Fe, silenci i treball (Lc 2,41-51a)

Sense dir res, Josep és per a tots nosaltres un exemple i un estímul de primera línia en molts aspectes de la nostra vida cristiana.

En primer lloc perquè va ser un home bo. En saber que la seva promesa Maria estava embarassada, i abans de rebre cap missatge diví, ja havia decidit de repudiar-la en secret. Era l’única manera de salvar-li la vida, perquè en cas d’acusar-la d’adulteri l’estava condemnant a la lapidació. Amb aquell repudi secret, en canvi, era ell qui quedava malament davant de la gent. Hi tenia dret legalment, però repudiar una dona després d’haver-la deixat embarassada era de males persones.

També perquè va ser un home de fe. En rebre per mitjà d’un somni l’avís de l’àngel sobre l’origen diví de Jesús, Josep no va dubtar a creure-ho. Fe i obediència a Déu en acceptar la missió que li havia estat encomanada de ser custodi d’aquell infant i de la seva mare Maria.

Home del silenci i del treball manual. Patró dels obrers i artesans, i especialment dels fusters. Treball manual que imaginem unit a la pregària i a la contribució que tots hem de fer, per humil que sigui, al progrés del món que Déu ha creat i ha posat en les nostres mans.

Patró de l’Església, car en aquella família de Natzaret podem veure el primer embrió d’església domèstica, de comunitat de fidels aplegats al voltant de Jesús, que és el que tota família cristiana està cridada a ser.

Patró, finalment, de la bona mort. Perquè, encara que els evangelis canònics no en diuen res, sempre hem imaginat que va morir acompanyat de Jesús i de la seva esposa Maria. I aquesta és la millor companyia que qualsevol cristià pot desitjar en vida i a l’hora de la mort.

Ell és el primer a qui Jesús infant es va adreçar amb el mot “abba”. Després, ja d’adult, Jesús també s’adreça al Pare amb aquest mot tan entranyable. Quin honor i quin privilegi tan gran per a Josep que l’infant Jesús descobrís la paternitat a través de la seva persona. Tant de bo que tot infant pugui tenir un pare tan amorós i tan fidel com ho va ser Josep per a Jesús.

Jordi Vila Borràs

Messi, Kubala i Samitier (Lc 9,28b-36)

Glòria i creu, creu i glòria. Jesús transfigurat, amb el rostre trasmudat i el vestit espurnejant, parla amb Moisès i Elies del traspàs d’ell que s’havia d’acomplir a Jerusalem. I serà precisament aquest traspàs, amb l’agonia i la ignomínia de la creu, que obrirà la porta de la resurrecció i de la vida gloriosa per a Jesús i per a tots els qui viuen units a ell.

Pere s’hauria volgut quedar allà dalt. Volia aturar el temps, com ens ha passat a tots en aquells moments privilegiats en què ens hem sentit plens de felicitat. Moments en què tot sembla a lloc, en què no hi ha res que desentoni i tens desig de demanar que no es bellugui ningú, quedem-nos sempre així. Jesús conversant amb Moisès i Elies, perdoneu l’atreviment, era com Messi jugant amb Kubala i Samitier. Un somni, impossible per anacrònic, fet realitat. Més enllà de la línia del temps, un fil conductor uneix aquestes ternes glorioses, un designi transcendent els vincula i fa que cada un d’ells quedi incomplet sense els altres, com les taules d’un tríptic que no deixen de dialogar entre si.

Però compte a somiar abans d’hora. Compte a conformar-nos amb glòries que encara no són la Glòria o absolutitzar camins que no són únics. El núvol, expressió del misteri de Déu, cobreix els deixebles i els trastoca les il·lusions. És clar que Moisès, Elies i Jesús són compatibles i complementaris, però la veu divina centra el focus en Jesús: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo”. I tot seguit es troben amb Jesús tot sol. La història d’Israel és un camí de trobada de Déu amb la humanitat per mitjà d’aquest poble singular. Un camí que culmina en Jesús. I és a ell a qui cal escoltar i seguir. Tant se val si hi hem arribat per altres camins, és igual si la història de Moisès i Elies no ha estat la nostra. El que importa és trobar-nos amb Jesús i fer camí amb ell. Baixar del Tabor i acompanyar-lo fins al Calvari. Aquest és el veritable camí de la glòria.

