Paraula, pa, sense sostre (Lc 2,1-14)

Diu el pròleg de l’evangeli segons sant Joan que el qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. La Paraula de Déu, viva i eficaç, eterna, veritable i creadora, s’ha fet paraula humana i, com a tal, queda a mercè de si volem tapar-nos les orelles, tergiversar-la, discutir-la o assentir-hi amb el cor obert.

Diu l’evangeli segons sant Lluc que Jesús, acabat de néixer, va ser faixat amb bolquers i posat en una menjadora. Sí, ell és el Pa del cel que ha vingut al món per donar-nos la vida eterna. La menjadora és presagi o metàfora del sentit de la seva vida: una ofrena, un deixar-se menjar. El món és avui dia com una gran superfície comercial on s’exhibeixen tota mena de llaminadures i plats precuinats molt atractius però poc saludables. Som nosaltres els que hem de decidir quin aliment preferim.

Paraula de Déu, Pa de Vida. Així es fa present Jesús entre nosaltres cada cop que ens reunim en el seu nom per escoltar la seva Paraula i celebrar l’Eucaristia. Jesús va néixer fa més de dos mil anys a Betlem, però de poc servirà celebrar aquesta efemèride si no acollim la seva vida enmig nostre, si no ens obrim a la seva Paraula i ens deixem alimentar per la seva vida entregada.

Els pastors van ser els primers en rebre l’anunci del naixement. Vivien a la intempèrie i eren considerats ignorants i impurs. Eren els que més necessitaven la bona notícia. Des del primer instant de la seva vida Jesús va voler ser a prop d’ells: va néixer sense sostre i envoltat d’animals.

Els pessebres tradicionals són tan bonics, amb els paisatges pintorescos d’un món rural que ja no existeix… Avui dia no hi ha estables ni pessebres, i si Jesús hagués nascut en la nostra època segurament Maria i Josep haurien hagut de trobar refugi sota el pont d’una autopista o en un caixer automàtic. Per desgràcia sí que continua havent-hi guerres, Herodes i exèrcits, i no costa gaire d’imaginar que la fugida de la Sagrada Família a Egipte acabés en un camp de refugiats.

Així va néixer Jesús i així vol que el trobem també avui: en la seva Paraula, en l’Eucaristia, entre els pobres i els que pateixen. Aleshores Nadal deixa de ser un record i una bonica tradició i esdevé realitat en nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Discret i sorprenent (Mt 1,18-24)

Això que nosaltres celebrem com una notícia meravellosa –Déu s’ha fet home, ha vingut a salvar-nos!- per a Maria i Josep segur que va ser una mala jugada, per dir-ho finament. A tots ens ha dit algun cop la infermera: ara notaràs una punxada que et farà una mica de mal. Si som aprensius, tanquem els ulls i ens preparem per al pitjor. Si som valents, fem un somriure i esperem secretament que s’acabi com abans millor. Doncs imaginem que la infermera és un àngel i ens diu: ara et quedaràs embarassada i el teu fill serà Fill de Déu. O bé que ens truca una assistenta social i ens diu: la teva xicota s’ha quedat embarassada per obra de l’Esperit Sant i el millor seria que anessis a viure amb ella i que fessis de pare del Fill de Déu.

Així és com ha arribat la salvació al món, i així és com ha d’arribar a cadascú de nosaltres en particular. Déu ho posa tot de la seva part, però nosaltres l’hem d’acollir, ens hem de deixar fer, hem d’acceptar el paper que ens toca en el pla de Déu, que sempre sorprèn i descol·loca.

