Col·laborar malgrat les diferències (Mc 9,38-43.45.47-48)

Jesús continua fent camí cap a Jerusalem per tal d’acomplir la seva missió, i alliçona els deixebles preveient segurament que li queda poc temps abans de morir. Avui els adverteix que no caiguin en dos grans paranys: la intolerància i l’escàndol.

Els cristians convivim amb moltes persones que no tenen la mateixa fe que nosaltres. Alguns professen altres religions, altres són ateus, agnòstics o indiferents. També convivim amb moltes persones que no tenen els mateixos criteris morals. En principi sembla, per exemple, que tots els humans coincidim que no s’ha de matar. Però després resulta que hi ha gent que defensa l’avortament en nom de la llibertat, l’eutanàsia en nom de la compassió o la pena de mort en nom de la justícia.

¿Què hem de fer en aquests casos? ¿Podem col·laborar amb algú que no cregui el mateix que nosaltres o que no segueixi les mateixes normes morals? Jesús ens diu que sí. Malgrat les diferències, podem i hem de col·laborar en tot allò en què coincidim. Si algú treu dimonis, l’aplaudim i l’ajudem encara que no sigui dels nostres. Si algú lluita per la justícia, la solidaritat, la llibertat, la humanitat… aquestes són també les nostres lluites.

Per això l’Església no fomenta la creació de partits polítics confessionals, sinó que anima els laics cristians a participar en aquells que, en consciència, creuen que són més útils per a la construcció del món segons l’esperit de l’evangeli. En el benentès que no hi ha cap partit que coincideixi plenament amb el projecte cristià, i que per tant sempre haurem de tenir una actitud crítica i que ens caldrà obeir Jesús abans que el partit.

Tot seguit, Jesús adverteix els deixebles que mai no hem d’escandalitzar “un d’aquests petits”, referint-se a qualsevol persona especialment vulnerable. Fent servir unes imatges molt dures que no hem d’entendre al peu de la lletra, ens diu que val la pena fer qualsevol sacrifici abans que quedar fora del Regne de Déu.

Amb tota la raó, l’Església és atacada amb duresa quan es descobreix que en seu àmbit s’han produït abusos sobre aquests “petits”. Qui els ha de mostrar l’amor i la tendresa de Déu és precisament qui se n’aprofita o els explota, i això té uns efectes devastadors sobre la vida i la capacitat de confiar d’aquests petits. Per desgràcia continua havent-hi tantes persones vulnerables que no troben en qui confiar: des dels que no arriben a néixer perquè són avortats, passant pels infants maltractats i les dones explotades, fins als avis abandonats. En tots ells hi trobem el rostre de Jesús crucificat, que ha mort per rescatar-nos del pecat i de la mort i perquè puguem gaudir de l’amor del Pare.

Jordi Vila Borràs

Infants (Mc 9,30-37)

Entre els cristians, el primer i més important ha de ser el servidor de tots, diu Jesús. I, després que els deixebles han estat discutint sobre quin d’ells seria el més important, posa al centre un noi, i els diu que la seva tasca no és altra que la d’acollir infants com aquell.

En temps de Jesús els infants eren els últims. No podien treballar com els adults ni posseïen la saviesa, l’experiència acumulada que se suposa als ancians. No gaudien de cap dret fins que no arribaven a l’edat en què se’ls considerava responsables de guardar els manaments, als tretze anys els nois i als dotze les noies.

Com ha canviat la consideració dels infants! Avui dia entre nosaltres són els reis de la casa, sovint petits dictadors. Per tal de sentir-se bons pares i mares, els progenitors s’esforcen a donar als seus fills tot el que els demanen i acomplir tots els seus capricis. Tanmateix, en general no sembla que els infants siguin avui dia més feliços que anys enrere. No es parla prou del creixement alarmant dels problemes de salut mental entre els infants i adolescents. Sense necessitat de gaires estudis científics, crec que tots coincidiríem en les possibles causes d’aquesta crisi de sofriment infantil: el trencament i la inestabilitat de moltes famílies, la manca de temps compartit amb els pares, la sobreexposició a les pantalles, als videos i jocs d’ordinador, la manca de límits i de directrius educatives… Molts pares es pensen que preguntant contínuament als seus fills què és el que volen els estan educant en la llibertat, quan de fet els estan sumint en la inseguretat i la desorientació. Els infants no estan preparats per a prendre decisions de gran abast, i acaben tenint la impressió que només compta el caprici, el desig de fer o no fer alguna cosa en aquest moment. Els fills necessiten que els pares els donin criteris clars i coherents per anar per la vida. No els obeiran sempre, els discutiran i s’hi rebel·laran, però almenys tindran quelcom on agafar-se. En cas contrari, només queda un gran buit.

