Nova creació (Ba 3,9-15.32-4,4 / Mc 16,1-7)

Celebrem aquesta nit el naixement d’una humanitat nova. I, tal com ens passa a tots en les grans ocasions, la litúrgia es dispara i es desplega amb tota generositat, fins a l’excés.

Hem començat amb el clima especial que sempre provoca una rotllana al voltant del foc. El pas de la foscor a la llum i l’anunci de la Pasqua ens han introduït en ambient de celebració. I la litúrgia de la Paraula ha volgut fer-nos present tota la pel·lícula de la història de la humanitat.

Començant pel principi. Aquella primera parella que va preferir anar a la seva i no fer cas de les consignes i de la missió que Déu els havia donat. Allò no va ser feblesa d’un dia, sinó una constant en la història de la humanitat, que ha anat progressant de pecat en pecat.

Tanmateix, Déu no es fa enrere en el seu projecte d’amor creador. Promet una descendència incomptable a Abraham, l’home que es fia de Déu. Es posa al costat del poble hebreu oprimit i l’allibera de les mans dels egipcis. Conclou amb ells una aliança i els dóna uns manaments perquè s’encaminin a la vida veritable. I, malgrat tots els trencaments i infidelitats del poble, Déu sempre els renova la crida per mitjà dels profetes.

Fins que, en la maduresa dels temps, s’esdevé el gran capgirament de la història. Si els primers éssers humans van voler fer-se déus, ara és Déu qui es fa home. Si els primers humans van ser infidels i ho van espatllar tot, ara el Déu-home es manté fidel fins a la mort.

I així esclata el nou big-bang. El primer, fa tretze mil milions d’anys, va ser un vessament d’energia i matèria sorgides del no-res. El que avui celebrem, succeït encara no fa dos mil anys, ha estat una font de vida nova i Esperit que brolla del més profund del regne de la mort.

Som aquí per celebrar-ho. I ho celebrem perquè aquest doll de vida i Esperit nascut de Crist ressuscitat ja ha arribat fins a nosaltres per mitjà de l’aigua del baptisme. I celebrem l’eucaristia perquè volem que ens arrossegui cada cop amb més força fins que tota la humanitat pugui participar del banquet del Regne, quan tot l’univers arribarà a la seva plenitud.

Jordi Vila Borràs

Anorreat i exaltat (Is 52,13-53,12 / Jn 18,1-19,42)

Si impulses una pilota cap a terra, rebota i puja. Si l’empenys avall amb més ràbia, pujarà més amunt. Aquesta imatge tan senzilla es compleix en el misteri que celebrem avui.

Ja ho profetitzava Isaïes: “tothom s’esglaià de veure’l, ja que, de tan desfigurat, ni tan sols semblava un home… menyspreat, rebuig entre els homes, home fet al dolor i acostumat a la malaltia… triturat pel sofriment… entregat a la mort i comptat entre els infidels”.

Tot el mal del món recau damunt d’ell: “ell portava les nostres malalties, i havia pres damunt seu els nostres dolors… El Senyor li infligia la pena que tots nosaltres havíem merescut”.

Però del màxim anorreament sorgeix la màxima exaltació. “Se n’admiraran tots els pobles… El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot, com una soca tallada que reviu en una terra eixuta… Complia la pena que ens torna la pau, i les seves ferides ens curaven”.

Per això no recordem la mort de Jesús amb indignació, que prou s’ho mereixerien un procés tan injust i una tortura tan cruel. Ni ens quedem tampoc en la tristesa i el dolor, tot i tractar-se d’una escena tan fosca. Contemplem la mort de Jesús amb pau i amb agraïment, conscients que allò que la fa única de debò és l’amor, l’entrega, el perdó que impregnen tota la narració.

Amor, entrega i perdó que aconsegueixen omplir de sentit allò que sembla un absurd, que faran brollar vida de l’aparent victòria de la mort. Una mort així mereix la resurrecció.

Jordi Vila Borràs

Llibertat, entrega i servei (Ex 12,1-8.11-14 / Jn 13,1-15)

La Pasqua antiga, la dels jueus, va ser la Pasqua de la llibertat. Ho hem sentit a la primera lectura. Déu no és neutral. Es posa al costat dels esclaus, dels oprimits. Ell protegeix les cases que han estat marcades amb la sang de l’anyell, i posa el poble “en sortida”: han de menjar cenyits, amb les sandàlies posades i el bastó a la mà, com qui ha de sortir a corre-cuita.

