Les ovelles a la dreta (Mt 25,31-46)
– Jo era encarregat d’un supermercat. Treballador i honest, m’hi vaig estar molts anys fins que vaig arribar a la jubilació. Els directius de la cadena estaven contents amb mi. Un dia els vaig convèncer perquè signéssim un conveni amb Càritas. Quan vèiem que una remesa de productes no tenia sortida comercial, els els donàvem amb temps suficient perquè els poguessin distribuir abans que arribessin a la data de caducitat. Jo procurava que això passés sovint, sense que afectés els guanys de la botiga, i els directius no em van cridar mai l’atenció. El Senyor m’ha dit: Vine, beneït del meu Pare, perquè tenia fam i em vas donar de menjar.
– Quan em vaig quedar a l’atur vaig decidir que no em podia passar tot el dia buscant feina i acumulant fracassos. A més, volia fer alguna cosa de profit. I vaig entrar de voluntària a Mans Unides. Em cuidava de la secretaria i de les relacions amb els socis. Sense anar-hi mai, vaig aprendre moltes coses del Tercer Món. I era molt gratificant saber, al cap de l’any, quins projectes de desenvolupament havíem pogut finançar. El Senyor m’ha rebut amb el dossier de la perforació d’un pou d’aigua potable en un poblat del Níger, i m’ha dit: Quan tenia set, em vas donar beure.
– No m’agrada parlar del meu passat, la meva vida va ser molt trista. Però aquí no hi ha res que es pugui amagar. Jo era una fulana. Com tantes altres, em van treure del meu país amb enganys i després em van esclavitzar. Treballava a la carretera. Després, quan vaig perdre la salut, em van tancar en un club. I d’allà vaig anar a l’hospital a morir. Dintre de tot, a la carretera em sentia lliure per unes hores. A vegades venia un pobre home. No era com els altres, de mirada dura i dominant. Ell abaixava els ulls i plorava. Jo no li feia cap pregunta, l’abraçava i plorava amb ell. Quan se n’anava, em sentia neta i reconfortada. Avui el Senyor m’ha dit: Entra, seràs feliç perquè has plorat.
– Jo tenia un futur prometedor. M’acabaven d’oferir una feina molt ben remunerada a l’estranger, quan la mare va començar la davallada. Jo li hauria pogut pagar una bona assistència, no li hauria faltat res de res. Bé, sí, li hauria faltat la meva companyia. No em vaig resignar a veure-la un dia al mes, i vaig renunciar a l’oferta laboral. Se’m van tancar algunes portes professionals, però vaig poder veure la mare gairebé cada dia durant els cinc anys que va durar. El Senyor m’ha dit: Quan estava malalt, em vas visitar.
– Doncs jo era un futbolista d’elit, ja em coneixeu, oi? Ara el Senyor m’ha cridat i m’ha felicitat pel joc net i perquè he estat un bon exemple per als infants. Els altres títols, tant se li’n dóna.
– Doncs jo era polític, i m’ha fet entrar dient: Entra, que ets un administrador bo i de tota confiança.
– Doncs jo era monja de clausura i m’ha dit: Gràcies per les pregàries i pels entrepans que em preparaves quan trucava vestit de pobre.
I així el banquet s’anirà omplint de tota mena d’ovelles: analfabets i científics, creients i ateus, blancs i negres, heterosexuals i homosexuals, gent d’ordre i gent perduda, amb qui el Senyor s’haurà fet trobadís de tantes maneres diferents, sempre per tal de poder acabar dient a tothom: Vine, entra, beneït del meu Pare…
Jordi Vila Borràs