Tornant a l’evangeli d’avui, cadascú de nosaltres en particular i també com a comunitat eclesial que som, cal que fem propi el criteri de Jesús: l’èxit de la nostra vida i de la nostra missió no depèn de la capacitat de domini sobre els altres sinó de la capacitat de servei. Sovint ens queixem que ara a casa nostra els cristians som pocs i que no podem aguantar el ritme de tantes coses que es feien abans. Segur que a Jesús també li sabia greu la perspectiva d’anar a Jerusalem per ser entregat als seus adversaris i morir a la creu. Però l’entrega fins a la mort va ser la clau del seu èxit. Això ho hem de tenir clar: el nostre èxit com a Església i com a deixebles de Jesús no rau en ser més o menys nombrosos o en tenir més o menys capacitat de control dels costums socials, sinó en la nostra voluntat d’estimar i servir com ho feia Jesús. Per pocs que siguem, sempre podrem fer-ho, això. Per tant, no valen excuses ni lamentacions.

Jordi Vila Borràs

Xenofòbia (Mc 8,27-35)

Jesús fa als deixebles un parell de preguntes sobre la seva identitat. Pere respon correctament: Jesús és el Messies. Sembla que tot va molt bé. Però aleshores es troben amb la sorprenent prohibició de dir-ho a ningú. I Pere s’ha de sentir dir Satanàs quan contradiu Jesús, que acaba d’anunciar els esdeveniments que l’esperen quan arribi a Jerusalem.

Pere i els deixebles, convençuts que eren al costat correcte de la història, esperaven una entrada triomfal a la ciutat santa, el reconeixement de totes les autoritats i del poble sencer i l’inici d’una nova era de pau, ordre i justícia divina sota l’imperi de Jesús. No els entrava al cap que els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei el poguessin rebutjar i que hagués de passar per la mort.

No fa gaire vaig veure una pintada en un mur que deia “Aquí som cristians. Mengem porc i bevem vi. Fora musulmans”. Vaig pensar que Jesús diria a l’autor de la pintada el mateix que va dir a Pere: “Fuig d’aquí, Satanàs”. Ser cristià no vol dir solament reconèixer Jesús com a Messies, ni tan sols recitar el credo sencer de dalt a baix. Ser cristià és, sobretot, tal com diu el càntic de la carta als Filipencs, tenir els mateixos sentiments que Jesucrist, el qual, essent de condició divina, es va posar al nivell d’un home qualsevol i, encara més, es va fer obedient fins a la mort, i mort de creu.

És clar que els cristians creiem que Jesús és el Messies i que només per ell rebem la salvació. Però no podem imposar aquesta fe per la força ni podem rebutjar ningú perquè no la comparteixi. No podem perquè Jesús mateix no ho va fer, i també perquè la història ens ha ensenyat tantes vegades que la imposició de qualsevol fe fa que aquesta es torni odiosa. La fe, la confiança, l’amor són realitats sublims que no es poden imposar, cal que siguin assumides lliurement. I cal saber acceptar el rebuig, com va fer Jesús, amb la convicció que la veritat s’acabarà imposant per ella mateixa i no pas per mitjà de cap força humana.

Sovint diem que els cristians hem d’evangelitzar. L’evangeli és la bona notícia de l’amor de Déu que ens allibera del pecat. Per tant evangelitzar no és imposar, coaccionar, seduir o enganyar. És estimar i alliberar tal com feia Jesús, i convidar a seguir-lo.

