Desafiar els límits (Jn 6,1-15)

Diuen els biblistes que l’evangelista Joan segurament coneixia els evangelis sinòptics i per això es va sentir amb la llibertat de posar en boca de Jesús un llenguatge molt diferent i de fer una relectura d’algunes escenes. Tots els primers cristians, per exemple, coneixien el relat del darrer sopar, quan Jesús va seure a taula amb els deixebles i, prenent el pa i el vi, va instituir l’eucaristia. Per això Joan elideix aquest passatge i, en canvi, incorpora el lavatori dels peus. La frase de Jesús “us he donat exemple perquè vosaltres feu tal com jo us ho he fet” ens remet al manament eucarístic: “feu-ho per celebrar el meu memorial”. Així, celebrar l’eucaristia no és repetir un ritu sinó adherir-nos a allò que Jesús va fer: l’entrega de si mateix en servei a tota la humanitat.

Intueixo que pot passar una cosa semblant amb l’escena joànica de la multiplicació dels pans i els peixos i el sermó de la muntanya que trobem a l’evangeli de Mateu. Totes dues contenen la mateixa frase: Jesús pujà a la muntanya i s’assegué amb els deixebles. Dubto que sigui casualitat, més aviat sembla una picada d’ullet de Joan a Mateu.

A Mateu, Jesús és el mestre que seu per exposar llargament davant els deixebles i la multitud la doctrina que ha vingut a predicar al món, la nova Llei que duu a perfecció la llei antiga dels temps de Moisès. Una llei utòpica i paradoxal, que diu que el camí de la felicitat passa per la pobresa, el plor i la persecució, que cal parar l’altra galta, estimar els enemics, respondre al mal amb el bé, ser perfectes com ho és el Pare del cel. ¿Qui pot complir una llei així? ¿No queda fora de l’abast humà?

També en l’evangeli d’avui Jesús i els deixebles s’enfronten a un repte sobrehumà. ¿On podran comprar pa per alimentar tanta gent? ¿D’on trauran els diners necessaris? La solució és inesperada, sense cap ni peus. Hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos.

Ara vindria bé aquella fórmula que surt en alguns anuncis: “Aquesta escena ha estat rodada per especialistes, no provi de fer-ho a casa”. La qüestió és que Jesús fa seure tothom damunt l’herba, i Joan torna a fer l’ullet als sinòptics: Jesús pren els pans, diu l’acció de gràcies i els reparteix, com si estiguéssim al darrer sopar: referència evident a l’eucaristia.

Tot plegat em fa pensar que Jesús va passar tota la vida desafiant els límits. Al sermó de la muntanya va promulgar una llei impossible, amb la misèria de cinc pans i dos peixos va alimentar una multitud, oferint-se tot sol en sacrifici a la creu va redimir tot el gènere humà.

Tot ens indica que Jesús té un efecte multiplicador sobre les capacitats humanes. Ell ens fa capaços de superar els límits. Límits que no ens ha imposat Déu sinó que són conseqüència del pecat. El mal moral, la desconfiança mútua, la violència, la misèria o l’esclavitud no han estat creats per Déu. Jesús ha vingut a recrear un món lliure de mal. Un món que dona via lliure a la bondat sense por de ser massa bo, un món en què a ningú li falta res perquè tothom està disposat a compartir, un món que no té por de la mort perquè se sap cridat a participar de la vida divina.

Jordi Vila Borràs

Cadena de testimonis (Mt 20,20-28)

Sembla que els dotze homes que Jesús va cridar perquè l’acompanyessin i formessin el nucli inicial del nou Poble de Déu no eren precisament el millor de cada casa. De Jaume i el seu germà Joan en deien “els fills del tro”. No deurien ser de tracte fàcil. I la seva mare va tenir la barra de presentar-se davant Jesús i demanar per als fills els llocs de preferència quan prenguessin el poder en arribar a Jerusalem. I això que tots dos, juntament amb Pere, formaven part del cercle més íntim del Senyor, els únics que el van acompanyar en la resurrecció de la filla de Jaire o la transfiguració!

És que Déu no crida els més qualificats, sinó que ens qualifica amb la seva gràcia quan ens crida, i per això de fet tots som cridats per Ell a participar de la seva vida.

