Aquí teniu el vostre rei (Jn 18,1-19,42)

“No tenim cap rei fora del Cèsar”. Ho diuen els grans sacerdots, els mateixos que en les grans cerimònies al Temple cantaven el salm 98: “Canteu al Senyor les vostres melodies… Aclameu el rei, que és el Senyor”. Els grans sacerdots d’un poble que havia viscut segles governat per jutges o cabdills que no van reivindicar mai el títol de reis, perquè el rei era el Senyor Déu.

El profeta Samuel es va haver de plegar a les demandes dels que volien un rei que els governés com els altres pobles, i va ungir Saül tot i considerar que això era una manca de respecte contra Déu. Doncs bé, ara la desconsideració ja és total, contra Déu i contra la seva identitat de poble: “No tenim cap rei fora del Cèsar”.

¿Qui és el rei del nostre món? ¿A quin rei retem homenatge cadascú de nosaltres? ¿Quin deu ser el rei d’un món en què un dels principals negocis és el comerç d’armes? Un món en què els fugitius de les guerres troben les fronteres tancades i segellades, fins al punt que han de jugar-se la vida emprenent viatges en condicions molt perilloses, sotmesos a màfies que els esclavitzen. Un món en què els que es lliuren a la tasca humanitària de socórrer i rescatar els immigrants són acusats de col·laborar en accions il·legals. Un món en què cada dia hi ha més multimilionaris i més gent que passa gana. Un món en què cada vegada és més difícil aconseguir una feina estable que permeti als joves afrontar un projecte de vida a llarg termini. Un món en què les famílies són tan fràgils i els infants se senten tan mancats de punts de referència sòlids que no creuen que sigui possible estimar algú sense condicions. Un món tan mancat d’orientació moral que el crim de l’avortament es reivindica com un dret humà. Un món en què la policia és victorejada amb el crit de “a por ellos”, i resulta que “ellos” no són terroristes sinó ciutadans que van a votar. Un món tan irrespectuós amb les futures generacions que camina desbocat cap al canvi climàtic i el malbaratament dels recursos naturals del planeta.

I, tanmateix, el rètol que Pilat va fer posar a la creu deia “Jesús, el Natzarè, el rei dels jueus”. I es va quedar curt. Ara l’adorem com a rei de tot el món. Es creien que clavant-lo a la creu el destruïen, però de fet l’entronitzaven. L’enfilaven al lloc de la victòria definitiva sobre el pecat i sobre la mort, sobre tot el mal que la història humana ha estat capaç d’acumular. Per això des de la creu va poder dir: “Tot s’ha complert”. El seu amor va poder amb tot. Així va expirar. I per això ha ressuscitat.

Jordi Vila Borràs

Fer com ell (Jn 13,1-15)

Moriré tal com he viscut: Jesús no va dir aquesta frase, però penso que podria haver-la dit perfectament, i que resumeix bona part del missatge que va donar als deixebles en aquell darrer sopar.

El lavatori dels peus és una manera de dir-los que s’ha passat la vida fent això. Ha fet de la vida un servei: escampant l’anunci del Regne, curant malalts, perdonant pecats, convocant seguidors. Res en benefici propi, tot per al Pare i per als germans.

En les paraules de l’eucaristia anuncia als deixebles que la seva mort serà un gest d’entrega, que vessarà la seva sang per nosaltres i per tothom en remissió dels pecats.

I ens convida a fer nosaltres el mateix. A rentar-nos els peus els uns als altres. A partir el pa i compartir amb els germans. Compartir, no competir. Aleshores entrem en comunió vital amb ell, aleshores ens fem dignes de menjar el seu cos i beure la seva sang.

Avui envoltem les espècies eucarístiques d’una solemnitat especial. Ens ajuda a prendre consciència del gran misteri d’amor que són, de l’actitud de meravella que sempre haurien de despertar en nosaltres. Però no hem d’oblidar mai que la millor adoració de l’eucaristia no consisteix a cremar encens i fer moltes genuflexions, sinó a viure tal com Jesús ens ha ensenyat: servint els germans, entregant la vida.

