Dues mares (Gn 3,9-15.20 / Lc 1,26-38)
Malpensa i encertaràs, diu una frase feta que ve dels temps d’Adam i Eva. ¿Què és el primer pecat, sinó un monument a la desconfiança? Eva i Adam no es fien que el precepte del Senyor-Déu de no menjar del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal sigui un acte de bona voluntat per preservar-los dels mals que els sobrevindrien. No es fien de Déu, ambicionen de fer-li la competència i s’atreveixen a menjar del fruit. I la desconfiança s’apodera d’ells: és el primer signe de la pèrdua del benestar de què havien gaudit fins aquell moment en el paradís. Adam s’amaga de Déu perquè va nu i s’espolsa les culpes al damunt d’Eva, qui fa el mateix amb la serp.
I així hem anat escrivint la història fins al dia d’avui. Guerres, estafes, enganys, egoismes… són manifestacions universals de la desconfiança malaltissa i primigènia que ens posseeix. Fins i tot ens burlem de les persones que s’atreveixen a confiar, i diem que van amb el lliri a la mà.
Amb Maria es trenca aquest cercle viciós secular. En rebre de l’àngel l’anunci d’una proposta divina tan inesperada, Maria intueix que es tracta d’una segona oportunitat que Déu dóna a la humanitat. I ella, erigida en segona Eva, corregeix la relliscada de la primera i confia incondicionalment en Déu: «Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules».
Un trencament tan radical amb la història del pecat de la humanitat no es podia fer sense una intervenció especial de Déu. Això és el que avui celebrem: que Maria, des de la seva concepció, havia estat preservada per Déu del pecat. Per això va poder pronunciar un sí tan net, tan absolut, tan confiat. Tant, que Déu mateix va decidir confiar-se a ella i esdevenir fill seu per tal de començar així la seva aventura humana. La nova humanitat inaugurada per Jesús és filla de la confiança de Maria envers Déu i de Déu envers Maria.
Jordi Vila Borràs