Darrerament les xarxes socials, i especialment Facebook, van plenes de missatges d’odi cap als emigrants i els refugiats. S’escampen tot tipus de mentides que pretenen manipular la nostra percepció perquè els arribem a veure com uns invasors, uns salvatges, uns aprofitats o uns rivals a la feina. En el fons, es tracta d’excitar els nostres instints més baixos perquè els deixem de veure com a persones que són, més o menys diferents de la majoria de nosaltres però amb la mateixa dignitat humana.

Cal dir que el racisme, la xenofòbia i el supremacisme són actituds perverses que fan molt de mal a la humanitat, i per a nosaltres cristians són pecats gravíssims. No hem de tolerar que es malparli de ningú, i menys de les persones que es troben en situació de vulnerabilitat com són les minories ètniques i els refugiats, sigui per les xarxes socials, en converses de carrer o fins i tot dins de casa nostra. Recordem la reacció de Jesús: “Fuig d’aquí, Satanàs”.

Jordi Vila Borràs

Silenci i Paraula (Mc 7,31-37)

És curiós i significatiu que, com a primer pas per a la curació de l’home sord, Jesús se l’endugui tot sol, lluny de la gent. Sembla buscar un ambient de quietud i de silenci, perquè el brogit de la gent eixorda i no ens deixa escoltar. El soroll és una forma de contaminació que perjudica la salut i la qualitat de vida. En un món saturat de sons i paraules, és molt important saber callar.

El silenci és necessari per a la reflexió i per a la pregària. Les persones que el descobreixen acostumen a viure una vida més conscient i més equilibrada. Valdria la pena que tots, d’una o altra manera, l’incorporéssim a la nostra rutina diària. Jo acostumo a començar el dia amb una hora de passeig i una altra hora de pregària. Passeig en solitari, a bon ritme, sense res enganxat a les orelles, deixant espai perquè la ment pensi el que vulgui. Després la pregària en comunitat, mitja hora d’ofici diví i mitja hora de silenci davant del Senyor. És clar que molts dies llevar-se fa mandra, però sé que la meva salut espiritual necessita aquest espai abans d’immergir-me en el brogit de cada dia.

Hauríem de saber preservar espais de silenci dins de l’església. Abans, durant i després de la missa. Arribar amb temps i fer una estona de silenci abans de començar ens ajuda a viure la missa amb més atenció, sense distreure’ns tan fàcilment. Si més no, ja hauríem deixat espai per a les distraccions abans de començar. Els silencis durant la missa, encara que breus, no han de ser buits, sinó plens d’una actitud de pregària íntima, de disponibilitat envers la Paraula i la Presència de Déu entre nosaltres. I, si ho vivim així, no tindrem tanta pressa a sortir en acabar la missa i potser ens vindrà de gust fins i tot prolongar una estona la pregària.

Sant Ignasi de Loiola va crear el mètode dels exercicis espirituals com un mitjà de creixement en la vida segons l’Esperit per mitjà d’una experiència forta de silenci, reflexió i pregària. L’escena de l’evangeli d’avui m’hi fa pensar. En primer lloc pel fet d’apartar-se de la multitud i anar en un lloc solitari. Però també pels gestos que Jesús va fer amb el sord. En primer lloc li va tocar les orelles i la llengua. Després alçà els ulls al cel, sospirà i pronuncià una paraula imperativa. En els exercicis espirituals hem de permetre, en primer lloc, que Jesús ens conegui fins al més íntim, que no hi hagi res de la nostra persona que quedi fora del seu abast. Després hem de deixar que, amb el seu poder diví, ens recreï a semblança d’ell mateix. Al principi Déu ho va crear tot amb la seva Paraula i va infondre alè de vida a l’home. Ara Jesús, amb el seu sospir i la seva paraula, fa de nosaltres homes nous i ens obre a la realitat nova del Regne que ell ha vingut a instaurar.

