Enviats a enamorar (Lc 10,1-12.17-20)

Avui dia tots som experts o víctimes del màrqueting i de la publicitat que ens estimula a comprar coses que ni tan sols sabíem que ens feien falta o a donar el nostre vot a partits que tenen la solució als grans problemes de la societat.

Quan Jesús envia els setanta-dos deixebles a anunciar l’evangeli, no hem de pensar que els vol fer vendre un producte o comprar vots. Més aviat els envia a enamorar la gent.

Tots estem capacitats per enamorar algú, encara que això requereix molta energia, estar disposats a treure el millor de nosaltres mateixos i sortir de la nostra zona de confort. Per això a mesura que ens fem grans cada cop ens fa més mandra ficar-nos en aventures. Però tots hi estem capacitats. Semblantment, fixem-nos que Jesús no envia només els dotze apòstols com a experts i mana als altres deixebles que callin i escoltin, que encara no en saben prou. N’envia un nombre considerable, segurament tots els que pot, conscient que hi ha molt a segar i els segadors són pocs.

Qui vol vendre un producte, aconseguir un vot o lligar amb una persona pot enganyar o exagerar les seves qualitats, això forma part del joc. En canvi, qui vol enamorar de debò ha de ser sincer, presentar-se tal com és, com un anyell enmig de llops. No pot pretendre tenir-ho tot previst, sap que trepitjarà terreny desconegut i que haurà de confiar en l’altra persona, per això val més que vagi lleuger d’equipatge, sense bossa ni sarró.

Algú que va pul·lulant de flor en flor lliga però no enamora. Enamorar vol dir saber esperar amb paciència per tal de donar temps que el cor de l’altre s’obri. Per això els evangelitzadors no han d’anar de casa en casa. Evangelitzar no és repartir prospectes pels carrers, sinó portar l’amor de Jesús al cor d’una persona.

I evangelitzar no és renyar, amenaçar ni fer xantatge emocional. És oferir una bona, una gran notícia amb tot el respecte per la llibertat de la persona.

Totes les comparacions tenen els seus defectes, i el paral·lelisme entre evangelitzar i enamorar no és perfecte. Jesús envia els deixebles de dos en dos, mentre que anar a enamorar de dos en dos seria terrible. L’enviament per parelles ens ha de fer pensar en el perill de l’individualisme en què caiem tantes vegades. Jesús ens dóna el manament de l’amor i ens constitueix en comunitat, per això no podem ser cristians solitaris. I encara una altra diferència: l’èxit de qui va en busca de l’amor és aconseguir que l’altra persona li correspongui; en canvi, l’èxit de l’evangelitzador és la seguretat que el seu nom està escrit en el cel.

Jordi Vila Borràs

Excuses, pactes i prioritats (Lc 9,51-62)

Avui no perquè estic nerviós, però demà deixo de fumar… Avui no perquè vaig atabalat, però a partir de demà dedicaré cinc minuts diaris a resar. Tots sabem com van aquestes coses. Demà trobaré una altra excusa i els bons propòsits es van posposant sine die.

La meva dona ja ho sap: anirem on ella vulgui, menys a casa dels sogres… He fet un pacte amb Jesús: seré un bon cristià sempre que no hi perdi diners. Els polítics, quan diuen que volen pactar, marquen línies vermelles, i nosaltres també posem límits al seguiment de Jesús.

Jo seré bona persona quan hagi assolit els meus objectius, mentrestant tot s’hi val… Quan hagi aconseguit fer la vida impossible a aquell individu que no puc veure, em dedicaré a fer el bé i a ser un bon cristià.

Entenc que aquestes frases, escrites així, una rere l’altra, fan riure una mica, semblen caricatures. Però de fet les caricatures fan gràcia perquè remarquen o exageren uns trets que són reals…

En el nostre seguiment de Jesús, tots trobem excuses, marquem línies vermelles i juguem a nedar i guardar la roba. Però resulta que Jesús ha resolt decididament d’encaminar-se a Jerusalem, i no s’asseu amb els deixebles a negociar quin dia es posaran en marxa o quin itinerari seguiran.

