Descobrint Jesús descobreixo qui soc jo (Mt 16,13-20)

La lectura literal d’aquesta escena és senzilla. Jesús pregunta als deixebles sobre el que la gent pensa d’ell. Després d’unes quantes respostes tipus enquesta, Simó s’aventura a donar la seva visió personal: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”. Jesús l’aprova i li canvia el nom per indicar la missió que li encomana: ser fonament de l’Església, la nova comunitat que tindrà, per dir-ho així, fil directe amb el cel.

D’aquesta escena, i de la tradició eclesial que s’estén al llarg de tots els segles, deriva l’origen del primat de Pere i dels seus successors, bisbes de Roma, sobre tota l’Església.

Tot això està molt bé però potser no ens aporta gaire. D’una banda, se suposa que els cristians d’avui, a diferència dels jueus d’aquell temps, no tenim dificultats a reconèixer Jesús com a Enviat i Fill de Déu. D’altra banda, dubto que gaires de nosaltres tinguem vocació de bisbes de Roma i primats de l’Església universal.

Però sí que crec que podem extreure alguna lliçó que valgui per a tots i cadascú. El diàleg entre Jesús i Simó Pere em fa veure que Simó descobreix quin és el seu lloc i la seva missió en la vida quan reconeix qui és Jesús per a ell. Segur que això val per a tots nosaltres. És parlant amb Jesús, deixant-nos interpel·lar per ell, quan descobrim qui som de debò i quina és la nostra vocació. Això val fins i tot, en un sentit més abstracte, per als no creients: fins que no entrem en diàleg amb l’altre no ens podem conèixer a nosaltres mateixos i trobar el nostre lloc i missió.

Les identitats febles de la nostra època, que fan que tanta gent no sàpiga qui és ni què fa en aquest món i que, per tant, siguin fàcilment manipulables, potser són conseqüència de les relacions humanes febles, dels diàlegs buits i desfilats que susciten les xarxes socials, tan diferents dels diàlegs que es fan mirant als ulls i prestant tota l’atenció a la persona que tens al davant. Aleshores, contemplant el seu misteri, pots començar a albirar alguna cosa del que tu mateix portes dins el cor.

Jordi Vila Borràs

Jesús es deixa corregir (Mt 15,21-28)

En assumir la naturalesa humana, el Fill de Déu va autolimitar l’omnipotència de què gaudia com a Déu. Jesús no era un monstre que ho sabia tot. El seu cervell humà va anar madurant i connectant-se amb l’entorn com fan tots els cervells, i Jesús al seu temps va haver d’aprendre a parlar, a caminar, a llegir i tantes altres coses com fem tots. Segur que Jesús no sabia res d’ordinadors o de futbol, per posar dos exemples evidents de realitats que en el seu temps no existien.

Ell era el Fill de Déu des de tota l’eternitat, però segur que en tant que home la seva autoconsciència també va anar madurant. Així sembla indicar-ho l’escena del seu baptisme al Jordà, quan sent la veu del cel que l’anomena Fill estimat, i tot seguit comença la seva activitat pública. Això no vol dir que abans estigués equivocat pel que fa a la seva identitat, sinó que, com ens passa a tots, en va anar prenent consciència progressivament.

L’evangeli d’avui ens mostra un exemple diàfan de com Jesús es deixa corregir i canvia la seva postura en un aspecte important de la seva missió. Per mitjà del diàleg amb una dona cananea, aprèn que els estrangers han de ser destinataris també de la gràcia del Regne de Déu.

Segur que, per la formació religiosa rebuda, Jesús tenia molt clar que la seva missió passava per l’anunci de l’evangeli dins les fronteres del poble d’Israel, i que la conversió d’aquest comportaria l’expansió universal de la bona notícia. La dona cananea no contradiu directament aquest punt de vista: de fet, reconeix Jesús com a fill de David, un títol que el situa dins la tradició hebrea. Però demana ajuda concreta per a la seva filla que pateix i que no pot esperar una eventual conversió de tots els jueus. Ella necessita ja la misericòrdia divina, i Jesús no s’hi pot negar. Aquí Jesús fa de bon samarità: s’atura en el camí per tal de socórrer aquesta desconeguda que necessita una ajuda immediata. Davant de la urgència, no hi ha excuses ni prejudicis que valguin.

Quina gran lliçó per als nostres egos inflats! Jesús es deixa corregir. En això es manifesta també el seu amor i obertura als altres. Que n’és, això, de necessari també en la vida política. Els polítics que més admiro són els que escolten els arguments i aportacions de tothom i busquen l’acord amb una actitud inclusiva. Quina falta ens fan!

