Un sí fecund (Lc 1,26-38)

És important saber dir que no. Hem de tenir prou personalitat per negar-nos a fer allò que va contra les nostres conviccions o contra la nostra dignitat. No ens hem de deixar arrossegar. Potenciar la capacitat de pensar i decidir per un mateix és, sens dubte, una bona manera de prevenir la xacra de l’assetjament escolar.

Però també és important saber dir que sí. Aquesta és la lliçó de l’evangeli d’avui. La història d’una noia que, en la seva petitesa, va saber dir que sí a la proposta del Senyor, i d’aquesta manera va propiciar el major salt endavant en la història de la humanitat. Si els herois són els personatges que s’embarquen en empreses de gran dificultat, ben bé podem dir que Maria és la més gran heroïna de tota la història. Ella, una noia humil d’un poblet de Palestina, accepta de ser la mare del Fill de Déu.

Des de sempre Déu havia donat el seu sí incondicional a la humanitat. Ell no ens ha deixat mai abandonats a la nostra dissort. Però necessitava el sí d’una dona per tal d’assumir naturalesa humana. I el va trobar en Maria. Ella es va fiar i va deixar que Déu obrés en ella.

El sí de Déu i el sí de Maria van engendrar l’autor de la nostra salvació. Mai una dona verge no ha estat tan fecunda. La nostra disposició per a rebre Jesús no pot ser altra que la de Maria: dir sí a la crida de Déu, acceptar la seva presència en les nostres vides, que sempre engendra vida nova.

Aquest és segurament el diumenge més marià de tot l’any, i potser també el més vocacional. Jesús neix de la resposta de Maria a la crida de Déu. Jesús neix també en cadascú de nosaltres quan diem que sí i deixem que Déu prengui possessió de les nostres vides i ens faci participar del seu pla salvador. Deixem-nos portar per ell.

Jordi Vila Borràs

No soc jo (Jn 1,6-8.19-28)

Durant un temps, el meu pare era l’encarregat de posar en marxa les noves sucursals del banc en què treballava. En aquells temps, el dia de la inauguració no hi podia faltar l’autoritat religiosa que beneïa el local. Un dia havia de convidar al bisbe d’una petita diòcesi. Va anar al palau episcopal i va trobar la porta tancada. Va trucar i va sortir un home vestit amb roba de treball. Va veure una regadora a prop i va pensar: deu ser el jardiner. Li va dir que volia veure el bisbe i la resposta el va deixar ben sorprès: soc jo mateix.

La nostra manera de vestir diu moltes coses de nosaltres mateixos. Hi ha qui cuida molt la seva imatge i qui es posa la primera cosa que troba a l’armari. Amb la roba que ens posem estem dient “mira que maco que soc”, o “mira que important que soc”, o “m’és igual que em miris”.

Joan es feia mirar perquè anava vestit d’una manera ben original: amb pèl de camell. I sobretot es feia sentir: cridava en el desert, i la gent anava a fer-se batejar. Però no es donava cap importància a ell mateix. Sabia que la seva missió era preparar el camí al qui era a punt de venir. Ell era només el precursor d’algú a qui no era ni tan sols digne de deslligar la corretja del calçat.

Els cristians hem de prendre exemple de Joan Baptista. No som més importants que ningú ni hem de cridar l’atenció per fer coses rares. Però amb tot el nostre ésser hauríem de convidar tothom a conèixer i seguir Jesús. Ell és el nostre guia, el nostre salvador, la vida per al món. Preguntem-nos què podem fer o què podem dir perquè la nostra gent vagi cap a Jesús.

Jordi Vila Borràs

Canviar rutines (Mc 1,1-8)

Una noia es lamentava un dia de la seva mala sort. En pocs mesos havia acabat de mala manera amb les dues parelles que havia tingut. “Sempre em passa el mateix. M’enamoro d’un príncep blau i després resulta que és un pinxo de discoteca”. De seguida li vaig preguntar on havia conegut el primer. “A la discoteca”. ¿I el segon? “A la discoteca, també”. ¿La mateixa? “Sí”.

És evident que si sempre repetim les mateixes rutines i seguim el mateix camí en sortir de casa, sempre anirem a parar al mateix lloc. Si volem que ens passin coses noves, hem d’estar disposats a fer-ne de diferents. D’això en diem conversió.

