Un llenguatge meravellós (Mt 28,16-20)

De qualsevol persona podem dir que estima molt, poc o gens; podem arribar a dir que és un amor, significant així que es fa estimar. Però només de Déu podem afirmar que és Amor. Així, categòricament i amb majúscules.

Podem dir que Déu és Amor perquè Déu és Trinitat. Abans que totes les coses fossin creades, Déu ja existia com un corrent d’amor etern i infinit entre les tres persones divines, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

Déu és l’Amor que tot ho fonamenta, i per això diem que és Pare. Certament, quan veiem el funcionament del món, podem pensar que l’amor no pesa gaire. Però no hi ha res que pugui trobar en seu lloc en l’ordre de les coses d’aquest món si no és en l’amor. Podem dir que el món és un gran trencaclosques, un garbuix desordenat de peces que, tanmateix, estan destinades a encaixar i formar la paraula Amor.

Déu és l’Amor que es comunica, que parla i escolta, que vol entrar en relació personal amb la persona estimada. Per això diem que és Paraula encarnada, que és el Fill que s’ha fet home per poder establir una relació cordial amb nosaltres, per poder ésser conegut com a Jesús de Natzaret, ja que és inabastable com a Ésser Suprem.

Déu és l’Esperit que tot ho impregna, renova i vivifica, sense el qual Déu seria un concepte llunyà i el món un lloc fred i inhòspit. Déu és la força i el caliu invisible que activa la nostra llibertat i la nostra capacitat d’estimar, el rerefons de tot acte d’amor que ens fa créixer com a persones, que ens apropa els uns als altres i que ens encamina vers Déu. Per això diem que Déu és Esperit Sant.

No pretenguem entendre Déu. Si algú es pensa que l’entén, és que en realitat s’ha inventat una imatge molt esquifida d’Aquell qui és infinitament gran i inabastable. No el podem entendre, però ell es deixa tocar, o si més no intuir. Davant de Déu som com aquella persona que sent algú pronunciar un discurs bellíssim en una llengua estrangera i només de tant en tant capeix un mot. Una paraula que meravella i que fa venir ganes de conèixer més i més aquest llenguatge nou i misteriós que se’ns escapa. Així és Déu Trinitat per a nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Ve a regirar-ho tot (Jn 20,19-23)

La tendència a la resignació és una constant en la història de la humanitat. Els antics parlaven del fat, una divinitat o una força impersonal que marcava ineluctablement el destí de la persona i de la humanitat. D’aquí venen les paraules fatalisme i fatalitat. Com que ara està de moda l’espiritualitat oriental, sona més modern parlar de karma: és una manera de dir que, si et passen coses dolentes, és perquè t’ho mereixes, encara que no te’n recordis o no ho entenguis.

El fatalisme també es disfressa de llenguatge científic, que això dona molt de prestigi. Tenim, amb caire humorístic, la llei de Murphy i similars, segons les quals, si alguna cosa pot anar malament, hi anirà. Però, amb un to molt més seriós, trobem grans catedràtics que atribueixen a unes presumptes lleis de l’economia l’increment de la desigualtat entre rics i pobres, el tracte de favor que arreu del món reben els grans capitals i, en l’extrem contrari, l’exclusió dels que no poden contribuir a l’augment de la riquesa. Ara, darrerament, he sentit fins i tot alguns polítics que justifiquen les seves accions i omissions dient que no poden fer altra cosa que complir la llei, oblidant que ells, elegits pel poble, són precisament els encarregats de legislar d’acord amb la voluntat popular i els principis fonamentals de la justícia.

Aquesta tendència secular a la resignació i al fatalisme sempre m’ha semblat molt sospitosa. Cal preguntar-se a qui beneficia. Hi ha gent interessada a fer-nos creure que no s’hi pot fer res, que res no pot canviar, que no pot ser d’altra manera.

Marx va identificar clarament els interessats a fer creure al poble treballador que el seu patiment és irremissible. I, en la seva anàlisi de la societat decimonònica, va atribuir a la religió el paper d’opi del poble: un analgèsic que t’ajuda a suportar el dolor desviant la teva atenció vers un món de fantasia, però que no millora en absolut la teva situació real sinó que et fa encara més vulnerable.

Cal admetre que, per desgràcia, la religió ha assumit alguna vegada aquest paper tan galdós i rebutjable. No ens ha de fer por ser autocrítics. No hi ha cap realitat humana que s’escapi de possibles deformacions i corrupcions: la família, la pàtria, també la religió.

