Mirar i no mirar (Jn 8,1-11)

L’escena comença amb les mirades dels homes sobre la dona adúltera. Mirades feridores, acusadores, sense pietat. Mirades que la traspassaven, que se la menjaven. La pobra dona no deuria desitjar altra cosa que desaparèixer, fer-se invisible.

Mentrestant, Jesús s’entreté dibuixant a terra amb el dit. Exerceix la misericòrdia de no mirar, de respectar la intimitat violada d’aquella dona. Avui dia que ens hem acostumat a veure de tot i a tenir accés a totes les intimitats, que n’és d’important aprendre a no mirar en senyal de respecte!

Els homes insisteixen. Demanen a Jesús que es defineixi. Tremolen d’emoció pensant que, amb una mica de sort, potser podran acabar apedregant la dona per adúltera i Jesús per blasfem o per ser un home sense llei. La resposta de Jesús els canvia del tot el sentit de la mirada. Els convida a examinar-se per dins, i la mirada acusadora que tenien llançada sobre la dona ara es gira envers ells i els acusa dels seus pecats. S’adonen que no són tan diferents d’aquella a qui volen condemnar, i es van retirant amb la cua entre cames. I fixem-nos en el detall: Jesús continua dibuixant a terra, i així els mostra el mateix respecte que té envers la dona, malgrat que ells no l’hagin tingut.

Finalment, quan es queda sol amb la dona, Jesús per fi alça el cap. Ara es creuen les mirades, i la dona troba tanta llum i tanta pau en aquells ulls! La tendresa i la pau de qui no la condemna, la llum de qui li assenyala el camí per on podrà trobar la felicitat de debò: “vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més”.

Jordi Vila Borràs

Un pare increïble (Lc 15,1-3.11-32)

Els extrems es toquen, i així mateix passava amb els dos germans. Tots dos patien el mateix mal. En el fons, eren dos pobres diables que intentaven aprendre a viure però que anaven directes cap al suspens.

El petit era un bala perduda. Havia entès que el temps passa i que cal aprofitar i esprémer el goig de cada instant. Viu la vida. Carpe diem. Gosa gaudir. Tota la resta són noses i rèmores. Cal atrevir-se a ser lliure, enriquir-se amb experiències, vèncer les pors, no fer cas de la veu de la consciència. Si no ho fas, després te’n penediràs.

El gran era un escarràs. S’havia fet imprescindible per al manteniment de l’ordre de la casa i la prosperitat del negoci. Era natural que tot estigués sota el seu control, atès que ell era el centre del món. Amb el seu esforç s’havia convertit en un ésser superior, i això l’omplia de satisfacció i li compensava la renúncia a tants plaers als quals es donava la gent d’inferior categoria.

Anaven directes cap al suspens. El petit s’abocava a un accident estrepitós. Si vius accelerat, mors d’accident. Havia comprat molts números per morir en una baralla de carrer, o d’una sobredosi, o podrint-se a la garjola. Mort violenta, vida estroncada.

El gran anava transformant la seva casa pairal en un magnífic i fred mausoleu on cap alenada d’aire fresc ni cap raig de sol furtiu poguessin alterar l’atmosfera controlada i l’ordre establert. Cos incorrupte, mort en vida.

Per sort, el pare entra en escena i dóna a cada fill la lliçó que necessita. El fill petit, que buscava en el gaudi el sentit de la vida, aprèn que la felicitat no rau en els diners, en els plaers, en la disbauxa, sinó en la trobada, en la unió, en l’amor, que vol dir ser feliç perquè l’altre ho és. Com més coses provava, més s’enfonsava. Ara que torna a casa, recobra la dignitat de fill i troba el seu lloc en el món.

El fill gran és convidat a comprendre que no hi ha cap bé material ni cap ordre establert que mereixin el sacrifici d’una vida, que l’única cosa per la qual cal donar la vida és el bé de les persones, el reforçament dels vincles, la reconstrucció de la família.

Déu és aquest pare que no castiga, que acull, que abraça, que ensenya. Tant de bo que assimilem aquesta lliçó: tots plegats no som altra cosa que aprenents de l’ofici de viure, i Déu és el Pare pacient i amorós disposat a acollir-nos i obrir de nou la porta de casa, malgrat les ferides i els errors comesos. Ell no obre la boca per renyar-nos ni alça la mà en senyal d’amenaça, sinó que de cada problema en fa una oportunitat i de cada fracàs una lliçó que ens aproxima al gaudi de la felicitat de casa seva.

