Què en fem, dels morts? (Jn 11,17-27)

Acaba de sortir un document vaticà amb reflexions i indicacions sobre què hem de fer amb les despulles dels morts. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò perquè dir que l’Església prohibeix coses sempre ven. El document és una aportació interessant perquè els cristians puguem viure amb coherència el moment delicat de decidir què fer amb les restes mortals dels nostres éssers estimats, o fins i tot determinar què volem que es faci amb les pròpies.

La cosa més important que fa el document és posar de relleu que tot el que fem en acomiadar els difunts ha de ser coherent amb la fe en la resurrecció de la carn. És evident que el cos que tindrem en ressuscitar no estarà format per la mateixa matèria del nostre cos actual, ni tindrà les mateixes propietats, tal com eren diferents les propietats del cos de Jesús ressuscitat. Però, així com ell conservava en el seu cos glorificat les marques de la Passió, també en els nostres cossos ressuscitats hi haurà els trets que han configurat la nostra identitat i les marques de la nostra història. Per això tractem amb respecte els cossos dels difunts. Sabem que només són matèria morta, però han estat element essencial d’una persona que, tot i haver mort, és cridada a viure per sempre.

Per això l’Església continua recomanant l’enterrament en un cementiri com la millor manera de tractar les restes dels difunts. Tanmateix, no s’oposa al costum que es va estenent de la incineració quan es fa per raons higièniques, econòmiques o socials. Ara bé, un cop les cendres són donades a la família, insisteix en el fet que siguin dipositades en un cementiri o en un columbari, i no permet que siguin escampades en la natura o que es guardin a casa.

No està bé que les cendres siguin escampades en la natura, sigui al mar o a la muntanya. Hi ha raons de tipus ecològic: es produeix una contaminació. Però la raó principal que argüeix el document és de tipus simbòlic: moltes vegades el concepte que hi ha rere el gest d’escampar les cendres és el retorn a la natura per començar un nou cicle de vida o bé la fusió amb l’univers. Però els cristians creiem que la mort no implica la desaparició de la persona, sinó que és l’avantsala de la seva glorificació, de l’arribada a la vida plena. No creiem en la reencarnació ni en el nirvana, sinó en la resurrecció.

Tampoc no es permet que les cendres siguin conservades a les cases particulars ni que es converteixin en joies o en objectes decoratius. Per a la persona que pateix la pèrdua d’un ésser estimat, pot semblar una manera d’aferrar-s’hi, de mantenir-hi un vincle molt pròxim. Però això el priva de fer un dol sa. Fer el dol vol dir assumir que la persona difunta forma part de la meva història i la portaré sempre en el meu record, però ja no és amb mi i he de reaprendre a viure sense ella. Per això cal anar-me desfent de les coses materials que li pertanyien per tal de fer lloc a les coses que configuraran la meva nova etapa de vida. En canvi, viure envoltat de les coses i de les mateixes cendres del difunt és quedar-se enganxat en el passat, i el dolor persistent pot portar a buscar remeis falsos com són l’espiritisme o alguns actes de bruixeria. A més, un ha de pensar que les generacions següents que viuran en aquella casa ja no tindran el mateix respecte i veneració per les cendres i pels records que s’hi guarden.

Preguem pels difunts perquè creiem en la comunió dels sants. L’amor depassa la frontera de la mort, i per això creiem que la nostra pregària pels difunts els pot ajudar a obrir-se a l’amor de Déu que els espera a la casa del Pare, així com creiem que ells ens poden ajudar espiritualment en el camí que continuem fent en aquest món.

Jordi Vila Borràs

Els petits sants (Mt 5,1-12a)

Els nens volen ser futbolistes i les nenes volen ser famoses. La majoria no arribaran a ser-ho mai, i alguns i algunes s’adonaran que potser és millor així. La realitat és molt diferent de la fantasia, i els camins pels quals podem assolir la felicitat que se’ns ofereix en aquesta vida no depenen de talents extraordinaris, de grans fortunes o de comportaments extravagants sinó de coses que són a l’abast de tothom: una consciència tranquil·la, un projecte de vida, o si més no uns objectius o il·lusions, una família a qui estimar, uns amics en qui confiar, el vigor suficient per anar afrontant les dificultats que sempre sorgeixen… Així, amb el temps, se’ns passen les ganes de ser futbolistes o famosos, però no les de ser feliços.