Això és el que predicava Joan Baptista. Déu havia enviat tants profetes al poble d’Israel, i sempre havien acabat fastiguejats. El poble no escolta, va a la seva, no confien en el Senyor. Ara Joan avisa el poble: És a punt de succeir una cosa nova, el Senyor vindrà. Convertiu-vos, obriu una ruta, aplaneu el camí, no feu com els vostres avantpassats.

Jesús ja va venir fa dos mil anys. Uns quants el van rebre, altres el van rebutjar, la majoria segurament van quedar indiferents. L’evangeli sempre és viu i actual, i per això ara ens toca a nosaltres escoltar les paraules de Joan Baptista i respondre-hi de veritat. Cadascú de nosaltres és únic i irrepetible, i per això Jesús no ens crida a tots de la mateixa manera. Però una cosa és evident: no podrem acollir la seva novetat de vida si no estem disposats a canviar.

Sempre diem que Quaresma és el temps de la penitència i el penediment dels pecats. Hem de dir també que Advent és el temps de la novetat, de la disponibilitat a sortir de les nostres rutines i acollir la sorpresa del Senyor que irromp en les nostres vides. La seva no és una visita de cortesia. Ve a instal·lar-se entre nosaltres i a capgirar-ho tot. ¿De debò li volem obrir la porta?

Jordi Vila Borràs

Déu capacita a qui crida (Lc 1,26-38)

El director d’una empresa necessita contractar una persona perquè dugui a terme una certa tasca en algun dels seus departaments: producció, comercial, comptabilitat, control de qualitat… Tot seguit demana al responsable de recursos humans que busqui la persona que reuneixi el perfil més idoni per les seves capacitats i disponibilitat.

Els humans funcionem així: encomanem la tasca a la persona capacitada. En canvi Déu funciona al revés: capacita la persona a qui encomana una tasca. Tots tenim una vocació que ve de Déu, i sempre passa que, quan la descobrim, ens espanta la magnitud d’allò que Déu ens encomana. Però hem de confiar. Ell mateix ens dona els carismes que necessitem per a dur-ho a bon terme.

Així va ser amb Maria. Ella va ser elegida per a una missió inigualable: ser la mare del Fill de Déu, el creador d’una nova humanitat. Per això la va capacitar també en un grau extraordinari. Va ser preservada del pecat que havia corromput la naturalesa humana fins aquell moment. Així, ella va esdevenir precursora de tots els que, després de la mort en creu i resurrecció del seu Fill, hem estat també rentats del pecat.

Per això ella és Mare no solament del seu fill Jesús segons la carn, sinó que també és mare nostra, perquè espiritualment ha contribuït a engendrar-nos a la vida nova que hem rebut pel seu Fill.

Jordi Vila Borràs

Sempre a punt (Mc 13,33-37)

Els que vivim prop d’un polígon químic estem acostumats a sentir de tant en tant una prova de sirenes. Les escoles aprofiten a vegades per fer un simulacre d’accident: tanquem finestres i portes, tothom confinat, mirar que no falti ningú… És qüestió d’estar preparats i saber què hem de fer el dia que hi hagi una emergència de debò.

Estar preparats. Això és el que vol dir la crida de Jesús a vetllar. Quan va venir fa vint segles va trobar ben poca gent disposada a acollir-lo. Segurament per això, trenta anys més tard, aquesta insistència: vetlleu, perquè els vostres pares dormien i no es van adonar del que estava passant ben a prop de casa seva.

Jesús també ve a nosaltres dia rere dia sense avisar. Ho vèiem a l’evangeli de diumenge passat: ve en la persona de qui passa fam o set, del malalt, del foraster, del refugiat, del privat de llibertat. Cal estar alerta, no fos cas que li tanquéssim la porta als nassos o que el deixéssim passar de llarg sense ajudar-lo, acollir-lo o visitar-lo.

I un dia ens trobarem definitivament amb ell, el veurem cara a cara, i ja no podrem girar-li l’esquena, i la seva mirada amorosa serà per a cadascú de nosaltres foc que crema i purifica, llum que il·lumina i embolcalla.

Hem de vetllar per nosaltres mateixos i també pels altres. Som com el porter d’una casa: vetlla per tots els veïns. Evangelitzar és, en el fons, una manera de despertar els adormits i d’espavilar els engorronits.