Jordi Vila Borràs

Hipocresia (Mc 7,1-8a.14-15.21-23)

Segur que Jesús no era contrari al manteniment de les tradicions religioses dels jueus. Ell mateix les seguia, però només en la mesura que servien per a la seva funció original, que era fomentar el record de l’aliança del poble amb Déu, que els havia alliberat de l’esclavitud i volia que portessin una vida justa i santa. Quan les tradicions abandonaven el seu fonament i es convertien, fins i tot, en motiu de divisió i d’injustícia, Jesús s’hi oposava frontalment, com veiem en l’evangeli d’avui.

No som tan diferents del temps de Jesús. Vivim envoltats de tradicions religioses i socials, encara que avui dia canvien més ràpidament i no perduren tantes generacions. Com que Jesús parla del costum de la purificació ritual amb aigua, explicaré un petit detall de la missa que potser molts fidels no coneixen. En acabar la litúrgia de la Paraula, el mossèn va a l’altar i ofereix el pa i el vi amb unes pregàries que se solen pronunciar en veu alta: “Us beneïm, Senyor, Déu de l’univers…” El poble s’afegeix a aquesta pregària responent “Que Déu sigui beneït per sempre”. Tot seguit, el mossèn s’inclina i fa una pregària en veu baixa: “Accepteu, Senyor, el nostre cor penedit. Que aquest sigui el nostre sacrifici, agradable a la vostra presència, Senyor, Déu nostre”. I llavors s’acosta un acòlit per ajudar-lo a rentar-se les mans mentre diu en veu baixa: “Renteu-me ben bé de les culpes, Senyor, purifiqueu-me del meu pecat”.

Així doncs, el mossèn no es renta les mans perquè les tingui brutes, sinó per recordar a ell mateix i a tot el poble que som a punt de celebrar un memorial del qual som indignes. Ningú de nosaltres mereix que Jesucrist hagi entregat la seva vida per ell i l’hagi salvat de la mort, i per això convé que celebrem l’eucaristia conscients de la grandesa del sacrifici de Jesús i de la nostra misèria.

¿Cal fer aquest ritu? Sí. Jo procuro fer-lo sempre que tinc un acòlit que m’assisteix, quan soc jo sol no ho faig per simple comoditat. Però el que realment cal és celebrar l’eucaristia amb l’actitud que el ritu indica, tant si es fa exteriorment com si no es fa. En tot cas, jo sempre faig la pregària silenciosa encara que no em mulli els dits.

Vivim una època d’inflació de lleis i reglaments. Qualsevol persona que hagi volgut muntar un negoci o fer obres a casa seva s’ha fet idea del munt de tràmits que cal complir i de normatives que cal tenir en compte.

Els nostres polítics sovint s’acusen els uns als altres de fer coses que són il·legals. ¿Cal complir la llei? És clar que sí. Però no n’hi ha prou. Cal vetllar que la llei sigui justa i que contempli les necessitats i les aspiracions de la societat a la qual s’ha d’aplicar. Per això no n’hi ha prou a complir la llei. Cal reflexionar, debatre i canviar la llei sempre que calgui, pensant en el bé comú. Aplicar la lletra de la llei sense tenir en compte el bé comú pot ser contraproduent i pervers, com estem veient des de fa temps a casa nostra. En comptes de fer servir la llei com si fos una arma, caldria que tots plegats miréssim més amunt i ens poséssim a dialogar des dels principis de la justícia, la llibertat i la dignitat de tots els éssers humans. Potser aleshores trobaríem les lleis justes que ens ajudarien a resoldre els problemes i no pas a enredar-los.

Jordi Vila Borràs

Només ell (Jn 6,60-69)

Arribem al final del diàleg de Jesús amb els jueus. Ell els retreu que, si no creuen que ha baixat del cel, tampoc el creuran quan pugi on era abans, és a dir, quan torni al Pare. I afirma que l’Esperit és qui dona la vida, no pas la carn. L’arrel del problema rau en la manca de fe d’alguns, que es pot estendre fins i tot entre els deixebles.

Jesús s’enfronta, doncs, amb un problema que continua essent ben actual. Però no sé si realment hem de parlar de manca de fe o més aviat d’una fe mal orientada. Viure sense fe és molt difícil. Desconfiar de tot ens duu a una situació malaltissa que pot abocar-nos fàcilment a la depressió. És clar que això passa, però penso que amb molta freqüència la gent diposita la seva fe en realitats que no el poden satisfer.

