Dos rostres i tres ulls (Jn 13,31-33a.34-35)

El fet que el text de l’evangeli d’avui sigui tan breu fa que destaqui encara més el manament nou que Jesús ens dóna: que ens estimem els uns als altres tal com ell ens ha estimat.

Penso que el logo de l’Any de la Misericòrdia que estem vivint ens ajuda a penetrar en aquest misteri de l’amor de Jesús que ha d’esdevenir amor nostre.

Destaca sobretot la figura de Jesús Bon Pastor que carrega l’ovella damunt les seves espatlles. Jesús porta a les mans i als peus les ferides de la crucifixió, que són el signe més lluminós del seu amor radical per nosaltres. És a la creu on es va consumar la seva entrega. Allà va poder dir: tot s’ha complert.

L’ovella a les espatlles del bon pastor s’ha convertit en un ésser humà. La imatge m’evoca també, per aquest motiu, la paràbola del bon samarità, que es fa càrrec de l’home malferit i el carrega damunt la seva cavalcadura fins a l’hostal.

Els dos rostres estan en contacte, el gest i l’expressió són de serena tendresa. L’amor de Jesús no és un acte de filantropia abstracta. Ell, com a bon pastor, coneix cada ovella. L’amor cristià no es redueix a fer el bé, sinó que implica el contacte, el vincle personal amb el proïsme.

I, finalment, el detall que més crida l’atenció. Hi ha dos rostres i només tres ulls. És que un dels ulls és alhora de Jesús i de l’home carregat a coll. Hi ha una fusió de les mirades. Una manera subtil i profunda de presentar el manament nou de Jesús: estimar tal com Jesús ens ha estimat vol dir també mirar tal com Jesús ens ha mirat. Apropiar-nos la manera de mirar de Jesús. Aprendre a mirar amb els seus ulls.

Quan estimem així, entrem en la dinàmica divina, representada en el logo per l’ametlla, tan present en les pintures romàniques. Viure l’amor a l’estil de Jesús és el camí que ens fa entrar en la glòria del Pare i del Fill.

Jordi Vila Borràs

Bon pastor (Jn 10,27-30)

Jesús és el model suprem per a tot cristià. Sovint, i sobretot quan hem de prendre alguna decisió, ens hem de preguntar: què faria Jesús en el meu lloc?

Ara bé, quan Jesús es presenta com a pastor de les ovelles, ens sentim directament interpel·lats els ministres de l’Església, que hem rebut la missió de pasturar les comunitats cristianes en el nom de Jesús. Què hem de fer els capellans? Tenim molts deures de gestió de les institucions que ens han estat encomanades. Algunes persones voldrien que fóssim els líders absoluts, omnipresents i omnipotents. Altres passen de nosaltres o ens voldrien arraconats en l’ostracisme. A vegades ens costa prioritzar, donar sentit i coherència a les nostres accions. Hem de tocar moltes tecles i procurar que en surti una melodia i no pas un guirigall.

En unes breus línies, l’evangeli d’avui ens dóna tres pistes ben valuoses.

1. Conèixer. Les ovelles coneixen la veu de Jesús, i ell també les reconeix. Entre nosaltres conèixer és un verb fluix. Parlem d’amics i de coneguts, i aquests són de segona categoria respecte d’aquells. En el món jueu, conèixer algú té un sentit molt més fort. És haver entrat en la intimitat i en el cor de la persona. Això no és possible si no funciona en doble sentit: conèixer l’altre i deixar-se conèixer. Penso que ho podríem traduir també per acompanyar. Els capellans podrem liderar o no, segons el nostre tarannà, però sempre hem d’acompanyar les comunitats i les persones que ens han estat encomanades. El capellà ha de ser una persona disponible i de cor obert, disposada a escoltar i transparent envers els que se li acosten, com ho va ser Jesús quan va dir als primers deixebles: Veniu i ho veureu.
2. Ser-hi. Les ovelles no es perden perquè el pastor hi és i en té cura. És una cosa que valoren les persones més allunyades de la vida parroquial: saber que el mossèn hi és i que podran comptar amb ell quan faci falta, a les verdes i a les madures. A vegades per als mossens és una mica ingrat, tenim la sensació que només compten amb nosaltres per als bateigs, comunions, casaments i funerals. En tot cas, hi ha gent que ho sap valorar com un testimoni de fidelitat. “25 anys de presència i de fidelitat” és el títol del llibre que es va editar en motiu de les noces d’argent episcopals de l’arquebisbe Josep Pont i Gol, i és quelcom que hauríem de desitjar que es pugués dir de cadascú de nosaltres.
3. Unió amb Déu. Jo i el Pare som u, diu Jesús. El capellà, com tota altra persona, té les seves qualitats i defectes. Però la seva missió no és l’excel·lència personal, no és predicar-se a si mateix. El capellà, no sols quan celebra els sagraments, sinó en tota la seva vida, ha de ser signe visible, transparència del Pare. Per això, enmig de tantes tasques, no hem de descuidar mai la pregària com la font d’on rebem l’aigua de vida i com la primera de les nostres ocupacions. No portem les ovelles enlloc si no les portem a Déu.