Jordi Vila Borràs

El que compta al capdavall (Mt 25,31-46)

Diuen que un nen, que s’havia apuntat a un equip de bàsquet, es queixava als entrenaments perquè el tenien tota l’estona practicant el bot de pilota: amb la dreta i amb l’esquerra, en moviment, per sota de les cames… Ell volia llançar a cistella, però l’entrenador li deia que si no aprenia a botar mai no seria un bon jugador. Va arribar el dia del partit. El nen botava la pilota millor que ningú però no llançava mai. El seu equip va acabar perdent, perquè al capdavall el bàsquet és així: guanya qui fica més cops la pilota dins la cistella.

¿Què és la missa? ¿Què és, de fet, tot el que anomenem vida cristiana? Un entrenament. Per a nosaltres el bot de pilota és aprendre a pregar, escoltar la Paraula de Déu, rebre els sagraments… Però el dia del partit, quan ens juguem guanyar o perdre la vida, no compten per a res les misses que hem celebrat o les hores que hem dedicat a la pregària. En el partit final de la vida el que compta és si hem après a estimar, és a dir, si hem estat atents a les necessitats dels altres com si fossin les nostres mateixes necessitats. Crec que podríem dir que, si Jesús es fa realment present en les espècies eucarístiques, és perquè aprenguem a descobrir la seva presència real en els seus i nostres germans petits.

Així de senzill i així d’universal. No serem jutjats segons la nostra fe, la nostra coherència, els nostres sentiments… Tot això són, certament, eines que ens ajuden a fer un bon joc, així com dominar el bot de la pilota ajuda a fer un bon bàsquet. Però al capdavall serem jutjats per les obres d’amor. Perquè el llenguatge de Déu és l’idioma universal de l’amor, ens serà imprescindible haver après a estimar per poder gaudir del seu Regne.

Jordi Vila Borràs

¿Què has fet de bo? (Mt 25,14-30)

L’evangelista Mateu parla de “talents”, que eren una suma molt grossa de diners. Per això la versió litúrgica de l’evangeli ho tradueix per milions, tant se val si són euros o pessetes, ja entenem què vol dir.

Vol dir, de fet, que Déu ha posat un tresor a les nostres mans, no perquè en gaudim egoísticament sinó perquè l’administrem i el fem treballar. Aquest tresor són les nostres capacitats: d’estimar, de treballar, de servir, de comunicar, d’escoltar, d’agrair, d’acompanyar, de perdonar… i tantes altres coses. Ens les ha donat perquè les fem servir i les orientem vers la missió que ell ens encomana a tots, que és construir el Regne de Déu. Per això els cristians entenem la vida com una vocació, com una crida que Déu ens fa a acomplir una missió.

Cadascú té els talents que Déu li ha volgut donar, i no porta enlloc que ens comparem els uns amb els altres. ¿Per què jo només en tinc dos i el meu company en té cinc? És igual, Déu no ens demana que competim. Notem que la recompensa que l’amo dona als dos primers administradors és idèntica, encara que el rendiment fos diferent: t’encomanaré molt més; entra a celebrar-ho amb el teu senyor.

Hi ha una pràctica espiritual de la qual potser no parlem prou, que és l’examen de consciència: una mirada sobre la nostra vida per tal de veure en quin punt estem respecte de Déu i dels germans. És un dels passos que hem de posar en pràctica quan celebrem el sagrament del perdó, i potser per això el reduïm massa sovint a revisar si hem comès alguna infracció.

El tercer administrador de la paràbola d’avui no havia fet res de dolent amb els diners que l’amo li havia confiat. No els havia malbaratat, sinó que els havia custodiat fidelment, ben amagats perquè ningú no els hi robés. Però amb això no n’hi ha prou. Calia fer-los rendir. Calia arriscar, estar disposat a perdre per poder guanyar.

Així vol Déu que siguin les nostres vides. El dia que ens trobem cara a cara amb el Senyor, ell ens dirà: mira, sé totes les coses dolentes que has fet, això, allò i fins i tot allò altre que ja no recordaves; no et preocupis, tot queda perdonat. Ara digues-me: ¿què has fet de bo?

Jordi Vila Borràs

Previsió i perseverança (Mt 25,1-13)

Quan estudiava a la Facultat de Química, recordo que a final de curs no teníem més d’un examen a la setmana. Hi havia molta matèria i era impossible pretendre deixar-ho tot per a l’últim dia. Calia portar les assignatures al dia, procurant tenir els apunts ordenats i repassant la matèria donada a l’última classe per tal de poder entendre la classe següent. La darrera setmana, hores de colzes memoritzant el que calia i practicant la resolució de problemes.