Jordi Vila Borràs

Vèncer les temptacions (Lc 4,1-13)

A la primera temptació al paradís, Eva i Adam van sucumbir. Jesús, en canvi, al desert, allà on no hi ha cap refugi ni distracció, va sortir vencedor de tres temptacions que se li van presentar durant quaranta dies. Dos nombres amb valor simbòlic: un període de temps molt prolongat i una temptació que es manifesta a Jesús en tota la seva plenitud.

Les temptacions de Jesús no són diferents de les que nosaltres mateixos podem experimentar. En primer lloc, convertir la pedra en pa. És clar que necessitem menjar per a viure. Prou que es va ocupar Jesús de multiplicar els pans i els peixos per donar aliment a la multitud afamada que l’havia estat escoltant. En principi no hi ha res de dolent en fer ús i gaudir dels bens materials que Déu ha posat a la nostra disposició i de transformar-los amb l’enginy que també Déu ens ha donat. Però el pecat entra en nosaltres quan reduïm el sentit de la vida humana a la satisfacció de les necessitats materials. No n’hi ha prou de tenir pa ni tot s’hi val per obtenir-lo. Materialisme i cobdícia, dos pecats molt propis del nostre temps.

La segona temptació és adorar el diable per tal d’aconseguir el poder. Jesús va haver de marxar més d’una vegada cames ajudeu-me perquè les multituds enfervorides i autoenganyades el volien fer rei. Veien segurament en ell el líder que els podia alliberar del jou dels romans i de la corrupció d’Herodes, i a sobre curava malalts i donava de menjar a tothom. Jesús sabia que, en cas d’haver acceptat la corona, tot seguit s’hauria convertit en un titella en mans dels manipuladors de les masses i hauria d’haver consentit a fer coses en contra de la seva consciència per tal de conservar el poder. En comptes d’entrar a Jerusalem muntat en els lloms d’un ase potser hauria acabat provocant una insurrecció com altres que s’havien donat en aquells temps. Violència i poder acostumen a anar de la mà, per desgràcia.

La tercera temptació és la religió. Deixeu-m’ho dir d’aquesta manera provocadora. Si dic falsa religiositat no ens donem per al·ludits. Abusem de la religió quan volem convertir Déu en el nostre valedor. En el fons, el diable diu a Jesús: mira, com que tu ets molt important per a Déu, fes alguna cosa perquè ell no tinguis més remei que salvar-te. ¡Quantes vegades les institucions religioses, perquè es consideren posseïdores de les credencials divines, s’han cregut autoritzades a fer qualsevol disbarat! Ara mateix podem pensar en la crisi dels abusos. Hem d’aplicar tots els mitjans per reparar el mal causat en tot el que encara sigui possible i per evitar que això torni a passar. I malament si esperem que Déu ens salvi mentre nosaltres fem equilibris dalt la cornisa del temple.

¿Per què va sortir Jesús vencedor de les tres temptacions, si Adam i Eva van sucumbir a la primera? Per dues raons: perquè era ple de l’Esperit Sant i perquè va respondre amb la Paraula de Déu. Deixem també nosaltres que la Paraula divina sigui guia de les nostres vides i deixem-nos amarar de l’Esperit que Jesús ens infon especialment per mitjà dels sagraments.

