Pacte de sang (Ex 24,3-8 / Mc 14,12-16.22-26)
Recordo haver vist alguna pel·lícula en què dues persones es fan cadascuna un tall al palmell de la mà i les ajunten perquè es barregin les sangs. És un pacte de sang, signe d’una unió indeleble. Es tracta d’una pràctica que cal evitar absolutament per l’alt risc de contagi de malalties com la SIDA o l’hepatitis, però cal reconèixer que té una força simbòlica brutal.
En temps de Moisès, Déu va proposar al poble d’Israel una aliança de fidelitat, i la van segellar amb la sang de vedells aspergida sobre l’altar i sobre el poble. L’aliança definitiva de Déu amb la humanitat sencera ha anat encara més enllà: ha estat segellada amb la sang del mateix Fill de Déu, “vessada per nosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats”.
Encara que, sobretot per raons higièniques, en les misses habituals no bevem tots del mateix calze, queda clar que la comunió amb el Cos de Crist té el mateix valor i significa el mateix: un pacte de sang entre Déu i nosaltres.
Un pacte en què ell ja ha fet la seva part. Ha donat la vida per salvar-nos, ens ha obert les portes del seu Regne. I nosaltres anem fent la nostra part quan procurem viure “en el Senyor”, és a dir, amb el pensament i el cor units a ell i obrant en coherència amb el que ell ens ha ensenyat.
Un pacte de sang entre dues persones és sagrat. Profanar-lo és una ofensa molt gran. En canvi, a vegades sembla que podem acostar-nos a l’eucaristia per simple rutina o com un joc sense importància. Ens cal recuperar la reverència i l’estupor davant de la grandesa de l’amor que se’ns dóna en l’eucaristia.
No vull dir que hàgim de tenir por per si Déu ens castigui per combregar malament. De fet, per ben preparats que estiguem, sempre haurem de dir ben de debò allò de “Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva”. Però sí que ens cal la consciència de saber que, en cada comunió, és ell qui entra a casa nostra, i que l’hem de rebre amb honor, amb agraïment i amb el propòsit de correspondre a l’amor que ell ens mostra.
Jordi Vila Borràs