Quan sentim la crida de Jesús, quan intuïm que en tal esdeveniment o en tal altra oportunitat s’amaga un “vine amb mi”, cal que hi responguem amb confiança, amb decisió i sense condicions. La meta vers on ens encaminem és tan fascinant que no val la pena perdre el temps mirant enrere.

Jordi Vila Borràs

Carregar la creu, carregar la llitera (Lc 9,18-24)

Ja fa un cert temps, no sabem si pocs mesos o un parell d’anys, que Jesús va predicant pels pobles de Galilea acompanyat dels deixebles més incondicionals, sobretot els Dotze. Ara, però, és a punt de començar una nova etapa: poques línies després del text que avui proclamem, l’evangeli de Lluc ens diu que Jesús decideix d’encaminar-se a Jerusalem, on sap que l’espera la condemna de les autoritats i l’execució. No és estrany que, en aquest moment crucial, Jesús munti una mena d’exercicis espirituals als deixebles: a més de l’episodi d’avui, també tenim l’escena de la Transfiguració i el diàleg en què els posa els infants com a model per a entrar en el Regne de Déu.

Fóra bo que, en moments de canvi d’etapa o davant de decisions importants que ens calgui prendre, també féssim una reflexió, o més aviat un diàleg amb Jesús. Si de debò volem ser deixebles seus, l’hem de tenir sempre en compte, però sobretot en els moments crucials.

Jesús ens diu a cadascú de nosaltres que, si el volem seguir, ens hem de negar a nosaltres mateixos, hem de prendre cada dia la nostra creu i acompanyar-lo. Cal entendre-ho bé, perquè un mal ús d’aquestes expressions pot fer molt de mal. Negar-me a mi mateix no vol dir anul·lar-me, despersonalitzar-me, sotmetre’m cegament a una voluntat que em dominarà. Per desgràcia hi ha tantes dones assetjades per les seves parelles, tants infants amenaçats i abusats, tantes persones que s’han de plegar davant les injustícies del mercat laboral… Negar-se a si mateix no vol dir acceptar i patir en silenci aquestes situacions que despersonalitzen i roben la dignitat. Vol dir acceptar que la vida veritable s’obté quan un està disposat a donar-la, a gastar-la i arriscar-la pels altres. Qui viu més és qui viu per als altres i no per a si mateix.

Carregar la pròpia creu és saber tirar endavant acceptant amb realisme les pròpies limitacions i els contratemps que la vida ens depara. El sofriment humà sovint és difícil d’entendre. No hem de pensar que les coses dolentes que ens succeeixen siguin proves o càstigs que Déu ens va posant en el camí: Déu és misericordiós i no s’entreté a amargar-nos la vida. L’important és, a exemple de Jesús, saber continuar endavant amb la creu que ens hagi tocat arrossegar. Ell ha estat el primer de fer-ho. Recordem aquell paralític que Jesús va guarir. El Senyor li va dir: “aixeca’t, carrega’t la llitera i camina”. Sí, el Senyor el guareix, però no es pot treure del damunt la llitera. Cada pecat, cada error de la nostra vida, tot i quedar perdonat, ens pot deixar una ferida, un pes que haurem de saber portar amb persistència: és la nostra llitera particular.

Jordi Vila Borràs

Perdó que humanitza (Lc 7,36-8,3)

No vull ara entrar en consideracions morals sobre l’avortament. L’Església, basant-se en el sentit comú, ho diu prou clar. Vull fixar-me en el que experimenta una dona abans i després d’avortar.

Una dona no avorta per caprici o per frivolitat. El que sol passar és que, en trobar-se amb un embaràs no desitjat, si no es troba protegida, acompanyada, assegurada per la parella o pel seu entorn familiar, fàcilment entra en pànic i es desencadenen uns mecanismes que l’aboquen a l’avortament, com si no hi hagués més remei. Moltes dones parlen d’una mena de bloqueig, com si els estigués passant una cosa que no forma part de la seva vida real. Altres parlen d’unes ganes molt grans de fugir.

