Esperança (Lc 21,25-28.34-36)

Al món hi ha qui pateix per tot i qui no pateix per res. Hi ha qui agafa el tren i es passa tot el viatge en alerta per por de no passar de llarg, i hi ha qui s’adorm confiant que es despertarà abans d’arribar al seu destí.

Sembla que Jesús s’adreça avui a aquestes dues menes de persones. Hi ha qui veu perills pertot arreu, i la veritat és que no n’hi ha per menys. Entre el mal que ens fem els uns als altres, la manera com maltractem el nostre planeta i els perills propis de l’univers en què vivim, sembla mentida que la civilització humana encara perduri. I a títol individual la situació és pitjor encara. Si tenim la sort de no patir cap accident i de gaudir de bona salut, acabarem morint-nos de vells, cosa que tampoc és el que fa més il·lusió en aquesta vida. Al capdavall, són quatre dies…

Doncs bé, davant d’aquest panorama Jesús ens diu el següent: quan passi el pitjor que us podeu imaginar, quan veieu que tot s’acaba i no té remei, “alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats”.

A l’extrem contrari hi ha qui ha decidit gaudir només del moment present sense pensar en les conseqüències dels seus actes. Persones irresponsables que només fan el que els ve de gust i es lliuren inconscientment a l’excés de menjar o de beure o a qualsevol altre vici. O bé persones àvides de riqueses que només pensen en els seus negocis i menystenen els seus deures envers els altres, fins i tot envers la família. A aquests els diu Jesús que despertin, que estiguin alerta, perquè arribarà el dia decisiu i els trobarà totalment despistats.

Jesús ens convida a tenir una actitud sana i realista d’esperança. Aquesta vida d’ara passarà, i ens cal aprofitar el temps present per preparar-nos per al nostre destí definitiu, que és la trobada amb el Fill de l’home. Ell ve a alliberar-nos de tot el mal que ens envolta. Tant de bo que la seva vinguda ens trobi a punt.

Jordi Vila Borràs

Fer el pas al món nou (Jn 18,33b-37)

Els deixebles i seguidors de Jesús no ho veien clar. Es pensaven que anava a Jerusalem per prendre el poder i declarar-se rei dels jueus. Aquest va ser l’argument emprat pel Sanedrí per acusar-lo de sedició davant Pilat. Va ser en l’interrogatori d’aquest a Jesús que va quedar clar que la seva reialesa no és cosa d’aquest món.

Nosaltres, cristians del segle XXI, sí que ho tenim clar. Jesús no és com els reis d’aquest món. Fins i tot ens fa una mica de nosa tractar-lo de rei. Perquè la reialesa no està de moda. Hi ha pocs reis i reines al món, i sembla que en el futur n’hi haurà menys. Els reis dels països democràtics no manen gens i actuen com a objectes decoratius en els actes oficials. A més poder del rei, menys democràcia en el país: relació inversament proporcional. I val més que no parlem de la corrupció: els privilegis legals que els pertoquen com a caps d’estat serveixen sovint per amuntegar impunement grans fortunes de procedència dubtosa.

Jesús no va venir a entrar en competència amb els reis del seu temps. Ell venia a inaugurar un món alternatiu, un món on preval la vida sobre la mort, l’amor sobre l’odi, la fraternitat sobre la indiferència, la llibertat sobre l’opressió, la pau sobre la violència, la justícia sobre la injustícia. Ell convidava tothom a fer el salt, a passar del món en què vivim, que és un món que s’acaba, al món definitiu que ell ens ofereix i que anomena el Regne de Déu.

Com més enganxats estem al món present, més difícil ens resulta decidir-nos pel nou món. Els rics i els poderosos hi tenen molt a perdre i no s’adonen que hi guanyarien molt més en un món segons l’evangeli. Els pobres i febles, lleugers d’equipatge, fan el pas més fàcilment. Però, tan bon punt fem el pas, la nova ciutadania ens transforma. Les utopies republicanes d’aquest món sovint ens han volgut igualar negant les identitats: una sola llengua, una sola fe, una sola ideologia. En el nou món es descobrirà la nostra identitat més profunda de fills de Déu i germans els uns dels altres. No haurem de deixar de ser el que som sinó que arribarem a ser plenament allò que som de veritat. Perquè Jesús és testimoni de la veritat.

