Encara no n’hem après (2Re 4,42-44 / Jn 6,1-15)

Quan es tracta de gestionar la mancança, sembla que tots seguim la mateixa política: si no n’hi ha prou per a tothom, almenys que n’hi hagi per a mi. Per això qui té el poder real sempre és qui té la clau de la caixa forta i decideix la manera de repartir els recursos. Que ho preguntin si no als governs autonòmics que sempre han d’acabar anant a pidolar a les arques de l’Estat.

Això passava ja en temps del profeta Eliseu; no val la pena repartir vint pans d’ordi entre un centenar de persones! I va tornar a passar en temps de Jesús: no tenim prou diners per alimentar tanta gent!

El missatge bíblic es manté constant malgrat el pas de l’Antic al Nou Testament: compartir ens fa por, però quan ens hi posem fa miracles.

Un exemple actual, recollit d’una conferència d’Arcadi Oliveras: què passaria si repartíssim a parts iguals tota la riquesa que hi ha en el món? Doncs que tots podríem viure amb un nivell de vida equivalent al de Portugal. És clar que, vist des d’aquí, hi perdríem una mica: no tindríem tants aeroports ni tants quilòmetres d’AVE, però continuaríem menjant cada dia i anant en cotxe amunt i avall. ¿No val la pena perdre una mica perquè tants d’altres puguin guanyar molt?

Un altre exemple de rabiosa actualitat. Un dels darrers fracassos de la Unió Europea ha estat posar-se d’acord en el repartiment de 40.000 refugiats de Síria, Eritrea i Iraq arribats darrerament a les costes d’Itàlia i Grècia. Són gent que fugen de la guerra i de la violència extrema que cada dia veiem a les notícies. Entre tots els països europeus només hem arribat a oferir 35.000 places, en falten 5.000 per acollir-los tots. Espanya només n’accepta 1.300, menys de la tercera part del que demanava Brussel·les. Parlar de milers de persones ens espanta, però si fem un repartiment proporcional el càlcul és senzill: dos refugiats per cada 25.000 europeus. Dit d’una altra manera: a Vila-seca ens tocaria acollir dos refugiats sirians, eritreus o iraquians. ¿No ens seríem capaços? Perillaria la nostra economia o el nostre equilibri social?

Hauríem de llegir i meditar cada dia les lectures d’avui per anar perdent la por de compartir i poder gaudir la joia del miracle.

Jordi Vila Borràs

Cristians perseguits ahir i avui (Ac 11,19-21;12,1-2.24 / Mt 20,20-28)

Al segle XXI, com al segle I, hi ha cristians perseguits i morts a fil d’espasa, i comunitats senceres que han de fugir per tal de salvar la vida. Jaume, un dels grans dirigents d’aquella primera generació de deixebles, va ser, segons els Fets dels Apòstols, la segona víctima mortal, després d’Esteve. Així com la mort d’Esteve va ser fruit d’un linxament o d’un avalot popular, la mort de Jaume va ser dictada per l’autoritat del rei Herodes.

El que no podia sospitar ningú és que aquella persecució cruenta accelerés l’expansió del cristianisme. L’anunci de l’evangeli fins aleshores s’anava estenent només entre els jueus de Jerusalem. La fugida d’aquells primers cristians va propiciar que la bona nova arribés a oïdes d’alguns pagans d’Antioquia. Així la fe cristiana va traspassar una barrera cultural tan rotunda com ho és avui el mur que separa Israel dels seus veïns palestins, o com ho són les tanques ignominioses de Ceuta i Melilla. A conseqüència d’aquella persecució, el cristianisme va esdevenir una religió universal.

Això sí, aquella persecució va tenir un efecte col·lateral molt negatiu i persistent en el temps: l’animadversió dels cristians contra els jueus. Massa generacions de cristians han identificat els jueus amb els botxins de Jesús, d’Esteve i de Jaume, oblidant que Jaume, Esteve i Jesús mateix també eren jueus.