Jordi Vila Borràs

Temps de conversió (Mt 6,1-6.16-18)

Comencem la Quaresma amb el signe de la imposició de la cendra, que vol dir que ens reconeixem pecadors i que, per tant, ens hem de penedir i hem de canviar. Ens hem de convertir. Hem d’arribar a la Setmana Santa conscients que Jesús ha mort pels nostres pecats, els meus i els teus, i que amb la seva entrega a la creu ens ha obtingut el perdó i ens ha obert les portes d’una vida plena. Per això hem de viure la quarantena de dies que avui encetem amb sentit penitencial: fent examen de consciència i demanant perdó. Seria absurd que, després de reconèixer-nos pecadors amb el signe de la cendra no acudíssim a rebre el perdó que Déu ens ofereix amb el sagrament de la reconciliació. Per això una Quaresma sense celebració penitencial i sense confessió sacramental és una Quaresma incompleta.

Jesús ens parla avui de tres accions que hem de fer, i que hem de fer bé: ajudar els altres, pregar i dejunar.

No cal dir gaires coses per a justificar la necessitat que tenim com a cristians de fer el bé a qui passa necessitat. No n’hi ha prou de no fer mal, cal fer el bé. Jesús va dir: feu als altres el que voleu que ells us facin. És el principi de l’empatia: em poso en el lloc de l’altre i em faig càrrec de les seves necessitats com si fossin meves. Encara més, Jesús mateix s’identifica amb els petits, els pobres, els afamats, els malalts, els presos: tot allò que feu a un d’aquests germans meus petits, m’ho feu a mi.

Jesús ens parla també de la necessitat de la pregària. Pregar és connectar amb la font de la vida i amb qui ens ha estimat primer, és anar amb els ulls i les oïdes obertes per copsar els signes de la seva presència i els consells que ens dona per al camí de la vida. Jo diria que fins i tot per a la persona no creient és possible una certa pregària: viure amb l’esperit despert i el cor obert a tot allò que sigui positiu.

I finalment anem a parar al dejuni. Si el reduïm al signe que ens proposa l’Església d’abstenir-nos de carn el divendres i de fer un sol àpat fort avui Dimecres de Cendra i el Divendres Sant, la veritat és que en fem una caricatura i quedem molt malament en comparació amb els musulmans i amb altres religions. És curiós que ens faci mandra complir aquests mínims manaments de l’Església i que, en canvi, acceptem les dietes més estrictes quan un metge ens ho recepta, i fins i tot sense control mèdic podem arribar a fer autèntiques bestieses. El dejuni religiós no busca el sacrifici perquè sí ni el rebuig dels plaers i les necessitats corporals, sinó el domini dels hàbits perquè els excessos no ens afeixuguin l’esperit i les addiccions no ens esclavitzin la voluntat. Tots sabem que després d’un bon tiberi no hi ha manera humana de posar-se a treballar, i també sabem que sovint no trobem temps per a la pregària o altres coses importants, però tots tenim algun caprici que ens roba el temps o els diners.

Així doncs, cal ajudar, pregar i dejunar. Però a més a més Jesús ens diu que cal fer-ho bé. No per a quedar bé davant Déu, davant els altres o davant d’un mateix, sinó amb humilitat, tocant de peus a terra, sense esperar recompenses immediates, senzillament perquè cal fer-ho o perquè convé. Déu ja es cuidarà de recompensar-nos de la manera més adequada quan arribi el moment.

Jordi Vila Borràs

Acompanyem-nos (Lc 6,39-45)

Sé d’algú que, confiat en el seu sentit de l’orientació i en les seves bones cames, no es fa cap problema d’anar tot sol per la muntanya i d’improvisar rutes desconegudes. Quan alguna vegada no arriba al lloc desitjat, mai no diu que s’ha perdut sinó que ha fet una exploració. En canvi, el dia que va d’excursió amb altres companys gaudeix fent de guia, decidint el camí a seguir en cada cruïlla i fins i tot anticipant el que es trobaran a continuació. Així, diu, dona seguretat als qui l’acompanyen. És cert que el camí sempre sembla més llarg quan no estem segurs del que queda per venir o de si anem per la bona ruta.

