Una festa provocativa (Mt 5,1-12a)

En la mentalitat popular, la festa d’avui té un aire de nostàlgia. Nostàlgia perquè, si més no abans del canvi climàtic que ens afecta, obria la porta als dies curts i freds d’hivern. I nostàlgia, sobretot, dels difunts, que fem presents amb una visita al cementiri.

Però, ben pensat, aquesta festa és una provocació. No penso ara en la provocació barroera i sinistra de la moda del Halloween, sinó en la provocació evangèlica de la crida a la santedat pel camí de les benaurances.

És provocatiu que Jesús ens convidi a ser sants com ho és el Pare del cel. Només Déu pot ser sant del tot, perquè la santedat comporta una perfecció que només a ell correspon. Però Jesús ens diu que podem ser sants per participació, perquè som fills de Déu i encara no s’ha manifestat la nostra veritable essència. Tots tenim defectes i pecats (no hi ha sant sense passat, diu el papa Francesc), però la nostra identitat més profunda és la de ser imatges de Déu (no hi ha pecador sense futur).

És provocatiu que la santedat que ens proposa Jesús no sigui un camí d’heroisme reservat a uns quants personatges excepcionals. Sí, l’Església ens convida a venerar cada dia de l’any algunes persones, sants i santes canonitzats, que ens són un exemple pel seu lliurament fins a la mort i per l’exercici de les virtuts en grau heroic. Però avui celebrem la multitud de sants i santes anònims, que no ho són pas pels seus mèrits sublims sinó per pura gràcia de Déu. Una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar, diu l’Apocalipsi. Que ens quedi clar que ningú no arriba al cel perquè s’ho ha guanyat sinó perquè Jesús ens ho ha guanyat des de la creu.

És provocatiu també el camí de les benaurances que Jesús proposa per accedir a la santedat i a la participació en el Regne de Déu. La felicitat de les benaurances no és el benestar d’una vida tranquil·la sinó el desplegament de tot el que hi ha en nosaltres de més diví, encara que sigui difícil i ardu: la capacitat de plorar i compadir-nos, la lluita per la pau, la veritat i la justícia, el reconeixement de la nostra pobresa i humilitat davant de Déu.

Jordi Vila Borràs

Quin déu estimem? (Mt 22,34-40)

Sembla anacrònic afirmar que el principal manament és estimar Déu amb tot el cor, quan avui dia hi ha tanta gent que viu sense Déu i no sembla que siguin pitjors que els creients. Segurament passa que, encara que no ho vulguem reconèixer, tots tenim algun déu, alguna realitat o idea suprema en la nostra escala de valors. I això acaba marcant les nostres vides d’una manera determinant.

Hi ha déus radicalment malignes, com podem veure en el cas de les persones que cauen en l’infern de la droga o en l’espiral de la violència.

Hi ha ideals que, tot i ser legítims, es tornen tòxics quan s’absolutitzen i es converteixen en ideologies, oblidant l’afirmació del papa Francesc: la realitat és superior a la idea. ¡Quantes vegades en la història s’ha provocat el sofriment de la gent, sacrificada en l’altar d’un cert concepte de pàtria, de justícia o de fe!

Hi ha realitzacions humanes que, de ser instruments al nostre servei, es transformen en veritables ídols als quals ens sotmetem i ho sacrifiquem tot. És el cas dels diners, tan útils i necessaris, però tan perillosos quan es converteixen en el criteri suprem de les nostres accions.

Hi ha, finalment, realitats molt bones, com és la família, que tanmateix no donen la talla quan els atribuïm el lloc de Déu. És injust i abusiu demanar a algú, siguin els pares, cònjuges o fills, que es converteixin en el referent absolut que dona sentit a tota una vida. Tots som limitats i ens equivoquem, tots passem i un dia no hi serem.

Hi ha un segon manament semblant al primer. Molt semblant. L’amor als altres com a si mateix. ¿Per què és tan semblant? En primer lloc, perquè en cada proïsme hi trobem una imatge de Déu. Hem estat creats a imatge i semblança seva. Per això la veritable prova que estimem Déu, a qui no veiem, és l’amor que professem envers les seves imatges, que són els éssers humans.