Jaume, després de participar en la missió universal que Jesús va encomanar als apòstols, va ser el primer a donar testimoni de la fe en la resurrecció vessant la seva sang. Les festes dels apòstols són sempre un record de les arrels de la nostra fe, que es fonamenta en Jesús i que ha estat transmesa de generació en generació, sovint de manera heroica, fins arribar a nosaltres. I són també una crida a engatjar-nos en aquesta cadena de testimonis, sabedors que Déu mai no abandona els qui confien en ell.

El pelegrinatge fins a Compostel·la, on segons una tradició medieval es troba el sepulcre de sant Jaume, continua batent rècords any rere any. Tant de bo que molts pelegrins puguin descobrir-hi que tota la vida és de fet un llarg pelegrinatge cap al Pare, un camí preciós i feixuc, fecund i aspre, però sempre endavant.

Jordi Vila Borràs

Compassió (Mc 6,30-34)

Hi tenien tot el dret, fins i tot la necessitat. Havien fet un gran esforç. Necessitaven descansar. Tots necessitem trobar un equilibri entre el treball i el descans per viure una vida saludable. Una situació prolongada d’atur té sovint conseqüències nefastes per a la salut mental, i un excés de treball pot ser també molt nociu. Cal reivindicar el dret al treball i el dret al descans. Mirant només el benefici econòmic, semblaria que les empreses més eficients són les que fan el màxim de feina amb el mínim de treballadors. Així es poden guanyar molts diners, però es fa desgraciada molta gent.

Tornem al relat evangèlic. Quan tot era a punt per al recés que Jesús havia preparat per als apòstols, succeeix una emergència inesperada. Una gran gentada els espera. I Jesús se’n compadeix perquè eren com ovelles sense pastor.

La compassió és obrir-se el patiment de l’altre. És allò que ens fa humans o inhumans. Tots som capaços de compadir-nos perquè tots som capaços de comunicar-nos, de sintonitzar els uns amb els altres. Però la ràbia, l’odi, l’egoisme o la supèrbia poden anul·lar la compassió i inhibir la nostra reacció davant la violència, la injustícia i el dolor soferts pels altres. La pèrdua de la capacitat de compadir-nos és un indicador d’alarma de mala salut emocional i espiritual.

No és cristià qui porta la creu penjada al coll com un collaret, ni qui la penja a la paret per fer-ne bandera. És cristià qui té els mateixos sentiments que Jesucrist. I entre aquests sentiments destaca la compassió. ¿No és compassió donar la vida des de la creu per la salvació de la humanitat? És indigne i blasfem fer servir la creu per atiar discursos d’odi o de divisió.

La compassió no és un sentiment exclusiu dels cristians, però nosaltres no podem renunciar-hi mai. No ens hem de deixar enganyar per fal·làcies que desgraciadament circulen cada cop més entre nosaltres. Últimament s’estén un missatge que diu que, en comptes d’ajudar els immigrants, que només venen a portar-nos problemes, hauríem d’ajudar la gent gran que ha aixecat aquest país i que ara malviu de les pensions. També circulen rumors falsos que diuen que els serveis socials i Càritas només ajuden els estrangers i no es cuiden de la gent d’aquí. Sembla mentida que hi hagi cristians que es deixin enredar per aquests discursos, que no volen fer altra cosa que fomentar odi i enfrontar pobres amb pobres. És fals que els diners per ajudar els immigrants hagin de sortir de les pensions de la gent gran. Només caldria acabar amb la corrupció i reduir la despesa militar. És fals també que els immigrants siguin una càrrega per al país. Cadascú pot pensar en la seva feina o en la dels seus fills: ¿de debò creu que el despatxaran per posar en el seu lloc una persona sense papers i amb dificultats per entendre l’idioma? Està comprovat que els immigrants contribueixen a l’enriquiment d’Europa perquè treballen en les feines que la gent d’aquí no vol fer.

I encara que no fos així, encara que vinguessin a complicar-nos la vida, això no ens autoritza a tancar-los la porta. El bon samarità de la paràbola no es va deturar a esbrinar si l’home malferit era una bona persona que mereixia ser ajudada, ni va calcular si li sortiria més a compte atendre’l o passar de llarg.

