Solidari amb el poble (Lc 3,15-16.21-22)

Un dia el papa Francesc va dir als bisbes que els pastors de l’Església a vegades han d’anar davant del poble per tal de guiar-lo pel bon camí, altres vegades enmig del poble per conèixer-lo i fer costat a la gent, i altres vegades darrera, obedient al sentit de fe, és a dir, a les intuïcions que l’Esperit inspira en el poble de Déu.

Una cosa així és el que Jesús va fer el dia del seu baptisme al Jordà. Joan Baptista havia iniciat un gran moviment de conversió, de renovació espiritual i de retorn a la fe d’Israel, en espera del Messies. Jesús no necessitava convertir-se de res, però es va fer solidari amb el moviment popular, i fou batejat.

I és en aquest moviment d’identificació amb el poble que es manifesta amb tota claredat la seva autèntica identitat. S’obre el cel, és a dir, s’esquinça la frontera entre el món de Déu i el món dels homes, de la mateixa manera que es va esquinçar de dalt a baix la cortina que tancava el santuari del temple en el moment que Jesús va morir. Es manifesta en ell la presència de l’Esperit de Déu, aquell Esperit que a l’inici de la creació batia les ales sobre les aigües i ara baixa com un colom sobre les aigües de Jordà, que són testimoni de la creació d’una nova humanitat. I se sent la veu divina, aquella veu que tan sovint havia ressonat en les paraules dels profetes, reprenent i comminant el poble perquè tornés al bon camí, aquella veu que semblava haver emmudit els darrers temps. Aquesta veu ara reconeix Jesús com el Fill estimat.

També el dia del nostre baptisme, en les aigües de la pila baptismal, el cel es va obrir damunt nostre, l’Esperit de Déu ens va fer néixer de nou i el Pare ens va reconèixer com a fills seus units a Jesús, el Fill únic. Agraïm a Déu aquest gran do i procurem viure d’acord amb la dignitat que hem rebut.

Jordi Vila Borràs

Un dels mags era jove (Mt 2,1-12)

Avui podríem treure molts ensenyaments d’aquest relat evangèlic carregat de simbolisme, però convé no dir gaires coses perquè avui la gent està molt enfeinada i no s’ha d’abusar de la seva paciència.

Només dos punts. El primer: aquests mags vénen de molt lluny i, a més, segons la nostra tradició, tenen la pell i els cabells de colors diferents. Són tot un símbol d’universalitat, ara se’n diu multiculturalisme. El segon: els mags segueixen una estrella que els desperta la curiositat, els interroga i els posa en camí, en actitud de recerca, fins que arriben a fer el gran descobriment.

Què volen dir aquests dos punts de reflexió? Que el gran descobriment que celebrem en la festa d’avui no és cap regal embolicat en paper de colors, sinó la persona de Jesús. I que aquest regal de Déu que és Jesús no ho és per a uns quants privilegiats sinó per a tota la humanitat.

Ens diu la tradició que els mags no eren solament de races diferents sinó també de diferent edat. N’hi havia un de jove. Això és important. Els diferents colors dels mags ens diuen que Jesús no és només per als occidentals, i això va fent-se realitat en els nostres temps, en què l’Església és cada cop menys europea i s’estén més i més per Amèrica i Àfrica, sense oblidar el futur d’Àsia. Les diferents edats dels mags ens diuen que Jesús també vol ser conegut pels joves, que vol ser el millor regal que hagin pogut rebre mai.

No ens cansem de donar testimoni de Jesús als joves. També ells poden posar-se en camí i començar una recerca apassionant que els durà a fer el descobriment més gran de les seves vides.

Jordi Vila Borràs

Déu no rellisca (Jn 1,1-18)

Avui dia tenim tantes coses a fer i tants mitjans per fer-les, que més o menys tots ens hem tornat multitasca. Mentre escric aquestes ratlles, que després alguns sentiran presencialment a l’església però que altres llegiran en una web o rebran per correu electrònic, , de tant en tant miro les darreres novetats del twitter i espero rebre un whatssap de la persona que havia de venir i no ha vingut. I vaig controlant l’hora perquè ben aviat hauré de sortir de casa.

I així ens anem acostumant a viure presències virtuals, en què som a molts llocs a la vegada sense acabar de ser-hi. Ja és habitual veure colles de joves que no es miren, sinó que cadascú va absort interactuant amb la pantalla del seu mòbil.