Guardo en el cor l’esperança que el martiri dels nostres germans cristians orientals donarà també fruits perquè l’evangeli arreli amb vigor jove en pobles fins ara refractaris a la bona notícia. I prego perquè no caiguem de nou en l’error maniqueu d’identificar la religió islàmica amb aquesta secta terrorista que veu Occident i el cristianisme com els enemics a abatre.

Seguint les fletxes grogues cap al sepulcre de sant Jaume a Galícia, milers de persones fan camí. Per a uns és una fugida, per a molts una recerca o un repte. Tots arriben diferents de com havien sortit: més oberts als altres, més coneixedors d’ells mateixos, enriquits per la bellesa dels llocs que han visitat i de les persones amb qui s’han trobat. Encara avui sant Jaume porta una bona notícia a tantes i tantes vides.

Jordi Vila Borràs

El bon líder (Jr 23,1-6 / Mc 6,30-34)

La vida dels pastors és avui dia per a nosaltres una raresa. Sabem que porten els ramats a pasturar, i para de comptar. ¿Com s’ho fa el pastor per entendre’s amb el gos i menar el bestiar? Ni idea!

En tot cas, parlar de pastors en el llenguatge de la Bíblia és parlar de lideratge. El pastor és qui decideix on ha d’anar el ramat i pren les mesures adequades perquè hi arribi en bon estat.

El bon pastor ha de ser una persona competent, és a dir, ha de dominar les tècniques necessàries per a obtenir els resultats desitjats. Però la bondat és més que la competència: el bon pastor és aquell que procura sempre el millor per al ramat. El bon pastor se sacrifica i es desviu perquè el ramat visqui.

Deixeu-me parlar de lideratge. Tots som líders en la mesura que prenem decisions que afecten altres persones. Són líders els polítics, ho som els rectors, els mestres, els empresaris… També és líder la persona que decideix què tenim avui per dinar o què fem aquesta tarda.

Jesús és el bon pastor i el líder indiscutible del grup de deixebles. Com a bon líder potencia les millors qualitats de cadascun d’ells. Vam veure a l’evangeli de diumenge passat com els enviava a predicar, curar malalts i treure dimonis. Quan tornen de la seva missió, contents però extenuats, els convida a gaudir d’un descans merescut. La gent, però, endevina les intencions de Jesús i s’avança a buscar-lo. Ell es compadeix de la multitud i es posa a instruir-los.

És que el ramat del qual Jesús és bon pastor no es redueix a dotze ovelles, sinó que abasta tot el poble de Déu i té vocació d’acollir tota la humanitat. Això ho hem de tenir ben present: el lideratge cristià ha de caracteritzar-se per no excloure ningú i per mirar sempre més enllà de les conveniències del propi grup.

Així com Jesús posa les necessitats de la multitud per davant de les dels deixebles, també les comunitats cristianes (parròquies, congregacions religioses, famílies) han de mirar més enllà d’elles mateixes i estar atentes a les necessitats de la humanitat. Dit d’una altra manera: buscar el que més convé a la meva família o a la meva parròquia no ha de ser mai una excusa per a desentendre’m de cap necessitat humana.

Jordi Vila Borràs

Tots tenim una missió (Am 7,12-15 / Mc 6,7-13)

Sembla que la manera “normal” d’anar per la vida hagi de ser per força buscar el propi interès o satisfacció, fins i tot a costa del sacrifici dels altres. Això sí, ho disfressem amb justificacions políticament correctes: “l’empresa ha tingut beneficis però cal reduir els llocs de treball per tal de mantenir la competitivitat”, o bé “l’amor s’ha acabat i ens estem fent sofrir, val més que ho deixem”.

Hi ha una altra manera d’anar per la vida que per a molts és forassenyada. Es tracta de dedicar la pròpia vida a un ideal, a una persona, als altres, a Déu. Algú va dir que, com que hem rebut gratuïtament la vida, cal que la donem també de manera gratuïta. Ens sembla irrealitzable perquè va contra el nostre egoisme innat, però de fet es tracta de la manera més noble i més digna de viure.