Jordi Vila Borràs

Les dones a la Passió (Mc 14,1-15,47)

Tant de bo que poguem viure la Passió de Jesús com la van viure les dones. Com aquella que a Betània, a casa de Simó el leprós, va ungir el cap de Jesús amb un perfum preuadíssim de nard autèntic. Els ulls mesquins la van mirar malament. Ella, però, havia decidit dipositar en Jesús el que tenia de més valuós. No va calcular, simplement es va lliurar. I, sense saber-ho, el seu gest va ser un signe profètic. Crec que és una mena de llei que sempre es compleix: la vida de qui es lliura del tot acaba dient més coses del que ell mateix es pensa.

Com aquella criada del gran sacerdot que, en veure Pere al pati, li va donar dos cops l’oportunitat de confessar Jesús. No sabem si tenia males intencions o si era de les que parlen sense pensar. Pere es va sentir assetjat i va negar Jesús dues vegades davant d’ella, i encara una tercera abans que el gall cantés per segon cop. En tot cas, ella també va fer bé sense saber-ho: va posar Pere davant del mirall de la seva covardia. Necessitem persones que ens interpel·lin, que ens descobreixin els pecats i febleses. Gràcies a aquella dona, Pere va plorar en descobrir que Jesús també moria per ell.

Com aquelles dones, entre les quals hi havia Maria Magdalena, Maria i Salomé, que havien seguit Jesús quan era a Galilea i el proveïen amb els seus béns, i que ara s’ho miren de lluny. S’ho miren, tanmateix, mentre que els dotze, el grup masculí dels deixebles, s’ha esfumat. Elles no van deixar Jesús. Van mirar també com Josep d’Arimatea l’enterrava en un sepulcre tallat a la roca. I seran les primeres que, el diumenge de bon matí, trobaran el sepulcre buit i veuran el Senyor ressuscitat.

Jordi Vila Borràs

Va acceptar el seu paper (Lc 2,41-51a)

Algunes antigues representacions del naixement de Jesús mostren Josep assegut, enretirat, mig d’esquena, pensatiu, amb una mà recolzant el cap. Un home perplex, en lluita interior per acceptar el paper que Déu li havia encomanat de ser espòs de Maria i custodi d’aquell infant, Jesús, que no era seu i que Déu els havia enviat.

De Maria sabem que, després de la torbació inicial en el moment de l’Anunciació, de seguida es va mostrar disposada a acceptar tot el que el Senyor volgués fer en ella. En visitar Elisabet cantà la seva exultança en Déu salvador. Mirant el nadó, guardava tots els records en el seu cor i els meditava. De Josep només sabem que, en silenci, anava complint tot el que el Senyor li manava.

Aquell dia que Jesús es va quedar a Jerusalem conversant amb els mestres de la Llei, tant Maria com Josep van passar ànsia per aquell fill que, com tots els adolescents, també havia d’aprendre a reconduir la seva comunicació amb els pares. Després d’aquest episodi, van tornar a Natzaret i vivia sotmès a ells. I aquí és on imaginem, encara que els evangelis no en diguin res, els anys d’aprenentatge d’un ofici manual i de col·laboració en la feina del seu pare.

Josep ens ensenya que la vida més ordinària pot ser viscuda en plenitud de gràcia de Déu. No ens ha deixat cap paraula, potser només va entendre a mitges el gran misteri que es gestava al seu voltant. Però va acceptar el seu paper, va saber estar fidelment al lloc que Déu li encomanava, va fer cas de la bondat i la justícia que havien estat sembrades en el seu cor.

Per això avui el venerem i li demanem que ens ensenyi a viure com ell: amb discreció, fidelitat, bondat, entrega al treball i sobretot a la voluntat de Déu en les nostres vides.

Jordi Vila Borràs

L’hora decisiva (Jn 12,20-33)

Jesús havia vist com el seu missatge sobre el Regne de Déu i les seves obres plenes de misericòrdia i de profunda llibertat creaven polèmica. Els postergats, els exclosos, els pecadors se li feien cada cop més propers, mentre que els que tenien poder, prestigi o riqueses a perdre desconfiaven i començaven a conspirar per treure’l de circulació.