La manca de compassió és un pecat greu. He parlat sobre els immigrants, però podríem fer una reflexió semblant sobre l’actual situació política. ¿Què hem de fer els cristians en el moment actual? Sobretot, posar-hi humanitat. Tots podem defensar lliurement les postures que considerem més justes, però cal bandejar les actituds d’intolerància, d’odi i de venjança. I aquí encara hi ha molt de camí per recórrer.

Jordi Vila Borràs

Apòstols (Mc 6,7-13)

Jesús envia els Dotze a evangelitzar. Fins aquí, tot normal. Només faltaria. Per això els va cridar, perquè estiguessin amb ell i anessin a anunciar el Regne de Déu. El que em crida l’atenció són les consignes que els dona.

Primer de tot, els envia de dos en dos. Fora individualismes, fora lideratges personalistes. Anar en companyia sempre dona seguretat i confort en situacions adverses, però crec que sobretot és un signe de fraternitat. No hi ha millor manera de predicar l’amor de Déu que practicant l’amor fratern.

Els fa anar ben lleugers d’equipatge. Només els deixa portar bastó. Encara gràcies. Una consigna ben sàvia. Això ho he après en el Camí de Sant Jaume. Els pelegrins novells es veuen venir d’una hora lluny perquè sembla com si anessin a explorar el Pol Sud o la selva africana. Motxilles feixugues que aviat t’adones que fan més nosa que servei, perquè la gràcia és proveir-se sobre la marxa i beneficiar-se de l’hospitalitat dels pobles que vas travessant. Així també l’evangelitzador: ha de donar el seu missatge, però també ha d’estar disposat a rebre. No és autosuficient. Així es teixeix la paràbola del compartir.

Els mana que romanguin estables en una casa. Res de pul·lular amunt i avall per veure on donen millor de menjar i on és més tou el llit. Als pobles i a les ciutats, la gent viu cadascú a casa seva. No anem canviant de casa cada dia. L’apòstol, encara que vingui de fora, s’ha d’encarnar, s’ha d’integrar. Ha d’adquirir els costums, la cultura, la llengua del país. Ha d’establir relacions de veí a veí. Hi ha casos de grups i moviments que, plens de bona voluntat, desembarquen en un lloc per fer una campanya d’evangelització. La gent no els entén, els pren per éssers d’un altre planeta. Sense voler, poden fer més mal que bé.

I acaba dient: “si en un lloc no us volen escoltar…” Això és fantàstic. Jesús prepara els apòstols per al fracàs. Sí, tenim el millor producte del món: la participació en la vida divina. Però el nostre Déu és tan respectuós de la nostra llibertat que ens permet dir que no. Segur que tots hem dit moltes vegades que no a Déu, i hem de saber acceptar la negativa quan ens erigim en els seus portaveus. Només ens és permès d’espolsar-nos els peus com un darrer advertiment: sàpigues que lluny de Déu no hi trobaràs res de bo.

Si ens deixem enviar per Jesús, ens passarà com als apòstols: rebrem moltes trompades, però experimentarem la joia d’anunciar la bona notícia i escampar salut i llibertat amb una força que no ve de nosaltres sinó de Jesús mateix.

Jordi Vila Borràs

Més atenció, menys prejudicis (Mc 6,1-6)

Jesús, com a ésser humà, va patir tot el que patim qualsevol de nosaltres. També els prejudicis i la incomprensió. La gent no escolta. Només cal que mirem una tertúlia televisiva. Tothom vol parlar a la vegada. No hi ha diàleg sinó monòlegs creuats.

Ho fan a les tertúlies, però ho fem tots. D’una banda hi ha els estereotips: aquest, com que és català (o poseu-hi el gentilici que vulgueu), què ha de dir? Aquest, com que és musulmà, ja se sap què pensa. Doncs no, ni tots els catalans pensem igual, ni pensen igual tots els musulmans, els homosexuals, les mares solteres, els policies i tants altres qualificatius que fem servir sovint per etiquetar les persones.

D’altra banda, hi ha els prejudicis, que fem servir especialment amb les persones més properes. Ens pensem que ja sabem el que diran abans que obrin la boca, i d’aquí venen moltes discussions que ens podríem estalviar. Però a vegades també ho fem amb desconeguts. Per por o per inseguretat comencem a imaginar com serà una persona abans de parlar-hi per primera vegada, i sempre ens equivoquem.

