Corporativisme espiritual (Nm 11,25-29 / Mc 9,38-43.45.47-48)

L’esperit corporativista es troba extraordinàriament estès. Consisteix a defensar una persona no perquè té raó sinó perquè és dels meus. Tots coneixem alguna persona que no obra bé, però li fem costat perquè és de la família, del gremi, del partit… Pensem que val més amagar el que està malament, disfressar-ho, fer-ho passar per bo, desviar les culpes cap a una altra banda, perquè així evitem un problema que ens toca massa de prop.

Es tracta, en el fons, d’una pràctica més o menys lleu de corrupció, almenys segons la terminologia que fa servir el papa Francesc. Ell ens fa adonar del contrast entre la misericòrdia que Jesús tenia envers els pecadors i la duresa contra els corruptes, com podem veure en l’evangeli d’avui: “valdria més que el tiressin al mar amb una mola d’ase lligada al coll”.

El pecador és aquell que ha caigut en el mal, que ho reconeix i vol aixecar-se. El corrupte, en canvi, és aquell que vol fer passar el mal per bé, que prefereix confondre tothom abans de deixar que brilli la veritat.

El corporativisme es manifesta també en la crítica i la sospita cap a tot el que fan els que no són dels nostres. També els deixebles de Jesús el patien, com ho demostra l’evangeli d’avui: volen que Jesús renyi un home que expulsa dimonis perquè no és de la colla. També els hebreus del temps de Moisès desconfiaven d’aquells homes en qui s’havia posat l’Esperit de manera inesperada.

Hem de fer nostra la doctrina que ensenya molt clarament el concili Vaticà II. Res de suspicàcies o d’enveges. Cal ser sensibles i oberts a tots els signes de bondat i de veritat presents en la humanitat, també més enllà dels límits de l’Església. Són llavors d’evangeli, dons que Déu ofereix a cada ésser humà perquè pugui encaminar-se cap al Regne.

Jordi Vila Borràs

Perifèries (Sv 2,12.17-20 / Mc 9,30-37)

Si a un nen que juga a futbol li pregunten de què vol jugar, segurament dirà que vol fer de davanter centre, que és el que fa més gols. Quan una nena diu que vol ser actriu, somia sempre ser la protagonista, mai tenir un paper secundari. Jo mateix, quan comunicava als feligresos dels meus pobles del Priorat que m’havien nomenat rector de Vila-seca, em felicitaven i em deien que m’havien premiat perquè anava a un poble més gran i prop de Tarragona.

Aquesta és la nostra mentalitat i ho era també la dels deixebles: buscar sempre l’èxit i el poder i ser el centre de totes les mirades. Per això no podien entendre, i a nosaltres ens costa tant, que Jesús s’encaminés cap a la passió i la mort. ¿Per què anar a Jerusalem, si no és per triomfar?

Quan som capaços de trencar aquesta dinàmica, es desplega en nosaltres una obertura de cor, una llibertat d’esperit i una felicitat insospitades. A Jesús, el camí de la creu el va dur a la resurrecció. Ho han experimentat també molts missioners en llocs pobres i difícils, i moltes persones que, fent voluntariat, han sortit de la comoditat avorrida de casa seva.

Per això el papa Francesc ens diu amb tanta insistència que hem d’anar a les perifèries. És allà on connectarem amb l’estil de vida de Jesús, és allà on podrem començar a tastar la llibertat i la felicitat de la resurrecció.

Jordi Vila Borràs

Parar la cara com una roca (Is 50,5-9a / Mc 8,27-35)

Quan prediques o escrius una homilia, dónes per descomptat que t’adreces a cristians que creuen que Jesús és el Messies, és a dir, l’Ungit, l’Enviat de Déu. No em dedicaré, per tant, a argumentar sobre això.

Més aviat vull aturar-me a comentar el que ens passa quan sortim de la comunitat cristiana i parlem amb la gent del carrer, amb familiars i companys de feina, quan llegim o escoltem mitjans de comunicació de caràcter general. Aleshores topem amb una realitat molt plural: persones que no creuen i que tenen una actitud d’indiferència i fins i tot d’animadversió envers qualsevol fe, persones que pertanyen a credos diversos, persones que tenen unes creences vagues i que no s’enquadren en cap comunitat religiosa…

A vegades ens surt envers ells una certa actitud combativa: els hem de guanyar, els hem de convèncer… què s’han cregut, aquests que tenen una fe i uns costums diferents… A vegades som nosaltres les víctimes de l’agressivitat o el menyspreu dels altres, perquè certament ser cristià no és l’últim crit de la moda!