Jesús contraposa l’Esperit a la carn. Els jueus es consideraven descendents segons la carn dels patriarques Abraham, Isaac i Jacob, i per la circumcisió duien impresa en la carn la pertinença al poble elegit. És en aquest sentit que cal entendre la contraposició que fa Jesús entre carn i esperit, que no és cap proclama espiritualista.

Sense jutjar ningú en particular, crec que potser es podria comparar aquests jueus de la circumcisió amb alguns que es diuen cristians perquè han estat batejats de petits i formen part d’una família que ha estat tradicionalment cristiana. Entenen el cristianisme com unes arrels i un signe d’identitat, però no el viuen com un seguiment vital de Jesús. ¿Podríem dir que hi ha un cristianisme de la carn? M’hi fa pensar el fet que algunes persones es defineixen culturalment cristianes però no creients, i fins i tot algunes d’elles reivindiquen la bondat i la modernitat d’aquesta manera de viure el cristianisme.

Potser per això (repeteixo, sense jutjar ningú en particular) es dona tan sovint el fenomen dels practicants intermitents. Persones i famílies que s’acosten a l’església per rebre un sagrament, que hi participen durant el temps requerit per a la catequesi adequada, que et diuen generalment que s’hi han trobat a gust i han fet una bona experiència, però que desapareixen tan bon punt han obtingut allò que esperaven. Potser, en el fons, viuen l’Església com un clan o una societat a la qual estan contents de pertànyer-hi, però no com la comunitat dels seguidors de Jesús. Segurament s’han sentit atrets per l’Església mentre veien que aquesta els oferia alguna cosa que ells havien vingut a buscar, potser fins i tot s’han sentit sorpresos de copsar-hi allò que s’hi pot viure, que és molt més del que molts es pensen, però no han fet el pas de deixar que Jesús prengui les regnes de les seves vides.

Jesús ens ensenya que la salvació no ens ve de cap mèrit que nosaltres tinguem ni de cap grup al qual puguem pertànyer, sinó que és un regal que ell ens fa. Tant de bo que ens adonem que només ell té paraules de vida eterna.

Jordi Vila Borràs

La vida ve d’ell (Jn 6,51-58)

L’evangeli de Joan no recull el relat de la institució de l’eucaristia a l’últim sopar, però el discurs de Jesús que hem llegit avui és segurament el text més profundament eucarístic de tota la Bíblia. I ens ajuda a prevenir la temptació del pelagianisme, que és, al costat del gnosticisme, l’altre gran perill que, segons el papa Francesc, sempre hem trobat els cristians en el camí vers la santedat.

Si el gnosticisme, tal com vèiem diumenge passat, considera que el coneixement és el camí de la salvació, el pelagianisme creu que la salvació és fruit de l’esforç humà. Jesús ha vingut a ensenyar-nos el camí, i ara és cosa nostra de fer els mèrits necessaris per guanyar el cel.

El pelagianisme pot produir dos efectes diferents i igualment perversos en els cristians. Un és l’elitisme, el perfeccionisme, el puritanisme. Pensar que cal ser millors que els altres per a salvar-se. Exagerar les pràctiques de pietat, cultivar una litúrgia rebuscada, exhibir-se en misses i aplecs multitudinaris, publicitar èxits pastorals. Si els altres no ho fan tan bé, si no ho aconsegueixen, és perquè no són prou bons, perquè no s’esforcen prou. Que facin com nosaltres i trobaran el camí recte.

L’altre és l’activisme. L’important és fer el bé, tant de bé com es pugui, perquè el bé que fem nosaltres és el que salva el món. Així es perd la referència a Jesús i l’Església, com diu el papa, acaba convertint-se en una ONG.

Tots dos, gnosticisme i pelagianisme, tenen en comú posar el jo com a protagonista de la salvació. És el meu coneixement o el meu esforç, la meva saviesa o la meva bondat. El meu, la meva.

