Ai ai ai o txa txa txa (Lc 21,25-28.34-36)

Davant dels grans reptes podem reaccionar de maneres molt diverses. Posem que s’acosta el dia d’un examen. Hi ha estudiants que comencen a patir de tal manera que es bloquegen i són incapaços de preparar-lo adequadament: no mengen, no dormen i es queden en blanc. N’hi ha d’altres que prefereixen fer com si no hi hagués examen, i quan falten cinc minuts s’encomanen a un cop de sort i intenten fer trampa copiant d’un company. És fàcil de veure que cap de les dues actituds no és adequada i que no duen a bon port.

L’evangeli d’avui ens avisa que el mateix que fem davant dels exàmens ho fem davant de la vida. Sí, la vida és una mena de gran examen que ja ha començat, i arribarà el moment que ens diran que és hora de recollir. Aquest moment arribarà per a cadascú a l’hora de la mort i de la trobada amb Déu cara a cara. També la humanitat en conjunt tindrà un final, més o menys llunyà en funció de les decisions que anem prenent sobre nosaltres mateixos i sobre els recursos del planeta.

Hi ha qui viu esporuguit. Són els reis de l’ai ai ai. Només veuen els perills i els desastres, que certament n’hi ha. Però el missatge de Jesús és un clam d’esperança, un sí a la vida. Hi ha llum al final del camí, perquè el nostre Déu és un Pare que estima i que perdona: «alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats».

N’hi ha, en canvi, que viuen la vida. En diem vividors o reis del txa txa txa. Només es preocupen del seu benestar. En canvi, el missatge de Jesús ens diu que tenim una tasca en la vida i que hem d’estar alerta perquè no ens passi l’oportunitat de dur-la a terme. El Senyor ve a salvar-nos, que no ens trobi dormint.

Jordi Vila Borràs

Sobirania (Dn 7,13-14 / Jn 18,33b-37)

Això de dir que Jesucrist és rei no deixa de ser un llenguatge anacrònic. Els reis avui dia són poc més que figures decoratives, sovint associats a casos de corrupció i a embolics de faldilles. En aquest sentit, dir que Jesucrist és rei no li fa cap favor.

En realitat, el que avui celebrem va vinculat, més que a la figura dels reis actuals, al concepte de sobirania. Antigament, els sobirans eren els reis o altres personatges similars: entre nosaltres, els comtes de Barcelona. Ells feien i desfeien les lleis, convocaven i dirigien les campanyes dels exèrcits… En una paraula, tenien a les seves mans el destí del poble.

Avui dia, la sobirania recau sobre el poble en el seu conjunt, i s’expressa per mitjà dels vots. Ja no som súbdits, sinó ciutadans. Almenys, així hauria de ser sempre i arreu. Ja no volem ser esclaus, sinó responsables del nostre destí. Això és un gran pas endavant.

Celebrem, doncs, la sobirania de Jesucrist sobre tot el món. És cert que la història, aparentment, de crisi en crisi va avançant cap al caos. Però no és així. Hi ha un projecte de Déu perquè tot acabi bé, perquè tot acabi encaixant i trobant el seu sentit en Jesucrist: això és el que anomenem el Regne de Déu.

No és un regne com els d’aquest món. Aquí, encara avui, s’imposa el més fort, el més poderós, el qui té més armes i més diners. En canvi, Jesús regna des del servei i des de l’amor. Per instaurar el seu Regne, Jesús no pren la vida de ningú, sinó que dóna la seva. En la mesura que aprenem a servir, a estimar i a sacrificar-nos pels altres, reconeixem la sobirania de Jesús en les nostres vides i es fa present el Regne de Déu en el nostre món.

Jordi Vila Borràs

El nen i la figuera (Dn 12,1-3 / Mc 13,24-32)

Hi havia una vegada un pagès que tenia una figuera. El pagès va tenir un fill. Un dia de tardor l’infant es va adonar que no quedava cap figa penjant de l’arbre (i tantes que n’hi havia a l’estiu, i tan bones que eren!) i que les fulles anaven assecant-se i caient per terra. El nen va anar corrents a buscar el pare, que estava plegant olives: “pare, la figuera s’està morint!” El pare va somriure i li va explicar el cicle natural de les estacions. I l’infant va marxar tranquil, confiant que l’any que ve, per primavera, la figuera trauria nous brots.