D’aquí la importància de no anar sols pel camí de la vida. Tots som exploradors d’un terreny desconegut en cerca d’una meta o d’un tresor que és la trobada amb Déu. Certament el temps que passem en aquest món i les experiències que hi vivim ens serveixen d’aprenentatge i ens ajuden a progressar, però el camí que ens falta per recórrer sempre és desconegut. Necessitem qui ens acompanyi però hem de desconfiar de qui ens vulgui guiar amb excessiva aparença de seguretat. Que em perdonin els directors espirituals que exerceixen el seu ministeri amb honestedat i perícia, però en el fons hem de reconèixer que tots som guies cecs. Perquè jo, com tothom, tinc recursos per conduir una persona cap al meu terreny. Però el camí cap a Déu l’estic recorrent com qualsevol altre. Com deia sant Joan de la Creu, “para venir a lo que no sabes, has de ir por donde no sabes”. I en aquest terreny desconegut m’anirà molt bé la companyia d’un expert caminant, però no he d’oblidar que ell no ha viscut mai la meva vida ni ha arribat a la meta vers on em vol portar.

Per això crec que és molt millor parlar d’acompanyament que de direcció espiritual. I tant de bo que les paraules de Jesús als seus deixebles ens facin adonar de la necessitat que tenim de deixar-nos acompanyar en el camí de la vida. Som conscients de la necessitat que persones expertes revisin periòdicament l’estat de la nostra instal·lació de gas, del nostre vehicle, fins i tot d’aspectes tan personals com la vista, l’oïda, la dentadura o la salut en general. També ens cal revisar el nostre estat de salut espiritual amb l’ajut d’una mirada externa, perquè ningú es veu la biga del seu ull.

Crec que l’acompanyament espiritual ens ajuda especialment en dos aspectes. Un és a l’hora de prendre decisions de manera correcta: aprendre a discernir. Seguint el símil de la ruta, hi ha cruïlles en les quals és important encertar el bon camí. L’altre ajut que trobem en l’acompanyament espiritual és unificar la nostra vida: viure ben enfocats, no dispersos o travats enmig de contradiccions. “L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el seu cor, en treu fora la bondat”. Si volem que la nostra vida doni bons fruits, que les nostres accions donin bons resultats i ens facin experimentar pau i benaurança, cal que neixin d’un cor bo i sa i que es duguin a terme per mitjans adequats a l’objectiu que es pretén. Feliç aquell que es deixa acompanyar per una persona bona i experimentada, perquè podrà avançar molt i ell mateix en podrà acompanyar d’altres.

Jordi Vila Borràs

S’ha passat (Lc 6,27-38)

Segur que, tot llegint o escoltant l’evangeli d’avui, més d’un i de dos de nosaltres hem pensat: Jesús s’ha passat, no ens pot demanar que estimem els enemics, que parem l’altra galta, que regalem el vestit a qui ens vol prendre el mantell. Són imatges realment colpidores, semblen forassenyades. Tantes vegades hem pensat que no ens cal confessar-nos, que no sabem de què hem de demanar perdó perquè procurem no fer mal a ningú i amb això n’hi ha d’haver prou!

Aplicar una justícia equitativa a la conducta moral és aplicar la llei del talió: respondre al bé amb bé i al mal amb mal. Però Jesús no ens demana un comportament moralment just sinó una bondat, un amor, una compassió fora mida: respondre al mal amb un excés de bé. Perquè el nostre punt de referència no ha de ser el comportament dels altres homes sinó el del nostre Pare, el Déu del cel.

Ens agrada i ens entendreix que una mare respongui amb un somriure i un petó a la puntada de peu del seu fillet enrabiat. Ja ho sabem, que una bona mare estima el seu fill tant si es porta bé com si es porta malament. Jesús no ens demana altra cosa que generalitzar aquest criteri de l’amor sense condicions, que és la manera com Déu ens estima.

