Per què no sóc prou feliç? (Lc 9,11b-17)
Hi ha una cosa en què tots els éssers humans estem d’acord: les coses no són com haurien de ser, no som prou feliços. Ara bé, més enllà d’aquesta constatació, les estratègies adreçades a millorar el món són molt diferents.
Hi ha qui diu: no sóc feliç perquè no posseeixo prou coses. D’aquí neix la societat capitalista i consumista en què ens trobem, d’aquí neixen les grans desigualtats econòmiques, la crisi financera i moltes de les guerres que assolen el nostre món, sobretot els països productors de matèries primeres.
Hi ha qui diu: no sóc feliç perquè no estic prou segur. D’aquí neixen els exèrcits, l’escalada armamentística, les dictadures, les forces repressives, la manca de llibertats de consciència, d’expressió, d’associació, de moviments…
Hi ha qui diu: no sóc feliç perquè els altres són diferents. D’aquí neixen el control social, les modes, les discriminacions, les sospites i les maledicències entre veïns i entre companys de feina.
Hi ha qui diu: no sóc feliç perquè no em trobo bé. D’aquí neix la medicina, la psicologia, els llibres d’autoajuda i tantes teràpies i tècniques de meditació.
Tot plegat són camins, més o menys encertats, de recerca de la felicitat. En l’evangeli d’avui, davant de la necessitat peremptòria de tanta gent, els deixebles suggereixen a Jesús que cal dir-los: mireu, aquí no tenim el que necessiteu; disperseu-vos i que cadascú s’espavili com pugui.
En canvi, Jesús els mana: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». I els alimenta de pans i peixos amb un ritual que ens evoca immediatament l’eucaristia. És per això que avui llegim aquest evangeli en la solemnitat del Cos i la Sang de Crist. Jesús és l’aliment que sadolla la necessitat, la fam i set que tots els humans portem a dintre. Per això avui adorem especialment l’eucaristia i l’oferim a tothom, traient-la al carrer. Perquè Jesús és l’aliment que ens fa falta.
Sí, l’Església té comptes corrents (menys del que molts es pensen) i propietats (que rendeixen poc i costen molt de mantenir), però aquestes no són les seves riqueses. L’Església té unes normes (algunes de dret diví i moltes de dret canònic) que regulen els drets i deures i les activitats dels cristians i que donen una certa seguretat, però aquesta no és la seva seguretat. L’Església té ordes, congregacions i moviments per als qui volen viure la fe en comú, segons un determinat estil de vida, però aquesta no és la cohesió de l’Església. L’Església té mètodes de pregària, de meditació, de revisió de vida i d’exercitació espiritual que no tenen res a envejar als d’altres tradicions religioses, però aquesta no és la font del veritable benestar.
La veritable riquesa de l’Església és Jesús, i ell se’ns dóna com a aliment en l’eucaristia. A molts cristians d’avui la missa els sembla una obligació imposada per l’Església, no l’acaben d’entendre, s’hi avorreixen… Segur que sempre es pot millorar la manera de celebrar-la, però això no ens ha de distreure del paper tan important i tan central que té en la nostra fe i que ha de tenir en la nostra espiritualitat.
Jordi Vila