Tant la primera lectura com l’evangeli ens parlen de tribulacions. Són profecies que, per desgràcia, no fallen mai: no hi ha dia sense catàstrofe aèria, guerra o atemptat, naufragi, epidèmia, terratrèmol, episodi de violència domèstica, accidents a les carreteres… Però Jesús no posa l’accent en la part negativa. El seu missatge és que cal conservar la pau i l’esperança, perquè tot el món passarà però les seves paraules no passaran. Ell té la darrera paraula, i és una paraula de vida i no de mort, de salvació i no de condemna.

Per això no cal atabalar-se ni patir més del compte. No hem d’escoltar els profetes de calamitats ni els endevinaires del futur. Tots són uns farsants que s’aprofiten de la credulitat de la gent. Ja se sap, que quan deixem de creure en el Déu veritable correm el risc d’acabar creient-nos qualsevol ximpleria. Només el Pare del cel té davant dels ulls el passat, el present i el futur. Nosaltres no hem d’especular amb el que no sabem. Això sí, podem viure amb la confiança del pagès que, en veure com cauen les fulles de la figuera, ja endevina els nous brots, promeses de vida.

Jordi Vila Borràs

Els cansats fan la feina (1Re 17,10-16 / Mc 12,38-44)

Les lectures d’avui ens fan veure que no pel fet de tenir més ets més feliç o ets més persona.

Una lògica simple ens fa pensar que, si necessites diners, cal que els demanis a una persona rica, i que, si necessites ajuda, cal que la demanis a algú que estigui desvagat.

Però la saviesa popular diu que “els cansats fan la feina”. Qui no fa res, generalment és que no té voluntat o no té capacitat per a treballar. En canvi, les persones actives sempre necessiten temps per fer tot allò que voldrien. He conegut alguna persona a l’atur que m’ha dit: “no sé com m’ho faré el dia que trobi feina, perquè ara no treballo i em falta temps”. Una cosa semblant experimenten moltes persones quan es jubilen i s’impliquen en responsabilitats familiars, eclesials, culturals o socials.

Una cosa semblant passa amb les riqueses materials. Sovint passa que els pobres són els més generosos. Anys enrere, quan l’economia era de subsistència i no hi havia cotxes ni televisors, les portes de casa eren obertes tot el dia. Si venia un pobre a demanar, no marxava sense un tros de pa, i fins i tot sovint se li posava un plat a taula. A mesura que ha augmentat el nivell de vida i les cases s’han anat omplint d’objectes cars, hem sentit la necessitat de protegir-nos i de tancar amb clau. Com més rics som, ens tornem més desconfiats. Quan un desconegut truca i ens demana alguna cosa, dubtem si és un pobre o bé és un lladre.

La Paraula de Déu ens convida avui a canviar la nostra mirada sobre les persones i la nostra actitud envers els altres. La gent del temps de Jesús quedava fascinada per la saviesa i el prestigi dels mestres de la Llei, que eren honorats per tothom i ocupaven llocs de privilegi. Però Jesús convida a fixar la mirada en una pobra viuda, una dona invisible als ulls de la gent, però capaç d’obrar amb una generositat i una confiança en Déu extrema.

Això mateix és el que va viure el profeta Elies a Sarepta, quan aquella dona viuda va ser capaç de compartir amb ell els últims aliments que els quedaven a ella i al seu fill.

Compartir generosament el nostre temps i els nostres diners amb els altres no és cap pèrdua, sinó que ens introdueix en la dinàmica de Déu, que és Amor i Donació. Tot el que podem donar ho acabem recuperant amb escreix. Això és així per a tothom, siguin quines siguin les seves creences. Els cristians, motivats pels ensenyaments de Jesús, hauríem d’excel·lir en aquesta dinàmica del compartir.

Jordi Vila Borràs

Estimar i pregar pels difunts (Lm 3,17-26 / Mt 5,1-12a)

“La meva part és el Senyor”. Ens agrada la vida, l’estimem. Això ha de ser així, perquè Déu ens ha creat per a la vida i no per a la mort.