Segons com es miri, el problema del pecat de la humanitat podria ser un tema menor per a Déu. Com aquella mare que ha de sortir més tard de la feina i amb un parell de trucades organitza la família, Déu ens hauria pogut salvar a distància. Però no, s’ha implicat, s’ha mullat, s’ha encarnat.

A vegades diem que hi ha coses que no s’entenen si no les vius des de dins. Això és el que ha fet Déu amb nosaltres, ha vingut a viure la nostra vida. I això ha de ser per a nosaltres un gran motiu d’agraïment, i també un exemple a seguir.

No podem viure defugint els problemes del nostre món, relliscant amb superficialitat sobre una pista de gel sec. A exemple de Déu, ens hem d’encarnar, és a dir, involucrar en tot allò que afecta el bé de la humanitat. No podem restar indiferents davant tants problemes del nostre món, ni ens podem conformar amb un petit gest per tranquil·litzar la consciència. No podem resoldre tots els problemes, però no tenim dret a no posar tots els mitjans al nostre abast per resoldre el que puguem.

Aleshores la vida es torna més intensa i les nostres presències són més reals, fins i tot si hem de continuar funcionant en mode multitasca.

Jordi Vila Borràs

Pau, justícia i misericòrdia (Lc 2,16-21)

Maria, Josep i els pastors, tots al voltant de l’infant. Tendresa, admiració, expectativa. ¿Com pot ser que Déu hagi enviat els àngels a anunciar un naixement tan humil? ¿Com pot ser que els primers a rebre l’anunci hagin estat uns pastors, gent també humil i sobretot impurs als ulls dels jueus observants de la Llei?

Avui, primer dia de l’any, és la Jornada Mundial de la Pau instituïda pel papa Pau VI. Podem pensar que és un desig per a tot l’any, i per això val la pena que li dediquem el primer dia. Penso també que l’escena de l’evangeli d’avui transmet un sentiment molt especial de pau, ens transporta a un moment molt especial, d’aquells en què voldries que el temps s’aturés per gaudir-ne sense límits.

Sovint es diu, i és veritat, que no hi ha pau sense justícia. Podem afegir que no hi ha pau sense misericòrdia. La justícia és donar a cadascú el que és seu; la misericòrdia va més enllà: cal donar a cadascú el que necessita. La justícia castiga a qui fa el mal, la misericòrdia busca la seva rehabilitació. La justícia demana que la víctima sigui indemnitzada, la misericòrdia desitja la reconciliació.

La vinguda al món del Fill de Déu no és un acte de la justícia divina, sinó fruit de la seva misericòrdia infinita envers la humanitat pecadora. Les circumstàncies del naixement de Jesús en un pessebre i la seva manifestació als pastors és una lliçó de misericòrdia dins de la misericòrdia: el Salvador del món ha volgut començar el seu camí posant-se al costat dels més petits i dels descartats. Ell vol salvar tothom, però comença pels últims de la fila.

Jordi Vila Borràs

Estimar bé (Lc 2,41-52)

Per què estimem els membres de les nostres famílies? Què hi ha en el rerefons de l’afecte i del vincle que sentim els uns pels altres?

Tots necessitem sentir-nos reconeguts, saber que hi ha algú amb qui podem compartir els moments bons i trobar consol en els dolents. L’amistat i l’afecte dels altres ens fan feliços. Sí, una família que s’estima és una família feliç. Però l’amor en temps de felicitat pot ser enganyós, pot amagar un egoisme: si només estimo els altres perquè em fan sentir bé, en el fons els estic utilitzant en benefici propi. La prova de l’amor autèntic cap als altres és que, fins i tot si em fan mal, no els deixo d’estimar. És l’amor capaç de perdonar i de sacrificar-se en bé de l’altre.

Fem un pas més. Tots necessitem sentir-nos reconeguts per a trobar-nos bé, però hi ha persones que tenen por de desaparèixer si els altres no els reconeixen. Fixem-nos-hi bé: si algú em maltracta i jo ho suporto en silenci, això no és amor. L’amor de debò és desitjar el bé de l’altre, que passa en aquest cas per denunciar els fets i posar els mitjans perquè la persona maltractadora pugui rehabilitar-se. Quan algú calla i se sotmet, en el fons és perquè creu que deixarà d’existir si l’altra persona ho decideix.

L’escena de l’evangeli d’avui té una doble lectura, una més banal i l’altra més profunda. La lectura banal seria quedar-nos en l’anècdota del Jesús adolescent que comença a prescindir dels pares i els dóna un bon ensurt quedant-se a Jerusalem sense avisar-los.

