Estimar i acollir (Mt 10,37-42)

Voldria començar amb una puntualització. Adonem-nos que Jesús no diu en cap moment que hem de deixar d’estimar els pares o els fills. Això entraria en contradicció amb el manament de l’amor que ell mateix va promulgar. De fet, el que Jesús planteja és un canvi en l’escala de valors. Ens diu que ser deixebles seus afecta tots els aspectes de la nostra vida, no n’hi ha cap que pugui quedar-ne al marge. L’amor a Jesús és totalitzant, ha d’englobar l’amor a la pròpia família i fins i tot l’amor a la pròpia vida. Per això ens diu que, per guanyar-la, hem d’estar disposats a entregar-la. És com anar en bicicleta o saltar d’un trampolí: no ho podem fer sense deixar-nos anar tot fent un acte de confiança i aixecant el peu de terra.

I, quan ho fem, ens adonem que hi sortim guanyant. Que si posem Jesús per damunt de tot aprenem a estimar millor els pares, els fills, la humanitat sencera i nosaltres mateixos. Que hi ha en nosaltres una capacitat insospitada d’estimar desinteressadament, i que això ens fa més feliços. I que ens resulta més fàcil obrir el cor als altres, i que els altres ens obrin el seu.

Potser per això la segona part de l’evangeli d’avui ens parla de l’acolliment. Portar Jesús en el cor és com portar una antena que contínuament busca la connexió amb el Jesús que hi ha en el cor de cada persona. Això ens augmenta la capacitat d’acollir i de ser acollits. Ser cristià vol dir, entre altres coses, estar sempre atent als altres i no considerar-se desvinculat de ningú. Per això Càritas i altres entitats d’Església s’han implicat activament en l’acolliment de refugiats, i per això cal demanar als governs europeus que compleixin amb el deure humanitari d’acollir els que fugen de la guerra i de la fam.

Jordi Vila Borràs

No ens acomodem (Mt 10,26-33)

Jesús acaba d’elegir els Dotze. El nombre no és casual. Evoca les dotze tribus que conformen el poble de Déu. I tot seguit els envia en missió a predicar l’evangeli a les ovelles perdudes d’Israel. No n’envia una porció. Dotze són els cridats i dotze els enviats. El nou poble de Déu és tot ell missioner. També ho som nosaltres.

Hi ha una idea destacada, fins al punt que es repeteix tres cops: No tingueu por. El missatge de l’evangeli no serà sempre ben rebut. No hem de ser tan il·lusos de pensar que tothom ens aplaudirà i es convertirà tan bon punt obrim la boca. Ni el mateix Jesús no ho va aconseguir.

La bona nova topa frontalment amb el pecat tan profundament arrelat en els cors humans i en els sistemes socials. Jesús mateix s’hi va trobar. Ben aviat el van seguir multituds. Però molts el van anar abandonant en veure que violava preceptes tan sagrats com el repòs del dissabte o les lleis de puresa. Una mica d’amor fratern està molt bé, pensaven, però hi ha límits que no es poden traspassar. Jesús va començar a ser vist com una amenaça, i van decidir que era millor acabar amb ell.

També avui dia hi ha aspectes del cristianisme que tenen bona premsa. L’acció caritativa és admirada i aplaudida. Encara que hi hagi una davallada, molta gent continua sol·licitant cerimònies de baptisme, primera comunió, matrimoni o funeral. I moltes famílies confien en la qualitat i l’estil educatiu de les escoles cristianes.

El problema arriba quan l’evangeli, que posa al descobert la veritat de l’ésser humà i de la seva vocació divina, es confronta amb els tabús i les ideologies que la nostra societat té per indiscutibles. Alguns són molt cristians mentre no es qüestionin els seus prejudicis racistes, xenòfobs o homòfobs. A uns altres l’evangeli els sembla una cotilla que imposa límits morals a una llibertat que ells volen absoluta, i es declaren activistes en favor del dret a l’avortament i a tota mena de pràctica sexual mentre sigui lliurement consentida. A uns altres, encara, els sembla molt bé que l’Església ajudi als pobres, però no suporten que la doctrina social denunciï la immoralitat del sistema econòmic capitalista, que es basa en el materialisme que menysprea les persones, la violència que les sotmet i l’avarícia que ens porta al col·lapse social i ecològic.

