Jesús entre els exclosos (Mc 1,40-45)

Diumenge passat vèiem que Jesús transgredia la Llei en curar en dissabte la sogra de Simó, i que de retruc ella se saltava les convencions socials i, malgrat ser una dona, es posava a servir Jesús i els seus amics.

Avui anem encara més enllà. Un leprós, exposant-se a morir apedregat, es planta davant de Jesús i el repta a purificar-lo. Jesús, conscient de la seva força guaridora, el toca i l’envia als sacerdots perquè certifiquin que ha quedat pur.

Però el leprós, forassenyat de tanta emoció, no para de cridar. I la gent d’ordre, esclava de la Llei, treu de seguida la conclusió condemnatòria: Jesús ha tocat el leprós, per tant Jesús és impur. I per això ja no pot entrar als pobles i s’ha de quedar a camp obert, entre els leprosos.

En excloure’l del món dels purs, no s’adonen que ells mateixos s’autoexclouen de la salvació que Jesús ofereix a tothom sense cap excepció. Des d’aleshores la salvació es troba a les perifèries i entre els exclosos, tal com remarca el papa Francesc.

Val la pena que hi pensem. Si som dels que posem límits al bé, si som dels que tolerem certes injustícies, expulsem Jesús del nostre costat tancant-nos en la nostra bombolla confortable.

Avui és el dia de la Campanya contra la Fam. Ens podem preguntar si Jesús viu avui dintre o fora de les tanques de Ceuta i Melilla. En el nostre món hi ha presons que mantenen tancades sense judici persones pacífiques i honestes. Ens podem preguntar si no estem també empresonant Jesús. Davant de la necessitat el cristià no es pot inhibir, davant de la injustícia el cristià no pot ser neutral, perquè Jesús no ho va ser.

Jordi Vila Borràs

Equilibri, llibertat i missió (Mc 1,29-39)

El passatge de l’evangeli d’avui és la continuació del de diumenge passat, i entre tots dos l’evangelista Marc ens relata la narració de 24 hores en la vida de Jesús, des del matí de dissabte fins al matí de diumenge.

Voldria destacar tres impressions que em produeix aquest seguiment de l’activitat de Jesús. En primer lloc, equilibri. Entre acció i contemplació, entre paraules i fets, entre vida pública (a la sinagoga), vida privada (a casa de Simó i Andreu) i vida íntima (pregant en un lloc solitari). A vegades ens han estat presentats com ideals de santedat comportaments extrems: la persona mística que no fa altra cosa que resar, la dona virtuosa dedicada nit i dia a la seva família, el militant compromès que no para mai a casa. És bonic adonar-nos que Jesús prega en solitari, conviu en família, parla en públic, atén els qui el van a buscar. Aquest ha de ser, més aviat, l’ideal del cristià: viure en Crist cada un dels aspectes de la seva vida ordinària.

Segona impressió: llibertat. La primera guarició que apareix en l’evangeli és, mai millor dit, d’estar per casa. La sogra de Simó és al llit amb febre, Jesús li dona la mà, la fa llevar i ella es posa bona i els serveix. Aquest relat tan senzill amaga dues transgressions: la primera, que Jesús cura en dissabte, i ja sabem que els fariseus van criticar Jesús en moltes ocasions per fer això. La segona transgressió té com a protagonista la sogra de Simó: en aquells temps no estava ben vist que una dona servís a taula un grup d’homes. Així doncs, resulta que Jesús ha alliberat la sogra de la febre que la mantenia al llit, però també del fanatisme de la llei, que no li permetia servir els altres.

Tercera impressió: Jesús viu abocat als altres. En tot allò que fa, no calcula què li convé fer ni es dedica al que li ve de gust, sinó que mantenint-se en estreta intimitat amb el Pare, s’esmerça a complir la missió per a la qual ha estat enviat al món. Per això no pot deixar de predicar el Regne, guarir els malalts i alliberar els oprimits, de poble en poble perquè ningú no en quedi al marge.

Equilibri, llibertat i missió, una bona recepta per a seguir les petjades de Jesús en la meva vida.

Jordi Vila Borràs

Convivint amb el mal (Mc 1,21-28)

Jesús ensenyava amb autoritat, no com els mestres de la llei. Sabia de què parlava, no parlava d’un Déu après en els llibres sinó d’un Pare de qui tenia una experiència íntima. Sabia de què parlava i ho feia sense embuts ni enganys, no parlava per quedar bé sinó per comunicar el pla de Déu, un pla desconegut fins aquell moment. D’aquí venia la seva autoritat: deia coses noves i molt rellevants, i les deia amb ple coneixement de causa.

