Ser cristià no és poca cosa (Lc 14,25-33)

Avui sí que cal explicar què vol dir Jesús, perquè la nostra manera d’expressar-nos és molt diferent de la semítica, i això d’estimar Jesús més que el pare i la mare, l’esposa i els fills ens pot fer pensar erròniament que Jesús ens demana que deixem d’estimar la família. Evidentment això no pot ser.

El que vol dir Jesús és que no pot haver-hi cap aspecte de la nostra vida que quedi exempt de la nostra opció fonamental per ell.

Cap cristià pot dir: no vull que Jesús es fiqui en els meus negocis, no vull aplicar la doctrina social de l’Església a la meva economia, jo continuaré explotant els meus treballadors, o bé enganyant els meus clients, o bé fent operacions en negre.

Cap cristià pot dir: no vull que Jesús es fiqui en les meves opcions polítiques, això d’estimar-nos tots està molt bé, però els del Tercer Món que es quedin a casa seva, allà ells si prenen mal a les tanques de les nostres fronteres o si s’ofeguen a la Mediterrània.

Cap cristià pot dir: no vull que Jesús es fiqui en la meva família, jo sóc cristià però no em vull casar per l’Església, sóc cristià però no vull tenir fills… o bé, com passa en alguns països sobretot africans, sóc cristià però vull mantenir el dret a tenir més d’una dona.

Ser cristià exigeix un esforç, remar contra corrent, fer opcions pensant no pas en el propi benefici sinó en el bé comú… i això no és gaire comú! Per això ser cristià vol dir estar disposat a abraçar la pròpia creu, que no és altra cosa que imitar una miqueta el camí de la creu que Jesús va emprendre, una creu tan pesada com tots els pecats de la humanitat.

Per això ser cristià no és una opció frívola, fàcil de prendre. Cal pensar-s’ho bé i cuidar constantment el compromís adquirit. Això és el que ens diu Jesús quan posa l’exemple de la reflexió que cal abans d’emprendre la construcció d’una torre o un combat contra un exèrcit. Per això els cristians necessitem alimentar-nos i reforçar-nos espiritualment amb la pregària, la meditació, els recessos, i sobretot amb l’eucaristia de cada diumenge.

Jordi Vila Borràs

Humilitat i generositat (Lc 14,1a.7-14)

No puc dir el dia ni el lloc per no ferir susceptibilitats, però això no vol dir que no sigui una anècdota ben real. Un dia em tocava anar a una processó en un lloc de privilegi. Érem uns quants capellans, i de sobte noto unes empentes i dos mossens que em prenen el lloc.

Un temps més tard, explicant batalletes amb un mossèn de molta confiança, va resultar que a ell li havia passat el mateix, al mateix lloc i amb els mateixos mossens, en la processó d’un altre any. Ens vam fer un tip de riure, és clar. Se suposa que els preveres som persones que hem fet una opció seriosa de servei als altres, que hem sacrificat moltes coses en les nostres vides… Doncs, fins i tot si és així, no som immunes al virus de la vanitat.

Una altra història. Fa uns anys, gairebé vint, feia d’animador d’un grup de joves de postconfirmació en una parròquia d’un poble. Tenien uns setze anys. Recordo que un dia es van quedar parats, fins al punt que no s’ho acabaven de creure, quan els vaig dir que ho feia de franc, sense cobrar ni tan sols la benzina que consumia el cotxe per arribar al poble. Des d’aleshores no hi ha any que no deixi anar, en alguna reunió de pares de catequesi, aquesta informació que per a alguns resulta inconcebible: les catequistes fan la seva tasca de servei als infants sense cobrar.

Humilitat i generositat, aquests són els dos valors que Jesús ensenya en l’evangeli d’avui. No fer les coses per a ser vistos ni per obtenir un benefici. Segur que tots podem trobar alguna situació concreta en què aplicar-nos aquests ensenyaments.

Jordi Vila Borràs

No especulis (Lc 13,22-30)

En els anys que vaig fer de professor, recordo que el dia abans dels exàmens de física, química o matemàtiques, sempre hi havia algun alumne que em venia a preguntar: “què et sembla, profe, creus que aprovaré?” Segurament és que moltes vegades necessitaven una paraula d’ànim, però potser algun cop buscaven una excusa per no estudiar: a veure si el professor em diu que no hi tinc res a fer, i així no caldrà que m’esforci! Per això sempre acabava responent el mateix: tu estudia, i com més et preparis més probabilitats tindràs d’aprovar.