Un cop han avortat, el seu entorn els diu que per fi s’ha resolt el problema, que tot ha anat bé. Mentrestant, elles han de viure en silenci un gran sentiment de pèrdua que es manifesta de maneres diverses i que, si no es resol, els pot arribar a afectar tota la vida: depressions i angoixes recurrents, crisis de parella, trastorns en la sexualitat… És el que s’anomena la síndrome post-avortament, conseqüència d’una doble repressió: no han fet el dol per la mort d’un fill i han ofegat el remordiment per un acte greument immoral.

L’Església no condemna les dones que avorten, sinó que desitja que es puguin refer com a persones. L’avortament ha eliminat la vida de l’infant. Almenys ara procurem que no destrossi la vida de la mare. D’aquí neix el Projecte Raquel, un procés d’acompanyament per ajudar la mare a reconèixer el que ha fet, a reconciliar-se amb si mateixa –i amb Déu si és creient- i a refer la seva vida.

No sabem quin era el pecat de la dona de l’evangeli d’avui, encara que tots la tenim per una prostituta. Els mecanismes que porten la dona a la prostitució i els efectes que aquesta produeix sobre les dones tenen semblances amb els que hem vist en el cas de l’avortament. La dona, sense dir res, es posa a plorar tot ungint els peus de Jesús: això no és símptoma de penediment, sinó senyal d’un profund agraïment. És la reacció de qui s’ha sentit perdonada, curada, rehabilitada. La sola proximitat de Jesús ha esponjat el cor de la dona i l’ha omplert d’amor. En canvi, el cor del fariseu és un cor endurit, a punt per a l’escàndol i la condemna.

Som a l’Any de la Misericòrdia. Misericòrdia és el goig i la pau de sentir-nos perdonats per un Déu que estima sense mesura. Misericòrdia és mostrar envers els altres la mateixa compassió que ell ha tingut amb nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Compassió i esperança (Lc 7,11-17)

Naïm té una cosa en comú amb Natzaret. Tots dos són poblets de Galilea que no apareixen ni un sol cop a la Bíblia, i per tant que no tenen lloc en la història, fins que Jesús s’hi fa present.

Jesús hi passa i topa amb una tragèdia. Anònima, de les que no passen a la història. No sabem qui era la mare ni qui era el fill. Només sabem que havia mort un noi jove. I que la mare, viuda, es quedava completament sola, abocada a la pobresa i la marginació. També avui dia hi ha tantes tragèdies sense nom: joves que moren en accidents, naufragis de fugitius de la guerra que busquen refugi a Europa… Morts violentes que sovint deixen vides trencades, ferides difícils de curar.

Jesús diu a la mare: «No ploris». És una manera ben sintètica de manifestar la compassió. Ser al costat de qui pateix. A vegades costa. Sentir a prop el dolor dels altres fa mal, i per això sovint l’esquivem. Però a qui pateix li fa molt de bé sentir-se acompanyat. Potser no podem solucionar, però podem escoltar, comprendre, compartir.

Jesús fa un pas més. S’acosta al fèretre, li posa la mà al damunt i diu: «Jove, aixeca’t». I el mort es posà assegut i començà a parlar. Jesús no es queda en el sentiment sinó que passa a l’acció. I posa vida allà on hi havia mort, posa paraula on tot havia restat mut.

Nosaltres no podem ressuscitar els morts com feia Jesús. Però no cal. De fet, Jesús tampoc no va ressuscitar tota la gent que moria al seu voltant. Ell no va venir a expulsar el mal del món a força de miracles, que no són altra cosa que uns signes que ens ajuden a comprendre la seva identitat i la seva missió. Ell ens allibera de la mort assumint-la en la creu i vencent-la en la resurrecció.