Jesús ens diu: No tingueu por. No ens hem d’acomodar a la societat, no hem d’aigualir el missatge de l’evangeli, que és provocador en més d’un aspecte. Només cal que repassem les reaccions que susciten algunes declaracions episcopals. Uns s’escandalitzen quan els bisbes reconeixen el caràcter nacional de Catalunya i els drets que això implica, altres organitzen manifestacions quan un bisbe afirma que l’homosexualitat no és la condició ideal de l’ésser humà.

No hem de tenir por, però tampoc no hem de perdre de vista el missatge central de l’evangeli. Hem estat enviats a donar testimoni de l’amor universal de Déu, no a entrar en polèmiques inacabables de caire moralista. Quan hom coneix Jesús de debò, tota la resta va caient pel seu propi pes.

Jordi Vila Borràs

Aliment sí, vacuna no (Jn 6,51-58)

Acaba de passar, poca estona abans d’escriure aquestes ratlles. A la porta de l’església una nena, amb la sinceritat inconscient dels seus dotze anys, m’ha dit que ja no tornarà més a missa perquè la seva germana petita fa la primera comunió. M’he quedat tan parat que no he sabut quina cara posar. Li he deixat anar: així doncs, la teva germana fa la primera comunió i tu fas l’última.

Fa poques setmanes, un nen de catequesi em diu que no vol fer la primera comunió. Es veu que no li ve de gust tot el cerimonial de les fotos, el vestit, els regals, el banquet… Jo li dic que ningú el pot obligar a fer la primera comunió d’aquesta manera. I que, si vol, podrà combregar per primera vegada en una missa normal, el dia que ell vulgui. Només cal que m’avisi abans de començar. Els ulls se li van il·luminar.

Ara fa mig any, una noia de trenta anys va demanar el baptisme. Després d’unes quantes sessions inicials es va decidir a començar el catecumenat. Em deia que trobava molt suggestiva la fe cristiana, encara que no pensava ser una d’aquestes beates que van a missa cada setmana. Li vaig dir que a la missa de dissabte al vespre faríem una senzilla cerimònia d’inici del catecumenat i de benvinguda a la comunitat cristiana. El dilluns següent em va trucar preguntant si podia tornar cada setmana a missa perquè s’hi havia trobat molt bé. I així ha estat. I ara em demana si ja pot fer de lectora.

Jesús no ho pot dir més clar: ell és el pa viu que dona la vida eterna. El pa és l’aliment que no pot faltar en una dieta mediterrània. Podem afegir-hi molts altres ingredients, però sense pa falta la base. Així mateix, en la vida de qualsevol persona hi ha molts elements, uns més importants, altres més superflus. Però sense Jesús ens falta el punt de referència per orientar la nostra vida i l’energia per arribar a la meta.

En canvi, em fa la impressió que molta gent es pensa que la primera comunió és com una vacuna. Es pren una vegada i ja no cal tornar-hi perquè activa les defenses i els anticossos de l’organisme. La nena de dotze anys té tota la vida per davant. Encara no s’imagina quantes decisions haurà de prendre i quantes dificultats haurà de superar. Però de moment ha decidit deixar estar la seva curta història d’amistat amb Jesús. No sabem si més endavant el trobarà a faltar.

Corpus és la festa de les custòdies en processó i de les catifes de flors. La millor custòdia que podem oferir a Jesús és una vida d’amistat amb ell, i la millor catifa és donar testimoni que això ens omple i ens fa feliços.

Jordi Vila Borràs

La confiança que salva (Jn 3,16-18)

A diferència d’altres temps, la nostra època no està gens interessada en especulacions teològiques sobre l’essència divina. Tanmateix, l’afirmació que Déu és Trinitat continua essent un punt fonamental de la nostra fe, i no solament per fidelitat a la tradició que hem rebut de les generacions passades.

Jo no puc creure que Déu és Amor sense creure en Déu Trinitat. Un Déu solitari és l’ésser supremament avorrit, que si crea un món serà per l’interès egoista d’obtenir alguna distracció a costa de les seves criatures. En canvi, un Déu Trinitat és un corrent d’amor infinit que crea el món perquè l’amor és fecund i expansiu per naturalesa.

Ell ens crea del no-res per pura gràcia, sense que nosaltres ho meresquem i sense que ell en tingui cap necessitat. I, perquè el seu amor no té aturador, vol que arribem a participar de la seva vida, del goig del seu amor. El seu propòsit per a nosaltres és tan excels que nosaltres no podríem mai assolir-lo amb les pròpies forces. Fent mal ús de la nostra llibertat, fins i tot moltes vegades hi posem obstacles, que anomenem pecats. Però Déu no es fa enrere i es compromet en el seu projecte fins a extrems insospitats. És el que anomenem història de salvació, que té com a punts culminants l’enviament del Fill, que dona la vida per nosaltres, i de l’Esperit que habita en nosaltres.