Jordi Vila Borràs

Benaurada (Lc 1,39-56)

Sí, nosaltres formem part de totes aquestes generacions que anomenaran benaurada aquella noia, Maria, que va atrevir-se a acceptar la proposta de Déu per mitjà de l’àngel, va esdevenir la mare de Jesús, el va criar quan era infant i el va seguir en la seva vida adulta, va restar dreta al seu costat al peu de la creu i va ser present enmig de la comunitat reunida el dia de Pentecosta, quan tots van quedar plens de l’Esperit Sant. Així complia la nova missió que Jesús li havia encomanat des de la creu: ser Mare de l’Església així com havia estat Mare de Déu.

Sí, ella ja és benaurada per tots els segles, perquè en acabar la seva vida mortal va començar tot seguit la seva vida eterna en cos i ànima al Regne definitiu que el Fill de Déu havia vingut a anunciar-nos. Ens n’alegrem per ella i també per nosaltres, perquè creiem que un dia seguirem els seus passos. Ella ens ha precedit a tots, i així ens dona certesa en l’esperança de la nostra plenitud de vida. I ens dona la confiança que ella, des de la glòria on resideix, vetlla per nosaltres com a bona mare. Prop d’ella podem trobar consol i afecte, consell i saviesa, força i ànim per al camí.

Jordi Vila Borràs

Confiança (Mt 14,22-33)

Ens passem la vida buscant seguretat i control. Contractem assegurances de vida, de salut, d’habitatge, de vehicles, de transport, de responsabilitat civil. Mai no hi havia hagut tantes normatives a complir en qualsevol activitat humana. I, tanmateix, continuem emmalaltint, patint accidents i actes delictius, i ens continuem morint.

I és que, mentre vivim en aquest món, la tranquil·litat sempre és efímera. El que caracteritza el nostre pas per aquesta vida és el canvi i la incertesa. En aquest sentit, l’escena de l’evangeli d’avui té un gran valor simbòlic. La barca és l’Església, aquesta comunitat de deixebles en la qual estem embarcats. Però, en un sentit més ampli, podem dir que és tota la humanitat. Ara que podem veure la Terra des de l’espai exterior, som més conscients de la fragilitat d’aquest petit planeta que orbita al voltant del Sol i que no acabem de tractar amb la cura que caldria.

Un cop instal·lats en aquest nivell del llenguatge simbòlic, el sentit de l’escena és diàfan. Només en Jesús podem trobar la seguretat. Ell domina les contingències de la singladura pel mar encrespat de la història, ell evita que ens enfonsem i ens condueix a bon port. Posem en ell la nostra confiança, atrevim-nos a caminar sobre l’aigua. Ho podem fer si el mirem a ell. A vegades ens quedem admirats davant dels exemples de valentia i abnegació dels missioners i altres cristians que han decidit jugar-se la vida pels altres. Estan fets d’una pasta especial? Són uns inconscients? No, simplement han decidit fermament posar la seva confiança en Jesús i deixar-se guiar per ell.

Jordi Vila Borràs

Serem transfigurats (Mt 17,1-9)

Segur que ens ha passat a molts que un dia ens hem trobat amb una persona famosa, dels que surten sovint a la tele, i ens hem quedat parats perquè no són tan alts, tan brillants ni tan perfectes com sembla. Són humans com tothom.

No sabem amb certesa quin era l’aspecte físic de Jesús, encara que estem acostumats a veure’l representat en tantes obres d’art que de seguida el reconeixem. De fet, segur que el seu aspecte era el d’un home qualsevol. No destacava per portar un halo de santedat al voltant del cap ni raigs lluminosos que sortissin del seu cos.

Per això Pere, Jaume i Joan es van sorprendre tant quan el van veure transfigurat dalt la muntanya. Van tenir una certa visió de la glòria que s’havia de manifestar definitivament en Jesús un cop hagués ressuscitat. Per això els va advertir, quan es va acabar tot plegat, que no ho diguessin a ningú. Segur que no haurien sabut interpretar el que havia passat.

Moisès i Elies apareixen conversant amb Jesús. Són les dues grans figures del judaisme, que representen els seus dos pilars: la Llei i els profetes. Pere fa de portaveus dels deixebles, com altres vegades, i diu que podrien fer tres cabanes. És una manera de situar simbòlicament Jesús al nivells de Moisès i Elies. És una gran declaració de fe.

Però el núvol i la veu del cel, que representa la divinitat, va més enllà. La veu diu que Jesús és el seu Fill, i que només a ell hem d’escoltar. I és així que, quan el núvol s’esvaeix, es troben amb Jesús tot sol. Ja no els calen més suports per a la trobada amb Déu. Jesús és l’únic.

Dues reflexions pràctiques. La primera, preguntar-nos quin lloc ocupa Jesús en la nostra vida, no fos cas que tinguéssim també els nostres Moisès i Elies. És clar que eren bona gent i van tenir un paper molt important en la història de la salvació, però un cop arribat Jesús ja no ens fan cap falta. Revisem també si la nostra fe és prou pura, està prou centrada en Jesús.