Jordi Vila Borràs

Déu no castiga (Lc 13,1-9)

Tots tenim, des de la primera infància, una imatge interior, una primera idea de Déu, que els psicoanalistes expliquen més o menys com s’arriba a formar en la nostra ment. Això explica que tothom, fins i tot els qui no han anat mai a catequesi, s’atreveixi a parlar de Déu com d’un concepte conegut. Uns hi creiem, altres no hi creuen, però tots pensem que sabem de què parlem quan parlem de Déu.

En realitat, aquest concepte natural de Déu varia molt d’una persona a una altra. Per a uns, Déu és un passota a qui no li importem gens, despreocupat del que passa en el món. Per a uns altres, Déu és un bonàs a qui podem anar demanant favors i més favors. Per a molts altres, és un agent de l’autoritat que sempre vigila i que ens amenaça amb tot el pes de la llei si cometem una infracció.

Obrir-nos a l’evangeli, acceptar el missatge de Jesús, moltes vegades no significa passar de no creure a creure en Déu, sinó canvia la nostra fe, la nostra manera de concebre’l. Els cristians creiem en el Déu que Jesús ens mostra. A l’evangeli d’avui queda claríssim que el Déu de Jesús no castiga, no és culpable de les desgràcies que succeeixen cada dia en el nostre món. Ell no té la culpa de les malalties, dels terratrèmols ni de les guerres. Sí, és cert que Jesús va curar uns quants malalts, però això només va ser un signe. Ell no va venir a fer de metge, no va venir a millorar el món en què vivim, sinó a transformar-lo radicalment. Ha vingut a obrir-nos a una nova dimensió, a la participació en la vida divina.

Aquest és un bé més radical, que va més enllà de la salut i del benestar humà. I sense aquest canvi de dimensió, la nostra vida humana en aquesta terra sempre serà inconsistent i abocada al fracàs. Per això Jesús comença dient que la desgràcia d’uns galileus que van ser morts per la guàrdia de Pilat, i la dels vianants a qui va caure a sobre la torre de Siloè, no l’ha provocada Deú com a càstig per les seves culpes. I continua afegint que, si no canviem, tots acabarem en la desgràcia. ¿O no és veritat que, en el millor dels casos, a tots ens espera la vellesa i finalment la mort?

Jesús lloa la paciència de Déu amb nosaltres, com el pagès que dóna una nova oportunitat a la figuera estèril perquè doni fruit. Aprofitem aquest temps de Quaresma, aquest temps de descompte que Déu encara ens dóna per unir-nos a Jesús, canviar els nostres conceptes massa esquifits de Déu i començar a donar fruits d’amor i de vida eterna.

Jordi Vila Borràs

Jesús i prou (Lc 9,28b-36)

No va ser una excursió qualsevol. Si algú els va veure pujar a la muntanya, potser va pensar que eren quatre amics que anaven a passejar. Però un cop al cim, en ambient de pregària, es formen dos trios. Un d’ells, més gloriós que el trident actual del Barça. Segur que algun mitòman del futbol ha somiat en una davantera formada per Messi, Di Stéfano i Pelé. Doncs això era Jesús, el Fill de Déu, flanquejat per les dues velles glòries de Moisès i Elies. Quan es reuneix un trident d’aquest calibre, ¿qui el liderarà? ¿Qui portarà el pes del partit? Si parlen de la Llei, el líder serà Moisès. Si parlen de profecia, el líder serà Elies. Doncs no, parlen del traspàs de Jesús, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Com deia aquell alemany, “no hace falta decir nada más”.

Pere, Joan i Jaume, els tres fans principals de la penya de Jesús, estaven bocabadats. Si fos ara no pararien de demanar autògrafs i fer-se fotos amb els seus ídols. A Pere no se li va acudir altra cosa que proposar una acampada per allargar la situació. Però el núvol, la presència de Déu els embolcalla. Ja no poden mirar-s’ho com espectadors, s’hi troben implicats. La veu que senten i el panorama que contemplen quan tornen a obrir els ulls no els deixa espai a cap dubte: Jesús tot sol. Ell és l’elegit: escolteu-lo.

