Temptacions d’avui (Mt 4,1-11)

Jesús no ha vingut al món a defugir les temptacions sinó a vèncer-les. Formen part de la naturalesa humana: des del moment que gaudim de consciència moral i de llibertat, podem triar sempre entre els camins del bé i del mal, de construir o de destruir, d’unir o de dividir, d’avançar o de retrocedir. Com a humans, tots sols no ens n’hem sortit: això és el que vol dir la història del primer pecat d’Adam i Eva. I per això ha vingut Jesús: per mostrar-nos que és possible ser humans i no sucumbir a la temptació, i que això ens fa créixer en humanitat.

Les tres temptacions són ben significatives, i ens hi podem veure ben retratats. La primera és la més burda: davant de les dificultats, buscar solucions fàcils des de l’egoisme i el materialisme. Pobres refugiats, fan tanta pena! Però és clar, a Europa hem de mirar primer per nosaltres, no fos cas que ens envaissin, que ens prenguessin els llocs de treball… I si hi ha terroristes infiltrats? Res, home, l’important és la nostra seguretat i el nostre benestar, i el que passi allà fora és igual. Però, és clar, Jesús ens recorda que l’home no viu només de pa, benestar i seguretat. Només creixerem en humanitat si aprenem a tenir una visió més ampla i escoltem la paraula de Déu que ens crida sempre a la fraternitat.

La segona és temptar Déu. ¿Vols que faci la teva voluntat, vols que et segueixi? Doncs fes-me costat, facilita’m les coses. Dona’m poders que els altres no tenen, fes-me quedar bé davant de tothom. Que quedi bé amb la meva eloqüència, la meva atracció personal, el meu carisma… En el fons, sense saber-ho moltes vegades fem a Déu una mena de xantatge emocional: jo t’estimo molt, ja veus que et reso sovint… Ara fes el que jo vull, dona’m salut, feina, bona sort. Fes de mi un privilegiat, i ja els diré que tot és gràcies a tu.

La tercera és la temptació del poder. Creure que les coses aniran bé quan jo pugui controlar-ho tot, quan tothom em faci cas. L’Església hi ha caigut moltes vegades: durem tothom al cel tant si vol com si no vol. Des del poder, però, podem fer abaixar els caps però no podem donar vida als cors. No hem de dir a Déu: deixa’m manar i jo t’ho arreglo tot, perquè ell ha de ser l’únic Senyor de les nostres vides, i la nostra tasca no és manar sinó ser els servidors de tots.

Jesús va viure pobre i allunyat del poder humà. Tot i haver fet molts miracles, cap no va ser en benefici propi sinó sempre en bé dels altres. I no ens va salvar des de l’èxit i l’aplaudiment sinó des del fracàs dolorós de la creu. En tot l’evangeli trobem rastres de les temptacions vençudes per Jesús. Seguint els seus passos, també nosaltres assolirem la victòria malgrat viure en el desert d’aquesta vida.

Jordi Vila Borràs

Camí quaresmal (Mt 6,1-6.16-18)

Abans de ser rector d’una parròquia gran i amb turisme d’estiu, tenia el bon costum de sortir cada any uns quants dies a fer un tram més o menys llarg del Camí de Sant Jaume. He de confessar que els dies abans de marxar sempre passava un cert neguit: la por de no haver preparat bé el camí, de topar amb alguna contrarietat imprevista o de trobar-me malament. Un cop arribat el dia, tot just sortit de casa ja em sentia un home nou: havia deixat enrere una vida sedentària i em llançava a l’aventura. Els primers dies de camí, el canvi d’hàbits i l’esforç físic a vegades es feien feixucs, però conforme m’anava aclimatant a les noves rutines em sentia cada cop més lliure, més lleuger i més content.