Li fan saber que uns grecs vinguts a Jerusalem en ocasió de la festa de Pasqua, segurament uns jueus de la diàspora, el volen veure. És fàcil d’imaginar la satisfacció de l’apòstol Felip en comunicar la notícia a Jesús. Era senyal que la seva fama s’anava estenent i havia arribat a Europa. És probable que els apòstols en aquella hora incerta comencessin també a conspirar: convé que el cas de Jesús s’internacionalitzi, i si les coses van mal dades a Jerusalem potser podrem anar a Grècia i continuar des d’allí l’anunci del Regne. Una estratègia assenyada que, per desgràcia, avui dia s’ha de continuar utilitzant.

Per això les paraules de Jesús van caure segurament com un gerro d’aigua glaçada. Som a l’hora decisiva, en efecte. És per afrontar aquest moment que Jesús ha estat enviat al món. És el moment de morir per engendrar nova vida. Vèncer definitivament la mort per obrir pas a la vida eterna. La veu del cel confirma les paraules de Jesús.

Jesús, com tot ésser humà, tenia instint de conservació. Temia la mort i defugia el sofriment. Va haver de fer un esforç suprem per afrontar de cara aquella hora decisiva. El va fer perquè posava tota la confiança en el Pare i perquè estimava sense reserves aquest món i aquesta humanitat que havia vingut a salvar.

L’hora decisiva de Jesús ho és també per a tota la humanitat. Si en surt victoriós, ja no hi haurà cap derrota que ens pugui espantar. Ell ens ensenya el camí que porta al triomf definitiu, a la victòria sobre el mal i la mort. Per a aquesta lluita res de conspirar, res de calcular ni d’amagar-se. Confiança i entrega. Així, donant la vida als altres i pels altres i confiant en Déu, cadascú en el lloc que li pertoca, seguim els passos de Jesús i guanyem la vida per sempre.

Jordi Vila Borràs

Ha vingut a salvar el món (Jn 3,14-21)

Déu va manar a Moisès que fabriqués una serp de bronze i la plantés al mig del campament. Els qui patien una mossegada de serp al desert, en mirar la serp de bronze salvaven la vida. En la creu, alçada dalt del Calvari com la serp de bronze enmig del campament, hi trobem la salvació i la vida eterna. Jesús ha vingut a salvar-nos.

Avui la pregunta que ens fem és de què ens ha de salvar Jesús. No fos cas que la seva vida heroica i la seva mort ignominiosa en creu haguessin estat debades. ¿Cal que un enviat de Déu ens salvi d’alguna cosa?

En la rutina del nostre dia a dia, ens podria semblar que val més conformar-se amb la vida tal com és, que tampoc no està tan malament, i que els avenços tècnics i científics ja van millorant la nostra qualitat de vida. I que val més tancar els ulls a les desgràcies i les injustícies d’aquest món, perquè no s’hi pot fer res. En el fons, exigim moltes coses a la vida però vivim sense esperança.

¿De què ens ve a salvar Jesús? Diria que de tres coses. En primer lloc, de la mort. La medicina fa retrocedir les malalties i allarga la vida, però sempre hi ha un límit. A vegades el veiem a venir, quan el cos diu prou i arriba la decrepitud. A vegades irromp sobtadament. Però sempre arriba a deshora, perquè ens fa despertar del somni. Volem viure més, però la vida té data de caducitat. Jesús, amb la seva resurrecció, ha vençut la mort. Ja no té domini damunt d’ell. Ell sí que viu per sempre.

En segon lloc, Jesús ens salva del pecat. El món és ple de violència i d’injustícies que espatllen la vida de tantes persones. Tots i cadascú de nosaltres som emissors i receptors de pensaments, sentiments, paraules i obres que van fent malbé el món: ira, enveja, manca de respecte, mentida, ambició. Doncs bé, tot el pecat del món va convergir sobre la persona de Jesús, el just clavat en creu, i ell va dir: Pare, perdona’ls. No hi ha pecat en el món que Jesús no pugui i vulgui perdonar.

I, en tercer lloc, Jesús ens salva de la banalitat de la vida. No n’hi ha prou que no ens faci mal res, no n’hi ha prou ni tal sols que la mort no ens amenaci. Una vida eterna sense sentit ni propòsit seria molt avorrida. El més important és tenir quelcom que ens ompli la poca o molta vida que tenim, que ens doni un motiu per lluitar i tirar endavant. Doncs bé, Jesús és la llum que dona sentit a la nostra vida, que ens ajuda a entendre que tot el que ens passa tindrà al capdavall una explicació, i que som aquí amb una missió per acomplir.

