Acudir a Maria (Mt 1,1-16.18-23)
Encara que avui és diumenge, a l’arxidiòcesi de Tarragona celebrem la solemnitat del Naixement de la Benaurada Verge Maria, que és la nostra patrona. Cal dir que és una festa sense gaire rellevància teològica. El 8 de desembre, dia de la seva concepció immaculada, sí que té un gran contingut, atès que ens permet parlar del designi salvador de Déu i del fet que Maria va ser la primera a experimentar l’acció redemptora de Jesús ja abans de néixer. Avui celebrem el naixement de Maria senzillament perquè han passat nou mesos des de la seva concepció, el temps que sol durar l’embaràs.
Les Escriptures no ens diuen res del naixement de Maria. Hi ha tradicions piadoses i populars que no són prou consistents per donar contingut a una homilia. Però crec que en la festa d’avui sí que hi ha una cosa molt significativa, i és el fet que ha donat empara litúrgica al fenomen de les marededéus trobades: tantes i tantes tradicions d’imatges de la Mare de Déu, trobades fa molts i molts segles per un pastor o una persona molt senzilla. Imatges que no han volgut ser mogudes del lloc fins que se’ls hi ha construït una ermita o un santuari.
Això és alta teologia del poble senzill. És la seva manera de dir que la mare vol ser a prop nostre, i per això es fa trobar dalt d’un arbre o sota una pedra, o directament s’apareix a qui menys s’ho espera. Ella s’empadrona al nostre poble, es fa veïna i fins i tot vol ser coneguda pel nom de casa seva, tal com abans era costum als pobles. I així tenim santa Maria de la Pineda, del Claustre, del Camí, de Montserrat, de Núria o de la Fuensanta. No em direu que no és tot un gest d’arrelament, d’encarnació, de proximitat, d’amor concret. Hi ha persones que es passen anys i anys vivint en un poble i no s’hi integren. Sempre van de forasters. No és el cas de Maria. Allà on va, s’empadrona, aprèn la llengua i s’integra.
I vol que li fem una casa, sigui una petita ermita o un gran santuari, ella es conforma amb qualsevol cosa. Però vol tenir una llar on poder-nos acollir. Tots sabem què vol dir anar a ca la mare. Sovint la vida és dura, hem pogut tenir un gran disgust o n’hem feta una de molt grossa. Però a ca la mare els fills sempre hi tenen la porta oberta, o almenys així hauria de ser. Si hi ha un retret és perquè ens farà bé, i mai no falta l’abraçada.
Fixem-nos també que molt sovint Maria vol ser venerada fora vila. A la perifèria. A un lloc on cal anar-hi expressament. Així la romeria o el pelegrinatge va excitant el desig de la trobada. Anar-hi amb il·lusió i tornar-ne amb satisfacció. Però segurament hi ha també una altra raó per la qual Maria vol viure lluny, als marges. Hi ha gent que és expulsada de la ciutat. Declarats persona non grata. Els jutges dicten ordres d’allunyament. Cal marxar, On acudir? A Maria. Ella és mare de tots, però sobretot dels que més ho necessiten. Mare dels que no tenen mare i dels que no tenen ningú.
Jordi Vila Borràs