Penso que la Quaresma és una mica això mateix. La vida és un camí que ens porta a la meta, que és la participació en la Vida Nova que el Crist ens ha guanyat en la seva Pasqua. Però nosaltres tenim una tendència natural a aturar-nos, a quedar-nos encallats. Quaresma és la quarantena de dies en què fem l’esforç, feixuc però saludable, de posar-nos espiritualment en camí cap a la Pasqua. Per això ens cal sortir de nosaltres mateixos, del nostre autocentrament, i descentrar-nos envers Déu i envers els altres. Aquest és el sentit de la disciplina del dejuni, la pregària i l’almoina. No les hem de fer per quedar bé davant de ningú ni davant de Déu, sinó convençuts que en traurem força i salut espiritual.

Jordi Vila Borràs

Viure sense neguit (Mt 6,24-34)

Si traiem fora de context alguna frase de l’evangeli d’avui podria ben semblar que Jesús ens convida a la vagància i a la imprevisió. Si la faula de Jean de La Fontaine contraposa la cigala cantaire i la formiga treballadora, ¿tal volta Jesús es decanta per viure a la babalà, sense afrontar els problemes i les necessitats que la vida ens depara?

Segur que no. El que Jesús ens diu queda ben aviat definit: no podem ser servidors alhora de Déu i de les riqueses. Tota la resta és una glossa d’aquesta alternativa: o adorem el Déu veritable o ens convertim en uns idòlatres. El culte a la riquesa és una veritable idolatria. Déu avorreix la idolatria no pas perquè sigui un Déu gelós, sinó perquè adorar ídols fa mal: té conseqüències indesitjables, com són l’esclavitud i la deshumanització.

N’estic convençut, els diners són un invent meravellós. Sense ells, la humanitat faria un pas enrere desastrós. El problema és que es tracta d’un invent tan potent que, de ser un instrument únic en el necessari i beneficiós intercanvi de béns, ha acabat per convertir-se en un fi en si mateix.

¿En què pensem quan parlem dels beneficis d’una empresa? No pensem en el benefici que la seva activitat produeix en la societat, ni en el benestar que experimenten els seus treballadors, sinó en la quantitat de diners que acumula per a ella mateixa. Una empresa no va bé quan ens ajuda a viure bé sinó quan es converteix en una màquina de fer diners. Aquesta és l’essència del capitalisme, i això és el que Jesús retreu profèticament. El capitalisme neix, en el fons, d’un neguit insaciable, i per tant malaltís, d’acumular. Per això Jesús ens convida a viure sense neguit, confiant en Déu, que ha dotat el món dels béns suficients per a tothom, si els sabem compartir i administrar amb prudència. Cada dia té els seus maldecaps, com diu Jesús. No convertim, doncs, els diners en un maldecap artificial, com són per desgràcia per a bona part de la humanitat: alguns per massa i la majoria per massa poc.

I aquí es manifesta el segon gran mal provocat per la idolatria dels diners: la injustícia. Com més diners tens, més facilitat per enriquir-te. Ja se sap que qui fa més truites és qui té la paella pel mànec. Així va creixent la diferència cada cop més escandalosa entre rics i pobres, una font d’injustícia que no para de rajar. La injustícia no és no que siguem tots iguals: les diferències són positives. La injustícia és que uns no tinguin el mínim per a sobreviure mentre que altres neden en la sobreabundància i el luxe.

Avui dia s’ensenya economia a les escoles universitàries com si fos una ciència de la naturalesa: el món funciona així i no podem fer-hi res. És fals. El fi últim de l’economia no ha de ser l’acumulació de diners sinó l’augment del bé comú, és a dir, el benestar de la humanitat. Aleshores els diners tornaran a ser el que no haurien d’haver deixat mai de ser: un magnífic instrument al nostre servei.

Jordi Vila Borràs

No és fàcil (Mt 5,38-48)

Certament el que proposa Jesús no és fàcil, però no ens podem autoexcusar dient que és impossible, que no en som capaços, que són maneres de parlar que no hem de prendre al peu de la lletra.

