Un Déu enamorat (Is 62,11-12 / Lc 2,15-20)
Sí, cal deixar ben clar que una cosa és enamorar-se i una altra estimar. Enamorar-se és qüestió d’hormones, és una tempesta irrefrenable d’emocions que sovint ens fa cecs i ximples. L’amor, en canvi, abraça totes les facultats de la persona i fa que arribem a donar el millor de nosaltres mateixos.
Dit això, cal reconèixer que enamorar-se és necessari. Qui no s’ha enamorat mai té tots els números per arribar a convertir-se en un perfecte egoista. Perquè interessar-se per una altra persona és cansat i sincerar-se davant seu és arriscat. La raó freda ens diria que no surt a compte, que és més segur restar en la còmoda tranquil·litat del petit món personal abans que llançar-se a l’aventura de la conquesta d’un món desconegut. De fet, l’enamorament és la gran injecció d’energia que la natura ens dispensa per assegurar que la majoria de nosaltres sentirem la necessitat de trobar una parella i acabarem donant lloc a una nova generació, de manera que l’espècie pugui continuar endavant. Per desgràcia, els nostres governs i empresaris són més curts de vista que la natura i han aconseguit que tinguem una taxa de natalitat de les més baixes del món.
Quan els pares veuen que un fill o filla s’enamora, els envaeix una estranya barreja d’alegria i de patiment. Alegria per l’etapa de vida intensa i d’experiències incomparables que suposa l’enamorament. Patiment per les ximpleries que es poden arribar a fer i per les seves conseqüències indesitjables.
Diu el profeta Isaïes que Jerusalem serà anomenada “La-que-té-un-enamorat”. Sí, ben bé es pot dir que només un Déu enamorat de la humanitat pot fer una ximpleria tal com encarnar-se. Ser un infant que encara no parla, passar fred, ser l’atracció d’aquells pobres pastors bruts i ignorants… tot això només pot fer-ho un Déu enamorat. Tant, que es va posar a disposició de tots els qui el necessitaven; tant, que es va fer seus els nostres pecats perquè nosaltres no haguéssim de sofrir-ne més les conseqüències; tant, que va donar la vida per nosaltres.
En les parelles sempre n’hi ha un que té la iniciativa, un que s’ha enamorat espontàniament i ha anat enamorant l’altre a base d’esforç i insistència. Així és Jesús amb nosaltres. Ell s’ha enamorat primer. Deixem que ell ens enamori. Els infants tenen el poder de suscitar fàcilment l’amor. Enamorem-nos d’ell ara que és infant, i mantinguem-nos-hi fidels, sabent que ell sempre ho ha estat i ho serà envers nosaltres.
Quan algú s’enamora bojament, hi ha una certa transferència dels gustos i afeccions de l’altra persona. Recordem la Jenifer dels Catarres: “em tunejaré el cotxe per tu, anirem a Pont Aeri els dos junts”. Doncs bé: si ens deixem enamorar per Jesús, segur que també acabarem enamorats dels més petits, dels pobres, dels pastors que vetllen al ras, de tot ésser humà necessitat de la salvació de Déu.
Jordi Vila Borràs