Aquest és el criteri segons el qual serem jutjats per Déu. Davant seu és igual que siguem uns genis o unes estrelles de les que deixen petjada en els llibres d’història o uns simples i anònims pelacanyes. És igual si morim més rics o més pobres, si hem tingut més o menys sort a la vida. L’important és que hàgim bescanviat una mica del mal que contamina el món per una mica de bé, que deixem un món una mica millor del que l’hem trobat. Si hem cuidat, perdonat, acompanyat algú en aquesta vida, Déu ens cuidarà, perdonarà i acompanyarà per sempre en el seu Regne.

Jordi Vila Borràs

Prendre partit (Lc 6,17.20-26)

Deixeu-me explicar-ho com un conte, i cadascú que pensi si té part de veritat o no.

Diu que un professor molt prestigiós de teoria econòmica d’una universitat americana d’elit va rebre un dia la invitació a conferenciar en un simposi sobre “Perspectives per al futur de la humanitat”. Quan va veure estranyat que no trobava enlloc cap publicitat sobre l’esdeveniment, la persona que havia contactat amb ell li va dir que tots els assistents eren membres d’un club privat i que per això no feia falta cap formulari d’inscripció. Per part seva, només calia que reservés dos dies de la seva agenda. No calia que s’ocupés de cap gestió de viatge ni d’allotjament.

El dia convingut el van anar a recollir a casa i el van dur fins a l’aeroport. Un aerotaxi el va portar en unes quantes hores fins a una illa privada, on li van oferir un sopar exquisit i un allotjament luxós.

L’endemà al matí va arribar l’hora de la conferència. La concurrència era d’una cinquantena de persones, la gran majoria homes, tal com sol passat en aquesta mena d’esdeveniments. Va reconèixer els rostres mediàtics d’algunes de les fortunes més importants del món, però la majoria eren uns perfectes desconeguts. Blancs, àrabs, asiàtics… molt pocs de pell fosca.

Va començar la conferència i ben aviat es va adonar que les seves paraules no produïen l’efecte desitjat en els oients. Per això, fent ús de la seva experiència com a professor, va decidir resumir al màxim el discurs i deixar pas a un temps generós de diàleg per tal de copsar els interessos dels assistents.

Va demanar la paraula un home de la primera fila i va dir: Miri, vostè ha dedicat deu minuts a explicar-nos que la humanitat s’encamina cap al desastre. Això ja ho sabem. Durant els vint minuts següents ens ha exposat les mesures que caldria prendre per a evitar-lo: bàsicament, un pacte mundial perquè el món sigui més just, més pacífic i més sostenible. Vostè és molt optimista. De fet, nosaltres hem arribat a la conclusió que el desastre és inevitable. Per això no ens interessen les seves propostes per a salvar el món. El que volem saber és què hem de fer per a salvar-nos nosaltres.

El professor universitari va respondre: Miri vostè, jo m’he passat tota la vida investigant i reflexionant sobre la millor manera d’emprar els recursos econòmics per al progrés i el benestar de la humanitat sencera. Veig que vostès no tenen cap fe ni cap interès en aquest assumpte, i per això els he de dir que no puc ajudar-los en els seus objectius.

Fins aquí el conte. Tornem a la realitat. La crua realitat no és tan diferent de la que pinta el conte. El nostre món s’assembla cada cop més a un club privat d’uns quants privilegiats que es desentén de la resta de la humanitat, bona part de la qual ha de sobreviure en la misèria.

Doncs bé, Jesús ens diu que Déu ha pres partit. S’ha posat de part dels pobres, dels qui passen fam, dels qui ploren i dels perseguits. Perquè viure en l’opulència, riure i anar tips és inhumà mentre hi hagi germans nostres que pateixen.