Però la Pentecosta ens ensenya que la força que veritablement regeix el món és l’Esperit de Déu. Un Esperit que ve a regirar-ho tot i a treure’ns de la resignació.

L’Esperit és tot el contrari del fat, el karma i qualsevol llei feta de lletra morta. L’Esperit no condemna sinó que salva, no tanca sinó que obre, no adorm sinó que desperta, no lliga sinó que allibera. Desvetlla en nosaltres la capacitat de combatre les injustícies. Renova el goig de viure, de trobar la comunió que s’amaga en tota diversitat, d’acceptar les diferències, de perdonar el passat i d’emprendre una vida nova.

I el gran poder i la gran novetat de l’Esperit de Déu és que tot això no ho fa arrossegant-nos contra la nostra voluntat, sinó inspirant-nos, potenciant la llibertat, avivant l’anhel de vida plena, de felicitat i d’amor que tots portem en el cor perquè ell mateix l’ha posat.

El cristià més espiritual no és el més observant, instruït o resignat, sinó el més lliure, més amant i més feliç en el goig de l’Esperit.

Jordi Vila Borràs

Fem miracles i prodigis (Mc 16,15-20)

El que Jesús va dir als onze també ens ho diu ara a tots nosaltres: Aneu i prediqueu. Aneu vosaltres, no espereu que vinguin, que és el que solem fer. Prediqueu i bategeu: ens preocupem molt pels que no han estat batejats i no ens preguntem si els batejats han estat evangelitzats. El baptisme sense fe no significa res, i per tant no té eficàcia sacramental.

Ara bé, tan bon punt rebem la fe i el baptisme, entrem en dinàmica de salvació. I això no és un concepte merament teòric, sinó que es manifesta en els miracles que som capaços de realitzar.

Sí, els cristians fem miracles.

Expulsem dimonis pel poder del nom de Jesús: hi ha moltes persones que gràcies a la fe són alliberades de l’infern de la droga o de l’alcohol, abandonen el camí de la delinqüència, retroben el goig de viure.

Parlem llenguatges nous: si pel túnel del temps féssim cap a la Palestina de fa dos mil anys, ben poca cosa entendríem del llenguatge i la manera de viure d’aquella gent; tanmateix, l’evangeli continua fresc i vigent per a tothom qui s’hi vulgui acostar, i ara mateix hi ha cristians que s’esforcen a traduir-lo als nous llenguatges del nostre temps: des del còmic al cinema passant per la música i les xarxes socials.

Agafem serps amb les mans, bevem metzines i no ens passa res. Els cristians tenim una habilitat especial per ficar-nos en embolics i complicar-nos la vida de moltes maneres: entre els leprosos, els afamats, els refugiats, els sense sostre. I, curiosament, és en aquests ambients insalubres on ens sentim més vius i es referma la nostra fe.

Imposem les mans als malalts i es posen bons. La fe ens empeny a tenir cura de tota persona des del començament fins al final de la seva vida, perquè tota vida humana és un tresor diví. I això ajuda en gran manera a viure en pau la pròpia circumstància, a sentir-se bé fins i tot en les situacions de més limitació.

Jesús, el Fill de Déu, ha complert la seva missió entre nosaltres. Ens ha rescatat del pecat i ens ha infós el seu Esperit perquè continuem la seva missió. Ell ha tornat al Pare. Nosaltres continuem en camí. Avancem amb joia i amb coratge i no ens desviem dels senyals de pista que ens ha deixat.

Jordi Vila Borràs

El manament nou (Jn 15,9-17)

Als inicis de la civilització humana, la llei del talió va ser un gran avenç en la instauració d’una justícia proporcionada, superior a la venjança sense mesura. “Ull per ull i dent per dent” vol dir que ningú està autoritzat a respondre a una agressió infligint un dany més greu que el que ha rebut. Aquesta regla tan senzilla té un corol·lari evident: no pots agredir a qui no t’ha agredit prèviament. Ningú té dret a començar una guerra. Ningú té dret a fer mal a un innocent.

L’evangeli posa en boca de Jesús un principi moral, anomenat la regla d’or, que apareix també en la majoria de les religions i els sistemes filosòfics més importants: “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin” (Mt 7,12). Tots volem ser respectats, valorats, escoltats, estimats, cuidats i ajudats. Aquesta regla ens impel·leix a tractar tothom de la mateixa manera, i així es converteix en el principi fonamental d’on brollen els drets humans.