Però Déu no ens ha creat per a la vida limitada d’aquest món, sinó per a una vida més plena. Encara no la coneixem, només des de la fe podem intuir-la. Per això és natural que ens aferrem a allò que coneixem i que ens entristeixi el pensament que un dia hem de marxar d’aquí. I ens fa sofrir la partida de les persones que estimem. Les enyorem.

La celebració d’avui ens ajuda a refermar la nostra esperança en la vida eterna. La mort no té la darrera paraula. Jesús l’ha vençuda. Per això, encara que ens fereixi, no ens pot derrotar.

Avui és també un dia de pregària pels difunts. D’una manera misteriosa, perquè encara no entenem del tot el món espiritual, els difunts i els vius continuem connectats. Podem pregar per ells, podem continuar agraint el que han fet per nosaltres, perdonant els comptes pendents, demanant que ens donin un cop de mà. L’amor és més fort que la mort, i això ho podem viure en la pregària que fem pels difunts, i també en la pregària que segurament fan ells per nosaltres davant de Déu.

Jordi Vila Borràs

Pell de dimoni, cor bo (Ap 7,2-4.9-14 / Mt 5,1-12a)

Quan una criatura és entremaliada i no para de fer malifetes diem que és de la pell del dimoni. Però també podem dir d’ella que, en el fons, té un bon cor.

Aquestes espurnes de saviesa popular concorden admirablement amb la visió de l’ésser humà que ens revela la Paraula de Déu. Certament, el mal sembla haver-se ensenyorit del món, amb una multitud de manifestacions de violència, egoisme, indiferència, ambició… Però en fons de tota persona hi ha una enyorança de la bondat original que Déu va posar en nosaltres, creats a imatge d’ell.

Així com al Sistema Solar el Sol és l’únic astre amb llum pròpia, i la lluïssor dels altres planetes i satèl·lits és un reflex de la llum solar, Déu és l’únic sant. En ell brilla la bondat infinita sense cap ombra de mal. Els éssers humans, creats per al bé, reflectim una mica de la santedat de Déu en la mesura que ens mantenim units a ell i no ens deixem arrossegar pel pecat.

Algunes persones s’han deixat traspassar per la llum divina amb una transparència extraordinària en les seves vides. Són els que habitualment anomenem sants i santes, començant per Maria i continuant pels patriarques i profetes de l’Antic Testament, els apòstols, els màrtirs dels temps antics i d’ara mateix, els missioners, els pastors, els monjos i monges que han buscat Déu amb passió, els religiosos i religioses que han fet obres de misericòrdia, els laics i laiques que s’han santificat en la vida familiar, laboral i social…

En la festa d’avui els honorem tots, i prenem consciència de la crida a la santedat que tots nosaltres hem rebut. Ser sant no és una vocació extraordinària reservada a uns quants elegits. Tots som cridats a viure la santedat a la nostra manera, que per això Déu ens ha creat a cadascú de nosaltres únics i irrepetibles. I així anem enriquint amb noves harmonies el cor d’aquesta multitud que no es pot comptar, vinguda de tot arreu, que un dia cantarà “Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell”.

Jordi Vila Borràs

El cec de la boca del metro (Jr 31,7-9 / Mc 10,46-52)

Quan jo era jove i vivia a Barcelona, a la boca del metro del costat de casa sempre hi havia un tenor cec que cantava sarsueles i que donava les gràcies cada cop que sentia que algú deixava una moneda en la capsa de cartró.

Bar-Timeu era a la vora del camí, segur que havia triat un lloc estratègic per on tothom havia de passar. En comptes de capsa de cartró, havia estès a terra la capa per tal de recollir les monedes que li llançaven. I així anava passant la vida, sobrevivint en els marges, alimentant-se de les escorrialles dels altres.

Personatges com el cec de la boca del metro o el Bar-Timeu de l’evangeli els tolerem en el dia a dia, però els amaguem i ens fan nosa en les grans ocasions. Si un dia ve un polític a inaugurar la reforma dels accessos a l’estació, la brigada i la policia municipal fan una neteja prèvia i foragiten l’indigent. Així mateix, aquell dia que Jesús sortia de Jericó i s’encaminava a Jerusalem, on tothom esperava que hi entrés com a Messies, Bar-Timeu no hi havia de ser. Però hi era, i molestava amb els seus crits.