Convé que ens fixem en l’actitud de Jesús, i en la del servent del Senyor que apareix al text d’Isaïes. No hem de témer i no ens hi hem de tornar. El camí per seguir Jesús passa per la creu. Perdre la vida per Jesús i per l’Evangeli ens obre el camí de la salvació.

Quan un se sent segur de la victòria, sap suportar en calma els embats de l’enemic. Si m’hi torno, ja ha guanyat perquè m’ha fet entrar en el seu joc: he fet d’ell el meu enemic. En canvi, si paro com una roca la cara, és a dir, em mantinc ferm però no m’hi torno, acabarà parant compte de l’absurd de les seves agressions i reconeixerà la fortalesa de la meva posició.

Jordi Vila Borràs

Motxilla o ales? (Is 35,4-7a / Mc 7,31-37)

No sabem res d’aquest sord-mut curat per Jesús ni de la gent que l’hi va conduir. L’evangelista només concreta una dada geogràfica: era al territori de la Decàpolis, per tant en terra de pagans.

Per això els exegetes prenen el sord-mut com a símbol del paganisme: gent que no ha sentit mai la veu de Déu, com ho va fer el poble hebreu tants cops al llarg de la història, i que per tant no havien desenvolupat la capacitat de comunicació espiritual.

En l’imaginari de molta gent, la religió és una motxilla que alguns portem a l’esquena, i que amb les seves normes i imposicions ens fa la vida més feixuga. En realitat, però, és una nova facultat que ens permet comunicar-nos amb l’arrel, el fonament i la meta de la nostra vida. Més que una motxilla, la religió són unes ales que ens permeten vèncer la llei de la gravetat que ens mantenia enganxats a terra, amb una vida plana.

Aquesta metamorfosi requereix unes certes condicions. En primer lloc, atrevir-nos a abandonar ambients i situacions que ens mantenen tancats dins una presó invisible però ben real. Per això Jesús es va endur aquell home tot sol, lluny de la gent. En segon lloc, cal un contacte personal amb Jesús, una experiència de trobament amb ell, perquè les nostres orelles s’obrin i la nostra llengua es destravi, perquè només en ell es troba la salvació.

La primera lectura ens pot ajudar a desemmascarar una altra imatge falsa de la religió. Sovint es pensa que els creients hem de ser sobretot gent prudent, que no fan certes coses i no van a certs llocs i que sempre han d’estar a punt per tal de fer un pas enrere i evitar la temptació. La religió com a arma de defensa.

Però aquest no és el to que trobem a la major part de les pàgines de la Bíblia. Avui mateix diu el profeta Isaïes: «Sigueu valents, no tingueu por». Si Déu ve a salvar-nos, si la seva justícia acabarà triomfant, si la vida ha vençut la mort i els pecats han estat redimits a la creu, ja no cal que anem amb por. Al contrari, som dipositaris d’un missatge de gràcia i d’una llavor de vida que hem d’escampar arreu, i sobretot entre aquells que més ho necessiten perquè es troben més angoixats, més perduts, més oprimits.

Jordi Vila Borràs

Hipòcrites (Dt 4,1-2.6-8 / Mc 7,1-8a.14-15.21-23)

Moisès va donar al poble hebreu dos consells plens de saviesa. El primer, que complissin els manaments del Senyor. El segon, que no els canviessin segons la seva conveniència. Així el Senyor seria sempre a prop seu i serien tinguts pels més assenyats i justos de tots els pobles.

Malauradament, els consells de Moisès van caure en sac foradat. Hem vist a l’evangeli com Jesús es va enfrontar asprament als fariseus, que en el fons eren bona gent, i els va titllar d’hipòcrites. I de ben segur que, si avui prengués la paraula, ens diria alguna cosa semblant a molts dels que també ara pretenem ser bona gent.

Mirem, per exemple, el futbol. El reglament és bastant senzill: unes quantes normes que es mantenen bàsicament invariables des del segle XIX. Ara bé, n’hi ha una que diu que l’àrbitre és el jutge únic del partit i que les seves decisions són irrevocables. Com que l’àrbitre és humà, és inevitable que cometi errors, tant en l’apreciació de les jugades com en l’aplicació del reglament. Aleshores és d’hipòcrites no dotar els àrbitres dels instruments tècnics que els ajudin a arbitrar millor i a evitar els erros que puguin cometre, com fan altres esports.

