Vi de festa (Jn 2,1-12)

Tot i que se n’ha de fer un consum moderat i responsable perquè és potencialment molt perillós, en la nostra cultura mediterrània el vi és sinònim de festa. Ja se sap que totes les festes segueixen una pauta similar: el moment de l’arribada i les salutacions, l’animació que va creixent a mesura que la gent menja i beu fins que s’arriba a un màxim d’alegria i efusió, i l’anticlímax en què la gent, ja cansada, va abaixant el to i es retira.

Una banquet en què el vi s’acaba abans d’hora és una festa frustrada. Jesús intervé, a instàncies de Maria, per tal de solucionar el problema, però ho fa de tal manera que arriba a transformar el patró establert: hi ha un crescendo que no decau perquè el vi darrer és millor que el primer.

Tots sabem que la vida humana és un seguit d’il·lusions i de decepcions. Tots hem glatit per alguna cosa o per alguna persona, i en passar el temps ens hem adonat que potser no n’hi havia per tant. Ningú ho ha expressat millor que sant Agustí, quan diu que hem estat fets per Déu i per a Déu, i que el nostre cor resta inquiet mentre no reposi en ell.

Hi ha qui s’imagina la vida cristiana com una vida mediocre de renúncies a tota mena de plaers i de pregàries en veu baixa. En canvi Jesús es presenta, en aquest primer signe o miracle de l’evangeli de Joan, com l’únic que pot dur a compliment el nostre desig de festa, de plenitud, de satisfacció incommensurable. De moment només és un signe, perquè encara no ha arribat la seva hora, l’hora de la creu i la resurrecció. Maria ens indica el camí que no falla, que ens duu al banquet sense fi del Regne: “Feu el que ell us digui”.

Jordi Vila Borràs

Antiheroi (Lc 3,15-16.21-22)

La gent vivia en l’expectació del Messies, diu l’evangeli de Lluc. De fet, esperaven un heroi que els alliberés de la vida penosa que portaven, sotmesos a l’opressió política dels romans, a la colonització cultural pagana que amenaçava la seva identitat i a l’explotació econòmica i la corrupció dels grans sacerdots, dels publicans i de la cort d’Herodes. L’heroi que els alliberés de tot això havia de venir forçosament de part de Déu, havia de ser el Messies.

I, sens dubte, el Messies havia de venir de dalt i havia d’estar per damunt del poble. Per això sospitaven que Joan pogués ser aquell que tant esperaven. Perquè qui bateja està per damunt de qui és batejat. Joan s’apressa a dir que han d’esperar algú encara més gran, perquè batejar amb l’Esperit Sant i amb foc és més que batejar amb aigua. Han d’esperar algú tan poderós que Joan no és ni tan sols digne de deslligar-li el calçat, que és una de les atencions que els criats tenien envers els senyors.

Aleshores Jesús adult fa la seva primera aparició en l’evangeli. I desmunta totes les expectatives de Joan i del poble. No ve amb glòria i poder, revestit de majestat. Humilment, com tothom, es fa batejar amb aigua. S’abaixa, no es bateja sinó que es fa batejar. Ni Esperit ni foc, només aigua. S’iguala amb el poble que espera i que pateix. Volien un heroi i es presenta amb aspecte d’antiheroi.

I aleshores, mentre prega, baixa l’Esperit i se sent la veu del Pare que diu: Ets el meu Fill, el meu estimat. Sí, el Pare se sent complagut fins a l’emoció de veure el Fill que ha assumit plenament el seu paper: no té només aparença d’home, sinó que és home del tot i comparteix totalment les expectatives, els sofriments i les necessitats del seu poble.

Encara avui, vint segles després, els que ens diem cristians preguem Déu enmig de les dificultats i moltes vegades li demanem que intervingui “des de dalt”, que amb el seu poder resolgui tots els problemes en un obrir i tancar d’ulls. No hem après que ell vol actuar d’una altra manera. Ell s’ha fet pobre, feble i necessitat com nosaltres perquè descobrim que la solució als nostres problemes no rau en poders o amenaces sobrenaturals sinó en la força transformadora de l’amor. Ell ens cobreix amb el seu amor i ens ensenya a estimar: aquest és el foc diví que ens purifica de l’egoisme i ens omple del mateix Esperit de Jesús. Així s’obre el cel davant nostre i veiem obert el camí de la salvació.