La pregunta que fan avui a Jesús em sembla del mateix estil. Per això Jesús no respon a la pregunta sinó que llença un desafiament: corre, esforça’t, mira d’entrar per la porta estreta, és a dir, la de servei, perquè en en el Regne de Déu no hi haurà privilegis ni endolls. No servirà de res que digueu: mira que sóc jueu, mira que sóc de Natzaret i et conec de tota la vida… Perquè en vindran de tot arreu del món i potser us prendran el lloc.

Per tant res de por, però sí esforç i exigència. No hem de témer que Déu ens tanqui la porta del cel als morros, perquè ell ha enviat el seu Fill a donar la vida “per nosaltres i per tots els homes, en remissió dels pecats”, tal com repetim en cada eucaristia. Però Jesús no vol de cap manera que ens adormim o que, pel fet de ser cristians de tota la vida, ens considerem una casta superior als altres. De ben segur que al cel ens trobarem amb un munt de musulmans, budistes, ateus i gent de tota mena, cridats també per Déu a participar del gran banquet de l’amor.

Jordi Vila Borràs

Maria ja hi és (Lc 1,39-56)

Celebrar l’aniversari de la mare sempre és una cosa molt especial. Mentre viu, l’aniversari del naixement. Quan ja no hi és, el de la mort.

De Maria celebrem cada any no dos sinó tres aniversaris. El del naixement, el 8 de setembre. També el de la concepció, el 8 de desembre. I avui, el de la seva assumpció o glorificació al cel, que és la manera com parlem de la seva mort i resurrecció.

Quan diem que ha estat assumpta al cel en cos i ànima, no parlem d’una pujada vertical en globus, acompanyada d’uns quants àngels, encara que els pintors ho representin d’aquesta manera. Estem dient que Maria ja ha experimentat la resurrecció, és a dir, la victòria sobre la mort i la unió amb Déu que tots esperem un dia també assolir.

En el Credo afirmem la fe en la resurrecció dels morts. Sense aquesta fe la vida dels cristians seria absurda, com diu sant Pau. Malgrat tot, ens costa molt d’entendre que en la vida eterna no hi ha temps tal com nosaltres l’experimentem, i a vegades se’ns fa llarga la vida quan trobem a faltar algú que ha mort abans que nosaltres. Veiem la resurrecció com un fet futur, i un futur llunyà perquè no esperem que el món s’acabi demà passat. Els especialistes en escatologia ens parlaran d’un present etern, més que d’un futur, però això és cosa d’especialistes.

Celebrar l’Assumpció de Maria ens ajuda a entendre que sí, que és veritat que el present escatològic ja ha començat, perquè Maria ja hi és. I això referma la nostra confiança en què els altres difunts, si encara no hi participen, si més no algun dia també en participaran. Maria és figura i primícia de l’Església, és a dir, que el que li ha passat a Maria és el que ens ha de passar a tots els éssers humans que formem part d’alguna manera d’aquest gran poble que es va formant al voltant de Jesús.

Jordi Vila Borràs

No pot ser d’altra manera (Lc 12,49-57)

Sobta que Jesús digui que ha vingut a portar divisió a la terra, en comptes de pau. Els àngels van anunciar el seu naixement cantant glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra als homes de bona voluntat. Sobta que Jesús digui que ha vingut a calar foc a la terra, i que la litúrgia tingui el mal gust de fer-nos-ho llegir en ple mes d’agost, quan el risc d’incendi és més elevat.

L’enigma és de fàcil solució. Només cal que pensem en dos personatges ben coneguts: Gandhi i Luther King. Dos defensors de la justícia i dels drets civils per mitjans pacífics, el missatge i l’obra dels quals són admirats avui dia per tothom. Però en el seu temps tots dos van ser perseguits, empresonats, calumniats i finalment assassinats.

I no pot ser d’altra manera. No és un defecte de Jesús, de Gandhi o de King, sinó gairebé una llei natural. Qui vulgui transitar únicament pels camins del bé i de la veritat es trobarà amb els obstacles i els paranys que el pecat li va plantant pertot arreu.

