Quaresma sense trampes (Jl 2,12-18 / Mt 6,1-6.16-18)

Corregir exàmens és la part més pesada de la feina d’ensenyar. I estudiar per a un examen és la part més pesada de la feina d’aprendre. És diferent estudiar per aprendre que estudiar per aprovar. Malgrat tot, més curts o més llargs, d’un estil o altre, els exàmens són necessaris en el procés d’ensenyament-aprenentatge.

En certa manera Quaresma és el temps fort de l’examen de la nostra vida cristiana. ¿Com va la meva relació de seguiment de Jesús i la meva recerca de la voluntat del Pare? ¿Com va el meu amor, la meva entrega als altres? ¿Com va el meu camí de creixement personal per configurar-me cada cop més a Jesús?

La pregària, l’almoina i el dejuni són les tres proves que la Quaresma ens proposa per a fer aquesta avaluació. Això sí, no hem de fer trampa. Jesús ens ho diu ben clar a l’evangeli. És molt fàcil pregar, fer almoina i dejunar per complir. O encara pitjor, fer les tres coses per quedar bé davant dels altres. Només un exemple: les tradicions populars són molt respectables, però no podem negar que això de menjar bacallà amb cigrons el Divendres Sant no és la millor manera de fer dejuni.

Feta la llei, feta la trampa. Fer Quaresma per complir no serveix de res. L’objectiu de la Quaresma queda clar des de la primera línia de la primera lectura d’avui: «Convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor». Fem d’aquesta Quaresma un pas de creixement en el nostre camí de seguiment de Jesús, de relació amb el Pare, d’amor als altres.

Jordi Vila Borràs

Sense manies ni escrúpols (Lv 13,1-2.45-46 / Mc 1,40-45)

De petit em deien sovint a casa que m’havia d’apartar de les males companyies, i a col·legi deien que una poma podrida fa malbé totes les del cistell. Ara fa temps que no ho sento, però alguna cosa deu haver-hi de cert veient tots els escàndols de corrupció que s’han destapat últimament.

Els jueus dels temps de Jesús ho tenien molt clar. La impuresa es transmetia per contacte, i per això els leprosos en un sentit ampli, és a dir, tots els que tenien alguna malaltia de la pell, s’havien d’apartar de la societat. Malvivien fora vila i tenien estrictament prohibit d’acostar-se a ningú.

El leprós de l’evangeli és, doncs, un transgressor. I encara ho és més Jesús, que el toca i li diu «queda pur». La força guaridora de Jesús pot més que la corrupció i la impuresa. El leprós queda pur i no es pot estar de proclamar-ho als quatre vents, provocant així un bon trasbals a Jesús, que ja no pot entrar manifestament als pobles: als ulls de la llei, ell s’ha tornat impur en tocar el leprós.

Segur que continuen essent vàlides les recomanacions que em feien de petit: els infants s’han d’allunyar de les males companyies per evitar que se’ls encomanin els mals costums. Però els cristians tenim Jesús per model, i per això no hem de tenir cap mena de recança de barrejar-nos amb els impurs i tocar les seves nafres.

Això és el que fan tants missioners en els llocs més recòndits del planeta, tantes religioses en els barris més marginals, això fan als hospitals, a les residències d’avis, a Càritas… Això va fer Francesc d’Assís en abraçar el leprós. Els cristians no hem de tenir manies ni escrúpols. Això fem fins i tot a l’església quan celebrem la missa amb les portes obertes, no sense demanar carnet de soci ni els antecedents de ningú. I, per quan fa falta, tenim el sagrament del perdó, que neteja la pitjor brutícia que se’ns pugui enganxar.

Jordi Vila Borràs

Jesús sempre viu “en sortida” (Jb 7,1-4.6-7 / Mc 1,29-39)

Job havia perdut la família i la salut. Això va fer que perdés també la pau i les ganes de viure. Era conscient de la fragilitat i la fugacitat de la vida. No hi veia sentit ni sortida. Vivia desolat i tancat en si mateix. Estava deprimit.

L’evangeli, en canvi, ens presenta un Jesús que contrasta totalment amb Job. Donat del tot als altres, porta a tothom la salut i l’alliberament. És molt significativa la narració de la guarició de la sogra de Pere. Desapareguda la febre, es posa a servir-los a taula. És que l’autèntica salut d’una persona es mesura per la capacitat de sortir d’un mateix i servir els altres.