Jesús va patir això en la seva visita a Natzaret, el poble on s’havia criat i vivia la seva família. Era d’esperar. El que ja és més sorprenent és que els cristians sovint fem igual que els natzarens. Fem de la pregària un discurs, i un cop hem acabat pleguem de seguida, no fos cas que Déu ens tingués guardada una sorpresa i ens volgués dir alguna cosa. Anem a missa amb l’esperança que no sigui gaire pesada i que acabem aviat. Ens acomiadem educadament de Jesús en sortir de l’església, i per això no el sabem reconèixer en el rostre de tantes persones amb qui ens anem trobant i que no s’identifiquen amb la imatge mental que ens hem fet de Jesús.

Crec que la crisi de fe de la nostra societat no és tant una crisi específica de fe religiosa com de fe i confiança en les persones en general. Si ens esforcem a escoltar els altres amb atenció i a mirar-los sense prejudicis posarem les bases per a tenir una trobada veritable amb Jesús, que vol obrar miracles entre nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Jesús cura i dona vida (Mc 5,21-43)

Els relats evangèlics dels miracles de Jesús demanen un esforç de fe i d’intel·ligència. A alguns creients de bona fe, els miracles els incomoden perquè hi veuen una mena d’incoherència divina. Si Déu ha creat l’univers amb les seves lleis i constants físiques, ¿com és que en determinades ocasions se les salta? ¿Com pot ser que Déu introdueixi desordre i arbitrarietat en el món? Altres creients, en canvi, se senten especialment atrets pels miracles perquè hi veuen uns senyals privilegiats de la providència divina, una prova fefaent d’atenció amorosa per les seves criatures. Per als fans dels miracles el problema arriba quan s’animen a demanar-ne algun que consideren ben justificat i Déu no els el concedeix: malalties que no es curen, seleccions laborals o oposicions no superades…
Jo crec que Déu no es contradiu i que és més provident del que ens pensem. Déu no es contradiu infringint les lleis que regeixen l’univers. Som nosaltres que no les coneixem encara prou bé, i per aquesta raó sovint no sabem interpretar els fenòmens. Tant les ciències experimentals com les humanes van descobrint que les interaccions entre els mons físic, psíquic i espiritual són molt intenses i profundes i en gran part encara desconegudes. Per això no cal entendre els miracles com una suspensió temporal de les lleis que regeixen l’univers, sinó com esdeveniments particulars en què es fa palesa d’una manera especial la providència que Déu té per totes les criatures. Déu tot ho ha creat, tot ho sosté i tot ho encamina cap a la seva plenitud, i en aquest sentit la salut i la malaltia, els èxits i els fracassos no deixen de ser petites anècdotes en un llarg camí que confiem que arribarà a la meta desitjada. Déu té cura dels que aproven i dels que suspenen, dels sans i dels malalts, dels que es curen i dels que es moren, encara que nosaltres només sabem apreciar la seva providència quan la sort ens és favorable. És una mica com la llei de la gravetat, que funciona sempre però que només recordem quan veiem caure un objecte. En aquest sentit, els miracles serien els fenòmens particulars que ens recorden la llei universal de la providència divina.
Del miracle de la dona que pateix pèrdues de sang vull destacar la seva persistència en trobar un remei i el seu coratge en trencar el tabú, segons el qual la sang és impura i transmissora d’impuresa, i barrejar-se entre la multitud fins arribar a tocar el vestit de Jesús. La resposta d’aquest es repeteix en altres miracles: “la teva fe t’ha salvat”. No busquis fórmules màgiques, no creguis que això funciona com una recepta de cuina que es pot escriure en un paper i repetir tantes vegades com vulguis: has trobat la salvació perquè has posat en mi la teva fe.
De la filla de Jaire, el cap de sinagoga, vull destacar la crida de Jesús a esperar contra tota esperança: “La criatura no és morta, sinó que dorm”. Destacar també l’esbandida que Jesús fa de la multitud que plorava fins a eixordar. Només queden amb ell els tres deixebles íntims, Pere, Jaume i Joan, i els pares de la nena. Com si ens digués que no cal pregar a crits sinó amb el cor. I que, tan bon punt la noia s’aixeca i es posa a caminar, els diu que li donin de menjar. No serveix de gran cosa una acció puntual, encara que sigui extraordinària, si després no va seguida del nodriment quotidià.
Els dos miracles, intercalats l’un amb l’altre, tenen un punt en comú: el nombre 12. Dotze anys de malaltia, dotze anys d’edat. Per a nosaltres, 12 és el nombre del Poble de Déu: les dotze tribus, els dotze apòstols. És una manera de dir que aquesta malalta i aquesta nena som tots nosaltres. Que trobem la salvació quan ens decidim a tocar Jesús. Que no hem de perdre mai l’esperança. Que ens hem de nodrir de l’aliment que Jesús ens dona.
Jordi Vila Borràs