Jesús, predicador de la pau amb Déu i de la fraternitat universal, esdevé signe de contradicció. El Regne de Déu no s’assoleix sense esforç. Per això ens va advertir Jesús mateix: ai quan tothom parla bé de nosaltres, perquè tots els profetes de debò han estat perseguits. Quan rebem massa lloances i cap crítica, ens hem de preguntar si les nostres paraules obeeixen a l’esperit de l’evangeli o bé són dites per acariciar les orelles dels qui ens escolten.

La part final de l’evangeli d’avui fa referència a la capacitat que tenim per a judicar per nosaltres mateixos els signes dels temps. Hi ha cristians que es pensen que ser fidels vol dir no pensar mai per ells mateixos i delegar tota la seva capacitat de discerniment i de reflexió en el sant pare i el seu director espiritual. Hi ha mossens que prediquen admirablement sobre qüestions teològiques, com si es passessin tot el dia al cel, però que no diuen mai una paraula sobre la fam del món, la injustícia del nostre sistema econòmic o l’autodeterminació dels pobles. És clar que quan toques alguns temes saps que et convertiràs en signe de contradicció i que fàcilment acabaràs per calar foc.

El papa Francesc ha dit que prefereix una Església en sortida i accidentada a una Església malalta d’avorriment. Em sona al que diu Jesús en aquest evangeli d’avui.

Jordi Vila Borràs

El millor estalvi (Lc 12,32-48)

És signe de seny i de prudència procurar estalviar una quantitat raonable per si algun dia hi ha un contratemps econòmic, com pot ser perdre la feina o fer un mal negoci, o per si cal afrontar un imprevist com poden ser les despeses d’una malaltia. Per desgràcia, ara molta gent ha de viure al dia i no es veu amb capacitat d’estalviar ni d’emprendre projectes de vida a llarg termini.

Algunes persones cauen en l’extrem contrari: viuen per a estalviar, i després de sotmetre’s durant tota la vida a un seguit de privacions exagerades, acaben morint amb una fortuna al banc. S’han passat la vida patint, i sovint fent patir, per una por irracional a quedar-se sense res.

Jesús ens diu avui que no hem de tenir por. Hem de ser generosos i despresos a l’hora de compartir els béns materials perquè la veritable prudència i el seny que no falla consisteix a estalviar en aquells béns que no hem de perdre mai, que són els tresors del cel.

Els diners són un gran invent, sense ells encara viuríem en el neolític. Però ens ha passat amb ells el mateix que passa a molta gent amb els mòbils: són un invent tan potent que s’acaba apoderant de la persona. Ja ho va dir sant Pau: guardeu-vos de la idolatria dels diners.

Només podem arribar a tenir una relació adequada amb els béns materials si, tal com ens ensenya Jesús, els tractem com si en fóssim els administradors i no pas els amos. Vivim en un món que no hem creat nosaltres, i el veritable títol de propietat pertany a Déu. Nosaltres hem de cuidar i gestionar les coses creades pensant que un dia les haurem de presentar davant el seu autèntic amo. Tant de bo que ens trobi dignes de participar en les riqueses del seu Regne.

Jordi Vila Borràs

La solució passa pel cor (Lc 12,13-21)

Han passat dos mil anys, però l’ambició humana no ha canviat. El nostre sistema capitalista no para d’engreixar els graners dels rics. Abans les crisis econòmiques eren provocades per epidèmies, plagues, sequeres o guerres: tot causes reals que provocaven manca d’aliments o de braços per a treballar. Ara les malalties i les plagues s’han convertit en un negoci per a la indústria farmacèutica, i la guerra per a la indústria armamentística. Els aliments bàsics com els cereals es cotitzen als mercats financers, i l’aigua ja es comença a privatitzar.

Tot s’ha sofisticat de tal manera que les darreres crisis econòmiques ja no tenen una base en l’economia real sinó en els productes financers. Va ser els famós cas de les hipoteques subprime: unes hipoteques avalen uns diners que no se sostenen enlloc, i al final tot s’ensorra com un castell de cartes. En el cas espanyol s’hi va afegir la bombolla immobiliària: entre tots vam atribuir al pam quadrat un valor que ningú era capaç o estava disposat a pagar.

El pitjor de tot és que a cada crisi els perjudicats sempre són els de baix, mentre que els rics n’acaben sortint beneficiats. Quan va esclatar la crisi de l’any 2008, els grans polítics es van afanyar a declarar que calia una reforma seriosa del sistema financer perquè això no tornés a passar mai més. I mai més se n’ha sabut res de la reforma.