En segon lloc, perquè l’amor que Jesús ens proposa és de la mateixa mena que Déu ens té. En grec hi ha tres mots que podem traduir per amor. El primer és l’amor eròtic, un amor intens, instintiu, possessiu i exclusiu. És l’amor que predomina en una parella enamorada. El segon és l’amor d’amistat, fet d’afinitat, bona sintonia, correspondència. No exigeix exclusivitat però és selectiu: no podem ser amics de tothom.

Hi ha, finalment, l’amor que ve de Déu, un amor universal i gratuït, que no exclou ningú ni demana res a canvi. És l’amor que va moure Déu a crear el món i a salvar-nos per mitjà de Jesucrist. És l’amor que, per la força de l’Esperit, podem viure ja entre nosaltres.

Certament, en el nostre món d’avui els qui viuen sense Déu no semblen pitjors que els que diem que vivim amb Déu. Però, si de debò visquéssim segons aquest doble manament de l’amor, ¿no és cert que el món seria molt millor del que és ara?

Jordi Vila Borràs

El Cèsar no és Déu (Mt 22,15-21)

La frase de Jesús és rodona, però ens queda la feina d’interpretar-la. Alguns, amb interessos més o menys confessables, diuen: l’Església no s’ha de ficar en les coses d’aquest món, i sobretot en política i economia. De fet, Jesús no diu això, sinó més aviat que complir els deures envers Déu no ens eximeix de complir-los envers l’autoritat humana, i viceversa.

En tot cas, no hem d’oblidar que per als jueus, i també per als cristians, hi ha un sol Déu veritable, i que fins i tot el Cèsar es troba sota la jurisdicció divina. Per tant, les coses d’aquest món es regeixen segons les seves pròpies lleis, però en darrer terme estan ordenades a Déu, que és el fonament i la meta de totes les coses.

Per això no vivim en una teocràcia, i cap sobirà d’aquest món pot dir legítimament que sigui rei o cabdill per la gràcia de Déu. Però, d’altra banda, els cristians no podem dimitir dels nostres deures ciutadans ni podem oblidar l’evangeli quan ens fiquem en assumptes polítics, socials o econòmics. La Doctrina Social de l’Església són els criteris i orientacions que l’Església ens dona, partint de l’evangeli i sobretot del manament de l’amor, de cara al nostre comportament en societat.

Aquests criteris són molt amplis i no coarten el pluralisme de la societat. Puc dir que conec cristians de tots els partits polítics amb representació al Parlament. Però puc dir també que no conec cap partit polític que combregui al cent per cent amb els criteris de l’evangeli, de manera que un cristià en qualsevol partit ha de ser, tal com es deia temps enrere, del “sector crític”. Sempre hi haurà algun punt clau en què la consciència del cristià haurà d’atendre els manaments de Déu abans que l’obediència al partit.

Quan ens reunim com a comunitat cristiana hem de tenir molt present que no ens uneix una certa tendència política sinó la crida de Déu. Pensem diferent en moltes coses, i això és legítim sempre que procurem conformar les nostres mentalitats als criteris de Jesús. Per això l’Església no és lloc de debats ni de consignes polítiques, sinó d’acollir tothom en la seva diferència. Però acolliment i respecte no vol dir neutralitat en coses fonamentals. No podem ser neutrals entre democràcia i dictadura, entre legalitat i il·legalitat, entre pacifisme i violència, entre drets humans i repressió, entre diàleg i la llei del més fort, entre inclusió i exclusió. No podem acceptar que el fi justifiqui qualsevol mitjà. I no sempre ho veurem tot clar, però no tenim dret a anar pel món amb els ulls tancats. Qui tingui orelles, que escolti.

Jordi Vila Borràs

Sumem-nos a la festa (Mt 22,1-14)

Segur que tots els creients ens hem preguntat alguna vegada com serà el cel. Pel que explica Jesús, ha de ser una festa. Moltes vegades als evangelis, com avui mateix, fa servir la imatge d’un banquet. Però, és clar, hi ha diferències importants entre el banquet del cel i els de la terra.

Normalment als banquets terrenals es reserva el dret d’admissió. No hi pot entrar qualsevol. Cal que tinguis un cert estatus, o un vincle directe amb els amfitrions, o haver-te gratat la butxaca, perquè hi siguis ben rebut. En canvi, el banquet del cel és inclusiu. Els primers convidats van refusar d’anar-hi: aquí Jesús es refereix al poble d’Israel que, tot i la preparació secular feta pels profetes, a l’hora de la veritat no va acceptar la invitació del Fill de Déu. Però tot seguit la invitació es fa extensiva a tothom sense distinció, bons i dolents.

