No fem esperar el paradís (Lc 23,35-43)
Si algú pensa que això de celebrar Crist Rei és una reminiscència dels temps de l’Església poderosa i triomfalista, només cal que repassi l’evangeli d’avui. Celebrem un rei que té per tron la creu, per corona les espines clavades a la pell, i l’única porpra que el cobreix és la sang que vessa per les ferides dels assots, els cops i les caigudes.
Jesús no va parar mai de predicar el Regne de Déu. Anunciava que era a prop. Què volia dir? Que Déu era a punt de posar el món sota el seu domini, de convertir-lo en allò que sempre ha volgut que sigui però que es va malmetre a causa del pecat de la humanitat. Jesús anunciava el Regne, i des de la creu en va ser proclamat rei per mitjà d’un rètol que pretenia ser irònic i va esdevenir profètic.
Sí, Jesús és rei perquè ha vençut els enemics. Va començar fugint d’Herodes, però en la seva fugida es va unir per sempre al gran exèrcit dels proscrits, els perseguits i els exiliats. I va coronar amb el martiri aquells innocents que, sense poder encara parlar, van donar testimoni d’ell i van entrar a la glòria. Va continuar la seva campanya victoriosa vencent el temptador al desert, en aquella escena carregada de simbolisme que expressa que, com a ésser humà, va experimentar els mateixos impulsos i passions que tots nosaltres, però que sempre els va saber dominar i ordenar envers la missió que el Pare li havia encomanat.
Ara, des de la creu, condemnat, humiliat, vexat, anul·lat als ulls de tothom, és a punt de vèncer el darrer enemic, que és la mort, i instaurar el seu regne amb caràcter universal i etern. Si tot l’odi que li han llençat al damunt no li ha impedit que perdonés els qui el crucificaven, si la mateixa mort i la sepultura no han evitat que es presenti vivent davant dels deixebles i els infongui el seu Esperit, ¿qui podrà escapar del poder del seu Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau?
Ni els pitjors crims no ens allunyen del seu poder. Aquell criminal clavat a l’altra creu del Calvari, veïna a la seva, prou que es mereixia la condemna. Ell mateix ho reconeix. Però, amb una sola i tímida petició de benvolença, Jesús en teu prou per decidir-se a associar-lo al seu destí, a convidar-lo al seu Regne. Per això ha vingut, per això és clavat a la creu. Per fer-se càrrec dels pecats de tothom i obrir de bat a bat les portes del paradís. Agraïm-li aquesta gràcia immensa que ens ha fet i procurem viure des d’ara tal com ell ens ha ensenyat per tal que no hàgim d’esperar al final de la nostra vida per entrar al paradís, sinó que aquest món nostre sigui cada cop més el Regne que ell ha vingut a instaurar.
Jordi Vila Borràs