Vist així, el panorama sembla desolador. El problema és que cap solució tècnica no serveix perquè el problema es troba dintre del cor humà i es diu pecat. En concret, una varietat de l’egoisme que es diu avarícia.

Per això Jesús no dóna cap recepta tècnica, però ens fa capaços de trobar la veritable solució, que és la conversió del cor. No arreglarem els problemes socials amb una revolució dels uns contra els altres, sinó amb la revolució de l’amor. Així com tothom troba normal que dins una família un germà n’ajudi un altre, i això és el que es fomenta i no pas les baralles, així mateix ha d’arribar a ser normal que les empreses s’ajudin les unes a les altres, que no competeixin sinó que col·laborin. I les comunitats cristianes han de ser els laboratoris on cultivem i els nuclis des d’on escampem aquest canvi de paradigma, perquè el món en què vivim es vagi assemblant cada cop més al Regne que Jesús ha vingut a instaurar.

Jordi Vila Borràs

Pregueu així (Lc 11,1-13)

Hi ha molta gent que resa, molts més del que ens pensem. Fins i tot si no saben a qui resar, fins i tot si no creuen en Déu, abans de l’examen, de la prova mèdica o de xutar el penalti tenen la necessitat imperiosa d’invocar el de dalt.

Jesús no mana als deixebles que resin més, sinó que resin millor. En aquest sentit és com la mare que ensenya al fill com ha d’agafar els coberts per a menjar, com el mestre que ensenya l’infant a fer anar el llapis, com l’entrenador que ensenya a dominar la pilota. Això és el parenostre. Jesús no ens diu “resa” sinó: quan resis, fes-ho així.

Primer de tot: adreça’t a Déu amb la confiança que un fill té envers el seu pare. Pregar Déu no és invocar forces ocultes: això és màgia. No és practicar rituals per aplacar la seva ira: això és superstició.

El nostre primer desig en pregar ha de ser que sigui honorat el nom de Déu, és a dir, que Déu sigui conegut i estimat per mi mateix i per tothom. Conèixer i estimar Déu és la millor vacuna contra els falsos déus que ens poden amargar la vida i contra la desorientació que ens porta a viure sense sentit.

Hem de demanar que vingui el seu Regne, és a dir, que el pla salvador de Déu es compleixi en el nostre món. Els nostres petits plans no tenen cap importància al costat de tot el que Déu ens té preparat.

Demanem el nostre pa de cada dia. D’aquesta manera reconeixem que tot el que tenim ens ve de Déu. En demanar el de cada dia, no el d’un any o el de tota la vida, allunyem de nosaltres l’ambició insaciable, que és l’origen de tota injustícia i rivalitat. Si vivim en harmonia amb Déu, ell sempre ens proveirà del que necessitem.

Demanem el perdó de Déu i ens comprometem a perdonar. És a dir, ens mirem a nosaltres mateixos amb realisme i reconeixem el nostre pecat: tots sols no ens en sortim, necessitem una i altra vegada que Déu ens torni a posar en el camí correcte. I, en conseqüència, és un deure de justícia que nosaltres també perdonem tal com Déu ens perdona.

I la mirada realista sobre nosaltres ens fa veure també que la nostra feblesa és crònica, que per molts passos endavant que fem sempre podem tornar a caure. I per això demanem a Déu que vetlli perquè no caiguem en la temptació.

Acabat el parenostre, Jesús fa un llarg ensenyament sobre la confiança i la constància que hem de posar en totes les coses que demanem a Déu. Jo ho resumiria així: demaneu a Déu el que vulgueu, ell sempre us escoltarà i mai no us donarà res de dolent. Ara bé, fixem-nos en el final, que és sorprenent: Déu no es compromet a concedir-nos allò que li hem demanat, sinó allò que de debò necessitem: el seu Esperit Sant, és a dir, la presència, la inspiració i la força de Déu en nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Val més conversa que dinar (Lc 10,38-42)

Imaginem, ara que és temps d’estiueig, que uns amics vénen a fer-nos una visita a l’apartament on estem passant uns dies. Arriben a mig matí perquè hi hagi temps d’anar junts a la platja o a passejar per la muntanya fins que arribi l’hora de dinar. I la mestressa de casa, quan arriben els amics, diu: aneu passant que jo tinc feina a la cuina. I, quan tornen a dinar, es troben la taula parada i la mestressa que diu: aneu menjant el primer plat, que faig el segon.