La segona, pensar de tant en tant que la glòria de Jesús transfigurat és la mateixa que resplendirà en nosaltres un cop hàgim ressuscitat. També nosaltres serem transfigurats. Quan ens queixem dels nostres defectes i no estem contents amb nosaltres mateixos, quan ens enrabiem amb algú, quan ens adonem que hi ha una persona a qui no podem veure, és bo que imaginem la glòria celestial que està latent en l’ànima d’aquesta persona, esperant que arribi l’hora de la seva manifestació. No mirar només el poc que sembla que som, sinó pensar en el molt que serem.

Jordi Vila Borràs

Per a joves i vells (Mt 13,44-52)

Als jocs de risc, com més apostes, més guanyes (o bé la pèrdua és més estrepitosa). Amb la paràbola del tresor amagat Jesús ens diu que el Regne de Déu és una mena de joc molt especial. Per a guanyar, cal jugar-s’ho tot. Així de senzill. No podem ser cristians a mitges, perquè val més no ser-ne gens. Tot o res. I és clar que val molt la pena optar pel tot.

La paràbola de la perla fina ens diu que cal una finesa espiritual, una capacitat de discerniment per a distingir la presència del Regne entre nosaltres. Molta gent pot veure una perla magnífica i pensar que és una pedra sense valor. Qui només valora les coses pel seu rendiment econòmic, per exemple, considerarà que visitar un malalt o tenir cura d’un avi és una pèrdua de temps. En canvi, la finesa espiritual ens diu que és en accions com aquestes que es va construint el Regne.

Recordo que, ja fa bastants anys, parlant de pastoral de joventut, un mossèn va dir que ell pensava que l’evangeli no és per a joves. Que cal una certa experiència de la vida per a poder-lo entendre. Jo em vaig esgarrifar. Penso que les paràboles d’avui ens diuen que l’evangeli és per a qualsevol edat. En la paràbola del tresor amagat hi veig el risc que és propi de la joventut, quan penses: me la jugo, si em surt malament la vida ja m’oferirà alguna altra oportunitat. La paràbola de la perla fina em fa pensar en l’edat madura, quan un ja té experiència i criteri per a distingir les coses que valen la pena.

En la xarxa de la nostra vida anem arreplegant de tot, des del millor fins al pitjor. Al capdavall, però, es farà la tria. Segur que tots tenim coses que seran llançades fora, sense cap valor. Tant de bo, però, que en cada vida humana hi hagi algun fruit que es pugui salvar.

I tant se val que sigui una cosa de les que vam aprendre de petits i ens ha acompanyat tota la vida com que sigui un aprenentatge o una conversió de darrera hora. Totes les edats de la vida són bones per acostar-nos a Déu, des del despertar de la infantesa fins a la calma lenta dels darrers anys. Que de tots en sapiguem treure profit.

Jordi Vila Borràs

El bé petit i amagat (Mt 13,24-43)

Escàndols en l’Església. Alguns tenen relació amb els diners. Altres amb el sexe. N’hi ha d’esgarrifosos perquè fan molt de mal a les víctimes. Jesús ho va dir molt clar una vegada: qui fa mal a un d’aquests petits, més valdria que l’haguessin llançat al mar amb una mola de molí al coll. Però la paràbola del blat i el jull ens adverteix que bé i mal sempre creixeran junts en el nostre món fins a la fi dels temps. Encara més: dins de cada ésser humà hi ha una barreja de bé i mal. Per això no podrem fer mai la tria, no podem extirpar el pecat d’entre nosaltres. Aquestes coses les hem de deixar en les mans del Fill de l’home quan vingui a la fi dels temps.

Per això a l’Església condemnem el pecat però no les persones. Mentre vivim sempre hi ha possibilitat de conversió i sempre en el cor de l’ésser humà hi ha un desig de bé, per amagat que estigui. És clar que l’Església pot castigar, i fins té el deure de fer-ho, als fidels que cometen delictes greus. A mi em podrien suspendre en l’ofici de prevere. Fins i tot es pot excomunicar una persona. Però això no equival a condemnar-la a l’infern. Sempre és un càstig pedagògic, que busca fer recapacitar i en alguns casos evitar que el mal es propagui. Sempre, en el fons, hi ha el desig d’ajudar a qui va errat.

La força de les coses petites com el gra de mostassa. El Regne de Déu no depèn del fet que vagi més o menys gent a missa, que siguem més o menys capellans o que el govern ens tracti millor o pitjor. El Regne de Déu creix per tantes petites iniciatives que duen a terme homes i dones febles, anònims, sense poder. El Regne de Déu creix als locals de Càritas, als convents amb quatre monges que preguen, en la llar que s’esforça per estimar-se més.