Quan pensem en els sants, ens imaginem uns personatges extravagants semblants als superherois, capaços de fer miracles i de salvar mitja humanitat. De petits els admirem i desitjaríem imitar-los, però a mesura que madurem ens adonem que no tenim prou talent per fer miracles i que caiem massa sovint en les temptacions. Així que decidim que val més que Déu no compti amb nosaltres i que es busqui algú altre per fer de sant.

Cal afirmar que els sants existeixen, i que en totes les èpoques de la història hi ha hagut personatges que han viscut el seguiment de Jesús amb heroisme. Val la pena que les seves vides siguin recordades, encara que sobretot les dels més antics sovint es presentin amanides de tocs de llegenda. Hi ha hagut persones que han preferit perdre la vida abans de negar Jesús. Algunes han recorregut mig món per anunciar l’evangeli. N’hi ha hagut d’altres que han començat amb una mà al davant i l’altra al darrere i han arribat a congregar multituds de seguidors amb l’objectiu comú de la recerca de Déu o del servei als més necessitats. A tots plegats els dediquem 364 dies de l’any.

Però avui és un dia especial perquè ens recorda que la crida a la santedat no és l’excepció, sinó un tret comú a tota la humanitat. No tots serem màrtirs, verges, missioners o fundadors, però tots som cridats a ser sants. Sants ordinaris, no d’altar. Perquè, si resulta que tots desitgem ser feliços, es veu que un cristià només pot ser feliç si és sant.

Avui hem proclamat l’evangeli de les benaurances. “Benaurat” és una paraula que diu molt, perquè és sinònim de dos mots que semblarien allunyats l’un de l’altre però que no ho són en absolut: “benaurat” vol dir “sant” i vol dir “feliç”. Només per l’evangeli d’avui podríem dir que Jesús és un geni únic, perquè ens ensenya que els camins de la felicitat són molt diferents dels que la humanitat havia seguit abans d’ell. És feliç qui es reconeix pobre davant de Déu, qui és humil davant dels altres i proper als que pateixen, qui treballa per la pau, la justícia i la veritat. Fins i tot es pot ser feliç en la tristesa i en la persecució.

Que la festa d’avui ens ajudi a recordar els petits sants amb qui segurament ens hem creuat algun dia i que ens han comunicat espurnes de l’amor de Déu. I que ens animi a fer de les nostres vides, per complicades o per humils que siguin, un projecte de santedat.

Jordi Vila Borràs

Baixa de l’arbre (Lc 19,1-10)

Zaqueu devia ser un personatge conegut i odiat per tothom a Jericó. Cap dels cobradors d’impostos, corrupte i col·laborador dels romans que espoliaven el país. Tenia curiositat per conèixer aquest Jesús de qui parlava tothom, i no va dubtar a fregar el ridícul. ¿Què diríem avui si vèiem un inspector d’Hisenda enfilat a un arbre al mig del carrer?

Zaqueu es deuria quedar de pedra en sentir que Jesús el mirava i li deia que volia dinar a casa seva. El relat fa una el·lipsi vertiginosa i ens trobem ja Zaqueu a casa seva que pren la paraula davant Jesús i deixa tothom amb la boca oberta: aquell lladre odiós vol reparar amb escreix tot el mal que havia fet. I Jesús sentencia: Avui s’ha salvat aquesta casa.

Penso que d’aquesta història en podem treure dues lliçons. La primera fa referència al fet que tots tenim les nostres bèsties negres, personatges odiosos que ens desperten els pitjors instints: sovint són polítics o empresaris corruptes que no costa gaire d’assimilar a Zaqueu. Doncs bé, la sorpresa és que fins i tot aquests personatges són susceptibles de convertir-se. En tota persona, per corrompuda que estigui, hi queda un desig, una nostàlgia de la bondat que Déu hi va posar en crear-la. I el contacte amb Jesús la fa aflorar esplèndidament.

Segona reflexió. Cal dir-ho sincerament: no es pot afirmar que, pel fet de dir-nos cristians i d’anar a missa siguem millors que els altres. Però l’evangeli d’avui ens mostra que el contacte amb Jesús fa miracles. A Canà va convertir l’aigua en vi i a Jericó converteix el corrupte en un filantrop. El que és decisiu en les nostres vides no és, doncs, entrar a l’església de tant en tant com qui va de visita sinó deixar que Jesús entri a casa nostra i ens transformi el cor.