Jesús el sent i converteix el repte de Bar-Timeu en una oportunitat. En sentir que Jesús el crida, el cec experimenta una sacsejada interior: llença la capa de les monedes, s’aixeca d’una revolada i no s’acosta a Jesús per demanar-li caritat. Li demana la vista.

La fe en Jesús ha salvat Bar-Timeu. Ja no resta marginat a la cuneta, sinó que s’afegeix al poble que camina amb Jesús. Així doncs, el relat de l’evangeli d’avui és molt més que la crònica de la curació d’un cec. És la rehabilitació d’un home i la seva integració en la societat.

La diada d’avui ve marcada a Vila-seca per la memòria de sant Bernat Calbó, el nostre sant local. Abat de Santes Creus, bisbe de Vic, conseller del rei Jaume I, va ser un personatge de gran importància en el temps d’expansió de la corona catalanoaragonesa cap a orient, amb la conquesta de l’illa de Mallorca, i cap a migdia, amb la conquesta de València.

L’Església dels nostres dies no té la influència i el prestigi social dels temps de sant Bernat, però no podem renunciar a proclamar l’evangeli de Jesús a la nostra societat. Aquesta és la millor contribució que podem fer. Com aquell dia a Jericó, l’Església vol contribuir a fer de tota la humanitat i de cada nació en particular un poble que camina unit i que no deixa ningú a la cuneta.

Aquesta és la línia mestra de tots els missatges dels nostres bisbes, especialment en aquest temps tan important per a la configuració política del nostre país. D’una banda, reconèixer el dret a l’existència de Catalunya i de totes les nacions de la terra, de la mateixa manera que Jesús va reconèixer i va dedicar la seva atenció al pobre Bar-Timeu. D’altra banda, sigui quina sigui la configuració política que la nostra societat decideixi donar-se, treballar perquè siguem un poble ben integrat, amb respecte a la diversitat que hi ha entre nosaltres i sense que ningú en sigui exclòs o marginat, de la mateixa manera que Bar-Timeu va passar immediatament a formar part de la comunitat de deixebles.

La meva impressió personal és que aquesta és la voluntat compartida d’una gran part de la nostra societat, i això em reconforta. Ens cal treballar en positiu i tenir molta cura perquè no ens dominin les forces negatives que posen en perill el projecte de Déu per al nostre món: l’ambició desordenada dels diners, les ideologies excloents i la indiferència egoista.

Jordi Vila Borràs

L’important és qui serveix (Is 53,10-11 / Mc 10,35-45)

Hi ha esportistes que estan fets d’una pasta especial. Em refereixo a la gran majoria d’alpinistes i escaladors, i a molts atletes i nedadors. La seva gran aspiració no és competir contra els altres sinó amb ells mateixos. Superar els propis límits, batre la marca personal. Per això, encara que no tinguin opcions de medalla, no es deixen anar i continuen lluitant.

També els bons estudiants fan el mateix. No estudien per aprovar, és a dir, per superar el llistó, o per ser millors que els altres, sinó per millorar els seus coneixements i habilitats.

A la majoria ens passa com als apòstols. Volem destacar sobre els altres, volem dirigir, tenir l’última paraula, manar, ser reconeguts… Volem tenir èxit, ser el centre de totes les mirades i totes les atencions. No tenim prou esperit atlètic.

Jesús fa realitat en la pròpia carn el que ja profetitzava Isaïes segles abans: el més important és el qui està disposat a servir tothom, la vida més plena i més fecunda és la del qui la perd pels altres. Sacrificar-se, sofrir per amor, té sentit, val la pena. Encara més: és l’únic camí perquè el projecte de Déu per al món, que és un projecte de vida i de felicitat, arribi a bon terme.

Aquesta lliçó és molt difícil d’entendre entre nosaltres, que vivim en un món hedonista i individualista, on la meta principal sembla que és la satisfacció pròpia, el culte a l’ego. Però si obrim els ulls i mirem al voltant i també al nostre interior, és fàcil adonar-nos que no anem per bon camí. Mentrestant, les paraules de l’evangeli continuen esperant, amb paciència, que algun dia ens les prenguem seriosament i ens adonem de la seva saviesa: «qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor».