Jordi Vila Borràs

Visca les viudes (Mc 12,38-44)

Una nota d’humor. Els promotors de la campanya de Germanor per al sosteniment econòmic de l’Església diocesana es deuen estirar els cabells veient que precisament avui toca aquest evangeli en què Jesús lloa la viuda pobra que tira dues monedes de les més petites. Si us plau, no tireu dos cèntims a la safata!

Encara funciona el mite que considera que l’Església és rica i que gaudeix de molts privilegis. Això retreu molta gent a l’hora de col·laborar en el sosteniment econòmic de la seva parròquia i de l’Església en general. Pensen que no cal, que ja tenen molts diners, que l’Estat els ajuda.

La realitat és que l’Església té moltes propietats que no són rendibles en absolut sinó una càrrega, i que cada vegada hi ha més dificultats a l’hora de quadrar els nombres. Jesús no va enviar els deixebles per tot el món a buscar diners per rehabilitar esglésies, sinó a anunciar l’evangeli i batejar en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Tanmateix, avui dia a casa nostra els mossens hem de dedicar molts esforços a la gestió del patrimoni. No és la nostra vocació, però ens sentim responsables de conservar i transmetre a les generacions futures un tresor cultural que ha configurat la identitat dels nostres pobles.

L’economia de la nostra parròquia és com la de tantes famílies. Vivim al dia. No tenim cap raconet ni cap propietat de la qual es pugui treure un benefici important. Tampoc no tenim cap deute, i millor que no en tinguem perquè els ingressos van baixant i podríem tenir dificultats a retornar els diners prestats. Procurem no estirar més el braç que la màniga. A l’església passem calor a l’estiu i fred a l’hivern perquè encara no hi ha diners per a climatitzar-la.

I això no ens fa patir, al contrari. Potser durant uns segles l’Església s’havia assemblat massa als mestres de la Llei que avui critica Jesús. Era l’Església de l’ostentació. Ara la trobaríem insuportable, i per això ens escandalitzen certes reminiscències com són les vestidures d’alguns cardenals o els passos d’algunes confraries. Però avui dia el rostre més real de l’Església és el de quatre velles (perdó, senyores grans) que van a la missa de cada dia, atenen els serveis de Càritas i fan de catequistes dels infants. Som una Església pobra i dèbil, que no té recursos econòmics ni humans per afrontar certs projectes.

I aquesta pot ser, paradoxalment, la nostra gran riquesa. Si no donem del que ens sobra, sinó el que necessitem per a viure, si donem tot el que tenim, és a dir, si ens donem nosaltres mateixos, serem com la viuda de l’evangeli, lloada pel Senyor. El Regne de Déu no avança amb diners ni amb estratègies de màrqueting, sinó amb la conversió dels cors. Els sants són els que han fet sempre avançar l’Església. I ho han fet com la viuda de l’evangeli: amb les mans buides i una entrega total.

Jordi Vila Borràs

Estimar (Mc 12,28b-34)

M’imagino que aquell mestre de la Llei estava fastiguejat. Calia complir més de sis-cents preceptes per tal de ser un bon jueu, i això exigeix un esforç sobrehumà. Ja és difícil recordar-los, imagina’t quan et proposes de complir-los! Per això cercava una síntesi, un fil conductor que englobés tots els manaments i el conduís pel camí recte.

En el nostre temps no ens preocupem gaire pels manaments divins, però també podem trobar molta gent fastiguejada com el mestre de la Llei. Han provat moltes coses a la vida, han canviat de parella, d’amics, de feina, han provat sort moltes vegades i res no els ha acabat de satisfer. Es pregunten també quin camí han d’emprendre en la vida per tal de no tornar-se a equivocar o per no perdre els ànims.

La resposta de Jesús al mestre de la Llei també serveix per a la gent del nostre temps. El secret de la vida és estimar. Estimar Déu sobre totes les coses i els altres com a mi mateix.