Jordi Vila Borràs

A l’altra banda del mur (Mt 2,1-12)

Tal com passa sovint, l’evangeli ens dona informacions molt migrades, i després les tradicions apòcrifes van completant tot allò que la curiositat humana desitja saber. D’aquí ve que aquests mags vinguts d’Orient es concretin en tres reis de colors diferents, anomenats Melcior, Gaspar i Baltasar, que començaren el seu llarg viatge des d’algun lloc de Pèrsia.

Si mirem el mapa actual ens adonem de seguida que la seva caravana ho tindria ara mateix molt difícil per arribar a Jerusalem i ser rebuts en audiència pel rei Herodes. L’antiga Pèrsia és avui dia l’Iran. Probablement no tindrien massa problemes per a travessar la frontera amb l’Iraq, malgrat que no fa gaires dècades aquests països es van enfrontar en una guerra espantosa. Un cop a l’Iraq, caldria estudiar bé el recorregut per tal d’esquivar les zones més conflictives. Encara hi ha bosses de territori controlades per Estat Islàmic, i el país està trossejat entre un gran nombre de milícies xiïtes, kurdes i sunnites. Sobretot cal no desviar-se gaire cap al nord per no topar amb la frontera amb Síria, on el caos és total. Cal fer cap a Jordània tant sí com no, car aquest país és avui dia un oasi d’estabilitat enmig del polvorí de l’Orient Mitjà. Un cop superades totes aquestes dificultats, encara quedaria la més difícil: a les envistes de Jerusalem s’alça el mur de Cisjordània, i serà difícil que amb els seus passaports iranians puguin entrar a Israel. Cal tramitar abans un visat i haver obtingut la confirmació del Ministeri israelià d’Afers Estrangers.

Per desgràcia, sembla que el tarannà del nostre món occidental s’assembla més al del malvat rei Herodes que no pas al d’aquells intrèpids savis orientals. Vivim desconfiant de tothom qui ve de fora a pertorbar la nostra còmoda situació. Ens hem tancat en una bombolla i ens parapetem rere muralles per resistir les incursions dels forasters, com si fossin el més gran perill.

I així ens anem ofegant en un ambient cada cop més irrespirable, que és el que passa quan no s’obren finestres. Comencem a sospitar els uns dels altres i acabem sacrificant innocents, com va fer el rei Herodes, per por que l’enemic no s’amagui entre ells, i perquè la manera més segura de conservar el poder per a un governant és sembrar el terror entre els súbdits.

Jesús era jueu, com Herodes, i va néixer en un poble gairebé a tocar del palau reial. Herodes ho tenia ben fàcil, doncs, per contactar amb aquell infant que duia la salvació. Però va tancar el cor amb pany i forrellat. Els mags ho tenien ben difícil però van apostar-ho tot a la recerca de Jesús. Ells li van dur or, encens i mirra, però van rebre el regal més gran que hagi mai rebut cap home: la mirada i el somriure del Fill de Déu. Per això van experimentar una alegria tan immensa.

Aquest evangeli és un gran toc d’alerta per a nosaltres, catòlics d’Occident, que ens autoproclamem el Primer Món com si tots els altres ens haguessin d’anar al darrere, que ens considerem inventors i propietaris dels drets humans, de la democràcia i de la fe cristiana però que aixequem murs d’ignomínia al nostre voltant. Jesús que neix avui entre nosaltres, ¿a quina banda del mur creiem que es troba?

Jordi Vila Borràs

Els millors desigs (Lc 2,16-21)

“Maria conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava”. Us convido a imaginar com deuria ser la pregària de Maria mentre contemplava el nen a la menjadora.