“Ull per ull i dent per dent” era una manera de posar límits a la venjança: quan algú et fa mal, tens dret a respondre amb un mal equivalent, mai superior. Així evitem l’espiral de violència. Però Jesús fa un salt revolucionari: diu que hem de respondre al mal amb el bé.

Les paraules de Jesús a vegades s’han malinterpretat com una crida a la inacció davant de la violència i de les injustícies. No és això. Tots tenim el dret a defensar-nos quan som atacats, i fins i tot el deure moral de protegir l’indefens.

Jo crec que aquí Jesús parla més aviat d’una situació de baralla entre dues persones. Un pega l’altre a la galta. La reacció que s’espera és que l’altre s’hi torni, i per això l’agressor es posa automàticament a la defensiva. Si l’agredit renuncia a tornar el cop i para l’altra galta, l’agressor queda desconcertat i desarmat. Probablement oblidarà el motiu de la baralla i se sentirà ridícul i avergonyit. S’adonarà que té al davant una persona molt diferent del que es pensava. Descartat l’intercanvi de cops, serà de nou possible donar una oportunitat a la paraula.

Quan som víctimes d’una agressió o d’una injustícia, neix espontàniament en nosaltres un sentiment de ràbia. Això és natural: és una reacció instintiva, involuntària, i com a tal no és pecat i no ens n’hem de sentir culpables. Però sí que hem de ser conscients que, si ens deixem arrossegar pendent avall, la ràbia desembocarà en venjança, i d’això sí que en serem culpables. Perquè això no passi, no hi ha res millor que posar la nostra mirada en Jesús. De què serveix pregar?, diem a vegades. Doncs, entre altres coses, serveix per tenir els mateixos sentiments de Jesús i aprendre a respondre tal com ell ho faria.

Tot això és vàlid a nivell personal però també a nivell social. Les presons, per exemple, no han de servir perquè els delinqüents s’hi podreixin. Les presons existeixen per a protegir la societat de la gent que fa mal, però un cop aconseguida aquesta protecció per mitjà de la reclusió dels presos, el seu objectiu ha de ser proporcionar-los els mitjans necessaris per a una rehabilitació. Això és respondre al mal amb el bé. Un altre exemple: el terrorisme és un mal injustificable, però la lluita contra el terrorisme no justifica que un estat violi els drets humans cometent crims de guerra, practicant la tortura o negant el dret d’asil als fugitius. Quan un estat fa això, està carregant de raons als terroristes, quan de fet no en tenen cap ni una. Acollir els refugiats no ha de ser entre nosaltres un tema de debat, sinó un deure moral de primer ordre.

Jordi Vila Borràs

Una llei que fa créixer (Mt 5,17-37)

A vegades he tingut la impressió que les exigències ètiques que Jesús ens posa en el sermó de la muntanya són sobrehumanes, però ara m’adono que estan plenes de seny. Som ximples quan no les complim. Imaginem que uns amics diuen: “Ens hem canviat de pis i estem molt contents amb els nous veïns; quan ens trobem a l’ascensor només ens insulten i ens esgarrapen, però no ens maten”. No seria de ximples viure així?

Imaginem que algú altre ens comenta: “Que content que estic amb la meva dona. No em diu mai res, ni tan sols em mira a la cara, però mai no m’ha posat banyes”. Un altre ximplet!

I el darrer ximplet és aquell que diu: “Estic molt content del polític que vaig votar la darrera vegada. Mai no m’ha decebut. Cada cop que obre la boca penso que dirà una bestiesa, i sempre l’acaba dient”.

Ens hem de preguntar quines són les nostres expectatives davant la llei de Déu. Déu no és un policia o un radar de trànsit a punt per a caçar-nos en una infracció. Si fos així, el més llest seria el més hàbil a evitar que l’enxampin.