Déu no ha enviat el seu Fill al món a condemnar ningú, sinó a salvar-nos gràcies a la fe. Per això diu l’evangelista que qui no creu ja ha estat condemnat. ¿Com pot ser això compatible amb la voluntat salvadora de Déu i amb la seva omnipotència? Jo posaria l’exemple, malauradament tan actual, d’un nàufrag en alta mar. Arriba una embarcació a rescatar-lo i li llança un salvavides. Cal que el nàufrag s’hi aferri, o no hi haurà res a fer. Això és la fe: la voluntat d’aferrar-nos a la salvació que Déu ens ofereix.

Sí, la fe ens salva i la manca de fe ens condemna. D’aquí ve la famosa i polèmica afirmació segons la qual fora de l’Església no hi ha salvació. Això cal que ho entenguem bé o ens convertirem en uns fanàtics i uns inquisidors. Tenim una concepció massa intel·lectual de la fe, que la redueix a l’assentiment a un conjunt de veritats pures i lliures d’error que trobem en el catecisme. Segons això, qui no coneix o no accepta la doctrina catòlica es condemnarà.

La fe que salva no és la doctrina, sinó el gest de confiança que suposa allargar el braç per agafar el salvavides que ens han llançat. Els que hem estat evangelitzats sabem que aquest salvavides és la persona de Jesús, que es fa present en les nostres vides per mitjà de la seva paraula i dels sagraments, i que ja des d’ara ens fa capaços de viure com a homes nous creats de nou a imatge d’ell. Però els que no han estat evangelitzats també tenen a l’abast el mateix salvavides. No saben que es diu Jesús, però s’hi aferren igualment quan opten per viure amb honestedat, rectitud de consciència, generositat i solidaritat. Buscar la veritat i el bé és buscar Déu, i qui busca de fet confia en l’existència d’allò que està buscant.

Jordi Vila Borràs

Habitats i transformats (Jn 20,19-23)

Quan els nens juguen a futbol al pati del col·legi o improvisant dues porteries al carrer o a la platja, s’identifiquen amb el seu heroi. Ara tots són Messi, Cristiano o Neymar. Jo era Rexach. Aquesta fantasia ajuda els infants a superar-se a ells mateixos. Jo m’esforçava a xutar bé i a pensar, perquè Rexach era un gran xutador i tenia bona visió del joc. Segur que a molts infants, quan ja estan cansats i van per terra, els motiva pensar que el seu ídol no deixa mai de lluitar i no dona cap pilota per perduda. Podríem dir que l’infant se sent habitat per l’esperit de tal o tal altre futbolista. Només és una fantasia, però funciona.

Doncs bé, resulta que els cristians estem realment habitats per l’Esperit de Jesús, i no és cap fantasia. Tot allò que Jesús va fer entre nosaltres, ara som nosaltres que ho hem de continuar enmig del món. Parlo de ser instruments de pau i de perdó, de fraternitat i d’esperança.

Un cristià no pot ser un espectador passiu que es delecta contemplant les meravelles de Déu. No ha de pretendre tampoc ser el protagonista d’una història que comença i acaba en ell mateix. Els cristians som éssers humans que, sense perdre la nostra pròpia personalitat, som habitats per l’Esperit Sant i això ens habilita per convertir-nos en constructors del Regne inaugurat per Jesús.

Fixem-nos en el dinamisme de cada eucaristia. Ens reunim, resem junts, som instruïts per la Paraula de Déu, l’adorem present entre nosaltres en el pa i el vi consagrats… Fins aquí, tot en ordre: el Senyor és a l’ambó i a l’altar, i nosaltres al seu davant. Però de cop i volta tot s’embolica: anem a combregar i ja no és davant nostre sinó dins nostre. I tot seguit ens beneeix i ens envia, ens fa sortir perquè el portem arreu on anem i fem ressonar fins a la fi dels temps la seva salutació: Pau a vosaltres.

Per això celebrem Pentecosta com la festa del compromís. Som apòstols, som missioners. L’Esperit de Déu és en nosaltres i compta amb nosaltres per fer la seva obra en el món.

