Experimentar Jesús (Jn 20,19-31)

Segur que Tomàs creia en Déu, i gairebé segur que creia també en la resurrecció dels morts a la fi dels temps, com la majoria dels jueus de la seva època. I, tanmateix, ha passat a la posteritat com el descregut per antonomàsia, perquè no va creure aquella història increïble que li explicaven els companys sobre l’aparició de Jesús enmig d’ells. ¿I per què no els va creure? Perquè no hi era, perquè s’havia absentat de la comunitat.

Segurament perquè soc capellà, sovint em trobo amb gent que em diu que té molta fe. Com que generalment no els conec, tampoc no tinc franquesa per dir-los el que penso: que el que marca la diferència no és la quantitat de fe que tens, sinó l’objecte de la teva fe. Jo puc creure que les fades existeixen o que els extraterrestres ens visiten, però això no em salva. Això, en el millor dels casos, posarà una mica de poesia a la meva vida, i en el pitjor em farà viure a la lluna. L’única cosa que pot donar una llum que no s’apaga, una esperança indestructible, un sentit definitiu a la meva vida és creure que Jesús ha ressuscitat i vessa damunt nostre el seu Esperit.

No voldria escandalitzar ningú, però penso que va fer bé, Tomàs, de no creure’s a la primera aquella història increïble que li explicaven. Tots tenim experiència de trucades comercials que t’ofereixen la lluna en un cove i que al final es queden en estafes més o menys legals. Hi ha coses que no te les pots creure si no les veus. Jo no recomanaria a ningú que es cregués que una persona -tant li fa que es digui Jesús o Pepet- ha ressuscitat i viu per sempre, si no n’ha fet l’experiència.

Jesús diu: “Feliços els qui creuran sense haver vist”. En efecte, ara no el podem veure amb els nostres ulls físics. Però hi podem creure, sense ser crèduls ni babaus, si l’experimentem. En aquest sentit, la fe és com l’amor: no es veu però s’experimenta. Tenim una mena de sentit interior que ens permet detectar l’amor que ens té una persona per la seva presència i la seva atenció envers nosaltres. Doncs bé, la fe ens permet detectar la presència viva de Crist avui.

Ara bé, la fe, tot i ser personal, necessita la comunitat per activar-se. És una mica com el llenguatge: la capacitat de parlar és dins meu, però no s’activa fins que hi ha algú en disposició d’escoltar-me. Per això Tomàs no podia creure, perquè s’havia allunyat de la comunitat. I, en tornar-hi, es va trobar amb el Senyor i es va despertar la seva fe.

Per això és tan important viure la fe en comunitat, per això és fonamental l’eucaristia del diumenge. Encara que no estigui de moda, encara que suposi crear un hàbit nou o haver de modificar altres hàbits. Ens hi juguem la trobada personal i comunitària amb el Senyor ressuscitat. I una fe sense experiència de trobada és com l’amor o l’amistat, que si no es cultiven es van esllanguint, difuminant, apagant, fins que un dia ja no els trobem a faltar.

Jordi Vila Borràs

Al·leluia! (Jn 20,1-9)

Avui és dia de cantar, de somriure i de celebrar. No és que hàgim oblidat el sofriment de Jesús, tot el mal que es va abocar damunt d’ell, i la seva mort injusta i dolorosa. No els hem oblidat però han estat superats per la resurrecció. La vida nova ha vençut definitivament la mort que tenallava el món.

Ara tot cobra un nou sentit. Va semblar per un moment que el projecte de Déu no tenia sortida, que el mal del món havia sortit victoriós. Però no ha estat així. Jesús va morir però ha ressuscitat. I d’aquesta manera la seva obra salvadora ja no abasta l’àmbit limitat dels que es van creuar amb ell durant els pocs anys de la seva vida a Palestina. Ell ha visitat el regne dels morts, aquell regne intemporal d’on ningú no podia sortir, aquella tenebra profunda. I hi ha fet la llum, i ha obert una via de sortida que passa per ell mateix.

Agafem-nos-hi, participem del seu projecte, escoltem les seves paraules, alimentem-nos d’ell mateix, i combregarem amb la seva vida, la seva joia, la seva victòria, que serà també la nostra. Sí, encara hi ha tenebres en el nostre món i dins nostre, però ja podem cantar l’al·leluia perquè hem vist que no tenen cap poder enfront de Jesús.

Jordi Vila Borràs

Tot acaba bé (Mt 28,1-10)

Tan bé i tan tranquil que estava Déu en la plenitud de si mateix, i contra tot pronòstic es va aventurar a crear un món que no afegia res a la seva glória, atès que tot prové d’ell.