Segur que recordava amb estupor les paraules de l’àngel quan li va anunciar que tindria un fill i que seria anomenat Fill-de-l’Altíssim. Segur que renovava en el cor la seva disponibilitat total: “Soc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules”. I segur que havia de recordar també la salutació d’Elisabet, que sona gairebé com un colofó al diàleg amb l’àngel: “Feliç tu que has cregut, allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”.

I m’imagino que tot seguit, com totes les mares del món, deuria adreçar a Déu unes paraules semblants a aquestes: “Mira, Senyor, no acabo d’entendre què esperes de mi i del meu fill, però he posat en tu tota la meva confiança. Fes de mi el que vulguis. Només et demano per a ell que el beneeixis amb una vida llarga i pròspera a la teva presència i que pugui veure els fills dels seus fills”.

Prou sabem que el desig de Maria no va ser acomplert, perquè el pla de Déu va més enllà de tota aspiració humana. Un cop assumpta al cel, no costa gaire pensar que Maria pogués dir al seu Fill retrobat: Mira, el teu Pare no em va concedir res del que jo li vaig demanar per a tu, però al capdavall ha valgut la pena.

Avui, dia de Cap d’Any, formulem els millors desigs per a la gent que estimem i per a nosaltres mateixos: salut, prosperitat, felicitat i pau, sobretot molta pau. Passaran els dies i ens adonarem que, com sempre, continuarà havent-hi morts, malalties, guerres i tota mena de desgràcies. Fem-nos el propòsit que cap d’elles no sigui per culpa nostra, perquè el més gran tresor és gaudir d’una consciència neta. Per a uns aquest any que ara comença serà millor que el passat, per a d’altres serà pitjor. Tanmateix, segur que no ens equivocarem si l’afrontem amb la mateix actitud de Maria: sempre disponible a la voluntat de Déu, conservant i meditant en el cor tot el que vagi succeint, amb els ulls fits en Jesús. I al capdavall podrem dir: Senyor, no m’has fet cas en moltes coses que t’havia demanat, però ha valgut molt la pena.

Jordi Vila Borràs

No va venir a fer el bon minyó (Lc 2,41-52)

La festa que avui celebrem, en el marc del temps de Nadal, ens convida a posar la mirada sobre la realitat de la família, tan important per a tot ésser humà, tant si és creient com si no ho és.

Per a la major part de la humanitat, la família és qui proporciona els vincles afectius més sòlids i estables al llarg de la vida. És el motiu que ens empeny a conviure en l’espai físic d’una casa, que d’aquesta manera es converteix en llar familiar, i a tenir cura els uns dels altres. És la raó que ens porta a prendre moltes decisions posant l’interès comú per davant de la conveniència individual. És el primer lloc on ens hem sentit estimats, el lloc on hem après a dir “tu” i, sobretot, on hem entès que formem part d’un “nosaltres”.

Parlem de família en singular, però no es tracta d’una realitat estàtica. Vam néixer i créixer en una família, formem una o diverses famílies al llarg de la vida i ens sentim vinculats amb les famílies dels fills i dels nets encara que no hi convisquem. La família ha anat canviant de perfil al llarg de la història, i molts pares s’adonen que les famílies que formen els seus fills són molt diferents de la imatge que ells s’havien format. Tanmateix, en un moment de crisi generalitzada de les institucions, la família és la més valorada tant entre la gent gran com entre els més joves.

Jesús va viure en una família humana. Encara que en sabem poca cosa, aquest fet és molt important per als que volem viure com a deixebles de Jesús. La família forma part del projecte diví. Jesús ha experimentat què vol dir ser estimat pels pares, compartir amb ells la vida quotidiana, afrontar la precarietat, la persecució i l’exili. En tota ocasió Jesús vivia en obediència als pares i creixia en gràcia i saviesa. Són poques paraules, sí, però prou inspiradores per a tothom qui vulgui trobar en la família de Jesús, Maria i Josep un model a seguir.