L’evangeli d’avui ens ensenya que els cristians hem de prendre partit com Déu mateix ha fet. Que no hem d’optar pel bàndol que sembla més favorable als nostres interessos particulars sinó pel de la justícia, la pau, l’amor i la compassió envers els necessitats. Perquè aquest és el bàndol de Déu.

Jordi Vila Borràs

Un dia a la feina (Lc 5,1-11)

Els darrers diumenges havíem vist Jesús predicant la Paraula de Déu en una sinagoga. Tal com toca. Les coses del futbol es queden al camp -diuen els jugadors- i quan acaba el partit cadascú a casa seva i tots tan amics. Els capellans que prediquin a l’església –diuen alguns-, que parlin de Déu i que no es fiquin en política i en la manera de viure de la gent.

Però avui Jesús trenca motlles. Predica dalt d’una barca a la platja de l’estany de Genesaret. No hi va anar perquè fos un lloc especialment bucòlic, com si es tractés d’una sessió de ioga a la vora de la mar o de meditació dalt la muntanya. Hi va anar perquè era el lloc de treball de Simó Pere i els seus companys pescadors, i també segurament el punt de trobada de molts clients que volien comprar el peix fresc acabat de pescar.

L’evangeli és així. No és per a quedar-se tancat a l’església sinó per a sortir al carrer, entrar a les llars i anar arreu on viu la gent. La barca de Pere per a Jesús seria avui una gran superfície comercial, un bar de platja, un centre sanitari o un estudi de televisió.

Val la pena que contemplem aquesta escena de l’evangeli ficant-nos en la pell de Simó Pere. És un home corrent. Propietari d’una de les barques que feinegen al llac. Un petit negoci. Avui no ha tingut sort amb la pesca. Però es deixa fascinar per la paraula de Jesús i obeeix l’ordre de tornar a calar les xarxes, tot i que la seva perícia de pescador li fa pensar que no val la pena.

Aleshores succeeix el miracle. Una pesca extraordinària. Una pesca miraculosa, perquè els miracles sempre són signes d’una realitat divina, del Regne de Déu que es fa present. I l’abundància de peixos que esquinça les xarxes és signe de la nova missió que Jesús té reservada per a ell: “des d’ara seràs pescador d’homes”.

No ho oblidem: ell és un home corrent. Jesús no ha anat a buscar un savi ni un sant. És un senzill pescador. I un pecador. No faig cap joc de paraules, ell mateix ho diu. Però Jesús ha decidit comptar amb ell per a dur a terme la seva missió.

¿No trobeu que és molt fàcil identificar-se amb Simó Pere? És un home del carrer, limitat i pecador com ho som tots. Si Jesús va comptar amb ell, vol dir que també compta amb cadascú de nosaltres. Cada vida humana, per vulgar que ens pugui semblar, es transforma i assoleix una fecunditat inesperada quan Jesús la ve a buscar. Deixem que Jesús ens miri, ens parli i ens demani coses no solament quan entrem a l’església sinó també quan som a casa, a la feina, a l’escola o al carrer.

Jordi Vila Borràs

Llibertat interior (Lc 4,21-30)

Es creien que coneixien tant Jesús que eren incapaços de creure en ell. L’havien vist jugar de petit pels carrers amb els altres nens i treballar amb Josep en feines manuals. S’havien format una idea tan petrificada de Jesús que ja no el podien veure en un altre rol que no fos el que pertocava a un natzarè qualsevol de la seva edat: el que ha de fer aquest home és casar-se d’una vegada i tornar a la feina que va aprendre al costat del seu pare. No és estrany que Jesús els digués que trobava més fe entre els estrangers que no pas en el seu poble natal.