Els cristians creiem que Déu, a més d’haver-nos donat la vida gratuïtament, ens ha donat una missió, una tasca a complir. A primera vista això sembla una càrrega: per què no ens ha deixat lliures de fer el que vulguem? Però de fet en el compliment de la nostra missió trobem la felicitat que tant desitgem i busquem pels camins errats de la recerca del propi jo.

És el que li passava al pobre Amós. Ell, pastor i pagès del país del sud, enviat a profetitzar al temple del país del nord. Quan el sacerdot Amasies li diu que fa nosa i que se’n torni amb els seus, Amós no té més remei que respondre que ell no s’està allà per gust sinó per complir la voluntat de Déu.

Una cosa semblant deurien pensar els deixebles que Jesús va enviar de dos en dos a predicar, curar malalts i treure dimonis. Bé podien haver-li dit: no tenim estudis, no som metges ni sabem fer miracles, i els dimonis ens fan por… però, si ho dius tu, no tenim més remei que anar-hi. Això sí, almenys els envia de dos en dos, potser perquè en descobrir la força divina que obra per mitjà d’ells no s’enorgulleixin i es creguin superiors als altres.

Tots els cristians hem estat cridats i enviats des del baptisme i la confirmació per ser deixebles i testimonis de Jesús enmig del món. I cada missa acaba amb una paraula d’enviament: “aneu-vos-en en pau”. Tant de bo que visquem veritablement les nostres vides buscant i duent a terme la missió que Déu ens encomana, en comptes d’engreixar el propi desig i buscar justificacions al nostre egoisme.

Jordi Vila Borràs

Profetes des del baptisme (Ez 2,2-5 / Mc 6,1-6)

El beat Òscar Romero, màrtir, arquebisbe del Salvador en els temps de la repressió de l’exèrcit i la ultradreta contra el poble salvadorenc, és tingut per un dels grans profetes del nostre temps. Res no ho feia preveure. Era un home tímid, més aviat apocat, molt espiritual i més aviat conservador. Segurament per això el van fer bisbe.

Fos com fos, era un veritable pastor. L’assassinat de Rutilio Grande i d’altres capellans seus a mans de l’exèrcit li va doldre profundament i li va fer obrir els ulls. Ell, que creia de debò en la dignitat de cada ésser humà, no va poder suportar veure com els pobres eren explotats pels poderosos i massacrats per l’exèrcit quan gosaven alçar la veu. Contra tot pronòstic, ell es va sentir impel·lit a ser veu dels sense veu, no per cap raó ideològica sinó per pur seguiment de Jesús. I per això, perquè no es movia per un impuls propi sinó empès per l’Esperit de Déu, va continuar endavant amb les seves denúncies quan la pròpia naturalesa, el sentit comú i molta gent d’Església li deien que callés, que s’estava buscant la ruïna i que no serviria de res.

Tots els cristians, després de rebre l’aigua del baptisme, hem estat ungits amb el crisma que, segons diu la fórmula litúrgica, ens fa “sacerdots, profetes i reis per a la vida eterna”. Tots hem rebut, doncs, el mateix esperit profètic que el beat Òscar Romero i tants altres van rebre. Els cristians no hem d’actuar, doncs, per buscar el propi èxit o el reconeixement dels altres, sinó per proclamar la voluntat de Déu a un poble que sovint prefereix no sentir-la.

Ser profeta no vol dir fer grans discursos, sinó donar testimoni d’un estil de vida que no s’emmotlla a la moda social i que és coherent amb el missatge pur de l’evangeli. Sovint sento gent que diu: “ja ho veig que hi ha moltes injustícies i molta pobresa, però no puc fer-hi res, no puc canviar les lleis ni donar de menjar a tothom”. El profeta no és qui ho soluciona tot, sinó qui ho qüestiona tot amb la seva paraula i la seva vida, i d’aquesta manera posa la llavor d’una vida nova.