La llei divina no és una llista de prohibicions més o menys justificades, sinó un camí de creixement i de felicitat. Com més s’acorda la meva vida amb els manaments divins, em sento més viu, més a prop dels altres i de Déu.

Val la pena que revisem quina és la nostra actitud bàsica davant de Déu i dels altres. Potser sóc dels que procuren sempre complir amb el mínim esforç, evitant qualsevol compromís seriós. Per aquest camí, la meva vida pot arribar a ser bastant còmoda, però poc satisfactòria i molt buida. És l’actitud que tenim quan resem, però poquet, tot just perquè Déu no se’ns enfadi, o quan diem que la missa que més ens agrada és la més curta. Si algú digués: “m’ha agradat molt aquesta pel·lícula perquè s’acaba de seguida”, pensaríem que no li agrada gaire el cinema. És també l’actitud de qui es creu bona persona perquè no mata, no roba i només diu mentides petites. Jesús ens crida a viure com a germans i a rentar-nos els peus els uns als altres, i això és molt més exigent i alhora molt més satisfactori que complir amb unes regles mínimes de bona convivència.

Ser cristià vol dir regir-se per la llei de l’amor. I l’amor, si és de debò, no es conforma amb poca cosa. Sabem que no arribarem a estimar mai del tot, perquè som imperfectes i limitats, però sempre podem fer-ho una mica més, i aquesta és la diferència entre estar vius o quedar-nos quiets, estancats. Sabem que l’aigua, quan s’atura, es comença a corrompre. Així mateix és l’amor. Sempre hauríem de barrinar quin és el nou pas, el nou gest d’amor que Déu espera de nosaltres.

Jordi Vila Borràs

No s’entén si no ho vius (Mt 5,1-12a)

Tots els éssers humans identifiquem espontàniament la felicitat amb la salut, l’èxit, la bona companyia, l’absència de preocupacions i de patiment. En gaudim més o menys, cada vida humana és diferent, però sempre en gaudim a mitges. Fins i tot quan ens trobem més a gust, sabem que la felicitat humana no té consistència: molt a prop nostre hi ha altres persones que s’ho passen malament, i també a nosaltres ens tocarà en qualsevol moment.

Jesús amb les benaurances capgira radicalment la nostra mentalitat. Per a ell, la felicitat no està centrada en l’ego, no consisteix en l’assoliment del màxim benestar, en la satisfacció de totes les necessitats. Aquest camí sempre duu a la frustració, perquè els éssers humans som insaciables, sempre volem més i millor, ens acostumem molt ràpidament a les coses bones i ja no els donem valor.

Només trobarem la felicitat autèntica quan reposem en Déu. Ell ens ha creat perquè arribem a participar de la seva vida sense límits. Per això, en les benaurances, la felicitat no és un estat sinó una promesa de futur: serem consolats, posseirem el país, serem saciats, Déu ens compadirà, veurem Déu.

El futur de felicitat que ens prometen les benaurances es va aproximant, o fins i tot podem dir que s’anticipa a mesura que posem en pràctica els camins paradoxals que Jesús ens mostra. Les benaurances són vuit, ben diferents entre elles, però amb un tret comú: en comptes de satisfer l’ego, cal tenir un cor obert a donar i a rebre. Això és la pobresa d’esperit: no estar ple d’un mateix sinó reconèixer la buidor que només Déu pot omplir. Per això els qui estan de dol seran feliços: perquè no dissimulen amb anestèsies les ferides que tots portem a sobre. Per això gaudiran del Regne els humils que no van per la vida exigint sinó agraint. Per això són feliços els que treballen per alleujar el sofriment, per fer créixer la pau, la justícia i la veritat, perquè estan en sintonia amb el pla de Déu. Per això fins i tot les ofenses i persecucions per causa de Jesús es converteixen en motiu de felicitat, perquè són garantia que estem en comunió amb ell.