Bona consigna per a tot deixeble, també per a nosaltres: centrar-nos en Jesús. Tot és relatiu, tot val només en la mesura que ens porta cap a ell. Hi ha moltes glòries passatgeres que avui ens enlluernen, però quan Déu passa per la nostra vida, quan els núvol ens cobreix, el panorama canvia. Jesús i prou.

Jordi Vila Borràs

Temptacions (Lc 4,1-13)

En el compliment de la missió messiànica que li havia encomanat el Pare, Jesús va ser temptat. No va ser una temptació passatgera sinó duradora, tal com indiquen els quaranta dies simbòlics de la seva prova al desert. I no va ser una sola temptació sinó tres, que és un nombre que indica totalitat. Dit en altres paraules, Jesús va experimentar totes les temptacions que sofrim els éssers humans, al llarg de tota la seva vida, des del moment que, en el baptisme al Jordà, va començar l’activitat, fins a l’hora suprema de la creu.

La temptació del materialisme. És clar que necessitem pa per a menjar, però la temptació del diable és fer creure a Jesús que la seva única necessitat és omplir la panxa. És molt significativa la resposta de Jesús: “l’home no viu només de pa”. Fixem-nos en la nostra societat. En general, tenim moltes més coses que els nostres pares o avis: cotxes, telèfons a la butxaca, ordinadors amb accés a la xarxa… Són coses bones i no volem renunciar-hi. Però no ens omplen. El cor humà no se satisfà acumulant objectes i riquesa.

La temptació del poder. Gent que diu: el món és un desastre, però quan jo mani, ho arreglaré tot. En conseqüència, la prioritat acaba essent no pas arreglar les coses, sinó manar. Jesús no va buscar mai el poder, sinó el servei als altres. Per això no s’ha d’agenollar davant de ningú ni ha de renunciar a la seva integritat moral. Només Déu és Déu, i això ens fa lliures davant de qualsevol ideologia i de qualsevol ambició.

La temptació de temptar Déu, de dir-li el que ha de fer, de pensar que ningú millor que jo per saber el que Déu pensa i quins són els seus plans. ¿Qui sóc jo per dir a Déu que enviï els seus àngels a rescatar-me? ¿I si el millor és que m’estampi contra terra? No he de pretendre conèixer els plans de Déu, que sempre seran més grans de tot el que puc arribar a imaginar. Només cal que confiï, com Maria davant de l’àngel, com Jesús mateix a Getsemaní.

Tres propòsits, doncs, per a seguir els passos de Jesús: menys materialisme, menys ambició, més confiança.

Jordi Vila Borràs

Cendra gloriosa (Mt 6,1-6.16-18)

Som cendra. De fet, som pols d’estrelles, d’aquelles estrelles primigènies on, per fusió nuclear, l’hidrogen i l’heli van anar donant pas als elements més pesants. La matèria que ara forma el nostre cos, d’aquí a uns anys ves a saber en què s’haurà convertit.

Però som cendra estimada i vivificada per Déu. El nostre gairebé no-res és cridat per Déu a participar eternament de la seva plenitud de vida. Això canvia totalment la perspectiva de les coses.

Quaresma no és un temps de perfeccionament moral, de pràctiques ascètiques per tal de fer-nos més dignes de l’encontre amb Déu. Quaresma és, més aviat, temps de prendre consciència realista del que som en el fons, del que som més de debò: un no-res, una mica de cendra cridada a viure amb Déu. Això ens fa sentir radicalment indignes i radicalment agraïts pel perdó i la rehabilitació que Déu ens ofereix.

Per això les pràctiques quaresmals no han de ser exercicis piadosos que fem perquè els altres ens aprovin i ens admirin. És en la intimitat del nostre cor que hem de buscar aquest Déu que ve a trobar-nos, i que hem d’experimentar que cal fer-li lloc renunciant a l’excés de coses que poblen les nostres vides, i sobretot a l’excés d’ego: d’aquí el dejuni, la pregària i l’almoina, que no són altra cosa que buidar el cor per omplir-lo de Déu i dels germans.

