Punt d’unió (Lc 1,26-38)
Sembla que estem vivint una revifada dels masclismes, dels racismes i de l’odi en general. Hi ha un partit polític que nega la violència de gènere. Hi ha futbolistes negres que abandonen el camp plorant, farts de sentir insults humiliants. Hi ha polítics que toleren l’ensenyament de la religió catòlica a les escoles però que s’esparveren només de pensar que els musulmans també poden reclamar el seu dret. Hi ha gent enfadada perquè estan convençuts que des de Càritas només ajudem als de fora i no fem res pels d’aquí.
No em puc estar de dir que aquestes actituds, encara que sovint es disfressin de defensa de la nostra identitat catòlica, són totalment contràries a la voluntat de Déu tal com Jesús ens la va ensenyar en totes i cadascuna de les pàgines dels evangelis. Crec que val la pena tenir-ho molt en compte, avui que, perquè celebrem simultàniament la Immaculada Concepció de Maria i el diumenge II d’Advent, se’ns convida a mirar alhora cap als inicis i cap a la meta de la nostra història de salvació.
La primera lectura ens mostra com el primer pecat és a l’origen de la primera desavinença. L’home culpa la dona, la dona culpa la serp, i des d’aleshores no hem parat mai de buscar culpables. El mal sempre ve de fora, la culpa sempre és dels altres, i que bé que aniria tot si no haguessin vingut aquells a espatllar-ho… Això passa fins i tot dins de les comunitats cristianes. ¡Tants cismes i dissensions que s’han donat en la història de l’Església i que ens continuen dividint! El llibre dels Fets és testimoni de com això ha passat des dels temps apostòlics. El mateix dia de Pentecosta hi havia reunits, en aquella sala on es trobaven tots junts per pregar, dos grups ben configurats: els deixebles i els familiars de Jesús. Poc després veiem com les vídues de llengua grega es queixaven que, en la distribució d’ajudes als pobres de la comunitat, eren discriminades respecte de les de llengua hebrea. Més tard van aparèixer les diferències entre els cristians d’origen jueu i els d’origen pagà.
És en aquest context que sant Pau exhorta els cristians de Roma a «estar d’acord en Jesucrist, perquè ben avinguts de cor i de llavis, glorifiqueu Déu, el Pare de Jesucrist, el nostre Senyor». I encara hi insisteix: «accepteu-vos els uns als altres com el Crist us ha acceptat», tant els que venen del judaisme com els del paganisme.
Maria va ser concebuda exempta de pecat, i per tant també de tota llavor de discòrdia. Així com Eva va voler espolsar-se del damunt la culpa que li pertocava, Maria va acceptar obedient la voluntat de Déu i va acceptar, amb tot el dolor que li suposava, que el seu Fill carregués damunt seu el pecat del món per tal de salvar-nos de la mort i reconciliar-nos per sempre. Segurament per això també, el dia de Pentecosta, quan l’Esperit va engendrar l’Església, Maria apareix com el punt d’unió entre aquells dos grups contraposats dels deixebles i els familiars de Jesús.
Penso que pot ser un bon recurs, cada cop que sentim en nosaltres la temptació de l’odi i de la divisió, recórrer a Maria com a Mare. La mare és el punt d’unió entre els germans. Ella ens recorda que venim d’un origen comú, que som fruit d’un únic amor. Ens diu la Bíblia que tots els éssers humans venim d’una mateixa parella. Les divisions van arribar després, fruit amarg del pecat. I diu la Bíblia també que caminem cap a un destí comú, cap a la casa pairal (la casa del Pare), on seurem tots a taula, una mateixa taula per a tots, a compartir el banquet del Regne amb les dones maltractades, amb els nostres veïns musulmans i amb els futbolistes negres, que també són germans nostres.
Jordi Vila Borràs