Avui Jesús va molt més enllà. Els dos principis anteriors estan molt bé en teoria, però la història ens demostra que mai no han funcionat. Sempre hi ha hagut guerres, injustícies i desigualtats. La llei del talió i la regla d’or no poden funcionar perquè existeix el pecat. Sí, el pecat no és un concepte ideològic inventat pel cristianisme sinó una realitat omnipresent, que ho empastifa tot. Per això la justícia humana no és mai prou justa, com podem comprovar cada dia. Per això els drets humans no seran mai respectats fins que posem en pràctica la consigna de Jesús: que ens estimem els uns als altres tal com ell ens ha estimat.

Això ho diu qui ens ha ensenyat a pregar pels enemics, qui va perdonar els qui el clavaven a la creu, qui es va oferir com víctima innocent perquè els culpables fossin redimits. Jesús ens ensenya que els mals morals com la injustícia, la violència i l’odi només poden ser vençuts amb un escreix d’amor. Per això la doctrina de la no-violència concorda tant bé amb l’ànima del cristianisme: respondre al mal amb el bé, respondre a l’odi amb més amor, respondre als cops mirant als ulls, respondre al tancament amb més obertura i diàleg. Quina recepta tan pràctica, necessària i urgent en la nostra societat!

Jordi Vila Borràs

El cristianisme és un vincle (Jn 15,1-8)

Sovint ens arriben missatges que venen a dir que, si ens hi esforcem prou, podem aconseguir qualsevol fita. Però hi ha coses, com la felicitat, que no depenen tant de l’esforç com de l’obertura i la receptivitat. La felicitat es viu en la mesura que hom aprèn a estimar els altres i a deixar-se estimar, i això no s’aconsegueix a base de diners o d’hores d’estudi sinó retirant els mecanismes de defensa que ens fan veure els altres com una amenaça, aprenent a acceptar cada persona i a un mateix tal com som.

Jesús ens comunica avui la recepta per a ser un bon cristià. No es tracta d’esforçar-se a estudiar molt per tal de conèixer i entendre perfectament tota la doctrina cristiana: és clar que hem d’aprendre coses, però per a ser cristià no cal fer un màster. No es tracta tampoc de tenir una conducta irreprotxable i complir perfectament tots els manaments de la llei divina: de fet, Déu no es cansa mai de perdonar els nostres pecats. El bon cristià no és més savi ni més recte que els altres, sinó aquell que procura viure unit al Crist com les sarments al cep.

El cristianisme no és una saviesa, una ideologia o un codi moral. El cristianisme és una amistat, un amor, un vincle personal. És cristià qui es troba amb Jesús i cultiva la relació amb ell.

On trobem Jesús? Ell ens ho va deixar ben clar: en els sagraments de l’Església, com l’eucaristia i la confessió, i en el sagrament del pobre. Cada cop que fem un gest d’amor envers algú que ho necessita, toquem la mateixa carn del Senyor. Cada cop que celebrem l’eucaristia repetim la mateixa experiència dels deixebles als quals s’apareixia el Ressuscitat: els obria el sentit de les Escriptures i partia el pa amb ells.

No em descuido la pregària. És una pràctica important, perquè ens predisposa interiorment a trobar-nos amb Jesús. Però tots sabem que pensar o somiar en una persona no és el mateix que trobar-se realment amb ella. La pregària, per tant, és important, perquè és natural que pensem en aquell a qui estimem, i perquè aquest pensament aviva el nostre amor, però no és un fi en ella mateixa sinó una preparació interior per a la trobada real amb Jesús en els sagraments i en el germà.

Quan dues persones estan molt compenetrades, cadascú endevina les necessitats de l’altre, o en tot cas es poden comunicar sense necessitat de gaires paraules. De fet, als grans amics no els demanem gaires coses quan estem amb ells, perquè el que ens importa és el fet de poder estar junts. Això és el que passa una mica amb la pregària de petició. Quan comencem a pregar, acostumem a demanar moltes coses a Déu, li presentem llargues llistes de necessitats nostres i de tot el món. A mesura que avancem en l’amistat amb Jesús, ens adonem que ell ja sap tot el que ens convé, i la nostra pregària se centra cada cop més a descobrir què és el que ell espera de nosaltres, amb la seguretat que, de part seva, ell ja fa tot el que ha de fer.