La Pasqua de Jesús ens parla també de llibertat. Ara la víctima no és un anyell, sinó el mateix Jesús, que entrega el seu cos com a aliment i ens marca amb la seva sang per vèncer l’esclavitud del pecat i de la mort. En acabar l’àpat, Jesús també sortirà amb els deixebles per plantar cara a la nit més negra. Abans, però, ens deixarà un signe que no té parangó amb cap altre: s’ajup a rentar els peus dels deixebles. És la Pasqua del servei.

Llibertat, entrega, servei. Ho podem resumir en un sol mot: amor. “Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”. Deixem-nos amarar d’aquest amor. Participem de la seva entrega i del seu servei. Combregant en l’eucaristia, però també combregant en la seva actitud de servei amorós envers els altres. No podem combregar el cos de Crist si no estem disposats a rentar els peus dels altres.

I això val d’una manera especial per als ministres de l’eucaristia. No podem tenir entre els dits el cos de Crist, “entregat” per nosaltres, no podem sostenir el calze de la seva sang “vessada” sense sentir la crida de fer de la nostra vida una història d’entrega i de vessament. Només així podem dir-nos de debò ministres del Crist.

Jordi Vila Borràs

El Servent del Senyor (Is 50,4-7 / Mc 14,1-15,47)

Amb quatre pinzellades, la primera lectura ens introdueix en la Setmana Santa. Hi endevinem el que Jesús vivia interiorment, que ha de ser referència per a les nostres vides.

Les dues primeres pinzellades són complementàries: llengua de mestre i orella de deixeble. El veritable mestre no és qui ho sap tot i té sempre l’última paraula. El veritable mestre és qui ensenya a aprendre, i ho fa predicant amb l’exemple: sempre obert a aprendre coses noves.

Jesús és el mestre que ha vingut a ensenyar-nos el camí que porta a la vida plena. Ell ens ha ensenyat que Déu és pare i perdona, i que ens ha creat perquè participem del seu amor. Ell, amb orella de deixeble, ens ha ensenyat a escrutar i a obeir la voluntat del Pare fins i tot quan més costa.

Tercera pinzellada: Jesús sap patir. No es fa enrere, para l’esquena i les galtes, no amaga la cara davant d’ofenses i escopinades. Resistència pacífica, que deixa el botxí perplex, que l’obliga a pensar i a replantejar-se moltes coses. No és estrany que fos precisament el centurió qui exclamés, en veure la manera com va morir Jesús: “És veritat, aquest home era Fill de Déu”.

Quarta i darrera pinzellada: llum enmig de la tenebra, esperança en la victòria. El Servent sofrent sap que Déu l’ajuda. Per això no es dóna per vençut. Sap que no quedarà avergonyit. El Divendres Sant només té sentit perquè hi ha Pasqua. Després de la mort ve la resurrecció. Per això, fins en les situacions més difícils, podem anar sempre endavant sense perdre la llum i l’esperança.

Jordi Vila Borràs

Tractes amb Déu (Jr 31,31-34 / Jn 12,20-33)

Diuen que abans, a les fires agrícoles i de bestiar, n’hi havia prou amb una encaixada de mans per tancar un acord. La paraula era sagrada. No calia cap paper, la gent era de fiar. Ara, en canvi, tot són papers i, així i tot, cal llegir bé la lletra menuda perquè no t’enredin.

És natural que així sigui. Abans el món era petit i estable, i sempre anava la mateixa gent a les mateixes fires. No sortia a compte enganyar una persona amb qui havies de continuar fent negocis durant tota la vida. Ara, en canvi, tanquem els tractes amb gent que no sabem qui són i que potser no tornarem a veure mai més. És normal que no ens en fiem.

Estaria bé que penséssim quina mena de tractes tanquem amb Déu. Potser són tractes esporàdics, és a dir, que només ens atansem a Déu en ocasions determinades, quan pensem que en podem treure avantatge. O bé potser el tenim entre els clients habituals, aquells que cal cultivar perquè sempre en treus algun benefici.

¿I des del punt de vista de Déu? ¿Quina mena de tractes fa amb nosaltres? En primer lloc, ell sempre és fidel i no falla mai. Quan tenim la sensació que ens falla, és que el prenem pel que no és. No podem sotmetre Déu a la nostra voluntat.

En segon lloc, ell ens coneix prou i sap que no som de fiar. Com no ho era el poble d’Israel.