No fa gaire vaig sentir explicar a un professor universitari cristià (que viu fora de Catalunya) que, en recollir el cotxe del taller mecànic, va haver d’insistir que li fessin la factura amb IVA. Davant l’estupor de l’empleat, va haver d’explicar-li que no volia la factura per presentar-la a cap empresa ni desgravar-la d’enlloc, sinó per responsabilitat cívica: “si un dia acabem com Grècia, no vull ser-ne còmplice”.

Quants criteris i quantes accions no canviarien si, en comptes de deixar-nos portar pel que ens convé o pel que fa tothom, comencéssim a obrar segons l’Esperit de Déu!

Jordi Vila Borràs

Vida més enllà de la malaltia i la mort (Sv 1,13-15;2,23-24 / Mc 5,21-43)

Fa pocs dies vaig llegir un testimoni de Carol Garcia, “missionera a Almacelles”. Sé que hi ha, per exemple, missioners tarragonins al Congo, a Hondures i a molts altres països del món. Però em va xocar que una noia nascuda a Almacelles es presentés com a missionera residint en el seu poble natal.

Carol Garcia va treballar com a missionera en diversos països d’Àfrica, i sentia que aquesta era la seva vocació. Però, mentre feia el noviciat a Kenya amb les Germanes de Nostra Senyora d’Àfrica, va contraure una greu malaltia de la qual no s’ha recuperat. Agafada a una cadira de rodes, ara torna a viure al seu poble d’Almacelles, però no ha renunciat al seu esperit missioner i, malgrat les limitacions físiques, continua escampant amor i força vital. Diu que se sent molt estimada i que gaudeix amb la presència de tants africans que han vingut a viure al seu poble.

Carol em fa pensar en aquella dona que patia pèrdues de sang i que va posar tota la seva esperança en el contacte amb Jesús. També com a la dona de l’evangeli, Jesús diu a Carol: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia». Sí, els efectes físics de la malaltia persisteixen, però Carol els viu amb una llibertat nova que prové de la seva fe en Jesús.

Carol ha estat dues vegades prop de la mort. Diu que, com tothom, l’espanta patir, però no li fa por la mort perquè, com diu sant Pau, «tant si vivim com si morim, som del Senyor». Així és com cal entendre el signe que Jesús va fer en tornar a la vida aquella noia de dotze anys, així cal entendre també l’afirmació categòrica del llibre de la Saviesa: «Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida». Quan de debò creiem que Déu ens agafarà fortament de la mà i ens farà entrar a casa seva, la mort deixa de ser una tragèdia i es converteix en el pas definitiu que ens fa arribar a la meta.

Jesús no ha vingut a fer desaparèixer la malaltia i la mort, sinó a buidar-les de tota la càrrega negativa que havien adquirit per causa del pecat, és a dir, de la nostra separació de Déu. Vivint units a ell, ja no hem de témer res. És clar que això és fàcil de dir i difícil de viure, perquè la nostra fe encara és feble. Té tota la raó Francesc Torralba quan diu que, davant la pregunta de si encara és cristià, ell contesta: “de fet, encara intento arribar a ser-ho”.

Jordi Vila Borràs

No estem sols en el dolor (Jb 38,1.8-11 / Mc 4,35-41)

No volem patir. Defugim el sofriment. Això és normal, és un instint que es troba en el nostre cervell més primitiu. El problema és que el cervell més desenvolupat ens ha donat la capacitat de preveure allò que pot passar, i per això moltes vegades patim abans d’hora. Abans que arribi, ja temem el dolor que arribarà, i això multiplica el sofriment. Ens ho passem malament abans d’anar al metge pensant en tot el que ens pot trobar, abans de l’examen pensant que suspendrem, abans del partit pensant que perdrem…

Les coses canvien quan tenim un metge o un mestre de tota confiança. Aleshores les punxades semblen menys doloroses i els suspensos més superables. Tot es posa a lloc, sabem relativitzar les maltempsades en comptes de dramatitzar, i aprenem a trobar forces per continuar lluitant.

Com els deixebles de Jesús, segur que també nosaltres ens hem sentit desvalguts enmig d’un tràngol o tempesta. O enfonsats, com Job, en el pou del dolor i de la malaltia. Aleshores des del fons de l’ànima s’alça un crit, una demanda d’auxili, a vegades un retret: ¿És que no penses ajudar-nos, Senyor?