Tots dos escatimen protagonisme al veritable autor de la salvació, que és Jesús. Tot allò que coneixem de Déu i de la vida, tot allò que fem de bo, ve d’ell. Necessitem viure units a ell, perquè només podem viure de debò gràcies a ell. Per això és tan important l’eucaristia. Ens posa en el nostre lloc: receptors de l’autèntica vida, que ve de Jesús.

Jordi Vila Borràs

Una vida de meravella (Lc 1,39-56)

Sí, el Senyor ha obrat meravelles en Maria. Des de la seva concepció immaculada. En previsió del paper únic que havia de dur a terme en la història de la salvació, va ser preservada de tota ombra de pecat pels mèrits de la redempció que el seu Fill havia de realitzar en la creu. En termes econòmics, podríem dir que Déu va fer en Maria una inversió de futur, i li va sortir bé.

El Senyor va continuar fent meravelles en Maria quan li va inspirar el sí que va donar a l’àngel en acceptar de ser la mare d’un infant que seria el Fill de l’Altíssim, el Déu amb nosaltres. Ella sabia que això no era humanament possible, però l’àngel li va dir que l’Esperit de Déu faria en ella allò que és impossible als homes.

Déu no va deixar de fer meravelles en Maria, espectadora privilegiada o més aviat coprotagonista de la història de Jesús. Però no eren meravelles com les del país d’Alícia. Era la meravella del bon Josep, l’home just que també va dir sí a Déu. La meravella dels pastors que vetllaven al ras, encara que no hi havia lloc a l’hostal. La meravella dels savis vinguts de tan lluny, mentre que el rei de més a prop volia matar l’infant. La meravella dels pobres que eren evangelitzats, els malalts que eren curats, els posseïts que eren alliberats, els pecadors que eren perdonats, les dones que eren escoltades, mentre que els savis i poderosos d’aquest món el rebutjaven i conspiraven contra ell. La dolorosa meravella de poder ser al seu costat quan a la creu entregava la vida per la salvació de tothom. La meravella de veure com els deixebles eren testimonis de la resurrecció del seu Fill, i de ser present en aquella Pentecosta de l’Esperit, quan de nou l’ombra divina, la llengua de foc, la va cobrir i va ser engendrada l’Església, comunitat dels fills de Déu.

Aquesta història de meravelles culmina quan, en acabar el seu camí damunt la terra, Maria és glorificada prop del seu fill Jesús, i participa ja de la plenitud del Regne que ell ens ha preparat. Això és el que avui celebrem.

Ens alegrem per ella i també ens alegrem per nosaltres. Perquè, si ella ha estat sortosa de parir i alletar el seu Fill, ho ha estat molt més per acollir-lo des de la fe i ser la seva primera deixebla. Nosaltres no podem imitar-la en la maternitat divina, però sí en la fe i el discipulat, i per això confiem gaudir de la glòria a la qual ella ja ha arribat.

Jordi Vila Borràs

Massa senzill (Jn 6,41-51)

Seguim amb el diàleg entre Jesús i els jueus que vam començar a l’evangeli de diumenge passat. Els jueus buscaven Jesús perquè n’havien tret un benefici material: els havia alimentat amb pans i peixos. Però no admetien que digués que ell és el pa baixat del cel per donar vida al món. Si tothom coneixia el seu pare i la seva mare, ¿com podia dir que venia de Déu? No creien en Jesús perquè li faltava misteri, perquè el veien com un home normal i corrent, no pas com algú superior.

Des de sempre totes les cultures han associat la presència divina amb els fenòmens extraordinaris i misteriosos. Els homes de Déu han de portar vestits diferents, parlar llenguatges arcans, practicar rituals estranys i posseir coneixements ocults a la resta dels mortals. Aquesta és l’atmosfera, inquietant i seductora, que retraten les pel·lícules ambientades en monestirs medievals.

De ben segur que aquells jueus esperaven que l’enviat de Déu fos algú ben misteriós. I hem de reconèixer que sovint els cristians tendim a imaginar un Jesús d’aquesta mena. Només cal que tinguem presents els pantocràtors de les esglésies romàniques o bizantines. Els evangelis, en canvi, ens mostren un Jesús que, sens dubte, curava malalts i feia altres miracles i prodigis, però que era ben bé algú del poble, que no marcava distàncies, que fins i tot trencava les barreres entre homes i dones, purs i impurs, jueus i pagans. ¿Un home de Déu fill d’un fuster? ¿Un home de Déu que va amb pecadors?