Aquí podria acabar el comentari si no fos perquè crec que val la pena reflexionar sobre el significat del verb estimar. És un mot d’ampli espectre. Puc dir que estimo una noia, que estimo la meva germana, que estimo la música o que estimo la humanitat, i queda clar que faig servir el mateix mot per a expressar realitats molt diferents.

Quan parlem d’estimar, el pensament se’ns en va cap a un sentiment romàntic. Des d’aquest punt de vista, quan Jesús ens diu que hem d’estimar els enemics ens fa l’efecte que ens demana una cosa impossible i absurda. Els enemics provoquen temor o ràbia, no pas un afecte amorós.

Però en l’evangeli estimar té un sentit molt més ampli. Estimar Déu és tenir envers ell una actitud d’obertura i de confiança, desitjar la seva presència, donar-li el lloc que li correspon en la meva vida. Estimar Déu per damunt de tot desperta en nosaltres una sensació indescriptible de goig, de pau i de llibertat, perquè ens permet viure alliberats de tantes altres coses que sempre són relatives i contingents i que mai no ens poden emplenar. Coses tan importants com la durada de la vida, la riquesa o la pobresa, l’èxit o el fracàs, la salut o la malaltia es tornen secundàries quan vivim de l’amor de Déu.

Estimar els altres vol dir voler el seu bé, tant si són coneguts o desconeguts, amics o enemics. De fet, quan vivim estimant els altres amb totes les conseqüències desapareixen les rivalitats, perquè el món deixa de ser vist com un camp de batalla on competir i es converteix en una casa comuna on hem de cooperar. Un món així no és lluny del Regne de Déu, i ja no calen més preguntes.

Jordi Vila Borràs

Al cel no hi ha desconeguts (Jn 14,1-6)

Tots hem patit la mort d’alguna persona molt estimada; els pares, l’espòs o l’esposa, un fill, un gran amic… Hem hagut de fer el dol, que no és mai fàcil i que a vegades és realment difícil. La vida continua, però passen els anys i el record no s’esborra. Preguem per ells, de tant en tant els trobem a faltar, de tant en tant els sentim a prop…

Segurament més d’un centenar de vegades al llarg de la vida ens sentim afectats per la mort d’alguna persona coneguda, sigui un parent llunyà, un company de feina o un veí, i sentim la necessitat de mostrar el condol a la família i d’assistir al funeral.

De tant en tant els mitjans d’informació ens informen d’un accident, una guerra, un atemptat o una catàstrofe natural en què es comptabilitza un nombre considerable de morts. Ho lamentem una estona mentre veiem les imatges i de seguida ho oblidem: són persones desconegudes per a nosaltres.

Cada dia moren milers i milers de persones en tot el món sense que ho sapiguem i sense que ens afectin en absolut. Morir és normal i inevitable.

Els que creiem en la vida eterna és normal que alguna vegada somiem o fantasiegem sobre la nostra trobada amb els éssers estimats quan arribem al cel. És fàcil muntar-se una pel·lícula. Anar voltant sobre els núvols, entre milions d’ànimes desconegudes, fins que topem amb la persona que buscàvem i ens fonem en una llarga abraçada. Com a somni és bonic i té la seva gràcia, però hi ha coses molt importants que fallen.

Una d’elles és que al cel no hi haurà desconeguts. Creiem en la comunió dels sants. En aquest món patim indiferència i ignorància envers la immensa majoria dels éssers humans. No els coneixem de res. Al cel no serà així. S’haurà revelat la nostra identitat més profunda, que és la de fills de Déu, i per tant també la nostra germanor universal. Tots ens coneixerem i ens estimarem com a germans.

Per això és bo que avui, mentre encara som a la terra, preguem per aquests amb qui compartirem la plenitud de vida. No crec que les nostres pregàries els portin al cel. És la creu de Crist, és la gràcia de Déu que ens salva, i no el poc que podem fer els uns per als altres. Però sí que ens ajuda a nosaltres en el camí de la vida, perquè ens porta a anticipar la comunió que esperem viure tots plegats en el Regne de Déu.

