Viuen en Déu (Jn 17,24-26)
Dels difunts, ens dol l’absència. La imatge del vaixell que salpa lentament mentre des del moll la gent saluda amb tristor ens mostra clarament que tot comiat és un esquinç interior, l’amputació d’un fragment de cor que se’n va amb aquell que acomiadem.
Però els difunts també són presents. Fer el dol vol dir anar prenent consciència que la persona difunta continua vivint dins nostre, que l’hem incorporada i forma part del nostre jo més veritable. Lamentem no tenir-la al costat, però la conservem en la memòria i en el cor.
Tothom pot fer un dol ben fet, siguin quines siguin les seves creences sobre el més enllà. Però els cristians ho tenim encara més fàcil, perquè creiem que, a més de viure dins nostre, la persona difunta viu en Déu. La seva existència ha arribat a la meta per a la qual havia estat creada. I això ens omple de confiança i d’esperança: malgrat tots els dolors i els comiats, creiem que un dia experimentarem la trobada definitiva i la gran abraçada en el si de Déu.
Jordi Vila