Sí, ja sé que el futbol és una cosa poc seriosa per a ser tractada en una homilia. Només l’he esmentat per a fer un paral·lelisme amb la política. Tots sabem que en democràcia les lleis són expressió de la voluntat popular, que s’expressa per mitjà dels representants parlamentaris i, en casos d’especial importància, com són la Constitució o alguns estatuts, per mitjà d’un referèndum. També entenem que, en previsió de possibles conflictes legals que puguin sorgir, hi ha d’haver un àrbitre imparcial que és el Tribunal Constitucional. El problema sorgeix quan aquest tribunal considera que una llei refrendada pel poble, com és l’Estatut, entra en conflicte amb la llei superior que és la Constitució. En aquesta situació, a qui cal tractar d’hipòcrites? Doncs segurament a aquells polítics que, en comptes d’aplicar-se a reformar les lleis perquè es pugui complir la voluntat del poble, s’oposen al dret a decidir del poble emparant-se en l’escut de la llei.

Permeteu-me denunciar un altre cas gravíssim d’hipocresia política global. En l’homilia de fa tot just cinc setmanes parlava dels 40.000 refugiats que s’havien de repartir entre els diferents estats de la Unió Europea, i deia que, a una població de 25.000 habitants com és Vila-seca, li’n tocarien dos. Ara ja es parla de 800.000 refugiats, i per tant, ens en tocarien 40, un refugiat per cada 625 europeus. La reacció immediata de la majoria de governs (no tots) és posar tanques i bloquejar les fronteres. Això és inhumà. Hi ha una mesura molt més humanitària i definitiva: deixar de vendre armes. Vendre armes és d’hipòcrites. Sense armes, no hi ha guerres, i sense guerres no hi ha refugiats.

Si la política és seriosa, la religió encara deu ser-ho més. Si Jesús va tractar d’hipòcrites els fariseus, ¿què ens diria a nosaltres, cristians? Hem de donar testimoni de Déu que és Amor, i a vegades sembla que ens hàgim inventat un déu fet a la nostra mida. Segur que al Pare del cel no li agrada que un fill seu falti el diumenge a missa, de la mateixa manera que a cap mare no li agrada que falti un fill a la taula familiar. Però estic segur que a Déu li ofèn molt més que milers de fills seus hagin de fugir com poden dels seus països en guerra i es trobin una Europa tancada amb pany i forrellat. Això sí que és abandonar els manaments de Déu per tal de mantenir els privilegis d’alguns homes.

Jordi Vila Borràs

Cristians escandalitzats (Js 24,1-2a.15-17.18b / Jn 6,60-69)

En acabar el discurs del pa de vida, molts deixebles de Jesús estaven escandalitzats. Es veu que Jesús no guanyava per escàndols. La gent de Natzaret se’n feia creus que el fill de Maria, la dona del fuster, se les donés ara d’enviat de Déu. Els sacerdots del temple s’escandalitzaven perquè Jesús no era de la seva casta. Els fariseus s’esquinçaven les vestidures perquè Jesús es posava per damunt de la Llei. I els deixebles s’escandalitzen quan Jesús comença a anunciar la seva mort i els diu que han de menjar la seva carn i beure la seva sang.

També avui Jesús continua essent pedra d’escàndol per a cristians i no cristians. Hi ha qui no tolera que encara hi hagi qui creu en Déu, i estan convençuts que els creients som persones fanàtiques i contràries a la raó. Hi ha qui s’escandalitza que ens diguem cristians perquè només veuen els aspectes negatius de la història de l’Església, com si no hi hagués res de positiu.

I entre nosaltres, cristians, també n’hi ha de molt propensos a l’escàndol. He vist capellans i laics escandalitzats quan la gent va començar a combregar parant la mà i va deixar d’agenollar-se a l’església. N’hi ha que s’escandalitzen perquè les dones no poden ser capellans, i altres quan veuen una dona repartir la comunió. N’hi ha que posen el crit al cel quan l’Església defensa postures morals exigents, en contra de l’avortament, de la pena de mort o del divorci, i n’hi ha que s’escandalitzen quan el papa s’obre a dialogar i a acollir tothom.

En un món com l’actual, que ofereix tantes alternatives i possibilitats, ens trobem sempre en la posició de Josuè i les tribus d’Israel a l’assemblea de Siquem. Ara hem d’escollir quin déu volem adorar. També Jesús posa els deixebles en la mateixa situació: «Vosaltres també em voleu deixar?» Segur que Pere no ho tenia tot clar i li costava acceptar algunes coses, però va fer l’opció: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna».