Jordi Vila Borràs

Fer deixebles (Mt 28,16-20)

¡Quin final d’etapa tan dens i suggerent que va preparar Jesús als deixebles! Els va convocar a Galilea, que vol dir la vida de cada dia, la família i la feina… La perifèria d’Israel, un d’aquests llocs dels quals no en parlen els llibres d’història però on hi passen tantes coses. Això vol dir que no cal fer coses extraordinàries per a ser deixebles de Jesús: el trobarem allà on som.

Però en la vida ordinària hi ha moments extraordinaris. Per això els convoca a la muntanya, el lloc de la proclamació de les benaurances i de la nova llei evangèlica, el lloc de la pregària personal i de la transfiguració. Els deixebles hi van tal com són: amb la fe acabada d’estrenar i encara dubtosa.

Jesús els encarrega una missió que continua vigent avui per a nosaltres, i per això cal que l’entenguem bé. Si analitzem el text original grec, hi trobem un imperatiu i tres gerundis: anant per tot el món, convertiu (o feu deixebles) batejant-los i ensenyant-los. Per tant, el mandat de Jesús és fer deixebles, oferir a tothom l’oportunitat de la conversió, és a dir, d’acompassar la seva vida a la de Jesús. Això ho farem anant per tot el mon, sense posar murs ni barreres al missatge de Jesús, però no compten els quilòmetres sinó el missatge. Això ho farem batejant, però el baptisme no serveix de res si no és expressió de la fe en Jesús. Això ho farem ensenyant a guardar els manaments, però les normes i les lleis no porten enlloc si no ens ajuden a viure segons l’estil de Jesús.

Em pregunto si el cristianisme sociològic encara majoritari entre nosaltres (allò del creient no practicant) no es pot explicar per la presència dels tres gerundis i l’absència de l’imperatiu. M’explico. Ens esforcem anant per tots els pobles a celebrar missa perquè no es digui que no hi som, batejant infants de famílies amb fe descafeïnada o insípida, catequitzant persones que desitgen celebrar un ritu de pas en la seva vida (sigui la primera comunió o el matrimoni) tal com mana la tradició de casa nostra. Però manca l’adhesió a Jesús, la fascinació i l’enamorament que va provocar en els deixebles.

No ens hem de desanimar. Jesús continua entre nosaltres cada dia fins a la fi del món. Preguntem-nos, en primer lloc, si la nostra fe no s’ha acomodat, si estem disposats a fer el pas endavant que ell ens demani, a respondre a la seva convocatòria a Galilea o allà on sigui. I deixem de preocupar-nos pel nombre de misses, batejos i casaments que se celebren, o pels infants que van a catequesi. I procurem comunicar, amb tot el respecte per la llibertat de les persones, sense fer cap proselitisme, l’alegria i la plenitud que ens proporciona viure units a Jesús.

Jordi Vila Borràs

Déu dins nostre per l’amor (Jn 14,15-21)

Després de tants segles de cristianisme, encara trobem difícils els textos evangèlics en què apareixen les tres persones de Déu Trinitat. En el fons, seguim amb l’esquema precristià: Déu al cel i nosaltres a la terra.

Així va ser fins a l’encarnació del Fill de Déu. Ell va assumir la naturalesa humana en la persona de Jesús, sense deixar de ser Déu, i d’aquesta manera es va carregar el nostre esquema bipolar. Amb Jesús, Déu ha entrat a casa nostra i ha fet del nostre món un lloc sagrat. Si ens fan falta esglésies és perquè necessitem un lloc que ens sigui adequat per a pregar junts, no perquè Déu demani un lloc segregat, separat de la resta del món.

Però, abans de tornar al Pare, el Fill de Déu encara va fer un pas més. Va voler restar en el món amb una presència encara més íntima: no ja viure entre nosaltres com un home entre els homes, sinó viure dins nostre per mitjà del seu Esperit. Esperit de Déu que les versions més fidels al text original grec tradueixen per Paràclit, i que la nostra versió litúrgica anomena Defensor. Això no vol dir en absolut que hàgim de viure a la defensiva, sinó que és per a nosaltres com un advocat: ens acompanya, ens assessora i parla per nosaltres millor del que faríem nosaltres mateixos, perquè té més recursos dels que nosaltres tenim.

Déu dins nostre: aquell que tot l’univers no pot contenir es fa més íntim a nosaltres que la nostra mateixa consciència. Només cal una condició perquè aquesta sublim paradoxa es faci real: l’amor. “Si m’estimeu”, diu Jesús. És que Déu és amor i la seva presència és incompatible amb un cor que no estima. Estimar de debò equival a complir els manaments de Déu, que no són altra cosa que estimar Déu sobre totes les coses i els altres com a mi mateix. Quan emprenem el camí de l’amor, anem descobrint que no estem mai sols, que hi ha una presència de Déu que ens habita i ens impulsa a viure cada vegada més oberts, més lliurats als altres i més plens de Déu.