Tan content que estava Abraham amb el fill de la seva vellesa, i Déu li demana que l’hi entregui en sacrifici. I al capdavall no el perd i guanya la promesa d’una descendència innombrable.

Tan bé que ho tenien els egipcis per acabar amb els desigs de llibertat del poble hebreu i reduir-los a la pitjor de les esclavituds, i Déu obre un camí de sortida per on menys s’ho esperaven.

Tanta infidelitat, tanta desconsideració, tanta niciesa, tanta desconfiança que Déu ha hagut de suportar de part nostra al llarg de tots els temps, i sempre hi ha hagut una nova oportunitat, una nova crida, un nou gest d’amor gratuït de part seva.

Tan a gust que ens hauríem quedat amb Jesús enterrat al sepulcre. Un nou mite, un nou heroi que acaba malament i que serveix per alimentar el nostre escepticisme i justificar el conformisme.

Però resulta que Jesús ressuscita d’entre els morts i ens crida a trobar-nos amb ell a Galilea. Un nou començament, una nova crida, un nou anunci del Regne.

Avui la llum del Crist s’ha encès enmig de la foscor de la història humana. El seu Esperit, present en la font baptismal, fecunda la terra eixuta i engendra en nosaltres nova vida. Ell es fa present entre nosaltres i se’ns dona com a aliment de vida eterna.

Sí, ja ho sabem, la vida no és fàcil, les coses no sempre surten bé. Hi ha tant de dolor, tanta injustícia, tanta mort! Però Déu sempre ens sorprèn. Ell és qui té la darrera paraula, i és una paraula de vida. Per això la fe no ens facilita les coses, no ens vacuna contra cap adversitat, però ens dona força i esperança per continuar endavant, sabent que tot acaba bé.

Jordi Vila Borràs

Hi som tots (Jn 18,1-19,42)

La passió i mort en creu de Jesús no va ser fruit d’un mal atzar. Ell havia vingut a carregar damunt seu tots els pecats de la humanitat, i així va ser com tots es van acabar concentrant en aquella hora suprema: les traïcions, les mesquineses, la indiferència, les mentides, la violència i la brutalitat, els càlculs egoistes… Jesús va ser víctima de totes aquestes realitats malignes que coneixem prou bé perquè d’una o altra manera tots en som protagonistes.

Tot això és el que va dur Jesús a la mort. Però res ni ningú li va poder arrabassar la dignitat humana, la llibertat interior, la connexió amb el Pare i la capacitat d’estimar. Per això la seva mort, tan cruel i vergonyosa, és alhora lluminosa. Jesús ha mort però no ha estat vençut.

Hi ha també avui moltes persones clavades a la creu. Víctimes de la guerra, del terrorisme, de les drogues, de la violència domèstica, de malalties greus, de l’explotació sexual o laboral… Podem fer una llista molt llarga dels crucificats del món. D’alguns en sabem nom i cognoms. I tots portem la nostra creu, més gran o més petita. Doncs bé, no hi ha cap creu que ens allunyi de Jesús. Al contrari. Per això la creu de Jesús és el tron des del qual es disposa a regnar i a dispensar pau, justícia, llibertat i vida en aquest món nostre que en té tanta necessitat.

Per això avui fem una pregària ben universal, perquè cap realitat humana no quedi al marge de la mirada de Jesús, i venerem la creu, que és la font d’on brolla la vida veritable.

Jordi Vila Borràs

El comiat (Jn 13,1-15)

¿Com m’agradaria ser recordat quan ja no sigui en aquest mon? Pot ser una bona pregunta per tal de descobrir quina és la imatge que tenim de nosaltres mateixos.

Jesús, la vigília de la seva passió, va reunir els deixebles i els va deixar molt clar el que volia que recordessin d’ell. Els va rentar els peus, malgrat la resistència d’alguns que ho consideraven una cosa indigna d’ell. I es va fer pa i vi, es va partir i repartir perquè tots en mengessin.

Demà commemorarem la mort de Jesús en creu. Jesús estava espantat pel dolor que l’esperava. Va quedar ben clar en la seva pregària agònica a Getsemaní. I tant que va patir! Però no vol que el recordem pel seu sofriment, sinó per la seva entrega i pel seu servei.

I no vol tan sols que el recordem, sinó sobretot que l’imitem. Feu-ho també vosaltres en memòria meva. Ell ha vingut al món no a patir sinó a rentar els peus i a deixar-se menjar. I vol que ens adonem que aquest és el camí de la vida que se’ns obre a tots per mitjà d’ell.