Jordi Vila Borràs

La bellesa de la santedat (Mt 5,1-12a)

Fa poques setmanes que el papa Francesc ha canonitzat set persones a Roma. No els ha fet sants, com es diu a vegades, sinó que n’ha reconegut la santedat i d’aquesta manera els ha proposat com a exemples de vida per a la resta dels cristians i de tota la humanitat.

Encara que no soni gaire bé, es pot dir que els sants i santes són els millors exemplars de l’espècie humana. Hi ha concursos de bellesa que serveixen de rampa de llançament per als nois i noies que volen fer carrera com a models o en el món de la imatge, però la bellesa més important i més humana és la que es manifesta en una vida fonamentada en la veritat, la justícia, l’obertura a Déu i l’amor als altres. És la bellesa de la santedat.

La santedat pren moltes formes externes. Els sants són molt diferents entre ells. Entre els set darrers canonitzats fa poc hi ha el papa Pau VI, que va viure l’etapa crítica del primer post-concili i que ara ens cal redescobrir com a referent principal del papa Francesc. Hi ha també el bisbe màrtir Óscar Romero, defensor dels pobres davant dels abusos de la classe dominant del seu país, incomprès i difamat per sectors d’Església massa afectes al poder. Hi ha capellans i religioses, fundadors i fundadores de congregacions que han procurat portar la llum de l’evangeli als més pobres i allunyats. Hi ha un noi italià que va ser víctima de maltractaments i va morir als dinou anys. Hi ha moltes situacions desgraciades que ens poden estroncar la vida però que no ens priven de córrer vers la santedat, potser fins i tot ens hi aproximen. Per això Jesús s’atreveix a proclamar feliços els pobres, els qui estan de dol o els perseguits.

Els sants són molt diferents entre ells, però només ho són en la mesura en què s’assemblen a Jesús i resplendeix en ells la imatge divina que Déu ens va estampar en crear-nos i que el pecat desdibuixa però mai no esborra del tot. Per això la festa d’avui és també la festa dels sants que mai no han estat canonitzats, els “sants de la porta del costat”, com diu el papa Francesc. Tots tenim un familiar, un amic, un veí de qui podem dir que ha estat un sant, i a qui potser fins i tot gosem encomanar-nos per demanar-li que ens acompanyi en el camí de la vida i intercedeixi per nosaltres davant Déu. I tots som cridats a avançar pel camí de la santedat perquè es manifesti cada cop més clarament allò que realment som: fills de Déu.

Jordi Vila Borràs

Fes que hi vegi (Mc 10,46-52)

Sempre m’havia mirat aquest miracle des del punt de vista de Jesús, i la veritat és que no en treia gaire suc. Jesús ha vingut a portar la salvació al món, i per tant és normal que doni la vista al cec. Com a molt, li trobava un sentit simbòlic: la fe en Jesús ens obre els ulls, ens ajuda a captar una dimensió de la vida invisible als que no tenen fe.

Fins que un dia se’m va acudir posar-me en el lloc del cec. ¿Què hi fa a la vora del camí? No s’està pas esperant que passi algú i el curi, sinó que explota la seva ceguesa, aprofita la compassió que provoca en els vianants. No pot fer altra cosa: és una persona dependent i no pot deixar de ser-ho.

Quan s’adona que passa Jesús, alça la veu per reclamar-li una bona almoina. Ho fa amb molta professionalitat, adreçant-se-li amb el títol més honorífic que li ve al pensament: “Fill de David”.

Els deixebles el volen fer callar. No són uns poca-soltes sense cor. És la reacció normal de defensa perquè pensen que el cec vol entabanar Jesús i el distreu de la seva missió, que és anar a Jerusalem a proclamar el nou Regne.

Però Jesús el crida i alguna cosa canvia en el cor del cec. Llança la capa, s’aixeca i, quan Jesús li pregunta què vol, no li demana una almoina sinó que el faci veure. Ja no fa servir el títol altisonant de “fill de David” sinó que li diu “rabuni”, mestre meu. Jesús constata la fe del cec, i ja no li cal fer res més. A l’instant hi veié i el seguia camí enllà.