Malgrat tot, ell sempre hi torna. I ens regala un nou pacte no escrit en taules de pedra, sinó en el nostre cor. Sí, Déu ens regala una consciència capaç de distingir el bé del mal. I ens regala un desig de fidelitat i de bondat que no mereixem. Déu no té en compte els nostres pecats i sempre ens impulsa de nou a estimar el bé. No ens tracta amb justícia sinó amb amor. Per això sempre perdona i sempre torna a ser al nostre costat.

Són dies de celebració penitencial. Tinguem ben present aquest tarannà de Déu. No anem a passar comptes amb ell, sinó a experimentar de nou el contrast entre el nostre poc amor i la seva immensa misericòrdia.

Jordi Vila Borràs

Déu no és mai indiferent (2Cr 36,14-16.19-23 / Jn 3,14-21)

Recordo haver tingut un alumne que, quan volia, sabia mostrar-se atent, amable i intel·ligent, però que la major part del temps era mandrós i mal educat. Una vegada al pati li vaig fer notar aquesta dualitat i li vaig preguntar a què pensava que era degut. Ell em va dir que sabia que podia ser un bon estudiant, però que no valia la pena perquè de totes maneres els seus pares passaven d’ell.

Estic segur que aquell noi hauria preferit que els pares el castiguessin a haver de suportar la indiferència. Si no sóc important per als pares, és que segurament no ho seré per a ningú.

Així és com hem d’entendre el missatge de la primera lectura. Certament un Déu enutjat sense remei a causa dels pecats del poble, un Déu enrabiat que castiga amb la violència i l’opressió, no és encara el Déu de què ens parla Jesús. Però és, si més no, un Déu que es preocupa pel poble.

De petits tots hem plorat per una injecció o per un càstig i hem sentit que ens deien: ho faig pel teu bé. No ho podíem entendre, però ho hem entès en fer-nos grans. Així també nosaltres hem entès, sobretot gràcies a Jesús, que Déu sempre actua en bé nostre, fins i tot quan alguna vegada sembla que ens castiga. Saber tolerar el fracàs i la derrota forma part de la maduració de la persona.

Una de les coses més consoladores que podem fer és repassar la nostra història personal i prendre consciència de com Déu hi ha estat sempre present, acompanyant, guiant, protegint… fins i tot en els moments que ens han pogut semblar més durs.

Jordi Vila Borràs

Una llei, no un reglament (Ex 20,1-17 / Jn 2,13-25)

Hi havia un polític professional molt, massa espavilat que deia: “aneu fent lleis, que jo faré els reglaments”. Ell sabia que les lleis són el marc, però els reglaments estableixen els terminis, els requisits, les sancions, les exempcions i tots els detalls que haurà de tenir en compte el funcionari corresponent.

A catequesi aprenem els deu manaments. De grans els oblidem, és a dir, no sabem recitar-los de memòria, però tenim inscrita en la consciència la llei moral que ens permet distingir el que està bé del que està malament. Els deu manaments no són un reglament, Déu no és un funcionari o un inspector encarregat de sancionar les infraccions i de revisar la documentació. A tots els mossens ens ha passat que ve algú a dir-nos: divendres passat vaig mossegar un tall de pernil sense pensar que era abstinència; o bé: diumenge no em vaig trobar bé i no vaig anar a missa. Que és pecat?

Déu no té vocació de policia ni de funcionari de presons. Són dues professions molt dignes i necessàries, però Déu no és una cosa ni l’altra. Déu més aviat és pare i és mestre.

Després de segles d’esclavitud a Egipte, el Senyor s’apiada del poble d’Israel, crida Moisès i s’erigeix en guia i defensor del poble cap a la llibertat. Els esclaus no són subjectes de llei, sinó que viuen sotmesos a reglaments arbitraris i implacables. Però, un cop lliures, necessiten una llei sàvia i justa. I Déu els la regala. Dos regals de Déu que es complementen: la llibertat i la llei.

El decàleg, en el fons, és la crida de Déu a viure una vida bona, feta de relacions adequades amb tot el que ens envolta. En primer lloc amb Déu, a qui l’únic lloc adequat que podem donar és el que hi ha sobre totes les coses, si no volem caure en qualsevol idolatria. I després amb totes les coses creades: amb el temps de la nostra vida, on hi ha d’haver espai per al lleure i la festa; amb els pares, amb l’atracció sexual, amb la paraula, amb els béns materials, etc.