Tot seguit, la narració ens revela el secret de la força positiva que emana de totes les accions de Jesús: «de bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant». L’íntima connexió, la unió amb el Pare és el secret de Jesús. Ell ha vingut al món a complir la missió que el Pare li ha encomanat. Jesús és un personatge irrepetible, però hem de ser conscients que des del baptisme participem de la seva vida. Per això els cristians no hem de viure des de nosaltres mateixos, sinó conscients també de participar de la missió de Jesús. Quins horitzons se’ns obren, aleshores! La nostra meta ja no pot ser l’autocomplaença, l’èxit personal, l’autoreferencialitat, sinó el bé i la vida dels altres, l’arribada del Regne de Déu.

Amplitud d’horitzons de Jesús en contrast amb l’estretor dels deixebles. Simó i els companys van a buscar-lo perquè torni al poble i exploti la fama que s’està guanyant. Jesús ja pensa en tants altres pobles que necessiten rebre també la bona notícia de l’evangeli i l’alliberament dels esperits malignes. Massa sovint nosaltres ens preocupem només de casa nostra, de la nostra parròquia, del nostre país… Jesús ens convida sempre a mirar més enllà, a sortir enfora, a obrir nous camins de comunicació i de fraternitat. Els cristians hauríem de ser sempre pelegrins, experts a obrir portes i aterrar murs.

Jordi Vila Borràs

Déu no fa por (Dt 18,15-20 / Mc 1,21-28)

El poble hebreu tenia por de Déu. No volia tornar a sentir la seva veu eixordadora. Per això Déu els va donar un intermediari en la persona de Moisès. Ell els comunicava les paraules divines, i ells no tenien por de morir.

És que, en aquells temps, els homes veien manifestacions de Déu en tot el que escapava a la seva comprensió i al seu control. Les malalties, les tempestes, els terratrèmols, les secades… tot era obra d’un Déu que feia por. Queden reminiscències d’aquestes creences en les religions tradicionals africanes.

Avui dia, entre nosaltres Déu no fa por. Déu, més aviat, deixa indiferent. És massa abstracte. Existeix? ¿Serveix d’alguna cosa creure-hi?

Per això nosaltres ja no necessitem un profeta que ens faci de pantalla davant de Déu, sinó algú que ens el faci proper, abastable, humà. Aquesta mena nova de profeta és Jesús. ¿Què vol dir que parla amb autoritat? Que trobar-se amb ell no deixa mai indiferent, que ell té paraules de vida, que donen sentit i valor, que donen pau i goig, que mouen al compromís. Ell mana als esperits malignes, i l’obeeixen. Amb aquesta expressió, l’evangeli no parla de dimonis dels Pastorets sinó de tot allò que ens esclavitza, que ens aliena, que ens separa: l’esperit de la violència, l’ambició desmesurada de poder, de diners, de plaer.

Acostem-nos a Jesús sense por. Ell ens canviarà la vida. Alliberant-nos d’esperits malignes, ens fa sentir més lliures de les males passions i més amos de nosaltres mateixos. Parlant-nos amb autoritat, la nostra vida tindrà més sentit, serà més lluminosa.

Jordi Vila Borràs

El fruit de la persecució (Ac 22,3-16 / Mc 16,15-18)

La tradició ens diu que sant Pau va ser el primer a predicar la bona nova a l’antiga Tàrraco, per això a la nostra arxidiòcesi la Conversió de Sant Pau se celebra fins i tot quan s’escau en diumenge.

Pau perseguia els primers cristians. Esteve ja havia estat apedregat fins a morir, i Pau havia rebut autorització per fer una batuda entre els jueus de Damasc i endur-se empresonats els deixebles de Jesús.

