Jesús i l’elefant (Jn 1,1-18)
És molt conegut aquell conte oriental que diu que sis cecs es van acostar per primera vegada a un elefant encuriosits per saber com era. El que li va tocar el llom deia que era com una paret, el que acariciava l’ullal deia que era com una espasa, el de la cua deia que semblava una corda, el de l’orella un ventall, el de la trompa una serp, el que va anar a parar a la pota deia que era com el tronc d’un gran arbre. No paraven de discutir entre ells fins que l’amo de l’elefant els va ajudar a integrar en un tot les percepcions parcials de cadascú.
«En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares». Sí, molts camins ens acosten a Déu. La contemplació de l’ordre dinàmic i creatiu de la natura i el cosmos immens, l’anhel de pau, justícia i bondat en el fons de tot cor humà, l’experiència artística que ens eleva vers una bellesa superior, el silenci que ens obre a una consciència més ampla, els retalls de saviesa continguts en totes i cadascuna de les tradicions religioses de la humanitat, la gosadia indescriptible de la veritable pregària, l’experiència de l’amor i la donació d’un mateix que es pot viure en la família, en el voluntariat o en qualsevol ambient…
En el poble d’Israel l’experiència de Déu venia molt marcada pels profetes, aquells personatges que pronunciaven paraules carregades d’un caràcter diví. Per mitjà d’ells el poble havia anat descobrint un Déu proper, compassiu i benigne, però també exigent, gelós, intolerant de la injustícia i la corrupció. Per mitjà dels profetes havia anat també creixent l’expectativa d’una intervenció divina novedosa, la vinguda del Messies, algú que salvaria el poble de l’opressió en què es trobava i que alhora revelaria Déu fins a un punt mai vist.
I aquí podem deixar anar la imaginació com ho feien molts jueus d’aquella època. ¿Com serà la vinguda del Messies? ¿Veurem un carro de foc enmig dels núvols? ¿Com deuen ser els exèrcits celestials? ¿Per on arribaran? ¿Com els hem de donar la benvinguda? ¿Què cal fer per estar preparats per al gran dia?
I vet aquí que topem amb la sorpresa, la grandesa i la màgia del Nadal. Déu no envia ningú sinó que ve en primera persona. Amb tot el poder i majestat d’un nadó nascut en condicions precàries, és a dir, gens ni mica. Ell que és la llum veritable, neix de nit sense enlluernar ningú. Ell que ha vingut a salvar tothom, no es pot valer per si mateix i necessita que la mare el faixi amb bolquers. Ell que és el rei de l’univers neix al lloc més pobre i rep la visita dels més humils, els pastors.
Podem continuar buscant Déu en la natura, la bellesa, la justícia, el silenci, la saviesa, la pregària, etc., però no hem d’oblidar mai que, com els cecs del conte oriental, només copsarem retalls de l’elefant mentre no ens obrim a reconèixer Déu en aquest infant que ens ha estat regalat aquesta nit i que ve a donar la vida per nosaltres.
Jordi Vila Borràs