La lectura profunda veu que Jesús va creixent en enteniment i en el favor de Déu i dels homes, vivint sotmès a Maria i a Josep. Però veu també que la missió de Jesús és molt més gran, i que el fonament de la seva existència no li ve de la família terrenal sinó del Pare del cel.

La Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep són per a tots nosaltres un model d’estimació adequada. Viuen sotmesos i pendents els uns dels altres. I viuen també molt conscients d’haver rebut una vocació que va més enllà del seu benestar familiar. Saben que vénen del Pare i que van cap a ell.

Jordi Vila Borràs

Nadal ens fa créixer (Jn 1,1-18)

Penso que per Nadal i per Pasqua no s’hauria de predicar. Després de proclamar els evangelis d’aquests dies no s’escau altra cosa que un silenci ple d’estupor i de meravella. Les paraules es queden curtes per glossar el que Déu fa entre nosaltres.

Déu ha vingut al nostre món, a aquest planeta que estem explotant fins al punt que comencem a témer que se’ns torni inservible, quan ell ens va manar que en tinguéssim cura i que en gaudíssim. Déu ha vingut a aquest món en què centenars de milions de persones moren de fam i desenes de milions malviuen en camps de refugiats. Un món que sembla dominat per la violència, la indiferència, l’avarícia i l’ambició, quan ell n’havia fet un paradís.

No ha vingut a castigar-nos, que prou que ens ho mereixeríem, ni a deixar-nos en un racó mentre ell va arreglant les coses que nosaltres hem espatllat. No ha vingut a fer ús de la seva força totpoderosa, sinó de la seva misericòrdia tota tendresa. Per això des del seu naixement vol compartir la vida dels pobres, dels que no tenen sostre, dels que passen fred, dels que pateixen la persecució i l’exili. Per això tocarà els leprosos, defensarà les adúlteres, seurà a taula amb els pecadors i criticarà fortament els hipòcrites que critiquen i condemnen des del seu pedestal. Per això patirà la mort cruenta i injusta dels proscrits.

Nadal ens mostra la delicadesa d’un Déu que no vol que l’estimem per la seva força i eficàcia a l’hora de resoldre els problemes, sinó que vol desvetllar en nosaltres la tendresa i la bondat que desperten en nosaltres els infants. Nadal és el naixement d’un Déu que no ve a resoldre’ns els problemes, sinó a desvetllar en nosaltres el desig i la capacitat de resoldre’ls que ell ens havia donat en crear-nos i que vam perdre pel pecat. Recordem que moltes vegades, després de curar un malalt, no diu “el meu poder t’ha salvat” sinó “la teva fe t’ha salvat”.

Per això el Nadal de Jesús pren sentit cada cop que fem un acte de generositat, cada cop que propiciem que el món sigui més bell, més just i més pacífic. Per això pot ser Nadal a tot arreu, fins i tot hi ha el Nadal dels no creients. I és Nadal sobretot a Càritas, a Mans Unides i en tantes llars, residències, hospitals i carrers on hi ha algú que té cura d’un malalt o d’un avi que se sent sol, d’un infant en situació de risc, d’una mare que necessita un cop de mà amb el seu infant, d’un toxicòman o d’un sense sostre. És Nadal quan consagrem les nostres vides a cuidar, a educar, a treballar pels altres, de tantes maneres diferents com ho permet la imaginació, tan creativa, de l’amor. Perquè Déu és Amor i és Creador hi ha infinites maneres d’estimar, i en totes l’hi trobarem.

Jordi Vila Borràs

Decidida, servidora i feliç (Lc 1,39-45)

Quan som joves, els nois parlem de noies, encara que segurament no tant com les noies parlen de nois. No sé quin és l’argot actual, però ens els meus temps un dels termes que fèiem servir per qualificar una noia era el de floreta, referit a una senyoreta una mica fava, propensa a queixar-se i fins i tot a plorar per qualsevol petita broma… També en dèiem una xiqueta de mira’m i no em toquis.

Hi ha qui s’imagina que Maria havia de ser una mica floreta. Una noia tan jove, que la visita un àngel mentre s’està a casa cosint… Però marxar decididament a la muntanya a visitar la seva parenta Elisabet per ajudar-la durant el seu embaràs no és cosa de faves ni de floretes, sinó de noies ben valentes i decidides.

Maria confia en Déu que ha dit que la farà mare del seu Fill. I per això marxa confiadament a la muntanya a ajudar la persona que la necessitava. Cap por ni cap autocomplaença, només decisió i esperit de servei. I és així que comença a gaudir de la joia en l’Esperit de Déu: “Feliç tu que has cregut!”