Jordi Vila Borràs

Eva, Maria, Simó i jo (Lc 5,1-11)

Eva es mira l’arbre. Tan bonic que és. Ves a saber perquè el Senyor Déu no vol que en mengem els fruits. Fan bona cara. Bé, una cosa és menjar i una altra tastar. No té per què saber-ho. És ben absurd, que ens manés que no en mengéssim. No ens poden fer cap mal. Ho diré a Adam, si ell em fa costat em sentiré més segura. Tots dos en mengen, i amb la seva desobediència s’aparten del pla de Déu.

Maria es mira l’àngel. Quin ensurt. Aquestes coses no se li fan a una noia tan jove. El que dius fa de bon sentir, gràcies per això de plena de gràcia. Sí, espero que algun dia tindré molts fills amb Josep. Ho pots repetir? Perdona, no et vull faltar al respecte, però em sembla que t’equivoques. Com que ets un àngel, potser no saps que per a tenir fills primer cal fer coses que jo encara no he fet. Ah, que ja ho saps? I que no t’equivoques? Que em fiï de Déu, dius? Ara sí que em fas tremolar. Mira, tot això no hi ha qui ho entengui, però me’n fio, i que sigui el que Déu vulgui.

Simó es mira Jesús. Mestre, està molt bé tot això que dius. Fa bo de sentir-te parlar. No havia sentit mai unes paraules tan plenes de vida, que sonen tan de veritat. Et dius Jesús, però et dic Mestre perquè és el nom que millor t’escau. Ep, que sàpigues parlar no vol dir que et puguis ficar en les meves coses. El pescador sóc jo. Hem treballat tota la nit sense pescar res, i en tornar a la riba t’he deixat la barca perquè puguis fer aquest discurs en un marc incomparable, tal com diuen. Ara em vols donar lliçons de pesca i no em deixes anar a descansar. Mira, no ho entenc, però parles amb una autoritat que sé que no quedaré tranquil si no et faig cas i torno a calar les xarxes.

Simó va obeir, com ho havia fet Maria. I li va canviar la vida, com li havia canviat a ella. Pescador d’homes, no sols de peixos. Mare del Fill de Déu. L’obediència de tots dos a la voluntat divina va desembocar en una fecunditat prodigiosa.

Maria era plena de gràcia als ulls de Déu. Simó, un pecador com qualsevol de nosaltres. Però el pecat no és res davant de la voluntat salvadora de Déu que es manifesta en Jesús. Simó ho deixa tot i el segueix.

La història continua en cadascú de nosaltres. Sóc Eva? Sóc Maria? Sóc Simó?

Jordi Vila Borràs

Tap o estímul? (Lc 4,21-30)

És fàcil d’entendre la reacció dels natzarens en sentir Jesús, perquè també passa entre nosaltres. Uns deien: ¿qui es pensa ara que és aquest, si l’hem conegut des de marrec? Els altres: i doncs, si és del nostre poble, ¿com és que no fa aquí cap dels prodigis que hem sentit que fa en altres llocs? I entre uns i altres el varen expulsar, i no van acabar estimbant-lo perquè entre ells no es van aclarir.

Més d’un cop als evangelis els deixebles fan més de tap o de barrera que altra cosa. Només cal recordar com volien que callés el cec de Jericó. I també nosaltres, els deixebles d’avui, podem caure en aquest pecat. Ens podem creure que ja coneixem Jesús de tota la vida i que no té res de nou a dir-nos. Podem sentir gelosia dels prodigis que Jesús fa en algunes persones que l’acaben de conèixer, i titllar-los d’entusiasmes immadurs i passatgers, i mentrestant nosaltres ens quedem encallats en les nostres seguretats.

Fa un segle, l’ateu Paul Claudel va descobrir la fe per mitjà de la bellesa d’una missa del Gall a la catedral de París. Avui dia també passen aquestes coses, hi ha persones que es converteixen per la bellesa de la fe i pel testimoni dels cristians. Això ens ha d’interpel·lar fortament als que som creients “de tota la vida”: la nostra manera de viure i de celebrar la fe, ¿és un estímul que convida els altres al desig de buscar Jesús i participar de la nostra alegria i la nostra fraternitat? ¿O més aviat és una barrera dissuasiva, un tap que conserva un Jesús encapsulat, anodí i irrellevant per al món d’avui?