Rellegeixo el que acabo d’escriure, em miro a mi mateix i em dic: pobre de mi. Però em consola pensar que Jesús és el bon pastor, i que primer de tot sóc una ovella del seu ramat, i que ell ha fet i fa tot el possible perquè no em perdi i no sigui arrabassat de les seves mans.

Jordi Vila Borràs

Pescador i pastor (Jn 21,1-19)

Simó Pere se’n va a pescar. És el que sap fer. Però no se’n surt. Aquella nit no pescaren res.

De sobte, en aquell llac de Galilea que era l’escenari de la vida de cada dia, que havia estat també l’escenari de tantes anades i vingudes amb Jesús, se’ls presenta el Senyor. És una aparició tan discreta que només el deixeble estimat el reconeix. Els dóna indicacions perquè tornin a pescar i els espera a la riba amb peix i pa coent-se sobre les brases. Aleshores sí que s’omple la xarxa, i així i tot no s’esquinça.

Santa Teresa deia que es pot trobar el Senyor entre les olles, Simó Pere el va trobar entre les xarxes. No cal deixar de fer allò que fem, no cal deixar de complir els nostres deures familiars, laborals o socials per trobar-nos amb el Senyor. Ara bé, quan el trobem segur que hi haurà un canvi de prioritats en nosaltres. Estarem disposats a deixar de fer allò que sempre hem fet, el que ens dicta la rutina o la perícia, i confiarem en la seva paraula. I la confiança en ell sempre acaba donant fruit.

Però no s’acaba tot aquí. La trobada amb Jesús sempre dóna sorpreses. Simó Pere era pescador, i ara Jesús el vol reconvertir en pastor. Amb la triple pregunta, Jesús li dóna peu a redimir la triple negació del Divendres Sant. I tots sabem que la crida a pasturar els anyells i les ovelles és una manera d’indicar-li que haurà d’assumir la missió de cap de la comunitat dels deixebles. És una nova crida, subratllada per la darrera frase, que sorprèn tant de trobar-la tot just aquí, al final de l’evangeli: Vine amb mi.

Sí, el Senyor es troba entre les olles i els deures de cada dia, però també hi ha alguns deixebles als quals crida a un canvi de vida, a deixar-ho tot per seguir-lo en un nou context: missioners, consagrats, ministres de l’Església…

No sé si és forçar molt l’escena, però en el Simó de la barca veig la vida laïcal, mentre que en el Simó pastor veig la vida consagrada. Una darrera reflexió: si, quan era a la barca, Simó hagués dit a Jesús que no tenia ganes de tornar a calar les xarxes, s’hauria perdut cent cinquanta-tres peixos grossos, però sobretot s’hauria perdut la crida posterior a pasturar els anyells i les ovelles. No pot haver-hi vocacions a la consagració o al ministeri si primer no hi ha hagut un sí a Jesús en la vida de cada dia.

Jordi Vila Borràs

Coses perilloses (Jn 20,19-31)

Poques coses sabem de l’apòstol Tomàs, però l’imagino com un home fidel i assenyat. Assenyat perquè no es va creure de bones a primeres la història increïble que li explicaven els companys. ¿Com podien dir que se’ls havia presentat Jesús ressuscitat? Fidel perquè, malgrat tot, va assistir a la trobada següent, tot just una setmana més tard. Un altre hagués dit: ja us ho fareu, a mi no em veureu més. Però ell hi va tornar.

I es va haver d’empassar les paraules assenyades de la setmana abans. Va ficar el dit al forat dels claus i la mà a la ferida del costat, i es va prostrar per adorar qui des d’aquell moment havia esdevingut el seu Déu i Senyor.

I això li va complicar la vida de mala manera. Tot d’una va perdre la por, es va sentir ple de pau i habitat pel mateix Esperit que havia intuït que habitava en Jesús. I aquest Esperit l’empenyia a comunicar a tothom que, per mitjà de Jesús, Déu ha vingut a oferir-nos el perdó i l’amistat per sempre.