Només Jesús ens pot salvar. De manera implícita o explícita, tots hem d’optar entre la vida o la mort, el bé o el mal, la llum o la foscor. A una banda hi trobem Jesús, a l’altra el no-res. Donem gràcies perquè nosaltres hem conegut Jesús i som conscients de l’opció que ens cal renovar cada dia.

Jordi Vila Borràs

El temple és Jesús (Jn 2,13-25)

Així com Jesús, essent humà com era, va haver d’aprendre a caminar o a parlar, també va haver d’aprendre a gestionar les seves emocions. L’evangeli ens mostra Jesús contorbat davant la tomba del seu amic Llàtzer i angoixat a Getsemaní. També podem imaginar Jesús enfadat. Al capdavall, enfadar-se no és pecat sinó una irritació del caràcter que, això sí, ens convé aprendre a dominar.

Però l’escena que Jesús va muntar al temple no és fruit d’una enrabiada sinó un gest simbòlic, manifestació visible del canvi radical que s’esdevenia en la relació entre Déu i la humanitat. Des d’aquell moment el punt de trobada amb Déu no seria aquell complex arquitectònic sumptuós sinó la mateixa persona de Jesús.

Davant d’un gest tan revolucionari no és estrany que les autoritats determinessin que calia treure ràpidament de circulació aquell esvalotador. No podien concebre que Déu volgués capgirar de tal manera les coses sense comptar amb ells. Sempre passa igual: quan ens instal·lem en una determinada manera de fer les coses, ens fa por tota novetat i absolutitzem les tradicions.

Els cristians no tenim dret a la nostàlgia. No serveix de res enyorar velles glòries passades que segurament no van ser tan glorioses com ara imaginem. Els records tot ho milloren. És clar que tenim el deure de conservar la memòria i el patrimoni que ens han llegat les generacions precedents, però la nostra veritable missió és per al present i mira vers el futur.

El nostre temple no és cap edifici. És Jesús, a qui trobem a casa i al carrer, arreu on hi ha algun proïsme a qui estimar i servir. El trobem en els pobres, els malalts, els presos, els infants, els que no compten perquè no són productius. I ell ens convida a participar ja des d’ara de la seva vida quan celebrem l’eucaristia, que pot ser tan solemne o tan senzilla com convingui. N’hi ha prou amb una taula, una bíblia, pa i vi. Alguns cristians enyoren “aquelles misses d’abans”, tant se val si parlen dels temps del gori-gori o del kumbaià. Mentrestant, Jesús espera que ens trobem amb ell en aquesta missa d’avui, on es fa present incondicionalment, i en el nostre dia a dia, on som enviats quan el mossèn pronuncia el darrer “aneu-vos-en en pau”.

Jordi Vila Borràs

Glòria amagada (Mc 9,2-10)

Ja feia temps que els deixebles acompanyaven Jesús. Havien sentit les seves paraules plenes d’autoritat i havien contemplat les seves obres plenes de compassió. També havien vist que Jesús es cansava i patia com ho feien ells. No tenia superpoders com els herois de còmic, llevat d’aquella gràcia divina que el feia immune al pecat i irradiava vida i salut a tots els qui creien en ell.

Aquell dia, però, dalt la muntanya, a Pere, Jaume i Joan sí que els va semblar que Jesús tenia superpoders. Es va tornar tot ell resplendent i es va posar a conversar ni més ni menys que amb Moisès i Elies, vinguts del més enllà. No van entendre què passava ni per què els parlava de mort i resurrecció, però segur que des d’aleshores ja no el van tornar a mirar com abans: en Jesús hi havia un misteri diví, una realitat amagada.

No hem d’oblidar que més d’una vegada Jesús es va identificar amb els pobres, els petits i els marginats. Sovint desperten la nostra compassió i un cert paternalisme que sembla autoritzar-nos a emetre ràpids judicis morals: hi ha pobres bons i pobres dolents. Fora bo que penséssim que en tot ésser humà, i especialment en els més febles, s’hi amaga Jesús. No en els pobres simpàtics i agraïts, sinó en tots. I si Jesús no rebutja d’identificar-s’hi, nosaltres no els podem jutjar i menysprear. En tota persona, fins i tot la més embrutida, hi ha una dignitat humana que Jesús ha vingut a rescatar. Encara més, hi ha amagada una glòria divina.