Jordi Vila Borràs

Lideratge (Jn 10,11-18)

L’ofici de pastor és molt antic i avui dia desconegut. Diuen que hi ha pocs joves que es plantegin treballar en aquesta feina. A Rialp (Pallars Sobirà) hi ha una escola per a qui vulgui aprendre’n.

Jesús no va fer de pastor. De jove va ajudar Josep en els oficis manuals, fent de fuster. De gran podríem dir que va ser un mestre pels seus ensenyaments i un metge perquè curava els malalts. Penso que, si se li va acudir la imatge del bon pastor, és perquè aquest ofici encarna, d’entre totes les formes de lideratge, la més senzilla.

Potser si Jesús prediqués avui diria: Jo soc el bon líder. Nosaltres no som ovelles, però amb més o menys consciència seguim, com un ramat, les consignes de molts líders que influeixen en les nostres vides, des dels prescriptors de les modes que aconsegueixen que tothom vesteixi segons el mateix patró fins als professionals dels mitjans de comunicació que fan que tots acabem parlant dels mateixos temes.

Molts de nosaltres tenim un mestre, un metge, potser un mossèn que ha estat una referència fonamental en la nostra vida. Algú que ens ha obert horitzons, que ens ha donat una lliçó de vida. Algú que ha estat molt més que un bon professional, que s’ha implicat sense reserves en allò que feia i per això ha deixat empremta. Pensem també en els polítics i líders socials que s’exposen a grans sacrificis, com són la presó o l’exili, per mor d’una causa.

Una cosa així és el que significa la imatge del bon pastor. Jesús no ha vingut a donar-nos unes lliçons de part de Déu i marxar amb la satisfacció de la feina ben feta. Ell dona la vida per nosaltres. Per cadascú de nosaltres i per tothom, perquè encara hi ha moltes ovelles que no són del seu ramat.

Si som ovelles d’un pastor així, no podem ser egoistes i tancats. Hem d’estar sempre oberts a tothom i disposats al sacrifici per tota bona causa. És el camí per on ens porta el bon pastor.

Jordi Vila Borràs

Testimonis de pau (Lc 24,35-48)

El desengany és trist però còmode. A tots ens ha passat que, en experimentar algun fracàs, busquem refugi en la nostàlgia, en els petits plaers, ens inhibim i ens excusem de fer res adduint que estem cansats.

Així es deurien sentir els deixebles aquell diumenge. Era el tercer dia des de la mort de Jesús. Tot just comencen a fer el dol, quan arriben un parell de deixebles que diuen que s’han trobat amb Jesús en el camí d’Emmaús i han partit el pa amb ell. Així doncs, ja no són només les dones que l’han vist. És molt estrany que un deliri s’estengui d’aquesta manera. Potser sí que no tot s’ha acabat. Potser sí que Jesús tenia raó quan deia que ressuscitaria. ¿Com deurien viure aquell moment els deixebles? Esperança? Il·lusió? Por? Mandra?

I tot d’una Jesús es fa present amb la salutació que esdevindrà la seva carta de presentació en totes les aparicions: La pau sigui amb vosaltres. Una pau que va molt més enllà de la tranquil·litat. Una pau associada amb la felicitat de saber que les nostres aspiracions més profundes han estat assolides. Potser encara caldrà esperar, però en podem tenir la certesa.

No es tracta de cap al·lucinació. Jesús vol deixar clar que és real i que és ell mateix. Per això els ensenya les mans i els peus amb les ferides dels claus. I menja peix a la brasa amb ells. Posa ordre en el caos mental quan els obre els ulls del cor perquè comprenguin el sentit de les Escriptures. I els fa veure que ells també formen part del pla diví de salvació: cal predicar a tots els pobles, començant per Jerusalem, i ells són els qui n’han de ser testimonis.

Tot això també val per a nosaltres, i procuraré dir-ho anant al gra. Res de derrotismes: tot està per fer i tot és possible. Res de fugides espiritualistes: els deixebles no van trobar la pau fent ioga o meditant amb els ulls tancats, sinó tocant les ferides de Jesús, caminant amb ell, seient a taula. Ens cal obrir els ulls a la realitat, interpretar-la trobant el sentit de tot mitjançant les Escriptures. I sobretot ens cal implicar-nos. Hi ha una notícia a predicar, i nosaltres en som els testimonis.

Jordi Vila Borràs

Vulnerable però imbatible (Jn 20,19-31)

Jesús ressuscitat es va presentar davant dels deixebles amb el seu cos glorificat que conservava les ferides dels claus i de la llança. Ferides que eren mostres visibles de la seva entrega, del seu amor incondicional, i que evocaven el perdó que va demanar per als qui el crucificaven. Per això afegien, si era possible, un plus de noblesa al seu cos.