A la sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne. Aquest llenguatge dels evangelis ens sobta, sona a ficció. No sabem si hem anat a una representació dels Pastorets, amb aquells dimonis que només fan por als més menuts, o a una sessió de cinema de terror diabòlic. Però no és una cosa ni l’altra, sinó una realitat ben habitual també avui dia. Sí, també entre nosaltres hi ha persones posseïdes d’esperits malignes.

Això va començar amb Adam i Eva. Aquella serp que parlava els va inocular la desconfiança en Déu i la supèrbia de creure que podien dissenyar les seves vides al marge del projecte per al qual havien estat creats. Ser com déus, decidir per compte propi el bé i el mal. I així van aparèixer en el món la desconfiança mútua, la sospita, la vergonya, la mentida i la violència. Tots hi hem de conviure, tots en patim en major o menor grau. I hi ha qui s’hi queda tan enganxat que ja no li queda marge de maniobra i entra en una espiral destructiva. ¿No és això el que viuen, per exemple, els addictes a qualsevol droga o fanatisme?

Només Jesús ens pot alliberar d’aquest influx demoníac que s’ha estès per tota la humanitat i que anomenem pecat original perquè és l’origen de tots els pecats. I no hi ha situació humana, per desesperada que pugui semblar, que quedi al marge de la seva acció salvadora. Quina gran esperança! Per greu que sigui el pecat, la paraula alliberadora de Jesús és més forta.

Ens equivocaríem si penséssim que els endimoniats de l’evangeli s’han d’identificar avui dia amb persones marginades o excloses de la societat. Aquell pobre home anava a la sinagoga el dissabte, com nosaltres anem a l’església el diumenge. I va ser el primer a reconèixer Jesús com el sant de Déu, perquè el dimoni sap més teologia que cap doctor de l’Església. El que compta no és anar a l’església sinó deixar que Jesús es fiqui amb nosaltres i ens alliberi del pecat.

Jordi Vila Borràs

El Regne de Déu no és com ens pensàvem (Mc 1,14-20)

Tots els comunicadors saben que les primeres paraules que utilitzen en el seu discurs són molt importants. Si ens interessen, prestarem atenció a tot el que vingui a continuació. Si no, desconnectem.

Doncs bé, aprofitant l’embranzida prèvia que Joan ha desvetllat amb la seva campanya de baptismes al Jordà, Jesús comença a predicar amb un anunci i una crida. El Regne de Déu és a prop, ha arribat l’hora. Cal convertir-se i creure en aquesta bona notícia.

Això vol dir que Déu no és lluny, que s’interessa i es preocupa per nosaltres fins al punt que decideix involucrar-se en el nostre món i instaurar-hi el seu Regne. A nosaltres ens cal creure-hi i canviar en allò que faci falta.

Això del Regne de Déu no ens ha de portar a confusió. Hi ha qui s’imagina Déu baixant dels núvols com si fos un ovni i disparant llamps contra els malvats i els pecadors. A partir d’aleshores només quedarien vius els bons i podrien viure tranquils. A més, Déu es preocuparia que no hi hagués cap mena de desgràcia ni malaltia, que no envellíssim i que no moríssim.

La feina de Jesús va ser fer entendre a la gent que les coses no van ben bé així. Que Déu no vol destruir ningú, sinó salvar tothom, i que per això posa per davant l’oferta del perdó i no pas l’amenaça del càstig. Que el Regne no s’instaura amb una força impositiva que ve de dalt, sinó amb la delicadesa i la paciència de l’amor que creix com un infant i que germina com una llavor. Que Déu no ens ve a oferir una vida més llarga i tranquil·la, sinó la plenitud que suposa participar de la seva mateixa vida. I que per això cal plantar cara a totes les forces negatives que ens confronten o ens aïllen i cal trencar moltes barreres, fins i tot la de la mort.

Totes les paràboles i els gestos i miracles que recullen els evangelis tenen de fet aquesta finalitat: mostrar com és el Regne que Déu ja ha començat a implantar entre nosaltres per mitjà de Jesús. I ell no va voler fer-ho sol. De seguida es va envoltar d’uns companys a qui va canviar la vida. Eren pescadors de peixos i es van convertir en pescadors d’homes. Si parem bé l’orella en la pregària, sentirem també la crida de Jesús que arriba fins a nosaltres. Encara que amb diverses modalitats, em fa l’efecte que la crida és universal: convertir-nos, creure i anar amb ell ja des d’ara.