El pla de Déu és tan sorprenent i alhora tan discret. Poca gent es va assabentar del que els estava passant. Sabem que Maria, incitada per l’àngel, va anar a compartir-ho amb la seva parenta Elisabet. Josep, l’home silenciós, segur que no ho va explicar a ningú: com s’explica una cosa així? En el nostre món, el mal és cridaner: com més soroll fa, més possibilitats de fer-nos creure que és ell qui ens té dominats. Però Déu ha apostat per la força callada de l’amor. És el que sant Ignasi descriu en la seva teoria sobre el discerniment del bon i el mal esperit: quan sentim un impuls interior fort que ens deixa inquiets i agitats i que desemboca en la buidor, ve del mal esperit; en canvi, quan l’impuls, encara que sigui difícil d’obeir, ens porta una joia serena i pacífica i ens obre el cor a estimar més, ve de Déu. Això és el que Maria i Josep van experimentar i el que també se’ns ofereix a nosaltres quan ens disposem a viure d’acord amb la seva voluntat.

Jordi Vila Borràs

Un Messies contundent (Mt 11,2-11)

Joan, el profeta que cridava el poble a la conversió tot esperant la vinguda del Messies, el qui havia batejat Jesús al Jordà, ara era a la presó per dir les coses clares a Herodes. Ningú no podia posar en dubte la seva coherència i el seu compromís com a profeta, ressò de la veu de Déu. Ara, però, l’assaltaven els dubtes. Li arribaven veus que Jesús havia començat la seva activitat pública, i no estava segur que fos el Messies esperat. Segurament Joan s’imaginava un Messies més potent, més contundent, que no deixés marge al dubte. I ell, que sempre havia anat de cara, envia uns deixebles a fer-li la pregunta: ets tu el qui esperem?

Jesús no ha encapçalat una revolta contra els romans ni ha anat al temple a reformar el culte sagrat. Va pels camins curant malalts de poble en poble, restaurant vides, perdonant pecats i anunciant la bona notícia. Joan esperava un Messies contundent, i Jesús ho és. Però la seva no és la contundència de la força militar, del poder polític, dels arguments irrefutables o de la mobilització de masses. És la contundència de l’amor i de la vida que superen tot mal i tot pecat.

Benaurats si no quedem decebuts de l’estil de Jesús. Com a deixebles seus, ha de ser també el nostre. L’evangeli no és un missatge polític destinat a guanyar unes eleccions. La fe no es comunica per la via de la polèmica, dels jocs d’influències o de la conquesta de terrenys, sinó per la força tranquil·la del testimoniatge de vida. Quan som portadors de salut per als malalts, d’esperança per als marginats, de justícia per als pobres, d’aire nou i nou sentit per a tants morts en vida que pul·lulen pel nostre món, l’evangeli es fa realitat i el Regne creix entre nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Calia (Lc 1,26-38)

Vivim en una cultura tan utilitarista que no m’estranyaria que més d’un bon cristià pensés que això de la concepció immaculada de Maria és un luxe innecessari. ¿De què serveix que hagi estat concebuda sense cap ombra de pecat? El que compta és que ens hagi portat al món el Fill de Déu, i això ho hauria pogut fer també una pecadora, no?

Mirem de posar-nos en el lloc de Maria, una noia jove que en qüestió de setmanes o pocs mesos s’havia de casar i anar a viure amb el seu promès. De cop i volta se li apareix un àngel i li diu el que ja sabem. Siguem sincers, si això ens passa a qualsevol de nosaltres la resposta més probable hauria estat un “perdona, vols dir que no t’has equivocat? És que jo tinc uns altres plans…” Només una dona plena de gràcia és capaç de sotmetre’s a la voluntat de Déu amb tanta promptitud.

I encara més. Suposem de nou que som aquesta Maria que acaba de dir que sí als plans de Déu. ¿Qui de nosaltres no agafaria el mòbil i començaria a inundar els grups de whatsapp de missatges estil “no et creuràs el que m’acaba de passar”, “he de ser mare de Déu, qui vol fer-se una selfie amb mi?” Només una dona plena de gràcia pot viure tan despresa de si mateixa, serventa de Déu i servidora dels altres, sense reclamar ni una engruna de protagonisme.

Maria és admirable, sí, però també és imitable. No hem nascut immaculats, però pel baptisme hem estat engendrats de nou en Crist i participem de la gràcia divina. Per això podem dir que sí a la crida que Déu fa a cadascuna de les seves criatures. Podem viure disponibles a Déu i amb una actitud d’humilitat i servei envers tothom. Com Maria.