Ens hem de preguntar si nosaltres, cristians d’avui, no som una mica com els natzarens del segle primer. Ens fem una imatge preconcebuda de Jesús i ja no hi ha res ni ningú que ens en pugui treure. Fem de Jesús una ideologia, ens imaginem que Jesús és tal com nosaltres volem que sigui. Uns es queden amb un Jesús molt espiritual que es passa tot el dia a la muntanya de genolls pregant el Pare en un silenci sagrat. Altres amb un Jesús miracler que va resolent un per un tots els problemes que la gent li presenta, siguin de salut, de família o de feina. Altres amb un Jesús activista que no para de denunciar les injustícies dels fariseus, els saduceus i els romans.

Dit això, no espereu que el mossèn us defineixi qui és Jesús de debò, perquè no faria altra cosa que caure ell també en la seva ideologia. Segur que Jesús té molt dels tres aspectes que abans he descrit (intimitat amb el Pare, proximitat amb la gent, denúncia de les injustícies) i d’altres que segurament em deixo. Però el més important és que, tal com ell mateix va dir, és qui ve a complir la voluntat de Déu sobre la humanitat. Ell és “el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Per tant, no es tracta de definir Jesús i portar-lo al nostre terreny sinó de deixar que ell ens defineixi, que ens manifesti qui som de debò, que ens transformi i que transformi el món en què vivim. Deixar que ell prengui la iniciativa. I oposar el mínim possible de resistència.

Avui tots busquem l’aprovació dels altres i ens alegrem pels m’agrades de l’última foto que hem penjat a qualsevol xarxa social. Jesús no deixava ningú indiferent però no era precisament un col·leccionista de m’agrades. Sabia quina era la seva missió i la seguia tant si era aprovat per la gent com si el criticaven. D’això se’n diu llibertat interior. Demanem a Jesús que ens doni aquesta llibertat per tal de poder seguir-lo, conscients que ser els seus deixebles vol dir anar moltes vegades a contracorrent.

Jordi Vila Borràs

Evangeli vivent (Lc 1,1-4;4,14-21)

Segur que a la sinagoga de Natzaret s’havia llegit moltes vegades el passatge del profeta Isaïes triat per Jesús. Parla de l’esperança en un enviat del Senyor que vindrà a portar una bona nova per als pobres i a omplir el món de llibertat, de llum i de gràcia.

Segurament els millors coneixedors de les Escriptures van notar, estranyats, que havia omès la frase final del text d’Isaïes, que amenaça amb “el dia que el nostre Déu farà justícia”. Potser per això remarca l’evangeli que tothom tenia els ulls posats en ell. Algú deuria pensar: s’ha equivocat i ha deixat de llegir abans d’hora. Potser algú altre rumiava com havia gosat corregir un text sagrat.

I aleshores deixa anar allò que mai ningú no s’havia atrevit a dir: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Isaïes parlava d’ell. Ell, Jesús, és l’ungit de Déu.

Hi ha qui diu que el cristianisme és una religió del llibre perquè creiem que la Bíblia és Paraula de Déu. Però crec que és més correcte dir que el cristianisme és la religió de la persona de Jesús. Ell és la Paraula de Déu feta carn humana. Si estimem i venerem la Bíblia és perquè tota ella és camí de coneixement de Jesús. Si adorem l’eucaristia és perquè és presència real de Jesús entre nosaltres. No som religió del llibre ni de l’àpat sagrat, sinó la religió de Jesús.

Molta gent no llegeix mai la Bíblia ni participa mai de l’eucaristia. ¿Com podran conèixer Jesús? ¿Com podran ser receptors del seu missatge de llibertat, llum i gràcia? Només si nosaltres actuem com a veritables deixebles seus. ¿Qui sinó nosaltres ha de fer avui present Jesús en el món i ser evangeli vivent? Ell ens ho va dir abans de tornar al Pare: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi dels temps”. No hem d’entendre aquesta promesa només com un do per a nosaltres, sinó també com una tasca. Ell ens fa l’encàrrec d’anar per tot el món anunciant la bona nova i batejant en el seu nom. Hem de portar Jesús arreu encarnant-lo en nosaltres.

Jordi Vila Borràs