Jordi Vila Borràs

Viure en gran (Jn 1,35-42)

És ben curiós, això del Dakar. Gent que es gasta un munt de diners, que sap que es fatigarà fins a l’extenuació i que s’arrisca a patir un accident greu per embarcar-se en una cursa duríssima. I, quan acaben, diuen que ja comencen a pensar en el dia que podran tornar-hi. És el gust de l’aventura, el repte de posar-se a prova i veure fins on s’és capaç d’arribar. He de confessar que, encara que de manera més tranquil·la, la meva afecció al Camí de Sant Jaume participa d’aquestes mateixes emocions.

Hi ha moltes menes d’aventures vitals que van més enllà de la competició esportiva. Atrevir-se a emprendre un negoci o a afrontar uns estudis universitaris, comprometre’s a una vida de parella i a formar una família, aquestes són grans aventures que, d’una o altra manera, tots experimentem al llarg de la vida.

És tan important viure amb un propòsit, un objectiu, una il·lusió! I com més gran, millor. No hi ha res més mediocre que la trista comoditat d’anar fent. Val més complicar-se la vida perseguint algun ideal. I com més gran, millor.

Els cristians sempre ho hem entès així. No hi ha personatge bíblic que no compleixi una missió en el pla de Déu. Començant per aquella primera crida universal: creixeu, multipliqueu-vos i domineu la terra. Però és clar que la missió més gran és la que Jesús ha vingut a complir. I per això el millor que ens pot passar és viure prop d’ell.

Quina sort que van tenir aquells deixebles que es van trobar amb Jesús, i quina gran decisió la de fer cas a la seva invitació: veniu i veureu com visc. Els va canviar la vida, tal com indica simbòlicament el canvi de nom de Simó, fill de Joan, des d’aleshores Quefes.

Ser cristià no és complir unes normes i creure una doctrina, sinó viure d’acord amb la crida que Jesús ens fa a cadascú de nosaltres. Trobar-nos amb ell cara a cara i embarcar-nos en la seva aventura. Sí, cada cristià té la seva vocació, el seu camí en la vida. La pregària, el coneixement de les Escriptures, la participació en els sagraments, especialment l’eucaristia, ens ajuden a escoltar i entendre el que Jesús espera de nosaltres, el camí de vida que ens proposa.

Cada tres anys la litúrgia ens proposa de nou les lectures d’avui. Per a mi van ser importants en la meva joventut, van representar una crida forta del Senyor. Va ser el 18 de gener de 1976. Cap al migdia.

Jordi Vila Borràs

Viure el baptisme (Mc 1,7-11)

Joan batejava amb aigua. Aigua i prou. Era un signe de purificació, una preparació per a la vinguda del Messies. No fos cas que els pecats del poble la retardessin.

No tenia sentit que Jesús anés a fer-se batejar per Joan. Ell no tenia cap pecat del qual hagués de ser perdonat. Ell era el Messies que els altres esperaven. De fet, no hi va anar pels propis pecats, sinó per fer recaure damunt seu els pecats del poble. Aquest és el sentit que donarà a tota la seva vida: abaixar-se i solidaritzar-se fins a morir en la creu per tal d’expiar els pecats que ell no havia comès.

Potser perquè el ritu baptismal de Joan no pot contenir ni expressar la identitat ni la missió de Jesús, el cel s’obre, l’Esperit davalla i se sent una veu que declara que Jesús és el Fill estimat del Pare.

Amb aquesta escena comença l’evangeli de Marc. Com els millors textos literaris, ens descriu en poques línies i amb gran profunditat la figura del protagonista de l’obra. I, al mateix temps, ens indica la gran diferència entre el baptisme de Joan i el de Jesús.

El baptisme de Joan és un signe humà de religiositat, el reconeixement de la necessitat de ser perdonats i de canviar de vida. El baptisme cristià és un sagrament, una acció divina que provoca en nosaltres un nou naixement, la immersió en la nova vida que l’Esperit de Jesús ens regala, per la qual el Pare ens rep com a fills.

Malauradament, a vegades sembla que el baptisme cristià sigui per a nosaltres menys valuós del que ho era el de Joan. Fàcilment el reduïm a una tradició buida de significat. Sovint, quan pregunto als pares per què volen batejar el seu fill, només em saben dir que a la seva família sempre s’ha fet així. No s’adonen de la incoherència entre el fet de demanar el baptisme per al fill i no demanar el sagrament del matrimoni per a la parella, i no entenen que l’Església demani un certs requisits perquè una persona pugui assumir l’ofici de padrí o padrina. No sempre és fàcil ajudar les famílies perquè entenguin i valorin adequadament el sentit del sagrament que demanen i assumeixin amb responsabilitat la seva missió d’educadors en la fe.