No hem de caure, però, en la mitificació d’una família perfecta que no existeix entre nosaltres. Jesús no va venir al món a ser un bon minyó i complir les expectatives dels seus pares. Avui ens diu l’evangeli que, ja quan tenia dotze anys, va entendre que havia de donar preferència al Pare del cel per davant dels pares de la terra. Uns anys més tard, quan li van dir que la seva mare i els seus germans l’estaven esperant, va respondre que la seva veritable família són els qui escolten la paraula de Déu i la guarden, és a dir, els qui es fan els seus deixebles. Jesús ha vingut a construir una nova família que sí que és perfecta, perquè té com a Pare el Déu del cel i perquè no hi ha cap ésser humà que en sigui exclòs: és la gran família del Regne de Déu.

Jordi Vila Borràs

Sagrada humanitat (Lc 2,1-14)

Un misteri tan gran s’ha manifestat d’una manera tan senzilla, gairebé clandestina. Només uns quants pastors, gent marginal, van ser testimonis del prodigi que acabava de succeir: ha nascut el Salvador, el Messies, el Senyor.

Aquest infant nascut fora de casa, ajagut en una menjadora, ell que s’ha fet pa perquè tots nosaltres el puguem menjar, fill d’una dona que no va despertar la compassió dels hostalers, és qui acabarà donant la vida per nosaltres i per tota la humanitat amb la mort en creu i la resurrecció gloriosa.

Per això, si de veritat volem celebrar Nadal hem de reconèixer el misteri sagrat que s’amaga en tota carn humana, hem de defensar la dignitat inviolable de tota persona.

No podem celebrar Nadal i negar la vida als infants que encara no han nascut, com si l’avortament fos un dret de la dona. Certament la dona té molts drets pels quals encara ha de lluitar, però mai a costa del dret a la vida d’uns éssers innocents.

No podem celebrar Nadal i alhora tancar les fronteres i abandonar a la seva dissort els qui fugen de la guerra o de la fam i es juguen la vida buscant una oportunitat.

No podem celebrar Nadal i rebutjar-nos els uns als altres per raons de raça, llengua, sexualitat, manera de pensar… No podem celebrar Nadal sense reconèixer la fraternitat radical que ens vincula. No podem celebrar Nadal sense disposar-nos tots junts a cercar la veritat en comptes de deixar-nos engalipar per les falses pseudoveritats interessades que sembren desconfiança i odi. Qui busca la veritat troba Jesús.

Hi ha qui viu Nadal com el dia més bonic de l’any i hi ha qui no el suporta. Hi ha qui s’entristeix perquè troba a faltar algú, hi ha qui s’irrita perquè no li agraden les reunions familiars, hi ha qui és feliç podent menjar plegats al voltant d’una taula. Nadal ens suscita emocions diverses, i no ens hem de sentir culpables per cap d’elles. El que no ens podem permetre és dir que celebrem Nadal i no reconèixer el valor immens de cada ésser humà, fins i tot el més petit, el més insignificant o el més molest. Perquè “tot allò que feu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho feu a mi”.

Jordi Vila Borràs

Prenyats de divinitat (Lc 1,39-45)

Penso que per a qualsevol persona mínimament sensible l’evangeli de la Visitació de Maria a Elisabet té un atractiu molt especial. Hi ha quelcom de molt vital, profundament humà, en la trobada entre dues dones embarassades. Hi ha una connexió d’instints i d’emocions que les connecta més enllà de les paraules, i que es transmet fins i tot als fills que porten en les entranyes: “el nen ha saltat d’entusiasme”.

Podria parlar-ne amb més autoritat una dona que n’hagi fet experiència, però m’imagino que les dues emocions més fortes que es viuen en l’embaràs són la il·lusió i la por. La il·lusió, el desig d’estimar i tenir cura del fill. La por que alguna cosa no surti bé o de no saber fer prou bé de mare.

¡Quin goig deurien sentir Elisabet i Maria, amigues i parentes, de poder compartir aquells moments! Elles, a més a més, eren conscients dels prodigis que Déu obrava en elles, del paper tan especial que els dos infants havien de dur a terme en el pla diví. Per això Elisabet saluda Maria lloant la seva fe: “Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà”.