També avui dia hi ha molts cristians perseguits. Parlem de molts milions. Als territoris ocupats per l’Estat Islàmic han hagut de fugir per tal de no ser massacrats. A l’Aràbia Saudita la policia religiosa vigila que ningú no porti una creu, tingui una Bíblia o faci una pregària cristiana. Al Pakistan la llei antiblasfèmia és utilitzada especialment contra els cristians i les altres minories religioses, i els que són declarats innocents pel jutge corren el greu perill de ser linxats per la població. Al Marroc la conversió de l’islam al cristianisme està prohibida sota pena de presó i de pèrdua de la nacionalitat. El nord de Nigèria va camí d’esdevenir també territori del califat islàmic: hi ha poblacions arrasades i segrestos massius de nenes convertides i casades a la força.

El panorama és terrorífic. Què hem de fer? Fugir? Dissimular? Contraatacar? Pau el perseguidor va tenir una trobada inesperada amb el Senyor, que li va dir: «Saule, Saule, per què em persegueixes?» No diu “per què persegueixes els meus deixebles”, sinó “per què em persegueixes”. S’identifica amb els germans perseguits. Cal, doncs, que els perseguits s’identifiquin amb ell, que actuïn com ell. La passió i la mort de Jesús no són tan sols una història admirable, sinó un exemple a imitar. És el que han fet els màrtirs de totes les èpoques.

No hem de tenir por (quantes vegades ho repeteix Jesús?) La seva mort va donar molt de fruit: recordem el diàleg amb el criminal crucificat al seu costat, recordem la confessió del centurió. Jesús va morir estimant i perdonant, i per això va vèncer el pecat i la mateixa mort: va ressuscitar i ha fet de nosaltres una humanitat nova, que ja no viu sotmesa al pecat.

Hem de ser al costat dels nostres germans perseguits, els cristians i tants altres de diverses religions i conviccions. Els hem d’ajudar, però no amb la força, la revenja, l’odi. Els hem d’ajudar amb l’amor i el perdó. Perquè no volem destruir aquells qui ens fan mal, sinó que volem convertir-los, tal com va passar amb Pau. Aleshores el perseguidor més aferrissat pot esdevenir l’apòstol més decidit.

Jordi Vila Borràs

Turisme o negocis (1Sa 3,3b-10.19 / Jn 1,35-42)

En creuar algunes fronteres cal omplir una butlleta en què, a més de posar les dades personals, cal dir quin és el motiu de la visita al país: turisme o negocis. Em pregunto què li importa això a la policia, i per què no es preveuen altres opcions: visites familiars o d’amistat, assistència a reunions, etc. Deixant això de banda, l’alternativa turisme o negocis és molt interessant.

El turista és algú que bada. Deambula pels llocs sense deixar petjada i sense cap més objectiu que passar-s’ho bé una estona. Passejar, pul·lular, papallonejar, consumir… són verbs que es conjuguen amb el subjecte “turista”.

En canvi, qui fa negocis és algú que projecta, que compleix una missió, que avalua, que compromet el seu temps, els seus recursos i els seus talents, que s’arrisca a guanyar o perdre. Algú que crea relacions i deixa petjada.

M’agrada pensar que Samuel era un infant que, com tots, anava de turista per la vida fins que va sentir en plena nit la crida d’algú a qui en principi no va saber reconèixer. Ajudat pel sacerdot Elí, que no era cap sant, va arribar a entendre que era el Senyor qui el cridava, i des d’aleshores la seva vida va canviar. Va deixar el mode turista i va consagrar la seva vida a emprendre els negocis que Déu li anava encomanant: es va convertir en profeta.

Una cosa semblant va passar amb Andreu i Simó. Van conèixer Jesús i, de la manera més senzilla, van començar a seguir-lo: «On us allotgeu?… Veniu i ho veureu… Es quedaren amb ell aquell dia». I es van convertir en deixebles. Van passar del mode turista al mode negocis d’una manera tan radical que Simó fins i tot va canviar de nom: «Tu et diràs Quefes». Els va marcar de tal manera que mai més no oblidarien aquell moment: «Eren vora les quatre de la tarda».

El dia 18 de gener de 1976 també era diumenge. Vuit amics vam quedar per passar el cap de setmana en una torre del barri de Finestrelles, a Esplugues de Llobregat. Vam anar a missa, crec que a la parròquia de Santa Maria Reina, de Barcelona. Tocaven les mateixes lectures d’avui. I a més d’un ens van tocar per dins. «He sentit que em cridàveu. Aquí en teniu». En trenta-nou anys han passat moltes coses, és clar. Però crec que aquell dia vaig passar del mode turista al mode negocis, i així ha estat fins avui.