Les benaurances no són una teoria. Són, més aviat, com anar en bicicleta: no es pot aprendre mentre s’està quiet. No es tracta d’explicar-les ni d’entendre-les, sinó d’atrevir-se a viure-les.

Jordi Vila Borràs

El cent per u (Mt 4,12-23)

Quan es van implantar l’actual Batxillerat de dos cursos, ara fa uns vint anys, jo era tutor d’una classe de quart d’ESO als Maristes de Lleida. Recordo que, en una hora de tutoria, vaig explicar als alumnes com havien de fer l’elecció de les modalitats i les matèries, els vaig donar unes orientacions i vaig deixar temps perquè anessin omplint el formulari. Quan portàvem cinc minuts, vaig veure que una de les millors alumnes, una noia molt educada i responsable, estava plorant. Li vaig preguntar què li passava i em va dir que es veia incapaç de triar perquè volia fer-ho tot.

Triar, elegir, decidir-se per una opció entre altres, és difícil perquè suposa una renúncia. I ho és més com més opcions tens i més t’atrauen. A vegades em costa triar els plats d’un menú, però tinc clar que no em quedaré sense dinar per difícil que sigui l’elecció. Un altre dia puc tornar al mateix restaurant i fer una altra tria. El problema rau en les opcions definitives o, si més no, de llarg termini. Per això hi ha tantes parelles a qui els fa por casar-se o tenir fills.

Jesús va cridar uns pescadors perquè el seguissin. Ells abandonaren immediatament les xarxes, la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. Ens admira la promptitud de la seva decisió. Ha de ser per a nosaltres un estímul i un exemple. No sabem si Simó i Andreu, Jaume i Joan gaudien de la seva feina de pescadors. Potser aspiraven a alguna cosa millor. Sovint passa que no ens atrevim a canviar per por al fracàs. Preferim la seguretat d’allò que coneixem, encara que no ens agradi gaire.

Seguir Jesús és sempre una opció arriscada. Si el seguim de veritat, ens afecta tots els aspectes de la vida, no hi ha res que en quedi al marge. Ser cristià no vol dir només admirar Jesús, complaure’ns en les seves paraules i els seus fets, sinó optar per seguir-lo, decidir-nos a deixar que ell guiï la nostra vida. Quan hi pensem, sorgeix la por a perdre seguretats o a perdre la llibertat. ¿Hauré d’anar a contracorrent? ¿No podré fer el que m’agrada?

Certament, caldrà sovint guiar-se per criteris diferents dels de la majoria. Això és incòmode, però és el preu de sentir-se viu. Els peixos morts són els únics que segueixen el corrent. I, encara que a vegades no ho sembli, seguir Jesús sempre acaba compensant amb escreix. Joan i Jaume, Simó i Andreu, van deixar xarxes, barca i pare, però van acabar pescant homes en comptes de peixos i van trobar en Déu el Pare que és font de tota vida i que ens dóna una multitud de germans. Quan ens posem en camí de seguiment de Jesús, les qualitats que Déu ens ha donat es converteixen en carismes al servei dels altres, i això fa que es despleguin més enllà del que nosaltres prevèiem. Quanta gent ho expressa així: al principi em va costar decidir-me, vaig pensar que feia un gran sacrifici, però ara veig que rebo de Déu i dels altres molt més del que jo dono. Jesús diu a l’evangeli que rebrem el cent per u. El cent per u, no l’u per cent. Aviam quin banc s’atreveix a emular aquesta rendibilitat.

Jordi Vila Borràs

Mireu-lo (Jn 1,29-34)

En general, podem dir que Joan Baptista es comporta com l’últim profeta de l’Antic Testament. L’anunci de la vinguda del Messies, la crida a tornar al Senyor, la denúncia dels pecats i les injustícies són elements propis del profetisme. Però avui apareix una novetat única, mai vista fins aleshores. Joan veu venir Jesús i diu: “Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món”.