Ben pensat, no estem tan lluny de l’experiència d’aquestes dues dones. Per la fe i el baptisme hem rebut també nosaltres una llavor divina. Estem prenyats de divinitat. Jesús vol néixer en nosaltres. Ell va assumir la carn humana de Maria perquè vol que tota la humanitat es recapituli en ell, que tots arribem a ser u en ell. De fet, tot l’univers gemega i sofreix dolors de part, diu sant Pau a Rm 8,22. Tots gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills.

Per això és normal que en la vida cristiana experimentem també les emocions de les embarassades: il·lusió i por. I cal que ens donem suport els uns als altres, fent comunitat, per tal de no defallir en el procés de maduració i acolliment de Jesús en les nostres vides. Deixem que Jesús neixi i maduri més i més en nosaltres. Visquem-ho amb felicitat, conscients, com les dones embarassades, que és un procés que depassa el nostre coneixement i el nostre control. Deixem que Déu treballi en nosaltres i acollim-lo amb fe!

Jordi Vila Borràs

¿Qué hem de fer? (Lc 3,10-18)

A més de convidar el poble a un baptisme de conversió, Joan Baptista cridava la gent a aplanar el camí per al Senyor. Molts dels que se sentien atrets per les seves paraules pensaven que calia concretar aquestes expressions tan poètiques.

I tant que les va concretar Joan! Va dir tres coses que continuen ben vigents: compartir els bens, evitar la corrupció i aturar l’abús de poder.

La crida a compartir va adreçada a la gent en general, perquè tots tenim bens, temps, afecte, coneixements per donar, i tots tenim també necessitats que no podem cobrir tots sols. Als que controlen els diners, representats pels cobradors d’impostos, els diu que no caiguin en la corrupció de fer servir la seva situació de privilegi per obtenir beneficis fraudulents. Als que tenen la força i el poder, representats per una colla de guardes, els diu que no amenacin ni maltractin el poble.

El mes de desembre és pròdig en oportunitats de compartir bens materials, temps i afecte: festes familiars, gran recapte, marató de TV3, regals que van i venen… Però al mateix temps vivim en un món on cada vegada és més difícil travessar una frontera, on s’escampa una onada fastigosa de xenofòbia i d’intolerància. Joan ens diu ben clar de quina banda ens hem de posar.

Abunden els casos de corrupció econòmica perquè, en el fons, el sistema econòmic capitalista promou l’ús innoble dels diners des del moment que es fonamenta en l’obtenció del màxim benefici econòmic, no del màxim bé comú per a les persones.

¿I què hem de dir d’aquells guardes de l’evangeli, que avui dia serien la policia i les forces armades? Tots sabem que la seva funció és protegir-nos i assistir-nos quan estem en perill de patir una agressió, i per això ensenyem als nens de ben petits a confiar en la policia. Però els grans sabem que, de fet, la policia és el braç armat de qui té el poder, i que la seva actuació dependrà finalment de les intencions de qui mana.

Joan ens avisa. Arribarà el dia en què el Senyor ventarà el gra i el separarà de la palla. Aplanar els camins per a la vinguda del Senyor vol dir fer créixer en nosaltres la solidaritat i la generositat, ser honestos i servidors del bé comú. Sembla una amenaça, però l’evangelista acaba dient-nos que és la bona nova. Sí, anunciar que Déu premiarà la bondat i la rectitud és la millor notícia que el nostre món pot rebre.

Jordi Vila Borràs

Aplanar el camí (Lc 3,1-6)

Després d’haver pelegrinat nou vegades a Santiago, fa uns quants anys se’m va acudir provar d’anar-hi en línia recta des de l’església on vaig ser batejat, que és la parròquia barcelonina de Corpus Christi. Gràcies al GPS vaig descobrir que la distància a recórrer era exactament de 900 km, i per això vaig decidir donar-me un marge de tolerància d’un 1%, és a dir, 9 km d’amplada.