Molt sovint les nostres pregàries de petició van encaminades a evitar malalties, accidents i altres desgràcies. És molt humà. Jesús mateix va demanar al Pare que, si era possible, passés de llarg el calze amarg que havia de beure. Però la mort en creu i la resurrecció ens ensenya que no es tracta d’evitar els mals sinó de superar-los i sortir-ne amb una energia renovada.

A vegades ens deixem portar en la pregària per una certa mentalitat màgica. Demanem a Déu no tan sols que ens alliberi dels mals, sinó també que n’esborri els senyals. És com si demanéssim a un cirurgià que, aprofitant que ens ha de posar una pròtesi de genoll, ens deixi a punt per córrer una marató sense cap esforç. O com si un alcohòlic, després d’haver passat una desintoxicació, demanés poder tornar a beure sense emborratxar-se. La vida deixa cicatrius i arrugues, però ni unes ni altres no ens priven d’assolir la glòria que Déu ens té reservada.

Jesús va patir i va morir, però no va ser abatut. Així mateix nosaltres, per molt units que estiguem a ell, som vulnerables, vivim exposats a tants perills. Però l’Esperit que ens empeny és més fort. Per això, per greu que sigui l’ofensa, sempre podem perdonar. Per fort que sigui el dubte, sempre ens podem retrobar amb el Senyor, sobretot, com Tomàs, quan retornem a la comunitat. Com Jesús, som vulnerables però imbatibles.

Jordi Vila Borràs

Tots a Galilea (Mc 16,1-7)

Sempre he trobat molt suggeridor l’inici de la Vetlla Pasqual. Una petita flama que es va estenent de mà en mà i que, en entrar dins l’església, trenca la negror de la nau. La porta oberta de l’església fosca i buida em recorda la boca del sepulcre. L’entrada de la llum ens mostra l’eclosió de vida nova que és la resurrecció. El cant de l’anunci de la Pasqua posa veu al misteri inabastable que estem contemplant, i ens recorda que tots ens n’hem de fer ressò.

La litúrgia de la Paraula d’avui, amb més o menys lectures, ens ofereix una ampla panoràmica de la història de la humanitat llegida com a història de salvació, que podríem resumir així: Déu ens ha creat perquè col·laborem en el seu projecte, i cada cop que pel pecat ens n’hem apartat, ell s’ha afanyat a fer tot el que ha calgut per retornar-nos al camí de la llibertat i de la vida. Amb paciència infinita ens ha anat educant fins que, en arribar la plenitud dels temps, ha assumit la nostra naturalesa, ha passat per la mort i l’ha vençuda. I ara ens convida a participar de la seva victòria unint-nos a ell per mitjà del baptisme i l’eucaristia, i a convertir-nos així en deixebles i testimonis seus enmig del món.

És un motiu especial de goig que avui, entre nosaltres a Vila-seca, una noia de 32 anys rebi el baptisme, la confirmació i l’eucaristia. Això vol dir que el missatge de Jesús continua vigent i que, com ella, segurament hi ha tantes persones del nostre temps que necessiten i desitgen, amb més o menys consciència, participar de la vida nova de Jesús, que és la vida veritable. Ens cal tenir present, però, que mai no acabem de ser cristians del tot. Sempre estem en camí. Si ens pregunten si som cristians, hem de respondre que sí. Però, si volem parlar amb precisió, haurem de dir que, de fet, intentem ser-ho. Serem cristians quan ens hàgim identificat del tot amb Jesús, quan la nostra manera de pensar i les nostres obres siguin com les seves.

Aquell jove vestit de blanc que esperava les dones dins del sepulcre (un àngel) els va anunciar la resurrecció de Jesús i els va dir que el veurien a Galilea. Era el lloc d’on venien els deixebles, on tenien les seves famílies, cases, feines i relacions. La vida de cada dia. Jesús no vol que ens apartem del món sinó que ens hi submergim amb tota consciència. Hem de ser buscadors de Jesús en tots els àmbits de les nostres vides: en el nostre món més íntim i personal (allò que en diem la vida interior, la pregària, la contemplació), però també en la vida familiar, en el món laboral, en la cultura, els negocis, la política, les relacions socials… Jesús ressuscitat vol transformar, ja des d’ara, tots els aspectes de la vida humana.

Jordi Vila Borràs