Agraïm a Déu el regal d’aquesta llei que no és arbitrària, sinó plenament coherent amb la que hi ha inscrita en la nostra consciència. Una llei que és un camí de creixement cap una vida cada cop més humana i feliç, cap a una societat més harmònica i justa.

Jordi Vila Borràs

Confiar (Gn 22,1-2.9a.10-13.15-18 / Mc 9,2-10)

Si la setmana passada el diluvi ens presentava la dificultat de conciliar aquell Déu destructor amb el Déu Pare de què Jesús ens parla, avui l’episodi del sacrifici d’Isaac no és pas un problema menor. ¿Com pot Déu demanar a Abraham que sacrifiqui el seu fill únic, aquell que tant li havia promès i que tant s’havia fet esperar? Sí, és cert que a l’últim moment Déu preserva la vida d’Isaac, però això no fa minvar el problema. ¿Pot Déu demanar a un pare obediència cega fins a tal extrem? És inhumà!

Cal situar l’escena en l’ambient d’aquell temps. El sacrifici dels fills, que ara ens sembla espantós, era comú en els pobles que envoltaven Israel. De manera que els hebreus podien fer aquesta lectura: el nostre Déu, a diferència dels déus dels nostres veïns, preserva la vida dels nostres fills.

Això no resol la dificultat de l’obediència cega. No hem d’oblidar que som als inicis de l’Antic Testament, i que la imatge de Déu que tenen aquelles tribus primitives d’hebreus encara s’haurà de polir molt fins arribar al Déu de Jesús.

No, l’obediència cega no ens fa créixer, i per tant Déu no pot exigir-la, ell que sempre vol el bé dels seus fills. Però Déu sí que vol que confiem en ell fins i tot quan, per la nostra limitació de coneixement, no podem entendre els seus designis.

Podem trobar un missatge semblant en l’escena de la Transfiguració. Els deixebles ja fa temps que segueixen Jesús com a mestre i profeta. Confien en ell. Però s’acosta la Passió. Jesús serà rebutjat i condemnat per les autoritats religioses dels jueus. Morirà com un delinqüent. Els deixebles no podran entendre-ho ni suportar-ho. Per això la veu del cel és una crida a confiar contra totes les evidències: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo».

Confiar vol dir acceptar que Déu en sap més que nosaltres, que ell pot treure un bé d’allà on nosaltres només veiem el mal. Confiar és mantenir-se en l’esperança, persistir quan tot sembla perdut. Sempre hi ha una llum, sempre hi ha una sortida. Val la pena creure.

Jordi Vila Borràs

Història de salvació (Gn 9,8-15 / Mc 1,12-15)

Diuen els psicoanalistes que al començament la ment del nadó és un caos. No entén res, no coneix les raons ni els límits del que li succeeix, i per això qualsevol petit contratemps és terrorífic per a ell. El primer mal de panxa, la primera sensació de fred, de gana o de soledat… Per això és tan reconfortant l’abraçada de la mare, que protegeix i ho va posant tot a lloc.

Una cosa semblant deuria passar en els primers estadis de la humanitat. El primer hivern, en què el sol semblava esmorteir-se dia rere dia, el primer incendi forestal, la primera tempesta… Forces superiors amenaçaven amb la destrucció de la humanitat. No costa gaire d’entendre que apareguessin mites com el diluvi universal que trobem a la primera lectura.

Si ho veiem així, entendrem fàcilment que el més significatiu del relat bíblic del diluvi no és precisament la violència destructiva, sinó l’aliança que Déu estableix amb la natura i amb la humanitat salvada i renovada després de la prova.

Una prova que va durar quaranta dies, com la prova de Jesús al desert. Prova, aquesta darrera, que, un cop superada, va deixar Jesús en disposició d’emprendre la missió que el Pare li havia encomanat: cridar la humanitat a la conversió i a l’acolliment del Regne de Déu.

La prova suprema de Jesús no van ser els quaranta dies al desert, sinó la seva mort en creu. Superada aquesta prova, la resurrecció de Jesús ens ha obert les portes del Regne de Déu. La sang del Fill ha segellat la nova aliança que Déu ha volgut establir amb nosaltres.

La humanitat té una història de salvació relatada per la Bíblia. Cadascú de nosaltres tenim també la nostra història personal de salvació. Podríem aprofitar aquesta Quaresma per anar prenent consciència dels passos que Déu va fent per salvar-nos, dels moments de les nostres vides en què Déu ha manifestat especialment la seva voluntat amorosa envers nosaltres, dels signes d’aliança que ha anat posant en la nostra història.

Jordi Vila Borràs