És així com, aprofitant minivacances de quatre o cinc dies, vaig arribar fins a Ezcaray, un poble de la Rioja, a la comarca de la Rioja Alta, tocant a la Sierra de la Demanda. Allà ho vaig deixar estar perquè no surt a compte fer desplaçaments tan llargs si no pots agafar gaires dies seguits de vacances.

Explico tot això perquè amb aquesta mena de joc o repte he après que, a l’hora de caminar, la línia recta no és sempre el trajecte més curt. M’he fet un tip de pujar turons i muntanyes, de baixar valls i fondalades. Fins i tot vaig creuar el riu Gállego amb aigua fins als genolls. No hi ha millor ruta que la planera, encara que faci tombs i retombs.

Diu Joan: “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”. Jesús va venir al nostre món fa vint segles i vol venir personalment a cadascú de nosaltres per portar-nos la salvació de Déu.

Ens cal alçar les valls i fondalades i abaixar les muntanyes i els turons. Les valls dels nostres pecats i vicis, en els quals és fàcil deixar-se anar i és tan difícil recuperar la possessió d’un mateix. Les fondalades del desànim i de la desconfiança, de creure que el món no té remei i que ningú no ens salvarà del mal que s’escampa pertot. Les muntanyes i turons del nostre orgull, de l’ambició, de l’egoisme, de creure que som el centre del món i que tot ha de girar al nostre voltant.

Aplanem el camí perquè Jesús vingui a nosaltres. Abaixem les barreres, fem les coses planeres i obrim les portes del cor, és a dir, convertim-nos dels nostres tancaments. Jesús vol venir a fer estada en nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Tots com Maria (Lc 1,26-38)

Si creiem que Déu és el Creador del cel i de la terra, si ha fet totes les coses i tot ho ha fet bé, arribem a la conclusió immediata que el món hauria de ser un paradís. De fet, així era al principi, segons ens diu la Bíblia. Si ara no ho és, si s’ha espatllat, no és culpa de Déu sinó de les accions amb les quals ens hem girat d’esquena a ell i ens hem desvinculat del seu projecte original. Això és el que vol dir el relat d’Adam, Eva i la serp. Això és el que els teòlegs anomenen pecat original. Des del moment que naixem, abans de poder prendre cap decisió de tipus moral, ja formem part d’una història espatllada que, vulguem o no, ens arrossega cap al pecat en qualsevol de les seves formes.

¿Com seríem els humans si no haguéssim caigut en el pecat? Com Maria. ¿Com seria un món segons el projecte original de Déu? Un món ple de Maries de Natzaret, en el qual tots estaríem sempre disposats a complir les paraules del Senyor i exultaríem de goig per les meravelles que ell obra en nosaltres. Maria no és una superdona, una deessa mare, un ésser mitològic. És el que Déu vol que tots siguem.

L’única diferència entre Maria i nosaltres és que ella ha estat salvada amb caràcter retroactiu, si se’m permet dir-ho així ara que està de moda aquesta expressió de l’argot judicial. Sí, el pecat és la gran hipoteca que pesa sobre el gènere humà, i Jesús ha vingut a liquidar-la. Primer de tot, sobre la seva mare. Els teòlegs saben trobar raons de pes i grans motius pels quals Maria havia de ser la primera. Però crec que n’hi ha prou de pensar que era la mare de Jesús, i no calen gaires més arguments per donar preferència a la mare.

Per la nostra vinculació a Jesús, és a dir, per la fe i el baptisme, tota la humanitat és cridada a viure també lliure del pecat i fer un món millor encara que allò que havia de ser de bon començament, perquè Déu vol que participem de la seva mateixa glòria. Som cridats a fer del món un paradís i a viure com Maria. Recordem el que acabem de sentir: “Per a Déu no hi ha res impossible”. Per tant els cristians no podem dir mai que el món està perdut i que no hi ha res a fer. Com Maria, ens podem preguntar “com pot ser això” i tot seguit posar-nos a disposició de Déu perquè ell faci meravelles per mitjà nostre com va fer amb Maria.

Jordi Vila Borràs