Jordi Vila Borràs

Una publicitat sorprenent (Is 55,1-11 / Mc 1,7-11)

Quan una empresa vol posar al mercat un nou producte, primer de tot crida el departament de publicitat perquè endegui una campanya. Cal que els consumidors pensin que el producte és millor que tots els altres que hi ha al mercat i que sentin la necessitat de comprar-lo.

Una cosa semblant volia fer Joan Baptista per donar a conèixer Jesús al poble: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo… Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant». Una campanya espaterrant.

Però apareix Jesús, i la sorpresa és majúscula. Podem comparar-la, salvant les distàncies, amb l’aparició del papa Francesc el dia de la seva elecció. Un papa argentí, vingut “de la fi del món”! Tothom espera rebre la benedicció del papa, i el papa s’inclina per rebre la benedicció del poble. Al Jordà, es presenta Jesús venint de Natzaret (en pot sortir res de bo?) i, quan tothom espera el seu baptisme, es fa batejar per Joan. Un enviat de Déu sortit d’enmig del poble que es fa solidari amb ell, assumint com a propi el signe del baptisme amb aigua, manifestació de la necessitat de girar el cor cap al Senyor.

I així com des del primer moment es va fer palesa la sintonia del poble cristià amb el papa Francesc, en l’escena del baptisme es fa palesa la sintonia de Jesús amb Déu mateix, que li diu «Ets el meu Fill, el meu estimat», mentre es manifesta l’Esperit que els uneix.

Ja el profeta Isaïes havia previst que l’estil publicitari del Senyor és molt particular. Ofereix gratuïtament el millor aliment i la millor beguda, perquè el nostre Déu és més esplèndid i generós que ningú. També és generós a perdonar. I és un Déu de paraula. Una Paraula fecunda, que no torna al Senyor fins haver complert la missió encomanada. Jesús, la Paraula feta carn, no va tornar al Pare fins haver-nos obert les portes del Regne.

Jordi Vila Borràs

Somnis acomplerts (Is 60,1-6 / Mt 2,1-12)

Que em perdonin els madridistes, però vull recordar aquell partit al Bernabeu en què el Barça va abassegar el Madrid i un senyor amb bigoti, juntament amb mig estadi, va acabar aplaudint un gol de Ronaldinho. Per als que vam créixer amb Rexach com a màxima estrella del Barça i no vam saber fins als quinze anys què representa guanyar una lliga, allò era un somni.

Com també era un somni, per a aquells jueus acabats de tornar de l’exili, vivint encara en condicions precàries, pensar que aquella pobra Jerusalem en què tot estava per refer es convertiria en el pol d’atracció de tots els pobles, on els reis de les nacions s’aplegarien per oferir les seves riqueses al Senyor de tot el món.

Aquest somni s’acompleix en Jesús. Però s’acompleix amb l’estil sobri, auster, petit que va marcar tota la seva vida. En comptes de les onades de camells i dromedaris de Madian, d’Efà i de Sabà, tres mags vénen d’Orient. Ells representen el millor d’una humanitat que, ara com abans, continua en recerca del sentit de la vida. I amb els seus regals reconeixen en Jesús allò que buscaven, i encara més: aquell infant és home, és rei i és Déu.

Sí, algun dia el Fill de l’home es manifestarà en plena glòria, quan Déu ho serà tot en tots. Però mentrestant ens hem d’acostumar a veure els signes que Déu ens envia en les petites coses: en la visita de tres mags, la manifestació del Fill de Déu a tots els pobles; en la defensa d’una adúltera, el perdó per als pecadors; en la guarició d’un leprós, el trencament de tots els tabús i barreres de puresa; en la multiplicació dels pans i els peixos, el banquet abundant al qual Déu ens convida a tots… i així amb tots els passatges de l’evangeli. D’aquesta manera anem entrenant la nostra sensibilitat per a percebre el pas, discret però cert, de Déu en les nostres vides, i els signes per mitjà dels quals ell es manifesta a cada home i a cada dona del món, perquè no vol que ningú quedi al marge del seu Regne.