Aquesta escena em porta a preguntar-me sobre l’actitud amb què m’adreço a Jesús: “fill de David” o “rabuni”? ¿Li demano una almoina o li demano que em curi? És a dir, ¿li demano coses que em sembla que em convenen o estic disposat a deixar que m’obri els ulls i a seguir-lo camí enllà? ¿Vinc a missa perquè al final donen un cromo? ¿Faig la primera comunió pel vestit, les fotos i els regals? Demanem-li tots a Jesús: fes que hi vegi, mestre meu, vull seguir-te camí enllà.

Jordi Vila Borràs

Diccionari evangèlic: manar és servir (Mc 10,35-45)

Tots tenim una tendència més o menys acusada a controlar, dominar, imposar, fer que les coses es facin a la nostra manera. Com que estem plens de contradiccions, resulta que també hi ha en nosaltres una altra tendència a la submissió, a defugir la pròpia responsabilitat i deixar que sigui un altre qui decideixi. L’actitud més sana és la de la persona que sap equilibrar aquestes dues tendències innates i transformar-les en una actitud positiva de cooperació i treball en equip.

Avui Jesús se les té amb Jaume i Joan, dos deixebles amb set de poder. Volien els dos llocs de preferència, un a cada costat, el dia que Jesús havia de ser glorificat, pensant que la glòria de Jesús era una mena d’entronització reial. També se les té més tard amb els altres deu, indignats i gelosos de les pretensions dels fills de Zebedeu.

Jesús no prohibeix manar. Sempre hi ha d’haver algú que tingui la darrera paraula i que prengui les decisions més compromeses, sigui a la família, a l’empresa, al poble o a l’administració d’un estat. No és dolent que els polítics vulguin manar en un país o que els executius vulguin dirigir una empresa. Però, com passa sempre, Jesús ho capgira tot amb una frase: qui vulgui ser important, ha de ser el primer a servir, prenent l’exemple del Fill de l’home, que ha vingut a donar la vida com a preu de rescat per tota la humanitat.

Per tant, qui vulgui manar, allà on sigui, ha de fer-ho sempre amb actitud de servei. No és lícit, quan un mana, buscar el propi enriquiment, l’autosatisfacció o la desfeta dels altres. Només pot manar qui busca el bé comú, conscient que la seva posició de privilegi li exigeix ser el primer a l’hora de sacrificar-se. I el bé comú no vol dir el bé d’una majoria enfront d’una minoria, sinó el bé que no descarta ningú i que integra tothom.

Tant de bo que els líders de la nostra societat exercissin el poder amb aquesta actitud de servei. Segur que les coses anirien molt millor.

Jordi Vila Borràs

Deixar-ho tot per guanyar-ho tot (Mc 10,17-30)

Diu que hi havia un nen d’una família molt i molt rica. Vivia en un palau amb les habitacions tan grans que en cada una hi cabia una casa sencera. Va arribar el dia dels Reis, i el nen va trobar tota l’habitació plena de joguines i més joguines. Va saltar i brincar d’alegria i va començar a desembolicar paquets. Dues hores més tard continuava desembolicant com un desesperat fins que es va posar a plorar. “Què et passa, fill meu?” “Que no tindré temps per a jugar amb tot això!”

L’home ric de l’evangeli anava ben encaminat quan demanava a Jesús el secret per a posseir la vida eterna. La nostra vida actual és massa limitada, se’ns fa curta i sobretot està barrejada amb tantes coses que van en contra de l’autèntica vida: les malalties, la vellesa, la soledat, les guerres i baralles, les mentides i enganys que ens submergeixen en una dinàmica de mort.

L’home ric també anava ben encaminat perquè procurava guardar des de jove tots els manaments. Si més no, això ens garanteix una consciència tranquil·la, que és millor que les riqueses o la fama que tan sovint generen enveges i neguits.

Però Jesús li fa veure que no n’hi ha prou. La vida eterna és un bé que queda fora del nostre abast, no el podem adquirir amb diners ni amb les nostres pròpies forces. No hi ha més remei que deixar que sigui Jesús qui prengui el timó de les nostres vides. Ens cal deixar les pròpies seguretats i posar-nos en camí de seguiment del Senyor.