Tomàs ja no va viure mai més tranquil. Va viure entusiasmat. I va morir entusiasmat de donar la vida per aquell que abans l’havia donada per ell. Són les coses que té l’amor. L’amor de Déu.

Per això, i per una micarrina d’experiència pròpia, deixeu-me que us digui: pareu compte amb les misses i amb les pregàries, no se us acudeixi llegir l’evangeli o anar a una reunió a la parròquia. En tot cas, si un dia caieu en la temptació d’obrir l’evangeli, aneu repetint-vos sovint que tot és una mentida interessada que s’han inventat els capellans. Si us poseu a resar, tingueu ben present que tot són fantasies del subconscient, que ningú no us escolta i sobretot que ningú no us parla. Si aneu a missa, no feu cas del que es diu des de l’ambó i del que passa a l’altar, i concentreu-vos a criticar el pentinat de la senyora que teniu al davant.

Perquè tot plegat, misses, pregària, evangeli i reunions, pot ser molt perillós. Jesús se serveix d’aquests mitjans, entre d’altres, per ficar-se en la vida de moltes persones que acaben fent experiències semblants a la de Tomàs. Ja no poden viure més tranquils, pensant en ells mateixos. Es passen la vida enamorats de Jesús i habitats per l’Esperit.

Jordi Vila Borràs

De Pasqua a Pasqua (Jn 20,1-9)

Com la majoria de capellans, no sóc amant de processons ni de confraries. Però, posats a imaginar, jo instauraria una processó de Pasqua ben original. Seria un gran contrapunt a la solemnitat lenta i cadenciosa del Divendres Sant, amb els armats que no acaben de tirar endavant, els passos que avancen feixugament i els congregants tots tibats amb vesta i cucurulla.

Imagino els armats dormint la nit de dissabte al terra de la plaça de l’Església, a recer de la façana. S’ho han ben merescut després de tantes hores de marxa pels carrers i de guàrdia vora la creu. El diumenge de bon matí, tota la colla de congregants, natzarens i penitents s’apleguen al calvari i, al toc de la trompeta, comencen una cursa desenfrenada, amb una mà arromangant-se la vesta i l’altra sostenint la cucurulla. Així, sense ordre ni concert, fins que arriben esbufegant a l’església, on els rep el cor de caramelles amb un cant pasqual ben airós, alegre i primaveral.

Us fa riure? Ja va bé. D’això es tracta. La Pasqua és joia. I l’any cristià no és el cicle dels dies que transcorren d’un Divendres Sant al següent, sinó de Pasqua a Pasqua. I tant que Jesús va morir a la creu, però si ho continuem celebrant cada any és perquè ha ressuscitat. La creu de Crist és un record, una relíquia, però la seva realitat actual és la victòria de la gràcia sobre el pecat i de la vida sobre la mort.

Celebrar la Pasqua vol dir que som conscients de tot el mal que continua havent-hi en el món (guerres, fam, malalties, injustícies…) però que no ens acovardim i mirem endavant amb confiança perquè sabem que la victòria definitiva pertany al Crist.

Jordi Vila Borràs

Ja estem ressuscitant (Lc 24,1-12)

Tots hem vist moltes pel·lícules d’aventures, de misteri o de ciència-ficció, ens ho hem passat bé dins del cinema i després hem tornat a casa tan tranquils, sense por de trobar-nos un alien a la plaça del poble o un pirata al replà de l’escala. La fantasia posa pebre a la vida però no es confon amb la realitat.

Correm el perill de fer de la Pasqua una sessió de cinema fantàstic. Entrem a l’església, cantem al·leluies, escoltem paraules boniques, fem gestos que ens fan vibrar, i ens en tornem a casa contents a continuar vivint la vida de sempre.

Si és així, encara no hem viscut la Pasqua de debò. Aquelles dones que van anar al sepulcre i el van trobar obert, no van tornar a la vida de sempre. Van entendre que tot cobrava un sentit nou i ple perquè Jesús havia ressuscitat, i van anar a anunciar-ho als deixebles. A aquests, com és natural, els va costar de creure la història que els explicaven les dones, però si avui som aquí és perquè també ells van fer experiència del Ressuscitat i ho van anunciar a molts altres.