Gràcies a Déu, la força expansiva de l’Esperit de Jesús i del seu evangeli és molt més gran que el nostre pecat, i ell sempre acaba superant els nostres esquemes i obrint noves perspectives.

Jordi Vila Borràs

Misericòrdia avui (Lc 1,1-4;4,14-21)

Jesús pren la paraula a la sinagoga de Natzaret. En primer lloc proclama la paraula divina recollida en les Escriptures. Paraula que el profeta Isaïes posa en boca d’un indeterminat Servent del Senyor en qui tenia posada l’esperança. Tot seguit, Jesús continua parlant, ara en nom propi, però no amb menys autoritat. I tothom es queda bocabadat quan afirma que avui es compleixen en ell les paraules de l’Escriptura.

I no són paraules qualssevol. Són anunci de la misericòrdia de Déu per als desvalguts, els captius, els cecs i els oprimits. Misericòrdia que és bona notícia, llibertat, llum i any de gràcia. Jesús se les va apropiar, aquestes paraules, perquè ja les anava posant en pràctica. Havia començat el seu ministeri itinerant pels pobles de Galilea, curant malalts i anunciant el Regne de Déu.

Quan diem que els cristians hem de ser testimonis de Jesús, això significa que hem d’assumir com a propis els seus fets i les seves paraules. Cada un dels nostres actes hauria de poder anar seguit de la frase de Jesús a la sinagoga: “avui es compleixen les paraules de l’Escriptura”. Això ens demana la voluntat de ser coherents: que no hi hagi contradicció entre actes i paraules. I ens demana ser instruments de la misericòrdia de Déu.

Jesús no ens ha enviat al món com a deixebles seus a jutjar i criticar, a fer-nos amb el poder o a guanyar-nos l’admiració de tothom. Ens ha enviat a servir, a curar, a consolar, a perdonar, a alliberar. Recordem algunes de les obres de misericòrdia, que no són altra cosa que concrecions de l’amor al proïsme que Jesús ens ha manat: consolar els afligits, visitar els malalts, assistir els presos.

Pensem cadascun de nosaltres quin és el testimoni de l’amor misericordiós de Déu que podem donar avui.

Jordi Vila Borràs

Jesús salva la festa (Jn 2,1-12)

Sembla un miracle poc seriós, una mena de divertiment abans de començar a curar leprosos, cecs i paralítics, fins a ressuscitar morts. Sembla un d’aquells partits amistosos de pretemporada que només serveixen per anar agafant la forma física. I potser se li’n va anar una mica la mà: sis-cents litres de vi! Com es deurien posar els convidats!

Espero que aquestes primeres reflexions ens facin veure que l’evangelista no vol que ens fixem en el fet en si, sinó en allò que simbòlicament representa: Jesús salva in extremis una festa de noces.

Hi ha en un altre lloc dels evangelis la paràbola dels convidats a la festa de noces del fill del rei, a la qual no van voler assistir els convidats, i finalment la sala del banquet es va omplir de gent vinguda de tot arreu. És el banquet del Regne de Déu, que els jueus incrèduls envers Jesús rebutgen i que s’obre a tots els pobles de la terra.

Jesús és qui ve a salvar les noces eternes de Déu amb la humanitat. El Déu dels filòsofs és perfecte i no necessita res, però el Déu de l’evangeli és més misteriós encara: és Amor, i com tots els amors busca a qui donar-se, i es vol donar a la seva mitja taronja, a la humanitat, creada per ell a imatge i semblança seva. No s’acaba d’entendre, però l’amor és així, sovint no s’entén. Aquestes noces perillaven pel rebuig de la humanitat, i Jesús és qui ha vingut a darrera hora a reconduir la relació i a salvar la festa.

Explicada així, la història de la salvació sembla una mica frívola. Potser també a Jesús li ho va semblar, perquè va deixar clar a la seva mare que no havia arribat la seva hora. L’hora va arribar aquell divendres a la creu. Allà sí que Jesús va salvar in extremis la humanitat del domini del pecat i de la mort i ens va obrir les portes del Regne etern.

Jordi Vila Borràs