Dues paraules bastarien per resumir el missatge de l’evangeli d’avui, dues paraules sovint devaluades però més potents del que sembla: compassió i esperança. Las compassió del “no ploris”, saber fer costat i no tancar els ulls al patiment. L’esperança del “jove, aixeca’t”, desafiar la mort amb la convicció que ha estat vençuda per una vida irrefrenable. Si no ens fa por el dolor, si no ens fa por la mort, què podem témer, qui ens podrà treure el goig de viure?

Jordi Vila Borràs

Ens hem de fer eucaristia (Lc 9,11b-17)

Tots correm el risc de menysvalorar les coses a les quals ens hem acostumat, les que han entrat a formar part de la nostra normalitat. Així ens pot passar als que gaudim amb freqüència de l’eucaristia. És un gest tan senzill, acostar-se a l’altar per rebre un tros de pa consagrat, que ho podem acabar convertint en una rutina. Per això és molt bo que tinguem una festa anual dedicada a valorar la grandesa de l’eucaristia.

És molt graciosa una facècia que explica el papa Francesc. Diu que, quan ens mengem un biquini, no ens adonem de la diferent implicació de la vaca i del porc. La vaca dóna la llet amb què es fa el formatge, i es queda tan tranquil·la. El porc, en canvi, en donar el pernil, es dóna ell mateix, dóna la vida. És la diferència entre donar i donar-se.

L’eucaristia no és un suplement vitamínic que Jesús ens regala perquè visquem més carregats d’energia. És la mateixa vida que ell va gastar per nosaltres dia rere dia i que va acabar entregant al Calvari. L’eucaristia no és el formatge, sinó el pernil. Jesús ens dóna la seva vida fins a morir en creu perquè visquem en ell.

La multiplicació dels pans i els peixos és un miracle amb un clar to eucarístic. És clar que no és encara l’eucaristia, perquè no es va donar a si mateix, però va anticipar la fraternitat i l’abundància del banquet del Regne posant en acció la dinàmica del compartir.

Hi ha una frase que, llegida en el context de l’eucaristia, adquireix una força torbadora. Quan els deixebles comuniquen a Jesús que no hi ha queviures, Jesús els diu: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». És impressionant meditar aquest manament de Jesús pensant que després ell mateix es va fer menjar per a nosaltres. També nosaltres ens hem de fer menjar, aliment de vida per als que es troben mancats de nodriment material i espiritual. En rebre l’eucaristia, ens hem de fer eucaristia per als altres!

Jordi Vila Borràs

Sintonia amb el Misteri (Jn 16,12-15)

Segur que tots hem fet l’experiència, algun cop a la vida, d’enamorar-nos o d’afeccionar-nos a una persona. De cop i volta, descobrim algú amb qui tenim una sensació de sintonia, de coincidència en els sentiments, de comunicació sense paraules, algú de qui el contacte ens fa sentir més plens, més vius. Al mateix temps, però, ens embolcalla com una sensació de misteri: intuïm que encara ens queda molt per conèixer d’aquella persona, i desitgem aprofundir-hi. Créixer en l’amistat, en l’amor, en la comunió amb ell o ella esdevé una tasca important en la nostra vida.

Aquesta és la sensació que em produeix la festa de la Santíssima Trinitat. Des de Nadal fins a Pentecosta hem contemplat els misteris centrals de la història de la salvació: l’encarnació del Fill de Déu, la mort, la resurrecció, l’efusió de l’Esperit… Hem descobert un Déu que ens ve a buscar, que s’entrega per nosaltres, que se’ns comunica. Un Déu enamorat, un Déu afeccionat a les seves criatures. I això desvetlla també en nosaltres un enamorament, un desig de correspondre a tantes atencions, a tant de bé immerescut.

Sí, Déu ens ha creat a imatge i semblança d’ell mateix, i això fa possible la sintonia amb ell. I ens ha creat perquè arribem a viure amb ell: per això la comunió no és tan sols possible, sinó necessària per a una felicitat plena. Sense ell, el nostre cor resta sempre insatisfet.