Festa oberta a tothom, sí, però hi ha un criteri d’admissió: cal dur el vestit de festa. Totalment lògic, no? Al capdavall, es tracta d’això. Ningú va a una festa amb la roba de treball, ni va a treballar amb roba de festa. És un senyal de sentit comú, de saber on som, i també de respecte envers els altres.

He començat preguntant com creiem que serà el cel. Però el Regne de Déu no és el cel i prou. El cel serà la plenitud, però el Regne de Déu comença aquí a la terra. I per això la paràbola d’avui ens indica com han de ser el món i l’Església que Déu vol i que hem d’anar construint. Déu vol un món, un país, una família, una Església on ningú se senti exclòs, on tothom sigui ben rebut: un món inclusiu. Déu vol un món, un país, una família, una Església on cadascú sigui respectat en els seus drets i la seva identitat, i on tothom, en contrapartida, es posi el vestit adequat per sintonitzar amb els altres i participar d’una festa que només ho serà de debò quan no hi falti ningú. Hi ha gent que vol deixar petjada en el món donant la nota discordant, cridant l’atenció perquè es parli d’ells encara que sigui malament. Això no suma. Ja que tots hem estat convidats, posem-hi tots de la nostra part. Així de senzill.

Jordi Vila Borràs

Okupes de la vinya (Mt 21,33-43)

Quan jo era petit, a la meva classe les maquinetes de fer punta al llapis volaven que donava gust. “Me la deixes?” Com que havies de ser bon nen, la deixaves. “Ei, però me la tornes de seguida, eh?… ¿Que no me la tornes, encara?” I al canvi de classe te n’oblidaves, i ja no la veies mai més. Per això valia més no agafar-li gaire afecte ni sentir-se’n massa propietari.

L’evangeli d’avui ens proposa un altre cas més greu d’usurpació de propietat, suposo que avui diríem el cas d’uns okupes, que va acabar malament per a ells. Van començar treballant legalment a la vinya, però es van negar a complir els seus deures envers el propietari legal, van maltractar els seus enviats i fins i tot van arribar a matar-li el fill. Tots tenim clar que un comportament així ha de ser durament castigat.

Jesús explicava aquesta paràbola als notables del poble de Déu, a veure si s’hi veien retratats. També nosaltres hem de veure com ens retrata aquesta paràbola. Si la vinya és el nostre planeta, ¿no hem de reconèixer que estem actuant com uns sobreexplotadors irresponsables que poden acabar destrossant-lo? El dret a gaudir de la terra és correlatiu al deure de respectar-la i deixar-la en bones condicions per a les properes generacions.

Si la vinya és una família, hem de tenir molt clar que la dona no és propietat de l’home ni tampoc al contrari. La promesa de fidelitat implica el deure constant de respectar, honorar i estimar el cònjuge cada dia, i no dona cap dret a controlar ni a exigir submissió.

Si la vinya és l’Església, hem de considerar, com el papa Benet, que no som altra cosa que uns humils treballadors de la vinya del Senyor. Cap bisbe ni cap mossèn no té dret a modelar la comunitat cristiana a imatge i semblança d’ell ni a fer-ne l’objecte de la seva realització personal, sinó que senzillament l’ha de servir tal com Déu vol que sigui servida. Quan algú s’acosta a l’Església a demanar un sagrament, sigui el baptisme o la primera comunió dels fills, o bé el matrimoni amb la parella, no ha de comportar-se com el client que demana un servei i, com que ha pagat, té dret d’exigir. Els sagraments són els regals que rebem de Déu quan ens deixem guiar per ell, quan acceptem la invitació a entrar en la seva família i a formar part del seu poble. Per això un sagrament no es pot viure mai com un final, un gràcies i fins l’any que ve. Si aquesta fos la mentalitat de l’Església, deixaríem de ser el Poble de Déu i ens convertiríem en un prestigiós servei de cerimònies i rituals. I el Senyor de la vinya tindria tot el dret a deixar-nos amb un pam de nas.

Jordi Vila Borràs

Obeir de debò (Mt 21,28-32)

Jesús era considerat desobedient a la llei divina per bona part dels fariseus i els mestres de la llei. Curava en dissabte, tocava leprosos, es barrejava amb gent impura i pecadora. Segur que molts dels seus contemporanis en tenien prou amb això per posar-se en contra d’ell.