Canvi d’època (Lc 1,57-66.80)

Les festes i memòries dels sants que trobem en l’any litúrgic commemoren el dia de la seva mort, que és el naixement a la vida eterna. Hi ha, però, tres personatges dels quals celebrem el naixement a la vida terrenal: Jesús el 25 de desembre, Maria el 8 de setembre i Joan Baptista el dia d’avui.

L’evangeli de Lluc, en els primers capítols, ens mostra en paral·lel l’anunci del naixement de Joan i el de Jesús, la trobada entre les dues mares i el naixement de tots dos. Paral·lelisme i contrast, que remarca el mateix calendari litúrgic posant el naixement de Jesús en el solstici d’hivern i el de Joan en el solstici d’estiu, els dos extrems pel que fa a la durada del dia i de la nit. Així podem fer una interpretació astronòmica de la dita de Joan que recull el quart evangeli (cal que ell creixi i que jo minvi) assignant el dia a Jesús i la nit a Joan.

Els pares de Joan són ancians, la mare de Jesús una noia jove. Els de Joan són estèrils, la mare de Jesús és verge. El pare de Joan és un sacerdot del temple de Jerusalem, a Jesús li farà de pare un treballador manual de la tribu de Judà. L’àngel que anuncia el naixement de Joan s’apareix al seu pare Zacaries mentre compleix les funcions sacerdotals al temple. L’arcàngel Gabriel s’apareix a Maria en la quotidianitat de casa seva. Zacaries no dona crèdit a l’anunci de l’àngel i emmudeix. Maria, després de la torbació inicial, es posa a disposició del Senyor i entona el cant joiós del Magníficat.

El naixement de Joan simbolitza el final de l’Antic Testament. L’Antiga Aliança de Déu amb el seu poble ja no dona més de si, mostra signes evidents de decrepitud. Però la bondat i l’amor del Senyor duren per sempre, i fa nou el que era encarcarat i eixorc. Aquell nen s’havia de dir Zacaries com el seu pare, i qui sap si com l’avi i el besavi, un esglaó més en una filera interminable de Zacaries girant en un etern cercle viciós. Però el pare trenca el cercle: S’ha de dir Joan. El mut comença a parlar, i l’Antic Testament s’obre a la novetat de Jesús, de qui aquell Joan ha d’esdevenir el Precursor.

Penso que aquesta història ha d’inspirar la nostra manera de viure com a cristians. Déu és fidel en l’amor, no en les formes. No hem de confondre fidelitat, memòria i tradició, que són elements necessaris en la vivència de la fe, amb encarcarament. Hem de ser fidels a l’aliança d’amor i vida que Déu ha fet amb la humanitat des del principi i que ha segellat per sempre més per mitjà de Jesús. Hem de fer memòria de tot el que el Senyor ha fet i fa per nosaltres, i ho hem de transmetre de generació en generació com un tresor únic. I ho hem de fer amb un llenguatge sempre nou, tal com Déu mateix ha fet i farà sempre. No hem de tenir por de canviar les formes, sempre que calgui, per anar cada cop més a fons.

Jordi Vila Borràs

Sabates, llàgrimes i llavors (Mc 4,26-34)

Hi ha un sabater que em té intrigat. Ja m’ho ha fet dues vegades. Li porto unes sabates velles per veure si les pot arreglar. Quan torno a recollir-les, em diu que no me les vol cobrar perquè no sap si aguantaran o si m’aniran bé. No el conec de res i no crec que ell em conegui. No em deu cap favor. Simplement és algú que en algun moment de la seva vida ha après honestedat i esperit de servei, i que fent la seva feina desperta sentiments de gratitud i d’admiració. Surts d’aquella sabateria pensant que el món encara té remei. No sé si és creient ni si és feliç, però algú va plantar en aquesta persona una llavor del Regne que ara produeix brins i espigues. I blat granat dins les espigues, perquè, potser sense saber-ho, amb els seus petits serveis està escampant llavor del Regne. I les sabates, per cert, ja fa més d’un any que aguanten.