Ara bé, la sintonia i la comunió amb Déu no esvaeixen el misteri. Ell és tan gran que no podem arribar mai a conèixer del tot la profunditat del seu ésser. Hi ha un misteri insondable que fa créixer el desig de conèixer més i més. Hi ha també, però, una revelació: Déu se’ns manifesta, se’ns mostra fins allà on pot arribar la nostra comprensió, i una mica més… Déu se’ns revela com a Trinitat, és a dir, com a comunió d’amor entre tres persones. Per tant, encara que no podem arribar a copsar tot el misteri de Déu, sí que sabem que en ell no hi ha res de fosc, d’amagat, de privat. Déu és tan misteriós i incomprensible precisament perquè el seu amor no té límits, perquè la seva llum no té ombres, perquè en ell no hi ha cap porta tancada, perquè les paraules mort i soledat no formen part del seu vocabulari. Això és el que ens fa distints de Déu, i això és el que ens atreu irremissiblement vers ell.

Jordi Vila Borràs

Viure en Pentecosta (Jn 20,19-23)

L’escena de la vinguda de l’Esperit Sant sobre els deixebles el dia de Pentecosta ens podria dur a una interpretació errònia deguda a una manca de coneixements bíblics. Podríem pensar que la irrupció de l’Esperit sobre els deixebles va ser un fet únic en la història, com ho ha estat la resurrecció de Jesús. En realitat, el llibre dels Fets ens narra altres pentecostes semblants a la que hem llegit avui, fins al punt que l’Esperit Sant s’erigeix en l’autèntic protagonista del llibre, que anima i inspira l’acció evangelitzadora dels diversos personatges que hi van apareixent: Pere, Felip, Esteve, Bernabé, Saule…

En general els cristians parlem molt poc de l’Esperit Sant, llevat dels carismàtics i pentecostals. M’imagino que molts cristians corrents podrien dir, més o menys, que procuren anar vivint segons el que els dicten els manaments de Déu i la seva consciència, i que només en alguna situació de gran confusió se’ls ha acudit demanar llum a l’Esperit Sant. Altres potser diran que l’Esperit Sant és allò que es rep en el sagrament de la confirmació i que ara mateix sembla que no té gaire força, atès que la majoria de joves que es confirmen poden passar anys sense entrar en una església. D’altra banda, els pentecostals i carismàtics associen l’Esperit Sant a pràctiques d’imposició de mans, oracions de sanació i experiències d’èxtasi que provoquen desconfiança o rebuig en els que no som d’aquest estil.

De fet, l’Esperit Sant és omnipresent en l’univers des del primer moment de la seva existència. Sense ell no hi ha vida, sense ell no hi ha amor. Sense ell no existirien els verbs escoltar, respectar, confiar, agrair, compartir, acompanyar, perdonar. És present en tots nosaltres, però, com que és Esperit d’Amor, mai no ens força, sempre respecta la nostra llibertat amb paciència infinita. Ara bé, cada cop que ens decidim a fer el bé, a complir els manaments, és a dir, el projecte de Déu per al món, cada cop que escoltem el més íntim de la nostra consciència, és ell qui obra en nosaltres, és ell qui ens inspira.

Pregar l’Esperit, deixar-nos portar pel seu impuls, ens fa cada cop més oberts, més lliures, més savis, més compassius. Ens tanquem a l’Esperit quan ens deixem arrossegar per les passions, la por, l’egoisme, l’interès. L’Esperit, en canvi, no ens arrossega, sinó que ens impulsa desplegant en nosaltres les potencialitats que Déu ens ha donat. L’Esperit ens enlaira perquè puguem arribar a ser el que ja som en el pensament de Déu.