Jordi Vila Borràs

Senyor, no sóc digne (Lc 18,9-14)

Dos homes van al temple a pregar. L’un és fariseu, és a dir, una persona ben formada, piadosa, que procura complir tots els manaments. Va a donar gràcies a Déu per ser tal com és. L’altre és un publicà, un cobrador d’impostos sense escrúpols, segurament corrupte. Avergonyit davant de Déu, implora pietat. Jesús diu que aquest és el que torna perdonat, i l’altre no. El primer pot ser molt bona persona, però no ha pregat de debò: s’ha posat davant d’un mirall i s’ha quedat encantat d’haver-se conegut. No necessita Déu per altra cosa que per rebre els seus aplaudiments.

Amb quin dels dos personatges m’identifico? Amb qui s’identifica la nostra societat en general? Crec que estem molt més a prop del fariseu del que ens pensem. Quan busquem les causes del declivi de la religiositat a casa nostra, podem trobar-ne moltes: que si l’Església té molts defectes, que si els capellans donen mal exemple, que si les misses són avorrides… Concedit! Però crec que el més important és la nostra suficiència davant Déu: no el necessitem! Podem viure lliures i feliços sense ell! Si ens fes falta, prou que el buscaríem, encara que ens costés de trobar-lo!

Hi ha evangelis que ens han de sacsejar per dins o no serveixen de res. Cal que ens preguntem per què anem a missa. ¿Per quedar-nos amb la consciència tranquil·la després d’haver complert amb el deure setmanal envers Déu? ¿Per complir amb les consignes que donem a catequesi fins que la nena o el nen faci la primera i última comunió? ¿Perquè em donin el cromo al final de missa? I jo, com a mossèn? Perquè és la meva feina i em paguen per això?

Ah, si prenguéssim consciència que en cada eucaristia se’ns concedeix de participar misteriosament en un sopar que va succeir fa prop de dos mil anys i que no caduca, en què algú va decidir entregar-se i compartir amb nosaltres el secret de la vida eterna! Amb quin desig i amb quina reverència hauríem de participar en cada eucaristia, no per complir ni pel mossèn ni per la primera comunió, sinó per Jesús i prou. Afegir cap altre motiu per participar en l’eucaristia que no sigui el desig de trobar-nos amb Jesús és una manca de respecte terrible, com aquell que es casa amb algú per diners, per papers o per qualsevol altre interès. Jesús se’ns entrega en l’eucaristia, i nosaltres no tenim dret a utilitzar-lo com a mitjà d’obtenir qualsevol altre objectiu.

No buscar cap altre bé que Jesús mateix, i sentir-nos-en indignes, com el publicà de la paràbola. Ser conscients que l’entrega de Jesús per nosaltres no és un dret adquirit, sinó un regal immerescut. Preguntar-nos si hem de fer alguna cosa per preparar-nos a rebre’l adequadament. ¿Quant temps fa que no demanem perdó a Déu i ens acostem al sagrament de la penitència? Si hem format una família, ¿hem deixat que Jesús formi part del nostre projecte de vida pel sagrament del matrimoni? ¿Hi ha algun aspecte de la meva vida incompatible amb el seguiment de Jesús? Sí, hi ha unes condicions que hem de complir per poder acostar-nos a combregar, i no es tracta d’imposicions de l’Església o de restriccions a un presumpte dret a combregar quan em doni la gana, sinó d’assegurar uns mínims de coherència entre la nostra vida real i el fet d’entrar en comunió amb Jesús.

Pensem-hi, ja que ho diem sempre abans de combregar: Senyor, no sóc digne… Ens cal sentir-nos indignes de debò, ens cal experimentar la pobresa d’esperit perquè Jesús pugui venir a omplir-nos amb la seva vida.

Jordi Vila Borràs

Déu no es fa pregar (Lc 18,1-8)

Potser és que sóc un malpensat, però cada vegada que veig algú que encén una llàntia davant del santcrist penso: té un problema que no pot resoldre per si mateix, i per això demana ajuda al Senyor. O té por que se li compliqui una situació delicada, i demana protecció a Déu.

I no us penseu que m’ho miri amb aires de superioritat, no! Jo també m’he queixat i he demanat auxili a Déu en moments de tràngol. I estic segur que ell m’ha mirat i ens mira a tots amb afecte, i amb un mig somriure pacient pensa: un altre que es pensa que sóc com el jutge injust!

Sí, segur que Déu no es queixa quan li confiem els enuigs i les pors. Té entranyes de mare i sap que els fills de tant en tant necessitem algú que ens abraci i ens curi de la ràbia i la confusió que es volen apoderar de nosaltres. Però la bona mare que no és controladora ni sobreprotectora, després de l’abraçada, diu al fill: saps que jo sempre sóc aquí, però la teva vida és teva i els teus problemes també.