Jordi Vila Borràs

L’eucaristia ens fa savis (Pr 9,1-6 / Jn 6,51-58)

Continuem a la primera lectura amb el repertori d’aliments d’origen celestial. Però, si fins ara havíem hagut de conformar-nos amb una dieta de supervivència (el frugal mannà del desert, el pa i l’aigua d’Elies), avui la proposta és molt més seductora: la saviesa ens convida a gaudir dels seus guisats i els seus vins a l’interior del seu palau. Tot un plaer gastronòmic.

L’evangeli també ens parla d’un menjar i d’una beguda. Jesús mateix dóna la seva carn per a menjar i la seva sang per a beure. Es dóna en l’eucaristia, que és l’aliment que dóna la vida eterna.

Si ens pensem que això de la vida eterna és una cosa que només té a veure amb el futur, sense cap repercussió en el present, anem errats. Tornant a la primera lectura, escoltem què diu la saviesa: «Deixeu la vostra ignorància i viureu, i avançareu pel camí del coneixement».

Combregar amb Jesús, si ho fem de debò, implicant-hi tot el nostre ésser, ens posa en sintonia amb tota la seva persona. Això vol dir que ens fa capaços de viure amb els seus criteris i de tenir el coneixement del Pare que ell té. És per això que el sagrament de l’eucaristia sempre va acompanyat de la litúrgia de la Paraula, perquè combregar no ha de ser mai un simple acte de devoció. En combregar som deixebles que estan atents al mestre i s’identifiquen amb ell fins al punt d’assimilar la seva manera de ser i de pensar i participar, d’aquesta manera, de la seva saviesa.

Així vivia l’eucaristia sant Pasqual Baylón, a qui podríem comparar amb l’admirat Miguel Hernández. Com ell, va començar fent de pastor i va arribar a escriure poesies. Però el més important és que va fer de tota la seva vida un bell poema d’amor a Jesús, vivint a l’estil de sant Francesc i amb una sensibilitat eucarística excepcional. Viure eucarísticament no dóna cap títol universitari per ciència infusa, però ensenya a viure estimant i valorant les coses com ho fa Jesús. No hi ha saviesa més gran.

Jordi Vila Borràs

La bellesa d’una dona senzilla (Ap 11,19a;12,1-6a.10 / Lc 1,39-56)

Avui la primera lectura va de signes celestials. Tres, concretament. En primer lloc, l’arca de l’aliança, símbol de la presència de Déu. No intervé en l’acció, però és esmentada en primer lloc com presidint-ho tot.

Després, dos signes contraposats. Una dona amb l’aparença més bella i resplendent que puguem imaginar: el sol per vestit, la lluna sota els peus i dotze estrelles per corona. I un drac rogenc amb set caps i deu banyes, símbol de força bruta i poder al servei del mal.

El drac té un gran poder destructor sobre el món, i amenaça també de devorar el fill que la dona ha de donar a llum. Però el fill, que ha de governar les nacions, és endut cap a Déu, i la dona és preservada al desert, tot esperant l’hora de la victòria definitiva del nostre Déu.

En el llenguatge críptic de l’Apocalipsi, la dona representa l’Església. Tot i que no ha seguit encara els passos del Fill cap al cel i es veu sotmesa a les amenaces del mal que hi ha en el món, Déu la manté protegida en el camí del desert, fent via cap a la terra promesa.

Ben aviat, però, els cristians vam veure també en aquesta dona la figura de Maria, la dona plena de bellesa, la mare que engendra el Fill que venç el mal.

És important que sapiguem associar el llenguatge grandiloqüent de l’Apocalipsi amb la senzillesa casolana de la Maria de l’evangeli. La dona que avui contemplem ja glorificada al costat del seu Fill, vencedor del mal i de la mort, és la mateixa noia de poble que va anar corrents, plena d’il·lusió i de disponibilitat, a socórrer la seva parenta Elisabet en els treballs de l’embaràs. És la dona humil que se sent exalçada pel Déu que derroca els poderosos del soli.

La festa d’avui ens omple d’esperança. Ens convida a albirar el dia en què també les nostres existències humils seran glorificades i podrem gaudir de la presència de Déu en el seu Regne.