Tant la primera lectura com l’evangeli ens donen una resposta de confiança. Sí, el Senyor posa límits al mar i atura la insolència de les onades. Fins i tot quan sembla que dorm Jesús és amb nosaltres, i amb una paraula de la seva boca fa callar el bramul de la tempesta.

Si és així, doncs, ¿per què Déu permet tants mals com succeeixen cada dia en el món? Trobem la resposta en la creu i en la resurrecció de Jesús. En el punt culminant del dolor i de la injustícia del món es troba la creu. Jesús no s’ha fet enrere i es fa solidari amb tota dissort humana. I d’aquell aparent fracàs de Déu brolla la victòria definitiva sobre el mal i la mort.

El seguiment de Jesús no ens eximeix, doncs, dels sofriments de l’existència humana. Fins i tot ens empeny a fer-nos solidaris dels sofriments del proïsme! Però ens dóna la confiança de saber que no estem mai sols i que tot allò que per a nosaltres és ara mateix un mal i un absurd acabarà tenint sentit i en brollarà vida, perquè el pla de Déu és que tot arribi a plenitud.

Jordi Vila Borràs

La força amagada (Ez 17,22-24 / Mc 4,26-34)

Sembla que tot són males notícies per als pagesos. Mala collita de cereals a causa de la sequera. Pedregada que assola els cultius de fruita dolça. Incendi forestal que calcina una vinya única al Priorat. Tot això en un sol dia. Penses que no val la pena ser pagès, que acabaran plegant tots. Però segur que no serà així. L’agricultura s’adaptarà a les noves circumstàncies i, d’una o altra manera, continuarà endavant.

Una cosa semblant ens passa a l’Església, no pas a tot el món però sí a casa nostra. Balanç negatiu entre bateigs i funerals, disminució del nombre de preveres i religiosos, i també dels matrimonis canònics. Tants infants que no tornem a veure després de la primera comunió, els joves que desapareixen després de la confirmació. Qualsevol empresari, en veure el compte de resultats de les nostres parròquies, diria: no val la pena continuar, val més canviar de negoci.

Tanmateix, tornarem a fer les inscripcions a catequesi, i hi haurà –espero- persones disposades a dedicar als infants i als joves una hora a la setmana perquè coneguin Jesús i sàpiguen que Déu és Amor. Procurarem presentar la bondat, la bellesa i la veritat de la fe cristiana a tots els qui s’acosten a nosaltres, encara que molts només semblen interessats en l’aspecte més folklòric d’una festa o d’un acte social.

En un moment difícil de la història d’Israel, el profeta Ezequiel proclama aquest missatge d’esperança: en un simple brot, en l’ull tendre de la punta del brancatge, hi ha tota la força capaç d’originar un cedre magnífic que estendrà les seves branques i acollirà vida a la seva ombra. Així també nosaltres, amb la paciència del pagès i amb la visió penetrant d’Ezequiel, sembrem les llavors, i confiem que germinaran i donaran fruit al seu temps, no pas segons el grau del nostre esforç sinó segons la força que porten en elles mateixes. No cal que donin fruit ara i aquí, no cal que ho vegem. N’hi ha prou de saber que donaran fruit per al Regne de Déu.

Jordi Vila Borràs

Pacte de sang (Ex 24,3-8 / Mc 14,12-16.22-26)

Recordo haver vist alguna pel·lícula en què dues persones es fan cadascuna un tall al palmell de la mà i les ajunten perquè es barregin les sangs. És un pacte de sang, signe d’una unió indeleble. Es tracta d’una pràctica que cal evitar absolutament per l’alt risc de contagi de malalties com la SIDA o l’hepatitis, però cal reconèixer que té una força simbòlica brutal.

En temps de Moisès, Déu va proposar al poble d’Israel una aliança de fidelitat, i la van segellar amb la sang de vedells aspergida sobre l’altar i sobre el poble. L’aliança definitiva de Déu amb la humanitat sencera ha anat encara més enllà: ha estat segellada amb la sang del mateix Fill de Déu, “vessada per nosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats”.