Quan sortim del cinema no ens trobem àliens ni pirates, però quan sortim de l’església hem de saber trobar rastres i pistes de la presència de Jesús viu entre nosaltres. Aleshores sí que haurem fet l’experiència de Pasqua i ens convertirem en testimonis de la vida nova que ha vençut el pecat i la mort. I començarem a ressuscitar amb ell. Sí, ja estem ressuscitant. Pel baptisme que vam rebre i per l’eucaristia que ens alimenta Jesús va prenent possessió de nosaltres i ens va convertint en homes i dones nous. Per això, quan sortim de l’església, no sols hem de cercar els rastres del Ressuscitat, sinó que nosaltres mateixos ja comencem a fer cara de ressuscitats.

Jordi Vila Borràs

El just, l’innocent (Jn 18,1-19,42)

L’home just, l’home innocent, conduït a la mort més cruel per la conspiració d’unes autoritats porugues, preocupades només a eliminar tot allò que posi en perill el seu poder, pel fanatisme d’una massa popular que tan aviat t’aclama com et destrossa, i per la traïció que s’havia anat covant en el cor d’un dels seus col·laboradors més íntims.

Éssers humans justos i innocents que avui són victimes de la violència cruel i de la indiferència no menys cruel a les costes de les illes gregues i a les fronteres filferrades d’una Europa que es fa passar per campiona dels drets humans. Éssers humans justos i innocents que es podreixen als camps de refugiats de tants països d’Àfrica i d’Orient Mitjà, i tants altres que malviuen en condicions de pobresa extrema en un Tercer Món que no acaba de pujar de categoria.

Ell, l’home just, l’home innocent, el traït, l’abandonat, el calumniat, el vexat, es manté lliure i digne davant la indignitat i les ridícules incoherències dels seus acusadors. Els que l’acusen de blasfemar, acaben declarant que no reconeixen altra autoritat que la del Cèsar. El qui busca defensar el poder dels romans acaba penjant un cartell que el proclama rei dels jueus.

Mentrestant, ell, l’home just, l’home innocent, avança cap a la consumació de la seva missió. Dóna el poc que li quedava: els vestits als soldats, la mare al deixeble estimat. Finalment, quan tot s’ha complert, inclina el cap i expira.

Contemplant l’evangeli de la Passió, no hi ha dubte. Queda claríssim en quina banda es troben la innocència, la justícia, la bondat, la raó. Avui les deixarem tancades al sepulcre, però ben aviat descobrirem que la vida de debò, la vida plena, es troba allà mateix, i no hi ha pedra de sepulcre que la pugui reprimir.

Avui venerarem la creu. Diuen que la fòbia a les aranyes es cura quan qui la pateix fa l’experiència de tocar-les i deixar que es passegin per la seva mà. Així mateix fem nosaltres amb la creu. La creu fa por: és dolor, injustícia i mort. Avui la venerem i li perdem la por, perquè sabem que Jesús hi ha passat i hi ha trobat la vida veritable. Pensem això: amb Jesús puc perdre la por a les creus que em depara la vida. I pensem també que en els crucificats d’avui hi trobem les imatges més autèntiques d’aquest Jesús que adorem.

Jordi Vila Borràs

Per mi (Jn 13,1-15)

Els catalans som vergonyosos. Preferim passar desapercebuts. No volem donar la cara, i no ens agrada que ens rentin els peus en públic. Però, si som deixebles de Jesús, ens hi haurem d’acostumar. Com s’hi va haver d’acostumar Pere.

Fins l’any passat, la rúbrica litúrgica deia que es rentava els peus a uns quants homes o nois. Ara el papa Francesc ho ha canviat. La rúbrica actual diu que aquells a qui es renten els peus han de representar la varietat de tot el Poble de Déu, i per tant hi ha d’haver homes i dones, joves i vells, sans i malalts, clergues, consagrats i laics.

Més enllà de si ens toca o no pujar al presbiteri perquè ens rentin els peus, l’important és prendre consciència del fet que allò que Jesús va fer als dotze, també m’ho fa a mi. Ho vol fer, perquè ho necessito. No m’hi he de resistir, com va fer Pere. Necessito ser servit per Jesús, ser rentat per ell. Ell ha donat la vida per mi a la creu, perquè ho necessito. Pels meus pecats. Si dic o si penso que no tinc pecat, estic afirmant que per mi no calia que Jesús hagués vingut al món, que jo em puc salvar tot sol. O potser em penso que ell no ha vingut a donar la vida per mi sinó a felicitar-me i a demanar-me un autògraf…

Però no, Jesús ha vingut perquè jo ho necessitava i ho continuo necessitant. Ell s’ha posat al meu servei estimant-me fins al punt de donar la vida per mi. Jo només he de fer dues coses. La primera, deixar-me rentar per ell, obrir-me al seu contacte, a la seva acció sobre mi. La segona, fer com ell, posar-me també jo al servei dels altres: “si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres”.