Amb la paràbola d’avui, Jesús ens vol fer entendre que l’obediència que Déu vol no és el mer compliment d’unes normes externes. El que compta és la voluntat de Déu, una voluntat que és específica per a cada persona i que l’engloba totalment. Imaginem algú que no ha faltat mai a missa i ha complert totes les normes que ensenya l’Església, però que sempre ha tancat el cor quan ha sentit una crida de Déu, un impuls interior a entregar-se més plenament. ¿Podem dir que aquesta persona és obedient?

A vegades penso que alguns cristians que no em coneixen podrien considerar-me desobedient per la manera de vestir. De fet, procuro complir totes les normes litúrgiques i disciplinàries de l’Església, però no porto mai el vestit de clergue. Entenc que hi hagi una norma general sobre la manera de vestir dels capellans, però les normes generals no poden atendre tots els casos particulars. Hi ha un sector important de la nostra societat, del qual formo part, que té al·lèrgia als uniformes. I per això l’Església del nostre país entén que els mossens que anem vestits de carrer no ho fem per vergonya ni per desobediència sinó, més aviat, per obediència a una sensibilitat peculiar que hi ha entre nosaltres.

Ens cal evitar el fariseisme, que és reduir l’obediència al compliment exterior d’unes normes mentre es manté el cor tancat a l’esperit diví. Segur que hi ha fariseisme en les comunitats cristianes, però també n’hi ha en la vida social i política, i penso que és providencial que la litúrgia ens proposi aquest evangeli precisament avui.

Portem mesos de discussió sobre la legitimitat o la il·legalitat del referèndum. No em pertoca entrar-hi. Però sí que aquest evangeli em permet contradir una frase que hem sentit repetida infinitat de vegades: democràcia no equival a complir la llei. Circular per la dreta o pagar els impostos és complir la llei, i també es fa en plena dictadura. Democràcia és obeir la voluntat del poble. I quan el poble comença a sentir-se incòmode amb una llei que no li permet expressar i complir la seva voluntat, pertoca als polítics, i especialment als legisladors, fer les accions pertinents per fer-ho possible. Quan els jutges i les forces policials es troben entre l’espasa i la paret, és a dir, entre el deure de complir les ordenances i el deure més radical d’estar amb el poble, és que el legalisme farisaic ha contaminat greument la nostra classe política.

Tornem a la paràbola. ¿Quin dels dos fills es va comportar com cal? Cap dels dos. El fill exemplar seria el que primer hagués dit “Sí, pare” i després hagués anat a treballar a la vinya. Cap dels dos fills es va comportar bé del tot, i per tant podem debatre quin dels dos ho va fer millor. Això és el que passa en el referèndum d’avui. Jo he reflexionat i he decidit en consciència, però entenc que una altra persona pot reflexionar i decidir en consciència una opció oposada a la meva. Per això avui, per damunt de tot, cal que primi el respecte a totes les postures. ¿Qui soc jo per jutjar el que fa el meu veí quan sé les dificultats que he tingut personalment per prendre una decisió?

Jordi Vila Borràs

La joiosa fatiga de l’amor (Mt 20,1-16a)

Si entre aquells jornalers contractats pel propietari hi havia algun sindicalista, de ben segur que presentava denúncia a Inspecció de Treball i guanyava el plet a Magistratura. Remunerar de manera idèntica uns volums de treball tan diferents significa, de fet, que els treballadors de la primera hora han treballat gratis la major part del temps, i això seria una injustícia.

¿Com pot ser, doncs, que Jesús digui que això és el que passa al Regne del cel? Segurament ens vol fer veure que el treball pel Regne no es basa en un contracte laboral entre Déu i nosaltres: jo compleixo els manaments i, en contrapartida, mereixo en justa retribució la recompensa divina. No és aquest el funcionament del Regne. La participació en la vida divina no és una paga merescuda sinó un obsequi gratuït.

Quan la família es reuneix per sopar, no s’omple el plat de cadascú segons la seva contribució als ingressos familiars, sinó segons les seves necessitats personals. El més feble és servit pels més capaços, i aquest servei, fet des de l’amor, no es considera una càrrega sinó un honor. I cadascú agraeix als altres la part que li correspon. Ja ho sé que no sempre funcionen així les famílies, però així és com hauria de ser.