Encara que, sobretot per raons higièniques, en les misses habituals no bevem tots del mateix calze, queda clar que la comunió amb el Cos de Crist té el mateix valor i significa el mateix: un pacte de sang entre Déu i nosaltres.

Un pacte en què ell ja ha fet la seva part. Ha donat la vida per salvar-nos, ens ha obert les portes del seu Regne. I nosaltres anem fent la nostra part quan procurem viure “en el Senyor”, és a dir, amb el pensament i el cor units a ell i obrant en coherència amb el que ell ens ha ensenyat.

Un pacte de sang entre dues persones és sagrat. Profanar-lo és una ofensa molt gran. En canvi, a vegades sembla que podem acostar-nos a l’eucaristia per simple rutina o com un joc sense importància. Ens cal recuperar la reverència i l’estupor davant de la grandesa de l’amor que se’ns dóna en l’eucaristia.

No vull dir que hàgim de tenir por per si Déu ens castigui per combregar malament. De fet, per ben preparats que estiguem, sempre haurem de dir ben de debò allò de “Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva”. Però sí que ens cal la consciència de saber que, en cada comunió, és ell qui entra a casa nostra, i que l’hem de rebre amb honor, amb agraïment i amb el propòsit de correspondre a l’amor que ell ens mostra.

Jordi Vila Borràs

Déu és un bon paio (Dt 4,32-34.39-40 / Mt 28,16-20)

Amb tanta gent atea, agnòstica i indiferent, en aquests temps que corren sembla que n’hi hauria d’haver prou amb creure en Déu per a poder declarar-se cristià. Però no és així. Hi ha imatges de Déu en qui val més no creure perquè són ben poc cristianes i no ajuden gens a trobar el bon camí.

Els qui assisteixen a les reunions de pares de catequesi m’ho han sentit explicar més d’una vegada. De petit vaig tenir una catequista que ens volia infondre tant la por a l’infern i el refús del pecat, que vaig acabar per tenir por de Déu. Només em va poder curar una cosa: a casa havia après que podem encomanar-nos a Déu amb tota confiança, i que ell ens ajuda a viure estimant-nos. Això tan senzill, si ho aprens de petit, et marca per a tota la vida.

Sí, el nostre Déu és algú que estima, que es preocupa per les persones, que s’implica, que busca la felicitat de les seves criatures. Ho veiem ja en la lectura del Deuteronomi, en què Moisès convida el poble a reflexionar sobre tot el que Déu ha fet per ells. Els ha escoltat, els ha tret de l’opressió i els marca el camí de la felicitat. Amb llenguatge d’avui, Moisès ens diria: mireu Déu, que n’és de és bon paio!

I doncs, no n’hi hauria prou amb això? Per què ens hem d’embolicar amb misteris de la Trinitat? Deixeu-m’ho explicar planerament, que és tal com ho entenc. Tots coneixem segurament alguna persona amable i simpàtica de qui no ens acabem de fiar. Pensem que gasta un posat fals i que amaga intencions ocultes. Evitem quedar-nos sols amb ell, proporcionar-li informació personal o deixar-li diners. Ves a saber quina en deu estar tramant. Ens agradaria poder espiar-lo per un forat per veure què fa i què pensa quan està sol.

El misteri de la Trinitat ens diu que, abans de crear el món, Déu ja era tal com és ara. No era un ésser solitari i avorrit que es va posar a crear coses per tal de distreure’s una mica, sinó que des de sempre ha estat Amor, un corrent incessant de comunió entre tres persones que no s’amaguen res.

Per això podem encomanar-nos a ell amb tota confiança. No hem de tenir por de trobar-nos en intimitat amb ell, de mostrar-nos-hi tal com som i de deixar que ens indiqui el camí que hem de seguir. És un paio tan gran que no l’acabarem d’entendre mai del tot, però podem estar segurs que no ens enganyarà ni ens deixarà penjats.

Jordi Vila Borràs