Jordi Vila Borràs

Aliment per al camí (1Re 19,4-8 / Jn 6,41-51)

El pobre profeta Elies fugia de les amenaces de la reina Jezabel. Se sentia esgotat després d’una llarga jornada de camí i va fer la mateixa experiència que hem fet molts excursionistes: menges una mica, beus, et relaxes una estona i les forces es recuperen. No sembla res d’extraordinari ni de miraculós, però sí que ho és si el pa i l’aigua te’ls porta un àngel. És que Elies feia un viatge que formava part de la seva missió profètica: anava a l’Horeb, la muntanya de Déu, per tal de retornar a les arrels i reviure el mateix que Moisès: l’encontre amb Déu i l’aliança de fidelitat entre Ell i el poble.

Aquests diumenges que llegim a l’evangeli el discurs del pa de vida, les primeres lectures ens presenten els aliments d’origen diví que trobem a l’Antic Testament. Diumenge passat era el mannà del desert, avui el pa i l’aigua del profeta Elies.

Tant l’un com l’altre són aliments per al camí. També l’eucaristia ho és: aliment per al camí de la nostra vida, fent ruta cap al Regne de Déu.

Quina llàstima que tanta gent entengui l’eucaristia com un punt d’arribada, i no com allò que és realment. Persones per a qui la primera comunió és l’única durant molt de temps, potser també l’última. Persones que converteixen un mitjà en un fi, l’aliment espiritual en l’excusa per a unes boniques fotos i un dia de festa.

Aliment espiritual. Per al nostre benestar físic necessitem un menjar gustós i nutritiu, també a vegades un bon descans o un massatge. Per al benestar emocional necessitem trobar-nos amb els amics, potser alguna sessió amb el psicòleg, potser anar a un concert o llegir un bon llibre. Però l’aliment espiritual és diferent. És el que ens assegura que, malgrat qualsevol xacra física o desànim emocional, continuem fent camí cap a la meta. Aquest fer camí és el que dóna sentit a les nostres vides, més enllà dels petits èxits que puguem tenir i de les dificultats que cal afrontar. Recordem sovint les paraules de l’àngel a Elies, que valen també per a nosaltres en cada eucaristia: «Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer».

Jordi Vila Borràs

Crisi existencial (Ex 16,2-4.12-15 / Jn 6,24-35)

L’estiu és, per a la majoria, temps de dur un ritme de vida més relaxat. Per això no és estrany que, després d’uns primers dies de descompressió, vagin aflorant qüestions que quedaven tapades pel neguit i les presses del dia a dia.

A vegades són assumptes de convivència. Tenim més temps per ser amb la família i ens adonem que no ens comuniquem, o que sorgeixen friccions i mal ambient, i ens preguntem què és el que falla, perquè en el fons tots tenim el desig i la necessitat de connectar amb els altres.

Altres vegades són assumptes més personals. Ens comencem a preguntar si tenim la vida ben encarada, si té sentit el que estem fent, si estem contents i convençuts de continuar igual, si cal millorar alguna cosa, si cal fer un canvi radical…

Una cosa així li va passar al poble hebreu després de travessar el mar Roig. Passada la tensió i l’emoció de la fugida d’Egipte, començaven a assaborir el gust de la llibertat i a enyorar la seguretat d’Egipte. Com a esclaus que eren, els egipcis els donaven mal viure, però es preocupaven que poguessin continuar vivint i treballant per a ells. Ara, al bell mig del desert, tot era incert i calia lluitar cada dia per la supervivència. I es van començar a preguntar si valia la pena això que estaven fent.

Déu en part els renya i en part els conforta i els diu que els proveirà del pa que necessiten, però –això és molt important- només el que necessiten per a cada dia. Prohibit acaparar.

També avui nosaltres vivim en un món incert, tenim la supervivència amenaçada per raons socials i per raons naturals. El fantasma de la guerra no desapareix de la nostra història, i ens arrisquem a sobreexplotar el planeta fins a esgotar-ne els recursos o desequilibrar el clima.

També avui com aleshores, si sabem viure amb austeritat, pensant només en el que necessitem per a cada dia, n’hi haurà prou per a tots i no patirem cap escassetat. En canvi, si continuem amb la política de l’acaparament, no ens espera res de bo.

Jesús ho diu ben clar a la gent que el segueix després de la multiplicació dels pans i els peixos. No l’han de buscar per assegurar el sosteniment material, sinó per trobar l’aliment espiritual. Una bona reflexió també per al nostre temps d’estiu. Potser, si ens sentim angoixats o insatisfets, és perquè busquem massa la seguretat de les coses materials i la nostra satisfacció personal. Potser ens cal un canvi a una vida més espiritual: un estil més senzill i auster, més confiat, més fratern, que ens farà més feliços i ens obrirà un horitzó nou de llibertat i de vida.

Jordi Vila Borràs