L’escena de la Transfiguració encara inclou un altre missatge. Té a veure amb la misteriosa aparició i posterior desaparició de Moisès i Elies, els dos grans referents del judaisme, símbols de la Llei i del profetisme. La veu divina diu: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo”. I els deixebles es troben immediatament amb Jesús tot sol. És una manera de dir que amb ell en tenim prou. Els cristians no posem Jesús al costat d’altres grans personatges. Gandhi, Luther King, Sòcrates o Buda, per posar alguns exemples, són figures d’altíssim nivell, però la salvació només ve de Jesús.

Jordi Vila Borràs

Torna-la a tocar, Sam (Mc 1,12-15)

Descobrim que tenim una certa cultura literària, musical o cinematogràfica quan determinada frase, melodia o escena ens n’evoquen una altra. Així descobrim que compartim certs referents amb l’autor, i podem entendre allò que ens vol dir encara que no ho digui. És aquella complicitat intel·ligent que expressa la frase “tu ja m’entens”.

Aquí podríem fer aquest joc aplicat a la Bíblia. En aquest evangeli que descriu tan lacònicament l’estada de Jesús al desert, Marc introdueix un munt de referències que, sense dir gairebé res, diuen moltíssim.

D’una banda, l’Esperit, Satanàs i els animals feréstecs ens porten al relat de la creació, quan l’Esperit batia les ales sobre les aigües, quan el Senyor Déu va fer passar tots els animals davant d’Adam perquè els posés nom, i quan la serp va seduir Eva perquè juntament amb Adam, mengés la fruita prohibida.

D’altra banda, el desert, els quaranta dies i l’aliment dels àngels. Immediatament pensem en el poble hebreu que, guiat per Moisès, va viure al desert durant quaranta anys alimentant-se del mannà que venia del cel fins que va arribar a la terra promesa.

Així doncs, Jesús és el nou Adam, l’home nou que, a diferència del primer, no sucumbeix a la temptació. És també el nou Moisès, que guia el poble cap al Regne de Déu que ha vingut a anunciar.

Així comença la predicació de Jesús. Crida a la conversió i a la fe. Desfer-nos de tot allò que ens aparta de Déu i dels germans, i aferrar-nos a la promesa del nou Regne que ens ve de Déu. És una proposta per a tota la vida, però que ens cal empènyer especialment perquè les resistències internes i externes no l’acabin de frenar del tot. Així hem d’entendre la Quaresma: deixar el vell Adam i unir-nos al nou, posar-nos en marxa seguint el nou Moisès.

Jordi Vila Borràs

Preparar-nos per al millor (Mt 6,1-6.16-18)

Quan experimentem sentiments forts i positius envers algú procurem fer brollar el millor de nosaltres mateixos: ens esforcem a millorar el nostre aspecte, a ser més amables, més alegres, a tenir més bon caràcter, perquè l’altre se senti a gust al nostre costat. Quan no sentim aquest neguit interior, vol dir que la relació s’està refredant.

Aquest és el sentit de l’exercitació quaresmal. En apropar-se el moment suprem de la Pasqua, que és la trobada definitiva entre el món diví i el nostre món humà, ens preparem a correspondre a l’amor infinit de Jesús amb el millor del nostre amor, sempre imperfecte. Procurem desfer-nos dels nostres egoismes, vicis, petites ambicions i fantasies desordenades per oferir a l’aigua fecunda de l’amor diví la millor terra per donar fruit.

No ens mou un afany de perfeccionisme. Hi ha qui fa règim i va al gimnàs o al cirurgià per trobar-se més a gust amb ell mateix. No, la Quaresma no és un temps de narcisisme espiritual, de culte a la nostra imatge personal. Per això, remarca Jesús, no hem de fer exhibició de les nostres pràctiques religioses i sacrificis. El dejuni, la pregària o l’almoina no són per a sentir-nos més bones persones i despertar l’admiració pel nostre progrés espiritual. Són, més aviat, la manera de fer net i de posar ordre perquè l’amor de Jesús, que ha entregat la seva vida per nosaltres, trobi el millor acolliment possible en la nostra petita i pobra vida. Tan petita i pobra com un polsim de cendra.

Jordi Vila Borràs