I així és com serà en el Regne, i així és com ha de ser entre nosaltres, cristians, si volem que l’Església sigui signe del Regne de Déu enmig del món. És clar que viure com a cristians, que vol dir viure estimant, perdonant, pregant, treballant… a vegades cansa i ho trobem ingrat, perquè en la nostra immaduresa espiritual voldríem veure immediatament els fruits del nostre esforç.

Però, en el fons, la capacitat d’estimar i de donar-nos als altres, que tots tenim d’una o altra manera, és el gran regal que Déu ens fa. La fatiga de l’amor és una fatiga joiosa, plena. I el banquet del Regne serà com un àpat familiar en què cadascú rebrà de Déu l’amor que necessita. Alegrem-nos, doncs, d’haver estat cridats per Déu a participar d’aquest amor ja des d’ara. Tant se val si hem sentit la crida fa molts anys com si som dels cridats a darrera hora.

Jordi Vila Borràs

No hi ha perdó sense justícia (Mt 18,21-35)

El manament de Jesús sobre el perdó té mala premsa. Hi ha qui diu que perdonar setanta vegades set, que vol dir sempre, és una mala política, perquè la gent que va pel món fent mal ha de ser durament castigada. Hi ha qui diu que és impossible, per exemple, perdonar a un terrorista que t’ha assassinat un fill. No es pot ser tan babau, no es pot anar per la vida amb un lliri a la mà.

El problema és que partim d’una concepció infantil del perdó. Quan un nen fa una malifeta, pensa que els pares o els mestres s’enfadaran, i com a venjança li imposaran un càstig.

Però no és així en realitat, i l’habilitat educativa dels adults ha de fer que el nen entengui que tota malifeta té unes conseqüències negatives que cal reparar. Per això el càstig és positiu quan no és fruit d’un sentiment destructiu de venjança, sinó una oportunitat per recapacitar i madurar. El perdó és compatible amb el càstig, sempre que aquest sigui justificat, reparador, rehabilitador. El perdó no és fer veure que no ha passat res. Perdonar no és oblidar. Perdonar és renunciar a respondre a un mal amb un altre mal. El perdó és el contrari de la venjança. Perdonar és respondre al mal amb el bé. Per això no hi ha perdó autèntic sense justícia, perquè la justícia és bona i necessària per a la convivència.

Així doncs, ¿què hem de fer amb els terroristes? ¿Pena de mort? Cal dir molt clar que un cristià no pot estar a favor de la pena de mort. En la societat actual podem protegir-nos dels terroristes i dels psicòpates tancant-los en presons d’alta seguretat, sense necessitat de matar-los. La pena de mort entre nosaltres no té avui dia una justificació de defensa pròpia, i només s’entén des de la venjança. La venjança no en té mai prou, i en aquest sentit la pena de mort és terriblement frustrant, perquè representa la fugida definitiva, la impossibilitat de continuar castigant.

Tornem-hi: ¿què hem de fer amb els terroristes? ¿Que es podreixin a la presó? En el món real les presons segurament sempre faran falta, però no han de ser llocs on enviem ningú a podrir-se. Han de ser llocs on aplicar la justícia, l’educació, la sanació i rehabilitació de les ferides profundes que els delictes sempre deixen en les persones que els han comès. No ha de ser fàcil continuar vivint amb la consciència d’haver infligit un mal greu. Els delinqüents necessiten ajuda per tal de poder emprendre una nova vida i desaprendre els vicis de la seva vida anterior.

¿I per què hem de ser tan bons? ¿Per què els hem d’ajudar? Trobem la resposta en la paràbola d’avui. Perquè Déu ens ha salvat a nosaltres, pecadors. Nosaltres hem espatllat el paradís que Déu ens va confiar fins a convertir-lo en la vall de llàgrimes que és el món actual. Ens va enviar el seu Fill i li ho hem pagat clavant-lo a la creu. I ell no es va fer enrere sinó que va transformar el nostre delicte en la victòria definitiva sobre el pecat i la mort. Si ell ens ha perdonat tot això, ¿no haurem de perdonar nosaltres?