Jordi Vila Borràs

Riqueses que ens aparten del Regne (Sv 7,7-11 / Mc 10,17-30)

És un error generalitzar la crida que Jesús fa a aquest home ric. Jesús no diu enlloc que tots els cristians ens ho hàgim de vendre tot i donar-ho als pobres. Fer això seria una irresponsabilitat i no faria un món més just i més segur.

Hi ha gent que diu: l’Església ha de donar exemple, desprendre’s de les seves riqueses i resoldre el problema de la fam en el món. Com a rector de parròquia i membre de la cúria diocesana, puc dir que l’Església no és rica. Tenim un gran patrimoni immobiliari format sobretot per temples i per rectories. Els temples són edificis singulars, molts d’ells monumentals, que no es poden vendre per fer-hi pisos o oficines i que generen moltes despeses de conservació i restauració. Les rectories sovint són edificis vells, i les que estan infrautilitzades generalment són difícils de llogar o de vendre per treure’n un rendiment econòmic. El patrimoni de l’Església és difícil de gestionar. I, quan hem de fer una despesa important, ens cal demanar préstecs als bancs, com fa tothom.

Dit això, ¿quin ensenyament podem treure de l’evangeli d’avui? En primer lloc, que ser cristià no vol dir complir els manaments i quedar-se tranquil. És clar que cal complir-los, perquè són els senyals de pista que Déu ens dóna perquè puguem tenir una vida ordenada i en pau. Però ser cristià vol dir sobretot seguir Jesús. Això vol dir que el nostre criteri d’actuació no ha de ser buscar el màxim benefici o la seguretat personal, sinó fer allò que més convingui en vistes al Regne de Déu.

Hem vist a la primera lectura que el rei Salomó no demana a Déu grans riqueses ni moltes victòries militars, sinó enteniment per poder governar bé el poble. Jesús demana a l’home ric que es vengui les possessions perquè el pugui seguir en la seva vida itinerant.

Les dues obsessions de la societat actual són la riquesa i la seguretat. Cap de les dues concorda amb l’esperit de Jesús, perquè ens posen a la defensiva i ens fan viure centrats en nosaltres mateixos.

Vivim pendents de la butxaca i del rellotge. I no està pas malament de tenir-ne. El problema és que hem de saber posar els nostres béns i el nostre temps al servei dels altres. Això val per a les persones i també per a les empreses i institucions. Les empreses són per a crear riquesa, però no per a acumular-la sinó per a distribuir-la amb justícia.

Jordi Vila Borràs

Família, creada per Déu (Gn 2,18-24 / Mc 10,2-16)

Tots els rabins, en temps de Jesús, estaven d’acord que, segons la llei de Moisès, l’home podia repudiar la dona, és a dir, fer-la fora de casa i deixar-la al carrer. Però discutien entre ells sobre els motius que justificaven el repudi. Per a alguns, havien de ser molt greus, per a d’altres n’hi havia prou que la dona hagués disgustat el marit.

Jesús deuria deixar-los tots bocabadats quan va prendre com a referència no pas la llei de Moisès sinó el designi diví en el moment de la creació, quan encara no existia el pecat original. L’home i la dona han estat fets l’un per a l’altre, i allò que Déu ha unit l’home no ho pot separar.

Avui dia les relacions conjugals són fràgils. Algunes es trenquen, moltes no s’arriben a formalitzar, i hi ha tants joves que no es decideixen a formar una família per por o per mandra. Els cristians hauríem de donar testimoni de la força del matrimoni, de com és bell, omple una vida i ens acosta a Déu. Aquest serà de ben segur el gran tema del sínode sobre la família que és a punt de començar.

Existeix també entre nosaltres la “duresa de cor” com en temps de Jesús. Per això el compromís amb les exigències del matrimoni cristià ha de coexistir amb l’actitud d’acolliment i comprensió envers aquells que han vist fracassar el seu projecte de vida. Segur que el sínode també en parlarà.

Els cristians divorciats no són fora de l’Església ni resten al marge de l’amor de Déu. Al capdavall, el Regne de Déu no és un premi a assolir com a fruit del nostre esforç, sinó un regal que hem de saber rebre gratuïtament. Per això Jesús posa els infants com a exemple: ells no són capaços de fer gaires coses, però saben rebre amb confiança allò que se’ls ofereix.

Jordi Vila Borràs