Jordi Vila Borràs

Fer el que Jesús feia (Jn 14,1-12)

El Paisatge dels Genis és una proposta turística que permet descobrir el paisatge que va inspirar l’obra i la personalitat de quatre grans artistes de la nostra terra: Antoni Gaudí a Reus, Joan Miró a Mont-roig, Pau Casals al Vendrell i Pablo Picasso a Horta.

Els que no pertanyem a aquesta categoria singular d’éssers humans tenim tendència a pensar que els genis són persones que han nascut així. En canvi, Thomas Edison deia que la genialitat es compon d’un 1% d’inspiració i un 99% de transpiració, és a dir, d’esforç i suor. I el mateix Picasso deia que l’important era que, quan arribés la inspiració, el trobés treballant.

Els cristians som els que estem convençuts que Jesús és el camí, la veritat i la vida, i que entre ell i el Pare hi ha més que connexió o sintonia: hi ha unitat real, de manera que qui coneix Jesús coneix el Pare. El que passa és que això ens pot dur a una conclusió errònia: pensar que, com que tot estava escrit i formava part del pla de Déu, tota la peripècia vital de Jesús, que a nosaltres ens sembla inabastable, per a ell havia de ser bufar i fer ampolles. Jesús com el més gran de tots els genis, que duu a terme sense despentinar-se allò que és impossible a la resta dels humans.

Per això, ara que celebrem la Pasqua i posem la mirada en Jesús glorificat, cal que no oblidem que l’esforç, el risc, el sofriment que va afrontar al llarg de la seva vida i especialment en la seva passió i mort en creu, no van ser comèdia. Van ser el 99% de transpiració sobre el qual es va fonamentar la inspiració de la seva victòria sobre el pecat i la mort en la resurrecció.

Això explica que Jesús acabi reptant-nos a fer les obres que ell fa, i fins i tot de més grans. Ens commina a posar-hi també la nostra suor, el nostre risc, el nostre esforç. Perquè ell ens ha obert el camí, també nosaltres podem orientar la nostra vida vers l’amor, el servei, el perdó i l’entrega als altres. I així es va estenent i actualitzant, com l’ona que neix de l’impacte d’una pedra en l’aigua d’un llac, l’obra salvadora de Jesús per a tota la humanitat.

Jordi Vila Borràs

Només hi ha un bon pastor (Jn 10,1-10)

Penso que el fet que Jesús es presenti com la porta i el pastor de les ovelles, en oposició a tots els altres que són lladres o bandolers, contrasta força amb la mentalitat que predomina en la nostra societat, que viu el pluralisme com un valor positiu i que segurament li agradaria més que Jesús digués que és un dels pastors i una de les portes de les ovelles, i que cadascuna triï a qui vol seguir i per on vol passar.

Les generacions més grans entre nosaltres van créixer en una societat aparentment uniforme, en la qual tothom havia de pensar i fer el mateix si no volia quedar al marge. Hi ha qui enyora la simplicitat d’aquells temps i pensa que el pluralisme del món actual és una anomalia contra la qual cal lluitar. No és així de cap manera. Perquè l’esperit humà és creatiu, la tendència natural d’una societat és el creixement en la diversitat. L’homogeneïtzació d’un país sempre ha estat conseqüència de guerres, repressions, neteges ètniques i desplaçaments de població. En el nostre cas no hem d’oblidar que l’ideal de l’Espanya catòlica es va realitzar a costa de l’expulsió dels jueus i dels moriscos i de la persecució dels protestants i de tot allò que representava una novetat, fins al punt que bona part dels grans místics espanyols van haver de patir molt de part de la Inquisició. Sense esforçar-nos gaire, podríem fer una reflexió molt semblant sobre la història de la política lingüística entre nosaltres. Es veu que la repressió del pensament i la repressió de la llengua solen anar en paral·lel.

En canvi, les generacions més joves ja han nascut en una societat plural, i, a banda d’alguns grups inadaptats, semblen trobar-se a gust en aquest hàbitat. Cadascú se sent lliure de pensar, vestir, parlar, estimar i viure com vol. Cal dir que això és bo sempre que no vagi contra la consciència que formem una societat i que hi ha un deure de solidaritat. La llibertat individual no ens ha de convertir en éssers aïllats, desconnectats dels nostres conciutadans. Podem ser diferents, però no podem ser estranys els uns als altres.