El gest de rentar els peus forma part del darrer sopar en què Jesús va celebar l’eucaristia amb els seus deixebles. També l’eucaristia comporta un manament: “feu això, que és el meu memorial”. Aquestes paraules no volen dir simplement que Jesús vol que celebrem l’eucaristia en memòria d’ell. El pa i el vi de l’eucaristia són el seu cos lliurat i la seva sang vessada per nosaltres. Això és el que hem de fer en memòria de Jesús: lliurar-nos, fer de les nostres vides una oblació, un exercici d’amor als altres fins a donar-nos del tot, com va fer Jesús.

És molt difícil, això, oi? Demana l’heroisme. No ho podem fer si el mateix esperit de Jesús no ens impulsa, si no vivim units a ell. Per això celebrem l’eucaristia. No per complir un acte de devoció, no per quedar en regla amb el que mana l’Església, sinó per poder fer de les nostres vides allò que només podem fer amb Jesús, i participar així de la seva mateixa vida, que és plenitud d’amor.

Jordi Vila Borràs

Optar davant del crucificat (Lc 22,14-23,56)

Cada personatge de la Passió de Jesús ens permet contemplar Jesús des d’un punt de vista diferent. L’arrogància, la feblesa i el penediment avergonyit de Simó Pere, la indiferència i la mandra dels deixebles a la muntanya de les Oliveres, la freda traïció de Judes. Les maquinacions del sanedrí, la por de Pilat, la frivolitat d’Herodes. La crueltat dels soldats, el fanatisme de la massa del poble, l’ajut imprevist de Simó de Cirena, el plany de les dones endolades.

Un cop clavat a la creu, els dos criminals que l’acompanyen en el suplici són com el dia i la nit. Les seves opcions oposades envers Jesús ens recorden que cadascú de nosaltres també ha d’optar davant del crucificat. Les paraules de Jesús són llum i vida enmig de tant dolor i pecat: “Pare, perdona’ls…”, “avui seràs amb mi al paradís”.

La mort de Jesús té un to sagrat que des d’aquell precís instant transforma la vida dels que l’han contemplada. Jesús confia el seu alè, és a dir, el seu esperit al Pare, i tot seguit el centurió, un pagà, confessa que aquell home era innocent. I tothom se’n va donant-se cops al pit. La mort de l’innocent ens fa prendre consciència de la nostra culpabilitat. D’aquí a reconèixer que ell ha mort per nosaltres, només queda un petit pas. El pas que podrem donar, diumenge vinent, a la llum de la resurrecció.

Jordi Vila Borràs

Rastres de Josep (Lc 2,41-51a)

Aquest any que la solemnitat de sant Josep precedeix només d’un dia l’inici de la Setmana Santa, se m’acut preguntar-me quin rastre de sant Josep podem trobar en el capteniment de Jesús durant la Passió.

Sabem prou que la manera de ser i de comportar-se dels nostres pares ens afaiçona la nostra manera de situar-nos i d’actuar en la vida. Sense pensar-ho, sovint quan som adults imitem allò que vam veure fer als nostres pares quan érem infants.

Intueixo dos rastres de Josep en la Passió de Jesús. Un, el silenci. Davant del poble que l’acusa i de les autoritats que l’interroguen, Jesús manté un silenci serè, pacífic i contingut. Enfront de la cridòria i de les pressions, Jesús calla amb mansuetud i amb domini de si mateix. Ni s’ensorra ni es rebel·la. Com a Fill de Déu, sabia que calia actuar així, però també sabia que era possible fer-ho perquè ho havia vist realitzat en Josep, l’home just, silenciós i pacífic.

L’altre, la disponibilitat a la voluntat de Déu fins als límits de l’absurd. Ens resulta difícil entendre l’agonia, la lluita interior, el sofriment no sols físic sinó també moral que va dur Jesús a identificar-se amb aquell salm: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” No fóra gens estrany que, en les hores de pregària a Guet-semaní, hagués passat per la memòria de Jesús el record de Josep, disponible al pla de Déu fins més enllà del que podia entendre. Potser això el va ajudar a prendre aquella decisió suprema: que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.

Jordi Vila Borràs