La força del llevat. Com el gra de mostassa, és poca cosa. Sembla que no hi sigui, però al temps adequat ha fet fermentar tota la pasta. Fer créixer el Regne de Déu no és qüestió de de convertir, de conquerir ni de córrer. Cal una presència discreta, pacient i activa que imperceptiblement va transformant la societat. Aquesta és la nostra tasca. No hem de fer guetos ni hem de fer croades. Hem de ser llevat.

Jordi Vila Borràs

Déu no deixa de provar-ho (Mt 13,1-23)

La paràbola del sembrador ens dona peu a reflexionar sobre la manera com acollim la paraula de Déu en les nostres vides. Històricament els catòlics, a diferència dels protestants, tenim un gran dèficit en el coneixement i la valoració de les Escriptures. Fins fa cinquanta anys, per a molta gent qui tenia la Bíblia a casa era sospitós d’heretgia. I encara avui dia hi ha qui pensa que no passa res si es fa tard a missa, perquè la Litúrgia de la Paraula és una mica com el No-Do que es projectava abans que comencés el llargmetratge.

El nostre poc coneixement i valoració de la Paraula de Déu fa que sovint reduïm el missatge diví a un conjunt de normes a complir: els famosos deu manaments i algun altre que ha afegit l’Església. L’objectiu de la nostra vida es redueix aleshores a poder presentar-nos davant de Déu amb l’expedient net. I la pregària es converteix en unes fórmules per mitjà de les quals esperem cridar l’atenció a Déu nostre Senyor i implorar la seva protecció.

En canvi, quan s’alimenta del contacte personal amb la Paraula de Déu, la pregària és el diàleg per mitjà del qual ens adonem del que Déu fa per nosaltres i espera de mi en concret. Som fills estimats del Pare, cadascú amb la seva pròpia història, i Déu ens coneix i ens estima personalment, i té la seva paraula per a cadascú, com un pare la té per a cada fill.

És clar que avui trobem les mateixes dificultats que la paràbola descriu perquè la Paraula de Déu arreli i doni fruit en nosaltres. Estem tan pendents de les xarxes socials o de la televisió que vivim sempre a la superfície i no hi ha res que ens afecti en profunditat. Els estímuls que ens conviden al plaer i a la diversió fàcil són tan rapinyaires com els ocells que estan sempre a l’aguait per empassar-se les llavors. Les preocupacions són tan nombroses i la vida tan incerta i complicada que no ens queda aire per respirar la Paraula. Tanmateix, Déu no deixa de provar-ho, no deixa de sembrar entre nosaltres esperant un bocí de terra fecunda que pugui donar fruit. Donem gràcies a Déu per la seva perseverança.

Jordi Vila Borràs

La saviesa dels anys (Mt 11,25-30)

En el món es valora la gent activa, emprenedora, amb empenta, que genera riquesa. I segurament per això ens hem cregut que el millor cristià és la persona activa, que no para a casa de tants compromisos que ha adquirit, amb l’agenda plena i el cor i el pensament bullint de tantes coses que voldria fer.

La veritat és que els anys de la maduresa humana són bonics quan es viuen amb generositat, conscients que hem de posar al servei dels altres els talents i les capacitats que Déu ens ha concedit per tal de contribuir a millorar el món. Arribar cansats al final del dia, conscients que hem aprofitat el temps, que hem gastat les energies i ha valgut la pena, és una satisfacció i l’avantsala d’un son plàcid. I els sants i santes, que l’Església ens posa com a model de vida, no han estat precisament persones desvagades.

A vegades, però, em pregunto: ¿com serà el temps de la malaltia o de la vellesa, quan el cansament ja no sigui conseqüència d’un treball previ sinó company inseparable de la vida, quan les capacitats i habilitats minvin i arribi a sentir-me inútil? No són preguntes retòriques. Hi ha molta gent que viu d’aquesta manera.

Com diu el poeta, això, amic meu, tan sols ho sap el vent. No puc saber com ho viuré. Però em sembla que l’evangeli d’avui em convida a viure-ho d’una manera molt determinada: amb la confiança que és ell qui em porta. Quan ens sentim forts podem caure en l’error de pensar que som nosaltres que dirigim les nostres vides. Quan minven les forces ens adonem que de fet és ell qui sempre ha portat la iniciativa. I això ens dona la possibilitat d’abandonar-nos-hi confiadament, com ho fa un nen en braços de la mare, sentint-nos segurs en la feblesa, arrapats a la força tranquil·la, humil i benèvola del Senyor. Sí, el temps de la vellesa pot ser el de la saviesa, que ens fa comprendre més profundament els misteris de la vida i el destí que ens espera.

Jordi Vila Borràs