Jesús ens ensenya que la pregària no consisteix a demanar a Déu que faci el que nosaltres volem, sinó a obrir el cor perquè ens disposem a conèixer i obeir la seva voluntat. Ho diu ben clar al Parenostre: “faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel”. Així doncs, si cal pregar sempre Déu, no és per por que ell no ens escolti. Tots sabem que, quan truques a algunes empreses, et contesta un robot i et desvia a una extensió on et diran que cal trucar a un altre departament. Déu no és així.

Si ens cal pregar amb insistència no és per estovar el cor de Déu sinó per despertar el nostre a l’esperança, per recordar que, malgrat totes les dificultats, la justícia i la salvació de Déu tindran la darrera paraula, que la vida ha vençut la mort i que el bé triomfarà sobre el mal. Ens cal pregar sempre per viure amb confiança i pau al cor malgrat les dificultats. Tant de bo que, quan el Senyor torni, trobi en nosaltres aquesta fe confiada.

Jordi Vila Borràs

Fe que salva (Lc 17,11-19)

Jesús camina cap a Jerusalem passant per la frontera entre Galilea i Samaria. Un lloc no gaire atractiu. Jueus i samaritans vivien d’esquena els uns envers els altres. I allà troba un grup de leprosos. Un grup mixt: hi ha jueus i almenys un samarità. Expulsats de les seves respectives societats, han fet pinya entre ells. El sofriment comú els ha fet superar les barreres culturals. Sovint les perifèries són fecundes.

Els leprosos demanen a Jesús que els curi. Ell els envia a presentar-se als grans sacerdots, i pel camí queden lliures de la lepra. Aleshores un samarità torna a prosternar-se als peus de Jesús, que li diu: “La teva fe t’ha salvat”.

Tots han estat curats, però només a qui ha tornat a Jesús se li diu que ha estat salvat. Perquè la salvació és molt més que la salut del cos. I més fins i tot que la readmissió en una societat tota ella malalta de prejudicis i d’injustícies.

Segur que, quan comencem a resar, demanem pel nostre benestar, pel de les persones que estimem i pel de tot el món: que no ens posem malalts, que no ens quedem sense feina, que no tinguem problemes de convivència, que no hi hagi guerres… És natural que així sigui: les malalties, la violència, la mentida, l’egoisme van en contra de la vida bona que Déu vol que portem.

Fixem-nos que, encara que solem englobar-ho tot en el concepte de vida bona que tots somiem, es tracta de coses diferents: la violència, la mentida, l’egoisme es poden evitar perquè són elaboracions humanes. La malaltia i la mateixa mort, que rebutgem i temem perquè ens limiten, formen part de la vida i sovint són inevitables.

Hi ha una salvació que va més enllà de la salut, de l’èxit i del benestar, que fins i tot va més enllà de la mort. Segurament aquell leprós no ho acabava d’entendre, però va intuir que la clau es trobava en Jesús. A nosaltres també ens costa d’entendre, però creiem que Jesús ha ressuscitat i que ens convida a una plenitud de vida que encara no coneixem.

Així doncs, no venim a l’església a demanar a Jesús que ens millori la vida o que ens arregli algun problema concret, encara que a vegades se’ns pugui escapar de demanar-li-ho. Venim perquè ens obri a una novetat de vida que va més enllà dels nostres desigs i que ja podem començar a tastar per mitjà de la fe.

Jordi Vila Borràs

Créixer en la fe (Lc 17,5-10)

Avui és un dia d’ambient especial perquè donem la benvinguda als infants que reprenen la catequesi infantil i a les seves famílies. Els cristians celebrem cada diumenge com a dia del Senyor i ens congreguem com a comunitat per a celebrar la missa, en què Jesús es fa present entre nosaltres amb la seva paraula i amb el seu Cos i Sang, entregats per nosaltres, que ens són donats com a aliment per al camí i penyora de vida eterna.

Això és qüestió de fe, és clar. Qui ve a missa com un espectador que va a un concert, un míting o una obra de teatre, aviat se’n cansa. Venim a missa a trobar-nos amb Jesús, a deixar que ell inspiri i transformi les nostres vides. Venim perquè tenim fe en Jesús, i venim perquè volem que ell ens doni més fe. Plantar una morera al mar, encara que la fe ho fes possible, no serviria de res, però és una manera de dir que una mica de fe ens obre a possibilitats insospitades, dóna sentit, bellesa i consistència a la vida. La fe no és una doctrina abstracta, sinó una connexió espiritual amb Jesús, i això ens fa viure més plens, més acompanyats i amb més vigor. Venir a missa no és, doncs, el peatge que cal pagar perquè el fill o la filla facin la primera comunió d’aquí a uns mesos, sinó l’oportunitat de madurar una dimensió molt important de les nostres vides.