En l’exhortació apostòlica Gaudete et exsultate sobre la santedat, el papa Francesc ens prevé sobre el gnosticisme com una de les grans heretgies del cristianisme que, en formes molt diverses, perdura en el temps. La gnosi és la creença segons la qual la salvació ens arriba per l’adquisició d’un coneixement ocult al comú dels mortals, en possessió només d’uns quants iniciats que, per aquesta raó, formen una casta superior a la resta de la humanitat.

Hem d’evitar sempre de caure en la temptació de la gnosi. Hi ha moltes sectes que empren aquest mecanisme per captar adeptes: l’accés a l’entorn d’un guru, mestre o xaman, sempre a canvi d’una bona quantitat de diners o d’una adhesió incondicional. Però també els catòlics podem caure en aquesta tendència. Vejam si em sé explicar.

Hi ha moltes ajudes valuoses per a la vida cristiana: pelegrinar a un santuari, participar en un grup de pregària o de revisió de vida, estudiar bíblia o teologia, fer camí amb un acompanyant espiritual… Però cap d’aquests mitjans no ens fa superiors ni millors. La vida eterna ens arriba per Jesús, i trobar-nos amb ell no és cap premi al nostre esforç ni a la nostra intel·ligència. És un pur do de Déu, que es dona a tothom en el moment i de la manera que ell disposa per al bé de cadascú. Potser per a molta gent del nostre temps és una cosa passada de moda i mancada de glamur, però el mitjà que Jesús ha triat perquè ja des d’ara puguem començar a participar de la seva mateixa vida no és altre que anar a missa i combregar. ¿Massa senzill, potser?

Jordi Vila Borràs

Ell ens dona més (Jn 6,24-35)

Val la pena que ens interroguem sobre què busquem en Jesús, no fos cas que no es tractés justament d’allò que ell ens vol donar.

Hi ha qui s’ha creat la imatge d’un Déu implacable, sempre a punt per castigar el pecat. Jesús seria aleshores una mena de guardaespatlles sempre a punt per protegir-me i evitar que la mà de Déu caigui damunt meu.

Hi ha qui s’imagina Jesús com un superheroi estil Superman. Tu vas fent tranquil·lament la teva vida, i quan és a punt de passar-te una desgràcia, invoques Jesús, que amb el seu poder sobrenatural desfà la situació de perill. Potser per això la gent es torna tan devota en temps d’exàmens…

Hi ha qui veu Jesús com una mena de geni de la làmpada. Quan hi ha una cosa que em fa molta il·lusió i que no puc aconseguir per mi mateix, demano a Jesús que m’ho concedeixi. Això sí, conscient que només puc demanar coses bones i que no haig d’abusar del seu poder, perquè pot ser que un dia es cansi d’obeir-me.

Hi ha qui té Jesús per un bon amic, aquell amic tan bo que et torna a casa quan has begut més del compte, paga la multa del cotxe i s’inventa excuses perquè la mare no et renyi. En fi, aquell que posa en la teva vida l’ordre que tu no hi saps posar.

Hi ha qui busca Jesús per desfogar-se de les penes i continuar resignadament la vida de sempre. Hi ha qui ha trobat en Jesús aquell amic savi amb qui aprens moltes coses de la vida. Anar-lo a veure de tant en tant dona pau, benestar i una certa clarividència.

I així podríem continuar fins a l’extenuació. De fet, crec que cada persona té la seva imatge pròpia de Jesús, diferent de tots els altres.

L’important és que ens adonem que Jesús és tan especial que no es conforma a donar-nos allò que busquem en ell, sinó el que de debò necessitem, fins i tot si encara no ho sabem apreciar. Ell no ve a omplir-nos la panxa amb el mannà, sinó que ell mateix és el pa que dona la vida perquè mai més no tinguem fam ni set.

Jordi Vila Borràs