El refranyer popular és savi, però a voltes s’equivoca. Hi ha qui diu que hem vingut al món a patir. No és veritat. El sofriment existeix, i ningú se n’escapa. Però hem vingut al món a servir i a lliurar-nos als altres. I Jesús és el nostre model, guia i aliment per al camí de la vida.

Jordi Vila Borràs

Esplendor i mort del rei (Mt 21,1-11 / Mt 26,14-27,66)

Una multitud omplia els carrers de Jerusalem. Havien sentit dir que entrava el nou rei, i tothom s’hi apuntava. Segur que estaven cansats d’aquell poder romà que els oprimia, i veien en Jesús l’oportunitat de reclamar més llibertat i més justícia. Han passat dos mil anys, però les coses no han canviat tant. Els anhels del cor humà són els mateixos.

Ara bé, Jesús va sorprendre i desconcertar tothom. No sols les multituds poc informades, sinó fins i tot els deixebles que el coneixien a fons. Ell no es va fer amb el poder amb una demostració espectacular de força, sinó que va entrar a Jerusalem muntat en una humil somera, un animal de càrrega. Perquè venia a carregar damunt seu el pecat del món, no per mitjà de la violència sinó amb la força tranquil·la de la pau, l’amor i l’entrega pels altres. Acompanyem-lo en el seu camí, en aquests dies impressionants de la Setmana Santa, en els quals se’ns mostra el secret més profund del sentit de la vida humana i el camí de la felicitat.

Un camí ben paradoxal. Tant, que Jesús es va quedar ben sol. Un dels seus deixebles el va trair, les autoritats el van condemnar, Pere el va negar, la multitud del poble, que l’havia aclamat aquell diumenge de Rams, cinc dies després exigia la seva mort. Només Pilat i la seva dona fan algun tímid gest inútil per salvar la vida d’aquell innocent que tothom havia pres per l’ase dels cops, el boc expiatori de tanta ràbia, tanta maldat, tanta culpa acumulada en la història de la humanitat.

Avui el relat de la Passió s’acaba amb la mort i la sepultura de Jesús. Diumenge vinent celebrarem la seva resurrecció. Però, abans d’arribar a la Pasqua, deixeu-me dir una cosa atrevida. Crec que, encara que no hagués ressuscitat, tan sols amb el relat de la passió podríem dir que Jesús és els més gran dels homes que han existit mai. És el perfecte innocent, torturat i humiliat fins a l’extrem, que malgrat tot mor estimant i perdonant. Sí, l’ésser humà, quan arriba a la seva més alta expressió, és capaç de vèncer el mal i l’odi amb un bé sobreabundant que només pot venir de Déu mateix.

Jordi Vila Borràs

La vida creix (Jn 11,1-45)

En el diàleg amb la samaritana i amb la guarició del cec de naixement, Jesús se’ns mostra com la font d’una vida més fecunda i més lluminosa. Però la vida que coneixem, sigui millor o pitjor, sempre topa amb el límit ineludible de la mort, que sembla ensorrar totes les esperances.

La nostra societat, tan descreguda, necessita aferrar-se a alguna cosa quan s’acara amb la mort. Volem negar l’absència del difunt adreçant-nos a ell com si ens escoltés i prometent-li que sempre el tindrem present en la nostra memòria, que al capdavall també és efímera. No ens atrevim a concretar la fe en el més enllà, i per això ens adrecem als difunts “allà on siguin”, sense especificar si ens referim a l’espai interestel·lar, a una altra dimensió quàntica o al mon dels somnis.

Aquesta era, més o menys, la fe de molts jueus en el temps de Jesús. Creien que no s’acabava tot amb la mort i relegaven els difunts a una mena d’inframon, a una existència latent i ombrívola, potser a l’espera d’una resurrecció futura a la fi dels temps, si Déu es decidia a premiar d’una vegada els qui s’ho havien merescut. Aquesta era, segurament, la fe de Marta.

Però Jesús es presenta com la resurrecció i la vida, ja des d’ara. Si vivim en Jesús, no ens estalviem la mort, però ja no la patim com una pèrdua sinó que l’afrontem com el pas difícil, com el part que ens fa néixer a la vida definitiva, a una vida més plena i veritable que no pas aquesta que ara vivim i patim a mitges.

Molta gent es pregunta què queda de nosaltres després de la mort, com si la vida futura fos menys vida que la d’ara. Des de la fe en Jesús, més aviat ens hem de preguntar què hi ha de vida veritable en la vida que ara vivim, tenint en compte que encara no s’ha desplegat tot el que serem. Encara som dins el capoll i la papallona no ha començat a volar.