Un dia d’aquests truquen a la porta de la rectoria. Un home jove pregunta què cal fer per confessar-se. Ho va fer abans de la primera comunió i abans de la confirmació, ja fa uns quants anys. Aquesta serà la tercera confessió de la seva vida. Li dic que ara mateix el puc atendre al despatx. Comença pels pecats. Li salta alguna llàgrima. Continua explicant els seus neguits, la seva relació amb Déu i algun dubte de fe. També alguns problemes de caràcter. Rep l’absolució. Tot plegat, menys d’una hora de diàleg. No tindrem un nou parroquià, però ha estat acollit i perdonat en nom de Jesús. Acollit com un ocell a les branques de la planta de mostassa que és la comunitat cristiana de Vila-seca, una petita llavor plantada enmig de la ciutat.

Acollir és un verb cent per cent evangèlic. “Era foraster i em vau acollir”. És una de les obres de misericòrdia que ens obriran les portes del Regne que Déu ha preparat per a nosaltres. No és un tema d’oportunitat política, sinó un deure humà i cristià. Quina pena viure en un món on tanta gent ha de fugir de la fam i de la guerra! Quina vergonya que trobin fronteres tancades, que caiguin en mans de les màfies i que alguns governs arribin a perseguir els que ofereixen ajuda humanitària! Quina vergonya formar part d’aquesta Europa! I encara més vergonya perquè alguns que es diuen cristians són els primers a rebutjar els immigrants i refugiats. ¿No s’adonen que estan rebutjant Jesús mateix?

Amb les seves paràboles, Jesús ens diu com germina i creix el Regne de Déu. I, com sempre, cada paràbola de l’evangeli és una sorpresa. Nosaltres, agents de pastoral i membres actius de l’Església, hem de fer els nostres projectes i plans d’acció. És el nostre deure, i malament si no ho fem. Però el Regne de Déu va a la seva i creix malgrat tot. No és fruit del nostre esforç ni de la nostra traça, sinó obra gratuïta de Déu, que alguna vegada se serveix de nosaltres de la manera més impensada. Donem-li’n gràcies i confiem en la força de creixement del Regne.

Jordi Vila Borràs

La por fa mal (Mc 3,20-35)

Em pregunto: si Jesús curava els malalts, perdonava els pecadors, predicava la pau i la germanor, si va passar pel món fent el bé, ¿com pot ser que els mestres de la Llei l’acusessin de tenir un poder diabòlic i que la família el volgués segrestar per por que hagués perdut el seny? ¿Com és que tanta gent es va conjurar contra ell?

Només trobo una resposta: per por. La por dels mestres de la Llei a perdre el domini sobre les consciències d’un poble que els tenia per intèrprets de la voluntat de Déu. La por dels familiars a perdre la seva vida tranquil·la i a patir represàlies per part dels enemics de Jesús.

Els arguments dels mestres de la Llei eren tan febles que Jesús els va rebatre en poca estona. Això prova que actuaven moguts pel temor: la por paralitza el cos, anul·la la ment i porta a fer coses absurdes. Cada dia en tenim exemples. Un home amenaça i agredeix la seva dona per por de quedar-se sol i no poder-ho suportar. Un govern envia la policia a carregar contra un poble pacífic per por a la llibertat. Amenaces, càrregues i agressions que acaben per donar la raó a la dona que vol marxar o al poble que es vol desfer del govern.

Jesús ho repeteix tantes vegades als deixebles, sobretot quan se’ls apareix ressuscitat: No tingueu por. Vèncer la por és la condició per assolir la llibertat i caminar vers el propi destí. Jesús no tenia por de ningú, ni del mateix diable, i per això el va vèncer. Jesús se sentia lliure enfront dels mestres de la Llei i de la pròpia família, i així va copsar que la veritable llei divina és el manament de l’amor i que la veritable família és la humanitat aplegada en Déu.