Jordi Vila Borràs

Protocol per a conflictes (Mt 18,15-20)

En tot grup humà hi ha problemes, també dintre de l’Església. El jull sempre serà entre nosaltres fins que no arribi l’hora de la sega. Per això Jesús va voler advertir i alliçonar els deixebles sobre la manera de resoldre els conflictes en comunitat. Unes indiciacions pensades per a les comunitats cristianes però molt útils per a qualsevol grup humà: una família, una colla d’amics, una empresa, una associació…

Primer de tot: cal ficar-s’hi. No s’hi val allò tan insolidari de “no és el meu problema, ja s’ho farà”. Però cal ficar-s’hi amb una gran delicadesa, sense murmurar, sense difamar. L’objectiu és corregir el problema, no escampar-lo. Per això cal parlar-ne primer en privat, i només si cal recórrer progressivament a instàncies més públiques i oficials, per dir-ho així. Només en darrer terme cal comunicar-ho a la comunitat reunida.

I si no es troba la solució? I si el mal no té remei? Què farem? Cridarem? Insultarem? Castigarem? No, simplement considerarem aquella persona com un pagà o un publicà, és a dir, algú que no forma part de la nostra comunitat. El càstig màxim és l’expulsió. Però, com a pagà o publicà, aquella persona continuarà essent mereixedora de respecte. No som pas una secta violenta que maltracta els allunyats.

Jesús ens fa una reflexió important: tot allò que lliguem o deslliguem a la terra queda lligat o deslligat al cel. És una crida a la responsabilitat i a la misericòrdia. No podem apartar lleugerament de la comunitat a qui sigui, sinó que hem d’obrar amb la mateixa actitud inclusiva i acollidora que va tenir Jesús entre nosaltres, si volem ser mereixedors de la confiança que ens ha concedit.

I acaba amb una altra afirmació que sembla deslligada, però que penso que té tot el sentit posar-la on és: la força de la pregària en comunitat, que fa present Jesús entre nosaltres. Quan ja no hi ha res a fer, quan s’ha arribat a un trencament, encara podem i hem de fer una cosa: pregar. La pregària restaura la comunió perduda i ens esponja el cor perquè puguem estimar i perdonar les ferides que s’hagin pogut produir.

Jordi Vila Borràs

Satanàs o la creu (Mt 16,21-27)

Pobre Pere, deuria anar boig. Diumenge passat Jesús li deia que seria el fonament de l’Església, i que tot allò que ell lligués o deslligués a la terra quedaria lligat o deslligat al cel. I avui s’ha de sentir dir “fuig d’aquí, Satanàs!”

Com és això? És que ha perdut la fe en Jesús com a Fill de Déu? No ha perdut la fe, sinó que l’ha embolicat amb les seves creences particulars. Vol imposar a Jesús un full de ruta propi, que busca preservar el propi interès i seguretat abans que arriscar-se per aconseguir dur a terme la seva missió.

Hi ha una cosa que em fa gràcia, perquè passa sovint, encara que ho adverteixo als pares a la reunió de preparació abans dels baptismes. La cerimònia baptismal comença amb l’acolliment de les famílies per mitjà d’un petit diàleg. El mossèn pregunta als pares què han vingut a demanar per als seus fills. Ells han de respondre “la fe”, o bé “el baptisme”. Però moltes vegades improvisen i deixen parlar el seu cor: que tingui salut, que sigui feliç, que tot li vagi bé… Procuro corregir-los amablement, però penso que Jesús potser els etzibaria un “fuig d’aquí, Satanàs!”

Hi ha una religiositat natural que consisteix en una mena de pacte amb la divinitat: jo em comprometo a ser bona persona i a resar, i a canvi espero obtenir la protecció divina per a mi i els meus estimats. Però l’evangeli és molt diferent, i el camí que Jesús ens proposa és tota una altra cosa. Es tracta d’arriscar el nostre benestar per obtenir la vida de debò. A ningú li agrada sotmetre’s a una operació quirúrgica, però ho fem de bon grat quan ens hi va la vida o la salut. Doncs això és el que Jesús ens proposa: acompanyar-lo en l’enfrontament contra el pecat que domina el món i contra la mort que ens té subjugats. Ens cal passar per la creu, ens cal vèncer la por, la mandra d’anar a contracorrent, la rutina i el conformisme. Val la pena jugar-s’ho tot per guanyar la vida.

No hauríem de sortir tranquils de l’església, sinó decidits. Decidits a continuar el camí amb Jesús, a afrontar les dificultats i a carregar la creu amb la força que ell ens dona, disposats a ajudar-nos els uns als altres i amb la mirada fita en la meta, que és la vida sense límits.

Jordi Vila Borràs