Això és Nou Testament, això és evangeli. Joan ens presenta el qui ha vingut a carregar damunt seu, i per tant a descarregar-nos a nosaltres, de tot allò que ens aparta de Déu i ens divideix els uns dels altres, de tot allò que impedeix que el pla de Déu es dugui a terme en el món, de tot allò que frustra el projecte diví de vida i felicitat per a tothom.

Dient “mireu l’anyell de Déu” queda acomplerta la missió que Joan Baptista tenia encomanada. Aquesta continua essent, en el fons, la missió de l’Església i de cada cristià: mirar i mostrar Jesús com l’anyell de Déu.

Quan ens reunim uns quants cristians a la porta de l’església o en una sala parroquial, sovint acabem parlant de si ve més o menys gent a missa, dels joves que no es casen per l’Església o de la manca de capellans. Hi ha qui voldria canviar-ho tot i diu alegrement que no cal anar a missa per ser cristià i que l’important és estimar-se encara que sigui sense papers. Altres s’escandalitzen i consideren que qualsevol petit canvi és una traïció a Déu i als nostres avantpassats. Gràcies a Déu, el “sensus fidei” o sentit de la fe continua vigent, com a fruit de l’Esperit Sant, en el Poble de Déu, i els cristians que no estan tancats en prejudicis ideològics o per causes psicològiques saben distingir entre allò essencial de la fe i la vida cristiana i les coses que han anat canviant amb el temps i que continuaran fent-ho.

Això sí, a la porta de l’església parlem molt de misses, de casaments i de capellans, entre altres coses, però parlem molt poc de Jesús. Callem l’essencial. I això no pot ser. Jo crec que una vida cristiana seriosa sempre implicarà trobar-se el diumenge en comunitat per celebrar l’eucaristia, plantejar-se la vida com una resposta a la crida de Déu i assumir que els compromisos d’amor no han de tenir marxa enrere. Per això els cristians, siguem més o menys, continuarem anant a missa, casant-nos o fent-nos capellans. Però tot això no té sentit si no és des del seguiment enamorat de Jesús. No podem reduir la vida cristiana al compliment d’una llista de normes. No podem reduir la catequesi a l’ensenyament d’uns continguts. El centre, el nucli de la nostra vida és trobar-nos amb Jesús i apassionar-nos per ell.

Jordi Vila Borràs

Do, il·luminació i compromís (Mt 3,13-17)

Pocs dels que llegeixen o escolten aquestes paraules deuen recordar el dia del seu bateig. La gran majoria dels cristians de casa nostra hem estat batejats de ben petits. L’únic record que a mi em queda és el ciri, que encara conservo, i una foto en blanc i negre que potser és d’aquell dia.

Joan no batejava infants en les aigües del Jordà, sinó adults que amb aquell gest simbòlic manifestaven la seva voluntat de purificar-se dels pecats i de tornar al Senyor per apressar la seva vinguda. Per això Joan es negava a batejar Jesús. Ell era precisament el qui havia de venir, i no pas a expiar els seus pecats sinó a alliberar-nos dels nostres. Joan tenia raó: no té sentit que l’inferior bategi el superior, que el servent bategi el Senyor. Però Jesús té una raó encara més profunda en demanar el baptisme. Ell, certament, no el necessita, però ha vingut a fer-se solidari de la nostra petitesa i a carregar damunt seu el nostre pecat. Ell ha vingut a abaixar-se fins a la mort per tal de poder dur-nos amb ell a participar de la vida divina. El baptisme de Joan forma part d’aquest procés d’abaixament.