Tot seguit, amb el llenguatge provocatiu que sol fer servir en les paràboles, Jesús ens diu que davant de Déu som com els servents que tenen un deure a complir. Avui dia no ens atreu gaire parlar de deures, és una paraula que sona a obligació, a esforç que cansa i limita la llibertat. Certament, si una persona no desenvolupa el sentit del deure, si no aprèn a complir amb les seves obligacions i no fa altra cosa que el que li dóna la gana a cada moment, no arribarà enlloc, serà un infeliç i farà infeliços els que es troben al seu voltant.

Però aquest no és el sentit principal de la paràbola de Jesús. Més aviat Jesús ens diu que Déu ens ha posat en aquest món amb una missió. Això és molt important. Tots ens hem trobat alguna vegada en una situació d’impàs. Estem davant de la pantalla del televisor o de l’ordinador i se’n va la llum: i ara què fem? El mestre ens mana que fem un exercici i no sabem començar: i ara què fem? Som a la feina i ningú sap quines són les seves tasques: i ara què fem? La vida de parella o de família no ens satisfà, o sorgeix un conflicte greu: i ara què fem? A vegades anem desorientats, no sabem quin sentit donar a la vida i no trobem motius per a lluitar. Doncs bé, és una gran notícia saber que Déu ens ha posat en el món a cadascú de nosaltres amb una missió, que la vida té sentit i que serem feliços en la mesura que complim allò que Déu espera de nosaltres. Seguir Jesús ens serveix per anar descobrint quin és el nostre lloc en el món i a què hem estat cridats.

Jordi Vila Borràs

Un abisme ens separa (Lc 16,19-31)

Segur que Jesús no tenia res contra la bona vida. De fet, els seus adversaris l’acusaven precisament de ser de vida, és a dir, de menjar i de beure en abundància. Es veu que amb els quaranta dies de dejuni al desert ja n’havia tingut prou. I moltes vegades parla del Regne de Déu fent servir la imatge d’un banquet de festa.

Per tant, si avui critica el potentat de la paràbola no és perquè sigui ric i visqui bé, sinó per la indiferència criminal que mostra envers el pobre Llàtzer. El tenia vora el seu portal i mai va moure un dit en favor seu.

Un cop moren tots dos, la situació es capgira radicalment. Ara Llàtzer seu a la falda d’Abraham mentre que el ric sofreix els turments de l’infern. Un abisme infranquejable els separa tots dos.

El nostre món s’assembla a la paràbola que avui ens ocupa d’una manera esfereïdora. Diuen que una seixantena de persones té tanta riquesa com la meitat pobra de la humanitat, és a dir, 3500 milions de persones, de les quals n’hi ha uns 800 milions que passen fam. Al món hi ha 65 milions de refugiats, quan només fa quatre anys eren 40 milions.

Queda clar que, comparant-nos amb ells, som dels que vivim bé, molt bé. La qüestió és: ¿la nostra actitud és com la del ric de la paràbola? ¿Hem caigut en el parany de la indiferència davant del sofriment dels altres? ¿Girem la cara perquè amenacen el nostre benestar? La mar Mediterrània convertida en un cementiri de refugiats i les tanques a les fronteres d’Europa s’assemblen massa a l’abisme insalvable de la paràbola. Aleshores cal que estiguem alerta, perquè en el Regne de Déu els qui ara són a la intempèrie seuran a la falda d’Abraham, mentre que els que han aixecat les tanques o no han mogut un dit per tirar-les a terra patiran els sofriments que abans van voler ignorar.

És cert que girar el món com un mitjó queda fora del nostre abast, però sí que podem canviar la nostra mirada i la nostra actitud envers els altres. Així és com comencen tots els canvis en profunditat, i això és el que compta per al Regne de Déu.

Jordi Vila Borràs

El déu de la butxaca (Lc 16,1-13)

En un país saturat d’escàndols de corrupció, sobta que Jesús posi com a exemple per a nosaltres, cridats a viure com a “fills de la llum”, la conducta d’un “home del món”. ¿Què hi ha d’admirable en la seva reprovable manera d’actuar? Una cosa molt important: la prudència de saber emprar la riquesa enganyosa per a aconseguir els béns que li interessen.