En dues paraules, calia previsió i perseverança. Aquest és també el missatge que Jesús ens fa arribar en l’evangeli d’avui. El centre de la qüestió no rau a discutir si les noies que tenien oli de reserva n’havien de deixar a les altres, sinó a adonar-nos que no podem anar per la vida confiant sempre que els altres ens resoldran els problemes.

“Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora” de la trobada amb el Senyor. Ens podem passar tota la vida distrets en els nostres petits projectes i oblidar la gran missió i el manament que ens ha encomanat el Senyor. Des de la creació ha deixat la terra en les nostres mans perquè en tinguem cura, i des de Jesús no hi ha dubte que el manament principal és el de l’amor. Un manament inexcusable i intransferible: no podem esperar que ningú estimi per nosaltres. I no podem deixar passar de llarg les ocasions d’estimar que se’ns presenten cada dia. Com més temps passem sense prendre la decisió d’estimar, més arrela l’egoisme en nosaltres i es fa més difícil canviar. Qui sap fins quan hi serem a temps. I, quan vingui el Senyor, que només parla el llenguatge de l’amor, ¿ens hi sabrem entendre?

Jordi Vila Borràs

Respecte (Mt 23,1-12)

Els que, de petits, ens quedàvem a dinar a col·legi, gaudíem d’una estona d’estudi i d’un temps extra de pati durant el qual estava prohibit quedar-se a classe. Però de tant en tant uns quants conspiràvem i ens hi esmunyíem clandestinament. Aleshores començava el joc. Un feia de mestre, un altre de director, un altre de prefecte, uns altres eren els alumnes… Així fins que arribava el mestre de debò i tots quedàvem igualats en la nostra veritable identitat d’infants i alumnes.

Penso que ens passem tota la vida fent aquest joc, i que ens el prenem massa seriosament. Uns es pensen que són savis i altres ignorants, us es pensen que són rics i altres pobres, uns poderosos i altres oprimits. Fins que, quan arriba el Senyor a les nostres vides, parem esment de qui som de veritat. Els que es creien savis s’adonen de la seva ignorància, els rics s’adonen que les seves riqueses no valen res, els poderosos se sotmeten al veritable Senyor del món. En canvi, els ignorants, pobres i oprimits s’adonen de la seva veritable dignitat. És el que canta Maria en el Magníficat: El Senyor derroca els poderosos del soli i exalça els humils, omple de bens els pobres i els rics se’n tornen sense res.

A vegades la gent gran es queixa de la falta de respecte que hi ha ara en el món. Jo voldria matisar-ho. Em sembla que abans s’inculcava molt el respecte, però només a certes categories de persones que posseïen una certa autoritat: el mossèn, l’alcalde, el metge, el notari, la gent rica, la gent gran… En realitat, tots som iguals en dignitat davant de Déu, i per tant ens devem respecte mutu: els alumnes al mestre i el mestre als alumnes, els veïns a l’alcalde i l’alcalde als veïns, el marit a la muller i la muller al marit, els feligresos al mossèn i el mossèn als feligresos.

Jordi Vila Borràs

Sabem on han de ser (Jn 14,1-6)

“Allà on siguis”, es diu sovint quan hom vol adreçar-se a una persona difunta. Una expressió que indica, de fet, el desig, la confiança que no s’acaba tot amb la mort. Però indica també una incertesa: no sabem què passa ni què queda de nosaltres.

Per això les paraules de Jesús en el discurs de comiat del darrer sopar són tan encoratjadores. Podem confiar en ell. Nosaltres serem, potser, tan incapaços com un nadó, però ell hi serà per rebre’ns. Ha passat al davant per preparar-nos estada. On? A casa el seu Pare, on hi ha lloc per a tots.

El nostre món és ple d’incerteses, i la més gran és la que plana al voltant de la mort. Però tot canvia quan sabem que Jesús hi serà. Ell ens indica ja des d’ara el camí que porta cap a la vida. Ell és qui amb el sacrifici a la creu ens ha obert la porta del Regne. I ell ens hi espera, com a germà gran, per fer-nos gaudir de l’abraçada eterna del Pare.

Jordi Vila Borràs