Pensant-ho així, la por a la mort és absurda. Ens pot fer por la malaltia, el sofriment, la decrepitud. Però la mort no és altra cosa que la trobada definitiva amb Jesús, Senyor de la vida. Aleshores, si perdem la por a la mort, totes les altres pors no s’esvaeixen però queden relativitzades. Confiem que al final tot acaba bé.

Un últim apunt. Sense que es faci explícit en cap moment, jo diria que aquest evangeli ens ensenya com és d’important exercitar la paciència. En primer lloc, perquè és molt llarg, i potser ens ha costat estar atents fins al final. Però sobretot perquè sembla que Jesús no té cap pressa. Llàtzer s’està morint i Jesús s’entreté un parell de dies al lloc on era. En arribar finalment a Betània, Marta, impacient, li retreu la tardança: “Si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort”. Tot ho volem dit i fet, també a l’Església. Les misses, ben curtes, que no passin de tres quarts d’hora. I, si pot ser, arribar una mica tard i marxar escopetejats. S’ha de fer un curs de preparació al matrimoni? Sis sessions? No es pot fer més curt? I si un adult es vol confirmar, ¿quantes vegades haurà d’anar a la parròquia? Acabem convertint els sagraments en tràmits burocràtics que cal complir per tal d’obtenir un títol, i no ens adonem que tota la vida cristiana és una oferta de creixement, un procés que comença el dia del nostre naixement i que no acaba fins a la vida eterna. Si un noi i una noia estan sortint junts, ¿algú s’imagina que un dels dos vagi mirant el rellotge cada cinc minuts? ¿O que li pregunti a l’altre quantes vegades més s’hauran de trobar? Si ens tornem esclaus del rellotge i de l’agenda, la vida eterna acabarà per semblar-nos molt llarga.

Jordi Vila Borràs

Llum que obre els ulls (Jn 9,1-41)

Si diumenge passat, en el diàleg amb la samaritana, Jesús se’ns presentava com la font d’aigua viva, avui el veiem com el qui ens obre els ulls a la llum veritable.

Certament, no hi ha cap discapacitat que sigui fruit del pecat o d’un càstig diví. Quan una persona cau malalta, mai de la vida no ens hem de preguntar què deu haver fet perquè li passi això. O, quan veiem que un nen ha nascut amb una discapacitat greu, no hem de sospitar que és el càstig per alguna cosa dolenta que ha passat en aquella família. Pensar així va en contra de la fe cristiana en Déu Pare de bondat, i és una ofensa molt cruel contra persones que estan patint.

Ara bé, en un sentit moral i espiritual sí que podem dir que el pecat ens encega i ens incapacita per obrar el bé. És com quan ens posem ulleres amb vidres d’un color. La llum és filtrada pel vidre i tot ho veiem tenyit. Així mateix, quan l’odi, l’egoisme o qualsevol forma de mal entren en nosaltres, només acabem veient el mal que hi ha al nostre voltant. Ens tornem cecs a tot el que hi ha en el món de veritat, bondat i bellesa. Sospitem de tot i de tothom, i acabem pensant que obrar el mal és la cosa més normal del món, perquè tothom ho fa.

Només Jesús és qui ens pot obrir els ulls per tal de veure la realitat tal com Déu l’ha creada i la continua mirant. Per això és tan important pregar pels altres. Si ens acostumem a pensar en ells com a fills estimats de Déu, es van fonent els nostres prejudicis i aprenem a mirar-los amb amor. Per això és també tan important pregar per nosaltres mateixos, així ens adonem que Déu ens estima i espera de nosaltres coses grans.

Aprendre a mirar amb ulls nets, amb els ulls de Déu, és tot un camí. En recobrar la vista física, el cec reconeix Jesús com l’home que l’ha guarit, però encara no ha capit la seva identitat profunda. És en el segon encontre que Jesús se li revela com el Fill de l’home, i el qui era cec s’obre a la fe i l’adora. També nosaltres podem anar aprofundint tota la vida en la llum de la fe, i ens cal fer-ho, perquè una fe quieta és com una mirada perduda, com els ulls que no arriben a enfocar bé.

Com més clara i plena de llum és la nostra mirada, més contrasta amb les mirades fosques. També el cec de naixement, com Jesús mateix, va haver de patir el rebuig dels que no veien les coses com ells. En comptes de donar glòria a Déu per haver guarit aquell home, s’escandalitzaven perquè ho havia fet en dissabte. Els cristians no hem estat enviats al món a suscitar polèmiques i a portar la contrària a ningú, però la contradicció entre el bé i el mal és inevitable. Tant de bo que, sempre que faci falta, sapiguem ser testimonis serens, lúcids i respectuosos del bé i de la veritat enfront de tantes visions tergiversades de la realitat.