Els diners són un invent tan meravellós, ens faciliten tant la vida, que acaben apoderant-se dels nostres cors. Passen de ser un mitjà d’intercanvi de béns a un fi en si mateix. Arriba un moment que ja no ens interessa tenir diners per comprar el que necessitem, sinó per engrandir el nostre tresor. A partir de certes xifres, els diners ja no donen més qualitat de vida, sinó poder, control i influència sobre la vida dels altres. I acabem sotmetent-nos a ells: tantes hores de treball amb l’únic objectiu de guanyar diners, tantes decisions preses amb el criteri exclusiu del guany econòmic.

El sistema econòmic liberal en què vivim s’ha bastit sobre la teoria que, si cadascú mira per a si mateix de manera egoista, buscant el màxim benefici, actua una mena de llei física que fa que els mercats funcionin de manera òptima i es generi la màxima riquesa possible. Aquest optimisme mecanicista es veu contínuament desmentit per la realitat. Si cadascú busca el màxim benefici personal, els més rics imposen els propis interessos sobre els de la majoria i s’accentuen cada cop més les diferències socials, els recursos del planeta són sobreexplotats sense tenir en compte les conseqüències per a les generacions futures, la mentalitat individualista s’infiltra en tots els àmbits de la societat, s’afebleixen els vincles familiars i s’empobreix la societat civil, que no és altra cosa que una xarxa d’entitats basades en un voluntariat sense ànim de lucre.

De fet, Déu ens ha dotat d’intel·ligència i voluntat perquè no ens deixem arrossegar per presumptes lleis immutables sinó perquè anem modelant el món segons el seu projecte, que va inscriure en els nostres cors quan ens va crear a imatge i semblança d’ell. I el seu projecte és d’amor, no d’ambició egoista.

Per això els cristians tenim el deure de contribuir a canviar el paradigma econòmic de la societat. Un deure urgent, perquè hi ha molts indicadors que assenyalen que estem arribant a un punt de no retorn amb conseqüències gravíssimes. Canvi de paradigma: de l’economia competitiva a l’economia col·laborativa, de l’objectiu del màxim benefici a l’objectiu del bé comú, del creixement infinit a la sostenibilitat. En resum: no viure per als diners, sinó usar els diners amb seny per a viure millor tots plegats.

Jordi Vila Borràs

Misericòrdia i festa (Lc 15,1-32)

L’evangeli de diumenge passat remarcava l’esforç que suposa ser deixeble de Jesús. Cal estar disposat a canviar la nostra escala de valors i a carregar la creu. Sí, això és veritat, però entendre el cristianisme com una religió de l’esforç i l’autosuperació seria unilateral, fins i tot fals. Potser per això l’evangeli d’avui fa de contrapès i posa les coses a lloc.

En el camí per arribar al punt de trobada entre Déu i l’ésser humà, Déu s’hi ha fet molt més que nosaltres. Ell és el pastor que s’arrisca a la muntanya fins que troba l’ovella perduda, la dona que s’escarrassa a escombrar fins que troba la moneda, el pare que s’empassa els retrets, espera sense defallir i acull amb tots els honors el fill que s’havia deshonrat a si mateix.

Aquestes tres paràboles de la misericòrdia tenen dos denominadors comuns. Un és la iniciativa divina en la recerca de qui s’ha perdut. Ell és més tenaç a buscar-nos que nosaltres a amagar-nos, i això ens ha d’omplir de consol i d’esperança. I ho hem d’aplicar a tantes situacions de la vida que ens inciten a llançar la tovallola. No hi ha ningú a qui Déu no vulgui salvar. No hem de desesperar mai: fins i tot el vell Getsè, que segons els Pastorets de Folch i Torres va vendre’s l’ànima al diable, va ser salvat a darrera hora.

L’altre denominador comú és l’alegria. La trobada desemboca en una festa. El pobre germà gran de la tercera paràbola és un capsigrany que, després de tants anys de conviure fidelment amb el pare, no ha arribat encara a comprendre el llenguatge i el valor de la misericòrdia. Fins i tot a aquest el pare el torna a convidar a deixar enrere els retrets i entrar a la festa. El final de la història queda obert. No sabem si va entrar o no. Potser ens està dient a tots nosaltres: i tu, què faràs? Comprendràs d’una vegada que Déu ens estima tal com som, i et dignaràs a entrar a la festa que també ha preparat per a tu?

Jordi Vila Borràs