Així hem de ser també nosaltres perquè Jesús neixi en els nostres cors: valents i decidits a l’hora de confiar en la presència i en l’acció de Déu en les nostres vides. I la felicitat no trigarà a arribar.

Jordi Vila Borràs

Expectació (Lc 3,10-18)

Honestedat, generositat, justícia, respecte, pau. Són les actituds que Joan recomana a tots els que li pregunten què han de fer. És ben cert que, si la societat es guiés per aquests criteris, el món seria molt millor del que és ara. Joan Baptista encara tindria feina entre nosaltres: bramaria contra la corrupció, la mentida, la violència i les desigualtats socials.

Però Joan no és tan sols el profeta del rearmament moral. El món no s’arregla solament procurant portar-nos millor. Sí, en un món més just i més pacífic el nivell de dolor seria molt més baix que l’actual. Però la humanitat aspira a molt més: “la gent vivia en l’expectació”.

Aspirem a viure sense haver de témer, de sospitar ni d’amagar res, aspirem a viure sense sentir dins nostre cap tendència negativa. Aspirem a una felicitat que no s’acabi, a una plenitud de vida. I tot això no ho podem aconseguir amb el nostre esforç sinó com un regal immerescut.

Jesús anuncia la vinguda del Messies, que batejarà, que inundarà el món amb l’Esperit Sant. Els qui hem estat batejats en el nom de Jesús, deixem que l’Esperit de Déu ens inundi i ens converteixi en agents de transformació d’aquest món que, a les palpentes, encara espera la salvació. Siguem, com Joan, anunciadors de la bona nova.

Jordi Vila Borràs

Una dona com cal (Lc 1,26-38)

Déu va fer el món bo del tot, i en aquest tot hi hem d’incloure els éssers humans. Per això al principi el món era un paradís, tots els animals menjaven herba perquè es respectaven els uns als altres, i Adam i Eva anaven nus perquè no tenien res vergonyós a amagar.

El pecat original és l’acte pel qual els éssers humans ens apartem del pla de Déu. Aleshores tot s’espatlla: el món deixa de ser un paradís perquè es resisteix a sotmetre’s a l’explotació humana, la desconfiança fa que ens cobrim i ens amaguem els uns dels altres, fins i tot un germà arriba a matar l’altre germà.

Déu decideix que les coses no poden quedar així, i posa en marxa un pla de salvació que culmina en Jesús, el Fill de Déu fet home, que dóna la vida per nosaltres. Maria té un paper essencial en aquest pla. Ella és la dona que donarà a llum Jesús, la mare del Fill de Déu.

Aquesta dona tan especial, Déu l’ha preparada també d’una manera molt especial. Va ser preservada del pecat des de la seva concepció. Això vol dir que és immaculada. D’aquí li ve la confiança total en Déu, l’actitud de disponibilitat, la pau, la bondat, la vida que tota ella traspuava. En ella no hi havia cap ombra de desordre ni cap ombra de pecat.

Com aquesta dona tan especial hauríem estat tots si el pecat no hagués espatllat la nostra manera de ser humans. Com aquesta dona arribarem a ser tots que l’Esperit de Jesús prengui possessió plena de les nostres vides. Maria és, doncs, el model, la mostra, el prototip del que tots estem cridats a esdevenir.

Jordi Vila Borràs

Desert habitat (Lc 3,1-6)

Joan rebé la paraula de Déu al desert. Un lloc sense distraccions i sense presses. Un lloc que ens porta a mirar vers l’horitzó i a triar el que és imprescindible i essencial per a la vida.

Si no trobem Déu en les nostres vides, si fins i tot no l’enyorem en no trobar-lo, potser és perquè ens falta l’experiència del desert. Un temps de silenci, en la quietud d’una capella o passejant per la muntanya, sense estar pendents del mòbil. Uns dies de recés, un camí de Sant Jaume… Quan aconseguim entrar en el silenci, no és que Déu vingui a nosaltres, sinó que ens adonem de la seva presència que mai no ens deixa.

Aleshores la vida canvia de color. Ens sentim habitats interiorment, més plens i per això més forts i més contents. I ens veiem amb el deure de propiciar que també els altres puguin fer la mateixa experiència. Per això Joan va començar a predicar: obriu una ruta al Senyor perquè pugui habitar en els vostres cors. Apagueu els mòbils, oblideu els neguits, i podreu experimentar el goig de veure que el Senyor ve a omplir les vostres vides. Ja no us sentireu més sols ni tindreu més por, perquè ell és el Salvador.

Jordi Vila Borràs