Això de no tenir por és bonic i fàcil de dir, però és difícil d’aconseguir. Tan sovint en la vida ens sentim febles i insegurs. Per això Jesús va dir que serà amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps. Per això, per mitjà de tantes paràboles i gestos ens va mostrar que el nostre Déu sempre perdona i ens dona una nova oportunitat. Per això ell mateix a la creu va perdonar als qui el clavaven i al criminal que li va reclamar misericòrdia. En canvi, avui Jesús ens diu que Déu no perdonarà qui injuria l’Esperit Sant. ¿Què vol dir això? ¿Quin és aquest pecat?

L’Esperit Sant és l’Amor personal de Déu que penetra tots els éssers, els sosté i els encamina cap a Déu. Jesús era ple de l’Esperit Sant i totes les seves paraules i obres vessaven Esperit. I l’Esperit treballa incessantment en tot ésser humà per configurar-lo a Jesús.

Jo puc ser un lladre, un estafador o un assassí: seré mereixedor d’un bon càstig i d’una condemna ben llarga, però l’Esperit no deixarà de treballar en mi perquè em converteixi i recondueixi la meva vida. Puc ser un ateu recalcitrant que ataca la religió i profereix calúmnies contra Jesús, i l’Esperit treballarà en mi perquè descobreixi la bellesa amagada en el misteri de la Revelació divina. Déu no es cansa mai de treballar ni de perdonar.

Però si, amb plena consciència, prefereixo la mentida a la veritat, l’odi a l’amor, la guerra a la pau, el caos a la bellesa, l’Esperit ja no pot fer-hi res. M’he creat un infern fora de l’abast de l’omnipotència divina, que ho pot tot des de l’amor i no des de la força. L’infern no és un càstig diví. L’infern és el que queda quan expulsem Déu de la nostra vida.

Jordi Vila Borràs

Sacrifici i banquet (Mc 14,12-16.22-28)

Com a bons jueus, els deixebles es cuiden de preparar-ho tot per poder celebrar el sopar pasqual amb Jesús. Un sopar en què el plat principal era l’anyell, en record de la sortida d’Egipte en temps de Moisès. Aleshores Déu va manar als hebreus que sacrifiquessin un anyell i que amb la seva sang pintessin la llinda de les cases on habitaven, perquè la plaga que duia la mort als primogènits dels egipcis passés de llarg de casa seva, i que se’l mengessin aquella mateixa nit a corre-cuita, preparats per a la marxa tan bon punt en rebessin la consigna.

Però, en el relat del darrer sopar de Jesús amb els deixebles, l’anyell perd protagonisme davant del pa i el vi. Jesús pren el pa i els l’ofereix dient que és el seu cos. Pren la copa de vi perquè tots en beguin i els diu que és la seva sang, la sang de l’aliança vessada per tots els homes.

Jesús és el nou anyell de Déu. Ell mateix s’ofereix en sacrifici. La seva sang, vessada a la creu, ens preserva de la mort eterna.

I tot seguit ens diu també que el vi que acaba de beure és el que ens obre la porta al vi nou que beurem en el banquet del Regne. Tantes vegades Jesús havia fet servir en les paràboles la imatge del Regne de Déu com un banquet al qual tothom hi és convidat. Un banquet que és signe de vida en abundància, de fraternitat i de goig. Doncs bé, arriba per a Jesús l’hora de beure el vi nou d’aquest banquet.

Tot això és l’eucaristia per a nosaltres. Cada cop que la celebrem participem del sacrifici de Jesús i fem un primer tast del banquet del Regne. Amb quina emoció i amb quina reverència ens hem d’acostar sempre a l’eucaristia. En ella hi trobem Jesús viu entre nosaltres. Combregar és participar del sacrifici de Jesús, fer de les nostres vides una entrega als altres a semblança d’ell. Perquè en combregar acceptem i demanem que les nostres vides s’assimilin a la seva, que puguem viure configurats a ell. I combregar és també tastar el goig de la fraternitat de la qual participarem plenament un dia en el Regne de Déu. Combregar és proclamar que estem disposats a viure sense barreres, acollint-nos tots com a germans i fills d’un mateix Pare.

Jordi Vila Borràs