Jordi Vila Borràs

Convertir-se (Mt 3,1-12)

Sembla que avui dia això de convertir-se no costa gaire. Hi estem acostumats: canvis de feina, canvis de família, canvis físics a base d’operacions… Fins i tot, segons la teoria del gènere, podem canviar d’orientació sexual sempre que vulguem i convertir-nos en hetero, homo, bi, asexuals o el que sigui. Ja no s’hi val l’excusa que em donava una alumna fa vint anys quan es portava malament a classe: “és que sóc així i no puc canviar…”.

La qüestió és: quins són els motius que ens mouen a convertir-nos? El culte a la moda, al propi ego, a certs estereotips corporals, la recerca del màxim benefici? Joan ens crida a convertir-nos perquè el Regne de Déu és a prop. És a dir, encara que a vegades no ho sembli, Déu es preocupa de nosaltres i és a punt de fer que el món sigui tal com ell vol.

Ho deia Joan, ho va dir Jesús fa dos mil anys i encara no s’ha complert. Potser es van equivocar? Potser Déu no se’n surt? No podem imaginar quin concepte de temps té el Senyor, per a qui mil anys són com un dia que ja ha passat. Però potser passa que Déu no acostuma a fer les coses en aquest món sense comptar amb nosaltres, atès que des del dia de la creació ens ha cridat a tenir cura d’aquest món i dominar-lo.

Potser per això ens crida a aplanar el camí i obrir una ruta al Senyor, i espera amb paciència que el Regne es manifesti amb poder. Tanmateix, el temps passa sense remei i la vida se’ns escola. Aprofitem-la, no malbaratem l’oportunitat de trobar-nos amb el Senyor. Ell ens ha creat per a una plenitud d’amor que només podem intuir. No ens deixem entabanar per tants miratges de pseudoamors fugissers que no porten enlloc. Deixem que ell intervingui en les nostres vides perquè puguem arribar a donar fruits de vida eterna.

Jordi Vila Borràs

A quin any som? (Mt 24,37-44)

Avui és el Diumenge de la Paraula, i per això cal afirmar que el desconeixement de la Bíblia és segurament el gran dèficit del poble cristià. Deia sant Jeroni que ignorar les Escriptures és ignorar el Crist, i és així mateix setze segles més tard.

Segur que tots coneixem alguna persona que xerra i xerra i no escolta mai. Es fa pesada i la defugim, i no fem cas del que diu perquè, com que no escolta, no sap, i les seves paraules són buides i mancades de criteri. Doncs bé, així ens comportem amb Déu quan preguem i preguem i no escoltem la seva Paraula.

Deixant de banda la Bíblia, em ve al cap un llibre menys transcendental però imprescindible per a qui vulgui conèixer la Vila-seca de tota la vida. Em refereixo a “Les paràboles d’Antoni Mas”. Hi penso perquè l’altre dia em va succeir una anècdota digna de sortir a les seves pàgines. Em vaig trobar amb un home més jove que jo i ple de salut, que altrament no en faria broma. Em pregunta quan toca la propera Portada de la Mare de Déu de la Pineda, i li dic que serà el 2018. Ell em contesta: “voldràs dir el 2008, que la Portada és cada cinc anys”. Jo ja veig per on va i li pregunto: “¿A quin any som?” Em contesta: “Al 2006”. Aleshores li responc: “Noi, em sap greu comunicar-te que ja som al 2016, de manera que s’han escolat deu anys de la teva vida sense que te n’adonessis”.

Encara que no siguem tan despistats com aquesta persona, sovint deixem que la vida ens passi pel davant i ens quedem quiets. Hi ha els conformistes que pensen que no hi ha res a fer i que adopten una actitud passiva i derrotista. Hi ha els tranquils que pensen que hi ha temps per a tot: ja arribarà el moment de dedicar-se a les coses importants, però per ara no cal res més que fer el que els ve de gust.