En canvi, el baptisme cristià que hem rebut no és un signe de penitència i abaixament sinó, tot al contrari, el do pel qual naixem a la vida en Crist, la penyora de la vida eterna que comença ja a germinar en nosaltres, el primer pas de la nostra exaltació a la glòria del cel. Per això l’Església sempre s’ha considerat autoritzada a batejar els infants acabats de néixer quan els seus pares cristians ho demanen. I no sols ho autoritza sinó que ho recomana encaridament. Els pares cristians tenen el deure moral, que alhora és un gran goig, d’iniciar els seus fills en la fe cristiana, així com tenen el deure i el goig d’introduir-los en la cultura humana de la qual formen part. Tothom trobaria molt malament que uns pares es desentenguessin de l’educació dels seus fills, que no es preocupessin d’ensenyar-los a parlar bé o d’escolaritzar-los. Així mateix, tot ésser humà té dret a ser iniciat en la dimensió espiritual, i un aspecte tan delicat de la vida humana només pot ser tocat per aquells que estimen més l’infant, que són els pares. Ells són els únics que poden fer-ho posant el bé de l’infant per damunt de tot, perquè en iniciar-lo a la fe cristiana o a qualsevol altra fe no pretenen manipular la seva consciència sinó donar-li les eines perquè pugui viure en plenitud, perquè aprengui a creure, esperar i estimar, i que en arribar a l’edat adulta ho faci com més li plagui.

El baptisme és un do, però és també una il·luminació i un compromís. Per això els adults que demanen el baptisme, i també els infants que estan en edat de comprendre les coses, no són batejats sense haver rebut abans una instrucció adequada, sense haver estat evangelitzats. Batejar algú sense preocupar-se de comunicar-li la bona notícia de l’amor de Déu per nosaltres i de l’evangeli de Jesús seria reduir el baptisme a una mena de ritual màgic o de tradició buida. Només té sentit batejar una persona quan, en la mesura en què n’és capaç, ha rebut la llum de l’evangeli i es compromet a viure d’acord amb els criteris que ens ha ensenyat Jesús, que es concentren en el manament de l’amor.

Jordi Vila Borràs

Universalitat (Mt 2,1-12)

Tots tenim els nostres límits que ens imposen les barreres físiques, intel·lectuals, emocionals, culturals, morals… ¿Qui de nosaltres pot saltar fins a tocar el sostre de l’església, o qui pot aprendre xinès en un parell d’hores? Són exemples de límits impossibles de superar. ¿Qui de nosaltres està disposat a menjar serp, gos o insectes com fan algunes cultures? Podem arribar a superar aquestes aversions, però no ens aportaran gran cosa.

En canvi, hi ha límits que val la pena arribar a vèncer. ¿Què passarà el dia que ens emparentem amb un magrebí, un negre o un gitano? Doncs que potser ens adonarem que hem de fer un esforç per superar un racisme que teníem molt amagat. ¿Què passa el dia que algú de la família es declara homosexual? Doncs que hem d’aprendre a dir, com el papa Francesc: ¿qui sóc jo per a jutjar ningú?

Epifania és la festa de la universalitat. En aquests savis vinguts de terres llunyanes hi trobem representada tota la humanitat, en la seva rica i estranya diversitat, que busca la llum i el sentit de la vida. Jesús no es fa estrany a ningú, atrau tothom amb la seva llum que no encega sinó que convida discretament a la recerca del camí de la veritable felicitat, de la vida plena.

La fe cristiana no és exclusiva de cap cultura, no cal cap requisit especial perquè un ésser humà sigui cridat a la fe. Podem ser pobres o rics, homes o dones, joves o vells, de dretes o d’esquerres, i així anar seguint fins a l’infinit aquestes dicotomies que serveixen tan sovint per classificar i fins i tot per discriminar. Ara bé, un cop hem vist la llum de l’estel, un cop ens hem trobat amb Jesús, no podem excloure ningú, ja que ell no ho ha fet. Per això els cristians ens hauríem de caracteritzar per un tarannà d’obertura, d’acolliment, de fraternitat universal, ben lluny del que mostren els governs i part de la població de la nostra presumptament cristiana i civilitzada Europa. ¿Quants savis d’orient han naufragat en pasteres o s’estan podrint en camps de refugiats?

Jordi Vila Borràs