No és tan estrany el que Jesús ens demana. Sabem que hi ha realitats humanes que demanen dedicació exclusiva. Quan un home diu a una dona que vol compartir la seva vida amb ella, s’entén que vol dir tota la vida. Si un home diu a una dona: “vull viure amb tu, però tinc una altra gran amiga i els diumenges seran per a ella”, ja ens podem imaginar la resposta. Així mateix, seguir Jesús implica la totalitat de la meva vida: des de la butxaca fins a les relacions familiars, des de la política fins al temps lliure.

Avui més que mai, els éssers humans som fragmentaris. No som d’una sola peça. Hi ha tendències, hàbits, pensaments, emocions, decisions dins nostre que xoquen uns amb altres. Jesús és conscient que, en demanar-nos un seguiment radical, va més enllà de les nostres possibilitats. Però el que és impossible als homes és possible per a Déu. És la seva gràcia, l’acció del seu Esperit en nosaltres que va recomponent el nostre trencaclosques i ens posa en camí cap al Regne de Déu. Quan comencem a segui Jesús ens adonem que ja des d’ara, enmig de les contradiccions d’aquest món, podem començar a tastar el goig de la vida que ens espera.

Jordi Vila Borràs

Ecologia humana (Mc 10,2-16)

El papa Francesc parla sovint d’una ecologia integral que no ateny només el camp de la biologia sinó també el de les relacions humanes. I penso que aquest és un bon enfocament per a reflexionar sobre l’evangeli d’avui.

Els habitants d’aquest planeta, quan assolim un cert poder adquisitiu, comprem un cotxe per poder anar pertot arreu i climatitzem la casa amb calefacció i aire condicionat. Consumim tant com podem i, en conseqüència, produïm més i més residus. Tot això ho fem sense mala intenció, buscant només el nostre benestar. Però el planeta no ho resisteix, i nosaltres mateixos n’acabem pagant les conseqüències en forma de contaminació de canvi climàtic. Si no hi posem remei sobrevindrà una catàstrofe.

Què ens ha passat? És que ens hem tornat bojos? No, simplement que hem oblidat, o potser no n’havíem mai estat prou conscients, de la nostra responsabilitat envers el planeta. Al principi Déu va crear el cel i la terra i la va deixar al nostre càrrec. “Creixeu i multipliqueu-vos i domineu la terra”. Ens hem pensat que aquest “domineu” significa “exploteu” quan de fet vol dir “tingueu-ne cura”.

També en aquests darrers cinquanta anys han passat moltes coses que han afectat en gran manera les relacions entre home i dona. Avui dia quan un noi i una noia s’estimen, troben normal anar a viure junts. Si les coses van bé, abans o després arriben els fills. Aleshores alguns decideixen que cal formalitzar la seva situació i constituir-se en matrimoni. Per bé que vagin les coses, sempre arriben les crisis. I allò que havia començat de qualsevol manera també pot acabar de qualsevol manera. Això sí, sempre acaba deixant ferides profundes en l’home i en la dona, i sobretot en els fills que veuen partida la família en què han nascut i on esperen ser benvinguts i acompanyats en els seus primers passos en aquest món.

Què ens ha passat? És que ens hem tornat bojos? No, simplement que hem oblidat que la família no és només una manera agradable de passar la vida, sinó que forma part del projecte de Déu per a la humanitat. En la vida familiar no ens hi juguem tan sols una mica més o menys de benestar personal, sinó la fidelitat a allò que Déu espera i somia per a nosaltres. Quan un home i una dona s’uneixen per formar una sola carn, és Déu mateix qui els uneix, i “allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”.

Així com no n’hi ha prou de lamentar-nos del canvi climàtic i de la contaminació, tampoc n’hi ha prou de queixar-nos de la fragilitat actual de les famílies. Déu ens crida a cuidar la terra i també a cuidar les famílies. Per això és tan important la reflexió que està fent el Sínode que acaba de començar a Roma sobre els joves i la vida entesa com a vocació. I hem de reconèixer que com a Església no estem donant la talla, que no acompanyem prou els joves en el seu camí cap al matrimoni ni en els primers anys de vida de família. Realitats com el CPM i els Equips de la Mare de Déu són d’importància vital per a l’Església i el món d’avui.

Jordi Vila Borràs