A tots ens passa el mateix: de petits els dies es fan llargs, però a mesura que ens fem grans ens fa la sensació que el temps s’accelera i veiem que els anys corren i s’escapen sense remei. No és temps de nostàlgies ni d’avorriments. Advent ens convida a fer una sana reflexió sobre el temps. Ara és l’hora en què el Senyor ve a les nostres vides, i no sabem quan arribarà el moment de la trobada definitiva. Aprofitem, doncs, cada instant, que és un regal que Déu ens fa. Els primers anys de la vida són un temps de lenta maduració i aprenentatge: aprenem a caminar, a menjar, a parlar, i tants altres recursos necessaris per a sortir-nos-en bé en el món. Doncs bé, tota la nostra vida terrenal és un temps d’aprenentatge perquè puguem arribar a gaudir de la vida definitiva. Temps de començar a orientar-nos en el món espiritual, d’aprendre el llenguatge de Déu, que és l’amor, i de fer-nos capaços d’assimilar l’aliment de què ell ens vol nodrir, que és la seva mateixa vida.

Jordi Vila Borràs

Del paradís al Regne (Lc 23,35-43)

Segons la Bíblia, al començament de tot el món era un paradís. No hi havia sofriment ni res a amagar davant de Déu i dels altres. Fins que, apartant-nos del pla de Déu i desobeint la seva voluntat, el pecat va entrar al món, i amb ell la mort tal com avui la coneixem, i tot es va espatllar.

Jesús es presenta com l’enviat que ve a establir el Regne de Déu damunt la terra, i no costa gaire d’establir una relació entre el Regne futur i el paradís primigeni. Això pot explicar en bona part l’expectació que va aixecar la seva arribada a Jerusalem, la ciutat dels reis d’Israel i sobretot la ciutat de Déu. Era la seva hora i havia de començar una nova era per a la humanitat.

Tot es va desencadenar tan de pressa! En qüestió d’hores, Jesús es trobava clavat a la creu entre dos malfactors. Les burles eren inevitables: ¿què se n’ha fet de les promeses de salvació i de l’anunci del Regne? Només un dels dos criminals, ves a saber per què, proclama la innocència de Jesús i, tot seguit, s’encomana a ell. La resposta de Jesús fa palesa la seva consciència de la victòria imminent: avui seràs amb mi al paradís.

Encara dos mil anys després ens costa entendre que la reialesa de Jesús hagi de passar per la creu. Hauria estat més fàcil comprendre-la si hagués ocupat el temple per proclamar-se gran sacerdot perpetu i hagués conquerit tot seguit el pretori de Pilat.

Però, si el paradís es va perdre per la desobediència a la voluntat de Déu, el Regne s’ha de guanyar per l’obediència; si el vam perdre pel rebuig i la desconfiança, el guanyarem per l’acceptació confiada. Si la mort va ser desfermada pel pecat, ara és sotmesa per la creu de Jesús.

El cabdill que ens guia cap a la victòria és un crucificat. La seva força no es troba en les armes, els diners i el poder mundà, no rau en paraules persuasives o en una aparença imponent. La seva força és l’amor fins a l’extrem, el perdó incondicional, l’entrega total. I ens crida a identificar-nos amb ell per participar de la seva mateixa vida.

Jordi Vila Borràs

Confiar i perseverar (Lc 21,5-19)

Si pregunto a una persona quantes vegades se li ha acabat el món, segurament es pensarà que estic grillat. Però als que som seguidors d’algun club esportiu se’ns acaba el món cada cop que pateix una derrota important, als estudiants se’ls acaba el món quan suspenen i han de repetir curs, a l’empresari quan ha de suspendre pagaments i al treballador quan es queda a l’atur. Ara sembla que s’ha d’acabar el món si hi ha referèndum o si no n’hi ha, a gust de cadascú, i per descomptat s’acabarà tant si guanya el sí com si guanya el no. Se’ns acaba el món quan ens diagnostiquen una malaltia greu o quan se’ns mor una persona molt propera.

Sempre hi ha hagut desgràcies i profetes de calamitats encantats de pronosticar que l’Església s’està acabant i que la civilització cristiana perilla. I ara ja n’hi ha que compten quants anys falten perquè el canvi climàtic acabi amb la vida humana sobre la terra.