Segurament, quan els amics se’n tornin cap a casa seva, comentaran: ens han tractat molt bé, però val més que no tornem perquè els donem massa feina. Certament, quan rebem la visita d’uns amics val més regalar-los temps i conversa que no pas un dinar massa elaborat.

L’evangeli de Marta i Maria no ens diu que sigui més important resar que treballar. Cal fer notar que aquesta història apareix a continuació de la paràbola del bon samarità que proclamàvem diumenge passat, en la qual es podria argumentar que és més important l’acció del samarità que el culte del sacerdot i el levita.

La història de Marta i Maria ens ha de portar a reflexionar sobre l’actitud amb què acollim Jesús en les nostres vides. Ell no vol que el fem content amb molts sacrificis i actes piadosos, sinó que l’acollim amb un cor de deixeble, que ens posem a la seva disposició i que ens deixem instruir i enamorar per la seva paraula i la seva presència.

John F. Kennedy va dir en el discurs inaugural com a president dels Estats Units: “no et preguntis que pot fer el teu país per tu; pregunta’t què pots fer tu pel teu país”. Capgirant els termes, jo diria: no et centris en el que tu has de fer per Jesús, sinó en el que ell ha fet per tu. Quan prenem consciència d’això, quan tenim aquesta actitud contemplativa, la nostra vida de deixebles i el nostre compromís cristià van esdevenint cada cop menys forçats i més inherents a la nostra naturalesa.

Jordi Vila Borràs

El paradigma de la misericòrdia (Lc 10,25-37)

Comencem pel final: “Doncs tu fes igual”. L’amor al proïsme, juntament amb l’amor a Déu, és la porta que ens obre la vida eterna. És un amor concret i immediat, que no està fet de declaracions solemnes i de bones intencions, sinó que es manifesta en l’ajuda concreta a l’home desconegut que cal socórrer. No en sabem res, simplement és un home i necessita ajuda. Així de senzill.

Passem al principi. Quan Jesús explica aquesta paràbola, sap que està provocant el mestre de la Llei perquè li posa precisament un samarità com a exemple a seguir. El sacerdot i el levita que passen de llarg tenen les seves raons, i el mestre de la Llei podia reflexionar-hi: ¿la pressa per anar a Jerusalem a complir els seus deures religiosos, la necessitat de no contaminar-se amb la sang impura d’un home malferit, justifica que passin de llarg? Però que el bo de la paràbola sigui el samarità… això ja és massa! Avui dia també existeixen els prejudicis ètnics, i ho podem entendre perfectament: fa pocs diumenges ens deia l’evangeli que els samaritans no volien rebre Jesús i els deixebles perquè anaven a Jerusalem, i Jaume i Joan en represàlia volien fer baixar foc del cel…

Continuem endavant: ¿a qui s’assembla el samarità de la paràbola? ¿Qui va tocar el leprós per curar-lo, qui va tocar el fèretre del fill de la viuda de Naïm per tornar-lo a la vida, sense cap recança pel fet de contraure impuresa? ¿Qui es va posar del costat de l’adúltera, sense demanar-li cap justificació, simplement perquè era una víctima? ¿Qui va canviar els seus plans de descans amb els deixebles per atendre la multitud, esgarriada com un ramat sense pastor, i els va instruir tan llargament que després hagué de multiplicar els pans i els peixos perquè no defallissin sense aliment? ¿Qui va donar la vida per rescatar-nos del pecat i de la mort? És Jesús mateix! Sí, Jesús és el nostre bon samarità.

Una inferència inquietant: ¿qui són els samaritans d’avui? Dit d’una altra manera: si Jesús visqués avui físicament entre nosaltres, ¿quina mena de persona seria? ¿El sabríem reconèixer? ¿El tindríem si més no com algú digne de ser escoltat? ¿O potser el posaríem a la banda dels proscrits, dels il·legals, dels que no són de fiar?

Per acabar, tornem al començament: “Doncs tu fes igual”. No podem ser cristians sense anar a contracorrent, sense arriscar-nos a sortir de la nostra zona de confort, sense prioritzar el servei als altres abans que el compliment de la llei i l’esperit de clan.

Jordi Vila Borràs