El papa Francesc diu que hauríem de celebrar l’aniversari del nostre baptisme més que no pas el del nostre naixement. De fet, el naixement és l’inici d’una vida que un dia s’acabarà, mentre que el baptisme és el naixement a la vida en Crist, una vida que venç la mort i perdurarà per sempre a la casa del Pare.

Jordi Vila Borràs

Herodes o els mags (Mt 2,1-12)

El rei Herodes ho tenia tot de cara. Rei d’Israel, vivia a Jerusalem, on tenia a tocar els sacerdots del Temple i els mestres de la Llei. De ben segur que estava ben informat de tot el que passava al seu reialme. En canvi, els mags venien de ben lluny, d’orient, perseguint els indicis que una estrella els havia insinuat sobre el naixement del rei dels jueus, a qui volien presentar el seu homenatge.

Herodes, que ho tenia ben fàcil, es gira d’esquena a Jesús i decideix perseguir-lo. Poc temps després morirà d’insuficiència renal, ignorant de la bona notícia que s’estava gestant malgrat les seves maquinacions. Els mags, que ho tenien ben difícil, van persistir fins que van trobar l’infant i, plens d’una alegria immensa, el van adorar i li van oferir or, encens i mirra reconeixent la seva reialesa i divinitat i en previsió de la seva mort redemptora.

Herodes va ser un personatge cruel. Encara avui dia tractar algú d’Herodes és insultar-lo greument, i no és la meva intenció insultar ningú. Però, deixant de banda la crueltat, tots hem de triar en certa manera entre ser Herodes i ser els mags d’orient pel que fa a la nostra actitud envers Jesús.

Hi ha persones que, pel fet d’haver fet la primera comunió, consideren que ja ho saben tot sobre Jesús i tracten les coses de la fe amb una certa indiferència, pensant que no en podran treure gaire més suc. En canvi, comença a haver-ne d’altres que confessen no saber res de Jesús i mostren un gran interès i sorpresa en copsar el valor cabdal que pot tenir per a les seves vides.

Jordi Vila Borràs

El valor de la maternitat (Lc 2,16-21)

El darrer diumenge d’Advent contemplàvem la disponibilitat de Maria en dir sí a la crida de Déu per mitjà de l’àngel. Després, per Nadal, vam centrar la mirada en Jesús. Avui, en acabar l’octava nadalenca, se’ns convida de nou a mirar Maria en la seva maternitat.

Al llarg de la història hi ha hagut moltes discussions al voltant del títol de Mare de Déu amb què l’anomenem. D’una banda és absurd perquè el Déu etern, creador de totes les coses, no pot provenir de ningú, i per tant no pot tenir mare. D’altra banda és evident perquè, si Jesús és Déu encarnat, s’escau que la seva mare sigui anomenada Mare de Déu.

El que compta de debò és que agraïm i que imitem, en allò que ens pertoca a cadascú, la seva maternitat. Tots sabem com n’és d’important per als infants tenir una bona mare que et cuida, et consola, celebra els teus petits progressos, als ulls de qui ets l’ésser més important i més maco del món. Més endavant t’aniràs independitzant i allunyant dels somnis que la mare havia posat en tu, i ella es convertirà en la mare que pateix, acompanya i sempre té la porta oberta encara que sovint no estigui d’acord amb les teves actituds. La mirada de la mare, igual que la del pare, amb qui es complementa, engendra en nosaltres autoestima, responsabilitat i consciència dels nostres actes i sentiments.

“Maria conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava”. En aquesta frase hi podem veure tota la maternitat de Maria envers Jesús, una actitud que va mantenir durant tota la vida terrenal del seu fill, a qui va acompanyar al peu de la creu, una escena de ben segur inesborrable per a ella.

La maternitat de Maria envers Jesús no es va estroncar amb la seva mort i resurrecció, sinó que va transcendir a una nova maternitat eclesial. El dia de Pentecosta, quan els deixebles es trobaven reunits amb les portes tancades, ella hi era. De nou va irrompre l’Esperit Sant en la seva vida i va néixer l’Església. Des d’aleshores és també la nostra mare.

