Al cel no hi ha desconeguts (Jn 14,1-6)
Tots hem patit la mort d’alguna persona molt estimada; els pares, l’espòs o l’esposa, un fill, un gran amic… Hem hagut de fer el dol, que no és mai fàcil i que a vegades és realment difícil. La vida continua, però passen els anys i el record no s’esborra. Preguem per ells, de tant en tant els trobem a faltar, de tant en tant els sentim a prop…
Segurament més d’un centenar de vegades al llarg de la vida ens sentim afectats per la mort d’alguna persona coneguda, sigui un parent llunyà, un company de feina o un veí, i sentim la necessitat de mostrar el condol a la família i d’assistir al funeral.
De tant en tant els mitjans d’informació ens informen d’un accident, una guerra, un atemptat o una catàstrofe natural en què es comptabilitza un nombre considerable de morts. Ho lamentem una estona mentre veiem les imatges i de seguida ho oblidem: són persones desconegudes per a nosaltres.
Cada dia moren milers i milers de persones en tot el món sense que ho sapiguem i sense que ens afectin en absolut. Morir és normal i inevitable.
Els que creiem en la vida eterna és normal que alguna vegada somiem o fantasiegem sobre la nostra trobada amb els éssers estimats quan arribem al cel. És fàcil muntar-se una pel·lícula. Anar voltant sobre els núvols, entre milions d’ànimes desconegudes, fins que topem amb la persona que buscàvem i ens fonem en una llarga abraçada. Com a somni és bonic i té la seva gràcia, però hi ha coses molt importants que fallen.
Una d’elles és que al cel no hi haurà desconeguts. Creiem en la comunió dels sants. En aquest món patim indiferència i ignorància envers la immensa majoria dels éssers humans. No els coneixem de res. Al cel no serà així. S’haurà revelat la nostra identitat més profunda, que és la de fills de Déu, i per tant també la nostra germanor universal. Tots ens coneixerem i ens estimarem com a germans.
Per això és bo que avui, mentre encara som a la terra, preguem per aquests amb qui compartirem la plenitud de vida. No crec que les nostres pregàries els portin al cel. És la creu de Crist, és la gràcia de Déu que ens salva, i no el poc que podem fer els uns per als altres. Però sí que ens ajuda a nosaltres en el camí de la vida, perquè ens porta a anticipar la comunió que esperem viure tots plegats en el Regne de Déu.
Jordi Vila Borràs
