si amb la mort tot s’acaba, això vol dir que no hi ha res que duri per sempre, i per tant es tractarà de viure al dia sense pensar gaire en un futur que potser no veurem mai. En canvi, si ni tan sols la mort ens fa desaparèixer, hem de viure conscients que tot el que fem en aquesta vida romandrà per sempre amb nosaltres.
Fixem-nos que això té conseqüències en la manera d’entendre el matrimoni, però no després de la mort sinó ara mateix. Si tot s’ha d’acabar un dia o altre, no cal fer-ho durar més del compte. Quan s’acaba, s’acaba. Em sembla que molts casaments i divorcis avui dia són fruit d’aquesta mentalitat. És clar que es casen enamorats i amb el desig que el seu amor duri per sempre, però en el fons pensen que durarà el que duri, i que el dia que es deixin d’estimar seran lliures de seguir cadascú el seu camí. La realitat ens diu que les coses no funcionen així, i que, a banda de la doctrina cristiana sobre la indissolubilitat del matrimoni, cada dia es pot comprovar que, encara que l’amor desaparegui, el vincle es manté, si més no en els aspectes negatius: les ferides emocionals, les amistats que es perden, la intervenció d’advocats i jutges en allò que un considera la seva vida privada, les conseqüències sobre els fills… En poques paraules: quan un casat es divorcia no torna mai a ser solter, sempre serà un divorciat del seu primer matrimoni.
Ara bé, per a Jesús l’altra vida no és una mera prolongació o repetició d’aquesta. No és una reencarnació, sinó la vida definitiva. No morirem mai més. Serà manifestada la nostra identitat més profunda de fills de Déu. I, per tant, res del que vivim ara desapareixerà sense deixar rastre, però tot serà superat. Fins i tot el matrimoni. No és que al cel marit i muller se separin. Que estiguin tranquils les viudes i els vidus que enyoren la seva parella, que segur que al cel la retrobaran. Però la unió que viurem al cel tots amb tots serà molt més forta que la unió que ara pot experimentar la parella més unida d’aquest món. Al cel el matrimoni no queda esborrat sinó superat per un vincle que encara no podem imaginar.
I aquest és, en definitiva, el sentit del celibat cristià. ¿Per què hi ha homes i dones que no es casen per amor a Déu? ¿És que Déu els pot prohibir una cosa que en si mateixa és bona? ¿És que els que es casen no estimen tant Déu? No. Simplement és perquè Déu els ha fet el do d’anhelar ja des d’ara aquesta unió que viurem al cel, una unió millor que el millor matrimoni. El matrimoni cristià és un sagrament perquè l’amor humà és signe i presència de l’amor diví en les nostres vides. Complementàriament, el celibat cristià ens recorda que Déu ens ha creat perquè participem del seu amor, i que cap amor humà no ens pot satisfer del tot.
Jordi Vila Borràs