Jordi Vila Borràs

Joves i vells (Lc 2,22-40)

Els pares de Jesús el van portar al temple de Jerusalem per consagrar-lo al Senyor i oferir en sacrifici un parell de tórtores o dos colomins, com pertocava a les famílies pobres. Tots els fills primogènits dels hebreus pertanyien al Senyor, atès que el seu àngel els va preservar la vida quan va exterminar els fills grans dels egipcis, víctimes del cor tancat del faraó. Per això havien de ser rescatats amb el sacrifici d’un animal.

La família de Jesús, Maria i Josep es troba a la porta del temple amb els ancians Simeó i Anna. I, tal com diu el papa Francesc, quan els ancians es troben amb els joves i els infants passen coses. Els vells reviscolen, surten de l’ensopiment de la rutina i veuen que encara tenen un missatge a transmetre, que encara val la pena l’esforç de continuar somiant. Els infants i els joves aprenen, descobreixen que formen part d’una història que no comença amb ells i que ells han de continuar fent progressar. L’experiència i la saviesa dels avis els ajuda a trobar el seu lloc en la vida.

Simeó i Anna van intuir la identitat i la missió d’aquell infant en braços de la mare, i van exultar d’alegria. Que n’és de bonic conservar al final de la vida els motius per al goig, la consciència que Déu no ens abandona i sempre compleix la seva promesa, encara que a vegades ens sembli que es fa esperar. Que n’és d’important que els infants es posin en contacte amb la gent gran perquè n’aprenguin l’experiència, la paciència en el sofriment, la dignitat que perdura fins i tot quan fallen les facultats!

Simeó va anunciar també a Maria que aquell infant seria causa que una espasa li traspassés l’ànima: presagi del sofriment de la mare al peu de la creu. De fet, no va ser fàcil la vida familiar de Josep i Maria amb Jesús. Sempre em fa l’efecte que l’ensucrem massa, que oblidem la crisi de parella que va suposar el fet que Maria esperés un fill, el part en una situació precària, la persecució d’Herodes i l’exili a Egipte. No ho van tenir fàcil, i per això es poden emmirallar en la Sagrada Família de Natzaret totes les famílies que travessen situacions difícils de convivència o de penúria econòmica o que no veuen com pot tirar endavant el seu projecte. El més important és apuntar-se al projecte de Déu, tal com van fer Jesús, Maria i Josep.

Jordi Vila Borràs

L’amor vol ser estimat (Jn 1,1-18)

A tots ens pot passar alguna vegada, que sentim algú que parla i pensem: que bé que s’explica, llàstima que no l’entenc de res perquè parla un idioma que no conec. Doncs bé, Déu, que és Paraula, s’ha fet home per tal de parlar el nostre llenguatge. Un llenguatge tan bàsic i universal com el de l’amor, que és el primer que entenen els infants des del moment que arriben al món, sigui quina sigui la llengua dels seus pares.

Tot infant necessita ser cuidat, contemplat, acaronat, estimat. Si no és objecte d’amor, no prospera, no creix, no madura. Déu, que és la font de l’amor, que ha fet el món i hi ha sembrat la vida, que ens ha portat a l’existència pensant-nos i estimant-nos a cadascun de nosaltres, es fa carn tendra, petita, desvalguda, necessitada del nostre amor i la nostra cura. La Paraula vol ser escoltada, l’Amor vol ser estimat.

Ell és la Llum i la Vida. Per això, quan el comencem a estimar s’esdevé el miracle: ell ens il·lumina per dintre i ens vivifica. El món, que tan sovint és tenebrós, aspre, injust i cruel, prop d’ell recobra la justícia, la tendresa, la bellesa i el sentit. És així sempre i per a tothom, fins i tot per a aquells que no saben que la Paraula, la Llum i la Vida es diuen Jesús, però que el troben quan donen de menjar a qui té fam, quan tenen cura i visiten el malalt, quan acullen el foraster.

Jesús neix a la nostra vida mortal perquè nosaltres puguem néixer a la vida eterna. Ho insinua molt bé la nadala del noi de la mare. No en sabem l’autor, però havia de ser un bon teòleg, a més de poeta. Les figues que maduraran per Pasqua i per Rams ens evoquen el destí de Jesús: morir per a ressuscitar i donar vida.

El van faixar amb bolquers i el van posar en una menjadora. En acabar la missa besem la imatge de l’infant Jesús amb un gest ple de tendresa. Però la seva presència real no és en la imatge del bressol sinó en el pa i el vi de l’eucaristia. La patena damunt l’altar és avui la menjadora en què Jesús ve al món. Ell va venir i continua venint a nosaltres per a ser menjat i fer-nos així partícips de la seva vida divina.

Jordi Vila Borràs