Seria de ximples pensar que tot ha estat sempre igual i no canviarà mai. La humanitat està en un moment de canvi accelerat, i ens trobem davant de moltes alternatives que determinaran críticament l’esdevenidor. Per posar dos exemples del passat, segur que algunes decisions de Reagan i Thatcher ens han abocat a la llei de la selva, és a dir, del més fort, que domina avui el món econòmic, i que altres decisions de Bush i Blair han generat una espiral de violència que no sabem com acabarà. I certament el desequilibri ecològic i climàtic del nostre planeta pot arribar a ser gravíssim si no som capaços de canviar-ne la tendència.

Jesús treu una mica de ferro a totes aquestes amenaces, sense negar-les en absolut: la fi no arribarà de seguida. I ens convida a convertir-les en oportunitats de creixement. Fins i tot quan ens duguin als tribunals, no hem de patir per endavant pensant com ens defensarem. Ens cal posar la confiança en l’Esperit que ens habita i no pas en els arguments humans.

Qui ha patit una traïció sap què és sentir de debò que tot el seu món s’ensorra. Ja no sap de qui es pot fiar, i té la temptació d’enviar-ho tot a fer punyetes. Doncs bé, Jesús ens diu que fins i tot en aquesta situació podem mantenir-nos ferms en l’esperança, i que sofrint amb constància guanyarem per sempre la nostra vida. Els temps difícils poden ser molt fecunds.

Jordi Vila Borràs

Al cel no hi ha dol (Lc 20,27-38)

Com una seqüel·la del dia dels difunts, l’evangeli d’avui ens porta a la reflexió sobre el que imaginem i el que podem esperar de la vida eterna. Els saduceus no creien en la resurrecció i per això plantegen a Jesús un cas límit, pensant que així el podran enxampar en alguna contradicció.

Segur que tots nosaltres, quan somiem alguna vegada com serà la vida eterna al paradís, alberguem el desig de retrobar-hi els nostres éssers estimats. Ens ha fet mal perdre’ls en aquest món, i per això desitgem recobrar-los per sempre.

Els saduceus presenten a Jesús el cas d’una dona set vegades viuda. Tenint en compte el simbolisme del nombre set en el món semític, podríem dir que és la viduïtat completa, la superviuda, una dona que no pot fer altra cosa que patir el buit de tantes pèrdues consecutives que l’han deixada buida del tot. Ara bé, quan al paradís es trobi amb els seus set marits, de quin d’ells serà l’esposa?

Jesús diu que en el món que vindrà les persones no es casaran i seran com els àngels, i aquesta sembla una resposta simple però té més suc del que sembla. Fixem-nos que en aquest món estimem unes quantes persones i les altres ens són indiferents. A l’altre món no serà així: continuarem estimant els que hem estimat ja en aquest món, però estimarem també sense límits tots els altres éssers que aquí encara no hem començat a estimar.

Molts infants que van de colònies a l’estiu, o moltes persones que fan el camí de Sant Jaume o un pelegrinatge a Lourdes, o fins i tot moltes persones en el moment de jubilar-se, es fan un tip de plorar quan han de separar-se dels companys. Abans no es coneixien, però han fet unes experiències fortes que els han vinculat, i pateixen el dol de la separació. M’agrada pensar que el Regne de Déu serà com unes colònies o com un pelegrinatge que no s’acaben, on sempre tindrem algú per conèixer i estimar i no ens n’haurem de separar mai.

Certament l’evangeli d’avui és consolador per a les viudes i vidus i tantes persones que estan fent el dol per la mort d’algun ésser estimat. I és també una crida a no quedar-se encallats en el pou del dol. Déu és un Déu de vius, no de morts. Per això no ens hem de quedar enganxats als nostres difunts. Confiem que ells són on han de ser i que un dia els retrobarem, i mentrestant agraïm i aprofitem el do de la vida que Déu ens fa, una vida on hi ha tantes coses per fer i per aprendre.

Jordi Vila Borràs