Jordi Vila Borràs

Font de vida (Jn 4,5-42)

Un estiu fèiem una ruta pel Pirineu de l’Alt Empordà. Caminàvem per la serra de les Alberes sota un sol de justícia. Se’ns havia acabat l’aigua. Anàvem desesperats buscant-ne. Un de nosaltres va veure que al mapa hi havia marcada una font, i encara no sé com s’ho va fer per trobar-la. No arribava a un rajolí d’aigua. Queia gota a gota i havíem d’esperar molta estona per poder-ne beure una mica, i a més era tota plena de brosses. Però era aquella aigua o res.

Jesús també deuria arribar assedegat al pou de Jacob, però el seu desig era sobretot oferir l’aigua viva a aquella samaritana que se’l mirava amb sorpresa i desconfiança. Sí, Jesús és una font de vida que mai no s’esgota. Sembla com si la dona, escarmentada de tantes males experiències, al principi no gosés obrir la boca per tastar aquesta aigua. Respon amb ironia a Jesús, però alguna cosa fa que no defugi la conversa, que aviat es torna personal. S’adona que Jesús la coneix, sap la història tempestuosa dels cinc marits que ha tingut i de l’home amb qui ara conviu, que ni tan sols és marit. I veu que Jesús no la jutja ni la rebutja.

Tot seguit passen a temes religiosos. Aquella dona maltractada per la vida buscava la veritat, i ho feia amb tanta sinceritat que, a diferència de Pilat el dia del judici, aviat s’adona que el Messies, la veritat que ve de Déu, és aquell Jesús que té al davant.

I és així com no pot deixar de córrer a anunciar als del seu poble el que li acaba de passar, i es converteix en la primera apòstol dels samaritans.

Aquesta aigua és la que vam tastar el dia del nostre baptisme, no pas la del pou de Jacob sinó l’aigua viva de Jesús. Obrim la boca i el cor a aquesta font que no deixa mai d’arrosar les nostres vides perquè no restin eixutes. Vencem la desconfiança i els prejudicis, sincerem-nos amb Jesús, i ens passarà el mateix que va passar a la samaritana.

Jordi Vila Borràs

Ell i prou (Mt 17,1-9)

Com aquells deixebles que el seguien pels camins de Galilea, ens resulta fàcil també a nosaltres admirar Jesús com un gran mestre de vida. Escoltem els seus ensenyaments, recordem els seus miracles i l’imaginem ple de força espiritual, capaç de desplegar una energia vital que la resta dels humans, si és que també la posseïm, la tenim ben oblidada.

Aquells deixebles confiaven tant en Jesús que s’havien decidit a seguir-lo quan, deixant la plàcida regió de Galilea, va resoldre d’encaminar-se a Jerusalem, on l’esperava irremissiblement el conflicte amb les autoritats religioses jueves, i qui sap si també amb el poder romà. Tanmateix, el premi podia ser molt gran: i si Jesús era proclamat rei?

Aquells galileus havien apostat per Jesús fins al punt de posar-lo al nivell de Moisès i Elies, les dues figures cabdals de la Llei divina i el profetisme. Hi havia lloc per a tots en el seu cor. No veien cap contradicció entre la novetat del Regne de Déu i la fidelitat a ultrança a les tradicions religioses jueves.

L’escena de la Transfiguració els trastoca la manera de veure Jesús i de situar-se davant d’ell. S’adonen que és més que un gran home. En ell resplendeix la glòria divina. La veu del cel l’anomena Fill. No hi ha dubte: és el Fill de Déu, i per això Pere el tracta de Senyor, que per als jueus és un títol diví.

Però encara passen més coses. Moisès i Elies fan costat a Jesús, i això omple de goig els cors dels deixebles. Però la veu del cel parla només de Jesús com del seu Fill, i tot seguit Moisès i Elies desapareixen. S’han esfumat. Ha quedat Jesús tot sol. És a ell a qui cal seguir, i no els calen més crosses.

Ser cristià no és admirar Jesús ni ser un fan seu. Ser cristià no vol dir tenir-lo com un gran personatge entre altres, com una de les diverses fonts d’inspiració de què ens podem alimentar. Sense negar el valor de grans savis i mestres que ens ha donat la humanitat, Jesús és una altra cosa, es troba en un altre nivell. Ser cristià vol dir reconèixer que ell és el Fill únic del Pare, i davant d’això tots els altres amors i adhesions es relativitzen. Si l’escoltem a ell, si el seguim a ell, ja en tenim prou.

Jordi Vila Borràs