Jordi Vila Borràs

Comiat amb alegria (Lc 24,46-53)

Si llegim el relat de l’Ascensió de Jesús amb ulls crítics, hi ha una cosa que no lliga. Posem-nos en la pell dels deixebles. Han viscut un temps breu però molt intens al costat de Jesús. Han experimentat la por, la tristesa, la vergonya, la buidor del Divendres Sant. Han viscut la sorpresa, l’estupor i la joia del Diumenge de Pasqua. Han anat aprenent a copsar el seu nou mode de presència enmig d’ells en cada aparició del Ressuscitat. I ara que és portat amunt cap al cel, l’acomiaden plens d’una alegria immensa.

Els infants es fan un tip de plorar el dia que s’acaben les colònies o els campaments. També els pelegrins ploren de nostàlgia quan s’acomiaden de Santiago, de Roma o de Jerusalem. Però els deixebles no ploren ni s’enyoren, sinó que se’n tornen a Jerusalem plens d’una alegria immensa.

D’on els ve aquesta alegria? D’una banda, de veure que la nostra naturalesa humana era enduta al cel en la persona de Jesucrist, l’Home Nou. Era la prova definitiva que el Camí que Jesús els havia ensenyat duu a una meta formidable. Sí, qui puja al cel és el Fill de Déu però també el Fill de l’home. La seva ascensió és primícia de la nostra. Jesús ho havia dit ben clar: “Vaig a preparar-vos lloc”.

Penso que aquesta alegria és també una anticipació de l’Esperit de Jesús que rebran per Pentecosta. El comiat de Jesús és l’inici de l’Església. Ascensió i Pentecosta es demanen l’una a l’altra. En marxar Jesús, ens deixa espai perquè nosaltres, els seus deixebles, siguem apòstols de debò, continuadors de la seva missió. No ens podem quedar encantats mirant al cel. Hi ha tanta feina per fer! L’Esperit ens hi empeny.

Jordi Vila Borràs

Ell em defensa (Jn 14,23-29)

Quantes coses va dir Jesús als deixebles en el seu discurs de comiat, en aquell sopar el vespre abans de morir a la creu. Coses que també nosaltres avui hem d’escoltar perquè ens ajuden a viure en sintonia amb Jesús.

«Qui m’estima farà cas del que jo dic». Viure atent a la paraula de Jesús, perquè ell té un projecte, un designi sobre mi, perquè ell sap millor que ningú el que em convé i el que necessito de debò, que és arribar a participar de la vida plena en el seu Regne. La paraula viva de Jesús es troba en els evangelis, que hem de llegir sempre en actitud de pregària. Ell també s’adreça a mi, per mitjà del seu Esperit, quan contemplo els esdeveniments de la vida amb una mirada oberta i profunda, buscant personalment i en comunitat què és el que Déu ens demana en cada ocasió.

«El meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell». Quin goig ser conscient que no estic buit per dins, que estic habitat per una Vida que em depassa. Potser encara només és una petita llavor, però té en si mateixa tota la força per germinar i créixer molt més enllà de les meves petites aspiracions. No he de témer, no estic buit, no estic sol, estic habitat, Déu és present en mi.

I tinc un Defensor, l’Esperit que el Pare envia en nom de Jesús. Sí, ser cristià vol dir sovint remar a contracorrent, i fins i tot a vegades suportar els escarnis dels que tenen una opinió negativa de l’Església, del cristianisme o de la religió en general. Podem caure en la temptació de posar-nos a la defensiva, camuflar-nos i mirar de passar desapercebuts. O bé de considerar que la millor defensa és un bon atac, i entrar en polèmiques inacabables en defensa dels nostres drets. Però ja hi ha qui em defensa, i per això enmig de qualsevol adversitat puc conservar la pau i la llibertat interior que em permeten actuar de manera proactiva i no haver d’estar sempre reaccionant a la contra.

Jesús ens deixa la pau, ens anima a viure amb serenor i a no acovardir-nos. I ens dóna, sobretot, l’esperança en el seu retorn. L’esperança que la presència de Déu entre nosaltres no és una etapa de la història que ja s’ha acabat. L’esperança que hi ha un encontre definitiu, una vida plena. I per això val la pena continuar remant.

Jordi Vila Borràs