Donar la cara i donar la vida (Lc 23,35-43)
El 23 de febrer de 1981 ha estat segurament la data dels temps moderns en què la monarquia espanyola ha gaudit de més popularitat. Feia poc més de cinc anys que el rei Joan Carles I havia pujat al poder com a successor del dictador Francisco Franco. Malgrat el pessimisme i la por ambiental, semblant als que vaig notar a Polònia el 1989, quan el règim comunista trontollava però encara no havia caigut el mur de Berlín, el rei i Adolfo Suárez van aconseguir liderar una transició pacífica a la democràcia.
Aquell 23-F, una revolta d’elements de la guàrdia civil i de l’exèrcit va fer témer el pitjor. El tinent coronel Tejero va assaltar el Congrés de Diputats i va retenir tot el govern. Van sonar trets i hi va haver molta confusió. Mentrestant, unitats de la divisió cuirassada Brunete es movien per Madrid, i a València hi havia tancs al carrer. Aleshores, després d’unes hores d’angúnia, va aparèixer el rei a la televisió i va refermar el seu compromís amb la democràcia. Com a cap de les forces armades, va comminar els rebels a sotmetre’s als seus superiors, i les tropes a tornar a les casernes. El rei havia donat la cara, i el malson es va acabar.
Ha plogut molt des d’aleshores, el rei ha tingut unes quantes relliscades i ha perdut prestigi, però aquell 23-F ens serveix per entendre el que s’espera d’un cap d’estat, tant se val que sigui rei o president de la república: és algú que ha de donar la cara per garantir el bé comú, per damunt dels interessos personals o partidistes.
És en aquest sentit que Jesús és rei de tot el món. Quin és el màxim bé comú? El bé més comú de tots és el que afecta tota la humanitat, no pas una societat concreta. El màxim bé és el que no esgota els seus efectes en el temps, sinó que perdura eternament. El màxim bé comú és, doncs, la salvació eterna de tota la humanitat. Doncs bé, això és el que Jesús ha vingut a obtenir: “Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell” (Jn 3,17).
La mort en creu de Jesús va ser el seu 23-F. No va donar tan sols la cara, sinó fins i tot la vida per tots nosaltres. El seu amor i el seu perdó van vèncer, ja des de la creu, l’odi i la crueltat que el condemnaven. N’és prova la promesa de salvació que va rebre aquell criminal que al darrer moment de la seva vida va girar la mirada vers ell: “T’ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís”.
Jordi Vila