Jordi Vila Borràs

Un Déu madur (Sir 24,1-2.8-12 / Jn 1,1-18)

Podem veure en els nens petits alguns comportaments que de fet també reproduïm els adults. Sovint, quan un nen manipula una joguina o un objecte qualsevol i no encerta a obtenir el que vol, s’enfada i desfoga la seva ira contra l’objecte fins que el trenca. Altres vegades el llença lluny i se’n desentén.

També els adults sovint reaccionem amb violència davant de les situacions o les persones que ens disgusten, i també a vegades aixequem una barrera d’indiferència al nostre voltant per evitar allò que ens podria fer mal. Tanmateix, les persones madures són les que reflexionen i miren d’afrontar els problemes de manera positiva. Aleshores tot es converteix per a elles en motiu de creixement. És madura la persona que no es fa enrere davant d’un problema, que reflexiona i assaja noves estratègies fins que el resol.

Vistes així les coses, no hi ha dubte que el nostre Déu, aquest que veiem encarnat en l’infant Jesús, és un Déu infinitament madur. Ens ho mostra la manera com s’ha enfrontat davant el gran problema: el pecat de la humanitat.

Un Déu immadur hauria destruït aquelles criatures que s’havien fet malbé. Al capdavall, Déu és prou poderós per crear-ne unes altres del no-res. O bé hauria començat a manipular-les grollerament, amb la qual cosa s’hauria espatllat sense remei el delicat mecanisme de la seva llibertat, que és el que les fa úniques en tota la creació. O bé els hauria girat l’esquena i les hauria deixat condemnades per sempre a l’absurd i a l’autodestrucció.

Però no. El nostre Déu és tan madur, tan pacient, amorós i respectuós amb la seva creació que ha dissenyat un pla per rescatar-nos del pecat i de la mort respectant la nostra llibertat. Per això s’ha fet home com nosaltres, assumint les nostres limitacions, plantant la seva tenda entre nosaltres. Ell, tan madur, s’ha exposat a les nostres immadureses. Tant, que sovint no l’entenem. Com els infants, voldríem que ell ho arreglés tot amb el seu poder. Però això no ens permetria créixer.

Avui, aquest diumenge humil entre les grans festes de Nadal, aquest diumenge sense nom, agraïm aquest capteniment de Déu envers nosaltres que el fill de Sira, molts anys abans de venir al món el Fill de Déu, ja va anomenar Saviesa.

Jordi Vila Borràs

Mirades i records (Nm 6,22-27 / Lc 2,16-21)

No hi ha cap contradicció entre els tres grans temes de la festivitat d’avui: el més popular, la festa de Cap d’Any; el més cívic, la Jornada mundial de la Pau; el més religiós, la solemnitat de santa Maria, Mare de Déu.

La primera lectura és una antiga fórmula de benedicció que el Senyor mateix, per mitjà de Moisès, encomana a Aharon i als seus fills, és a dir, a la casta sacerdotal, en benefici del poble. Un desig que ens va com anell al dit en començar un nou any: que el Senyor ens beneeixi i ens guardi.

Aquesta benedicció, que inclou la pau de Déu, esmenta dos cops la mirada del Senyor, una mirada lluminosa. A l’evangeli d’avui apareix també una mirada: la dels pastors, que van veure «amb els propis ulls» Maria i Josep, amb el nen a la menjadora. Potser aquells pastors, acostumats a comptar i a distingir ovelles, van reconèixer en aquell infant l’anyell de Déu. Ben segur, això sí, que l’infant els va mirar, i aquella mirada lluminosa els va omplir de la benedicció i la pau de Déu.

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava». Déu ens mira també a nosaltres. Conservem aquesta mirada en nosaltres i meditem-la. Enzo Bianchi, fundador de la comunitat monàstica de Bose, diu que, a mesura que va envellint, la seva pregària és menys de paraules i més de records (que vol dir tornar a passar pel cor). Fer memòria i reconèixer el pas de Déu per la pròpia vida, per tal de poder donar gràcies fins i tot d’allò que en el seu moment potser no vam comprendre.

Que aquesta sigui la benedicció per a nosaltres en aquest any nou: que el Senyor ens miri, que el sapiguem reconèixer en les nostres vides i que això ens ompli de llum i de pau.

Jordi Vila Borràs