Un altre perill inherent al pluralisme és el relativisme, que pot acabar desembocant en escepticisme. Davant la varietat de propostes i ofertes que hi ha al nostre voltant, hem de fer l’esforç de discernir i triar el millor. Però això és difícil, perquè demana coneixement i reflexió, i és més còmode partir de la base que en el fons tot és igual i que, per tant, el millor és deixar-se portar pel primer impuls. És com entrar en una botiga i, en comptes de començar a buscar l’article que més em convé, agafar el primer que trobo i pensar que, si no em va bé, ja el llençaré i en compraré un altre. Per això ara hi ha poca gent que es defineix com a buscadora de la veritat, perquè en el fons pensa que qualsevol veritat li pot servir. D’aquí a l’escepticisme de creure que la veritat no existeix hi ha poca distància: només calen dos o tres desenganys.

Tornem a l’evangeli d’avui. Hi veiem que no tots els pastors són iguals. Hi ha lladres o bandolers. Reclamen que els seguim però no ens portaran enlloc de bo: les drogues, la pornografia i els jocs sexuals, la violència i el terrorisme en nom de qualsevol idea, l’ambició dels diners a tota costa… són cants de sirena que ens aboquen a la mort.

Hi ha altres pastors que van de bona fe. Ofertes de meditació i d’autoconeixement que ens poden ajudar a trobar un major benestar, religions que ens connecten amb camins de saviesa… Mereixen tot el nostre respecte i consideració. Però només hi ha un bon pastor que coneix el nostre cor i ve a donar la vida per nosaltres. És Jesús.

Jordi Vila Borràs

El Ressuscitat al nostre abast (Lc 24,13-35)

Els primers deixebles rebien amb sorpresa i alegria l’aparició de Jesús ressuscitat. Però això es va acabar. Segons l’evangeli de Lluc, només va durar quaranta dies. Els que es van fer deixebles més tard, a partir de Pentecosta, ja no el van veure. Segur que ho lamentaven. I va ser aleshores que va començar a circular de boca en boca la història del que li havia passat a Cleofàs i a un company seu mentre caminaven cap a Emaús.

Explicaven la seva conversa amb un desconegut a qui no van reconèixer, però que va escoltar atentament els seus laments pel que havia succeït aquells dies a Jerusalem. Havien mort aquell en qui havien dipositat tota la seva esperança. I ara les dones, endutes segurament per la histèria, feien córrer fantasies. El fet real és que Jesús és mort i no tornarà. Per això marxaven de Jerusalem. Quedar-s’hi no tenia sentit i els feia més mal que bé.

Explicaven també com el desconegut va recórrer a les Escriptures per tal de donar sentit a tot el terbolí absurd d’esdeveniments dels darrers dies. I així van anar passant de la negror a l’esperança, i el cor glaçat se’ls tornava a abrusar com quan eren amb Jesús.

Arribats a Emaús, el van convidar a seure a taula amb ells. I se’ls van obrir els ulls, i el van reconèixer quan va partir el pa com havia fet a l’últim sopar. Aleshores va desaparèixer de la seva vista, però la seva presència va restar damunt d’aquella taula en el pa partit de l’eucaristia.

Aquest relat tan bonic va deixar un secret amagat, que la primera generació de deixebles entenia molt bé però que va caure en l’oblit del temps fins que els biblistes actuals, amb tota la seva ciència i esforç, l’han tornat a la llum. Resulta que tothom sabia qui era Cleofàs, però que no va revelar mai el nom del seu company de camí. I encara més: ningú acaba de saber on caram es troba aquest poble d’Emaús.

Això vol dir que Cleofàs va explicar la història perquè li havia passat realment a ell, però la va vestir de manera tal que els deixebles s’adonessin que això els podia passar a tots i en qualsevol camí. Per això cada diumenge, dia de la resurrecció, ens reunim i fem el mateix que Cleofàs i el seu company: obrim les Escriptures perqué Jesús ens expliqui el sentit de les coses que ens passen, i tot seguit seiem a taula perquè Jesús es faci present entre nosaltres en el pa partit. Només cal que gosem entrar en diàleg amb Jesús, que reconeguem que, encara que fa molt de temps que en sentim a parlar, de fet és un desconegut que ens pot sorprendre. Deixem-lo entrar en la nostra vida.

Jordi Vila Borràs