Emergència amb esperança (Gn 15,1-6;21,1-3 / Lc 2,22-40)

Diversos indicadors ens avisen que alguna cosa, o més d’una, no funciona bé en les famílies de la nostra societat. Augmenta vertiginosament el nombre de persones que viuen soles. Les parelles són força inestables: abunden els trencaments i els divorcis. L’índex de natalitat és baixíssim, insuficient perquè puguem tenir un relleu generacional equilibrat. A més, l’edat dels pares quan tenen els fills és alta, amb les dificultats que això suposa en la criança, l’educació i les relacions intergeneracionals. Podem parlar, sense exageracions, d’una autèntica emergència familiar.

Dit això, fa massa temps que uns quants bisbes i capellans, en parlar de la família, semblen profetes de calamitats. És cert que la tendència actual ens porta a una societat trista i envellida, formada per famílies fràgils, però el pla de Déu no s’estroncarà per això.

Més fràgils i envellits eren Abraham i Sara, i d’ells per mitjà d’Isaac va sorgir una descendència comparable a les estrelles del cel. Com era fràgil també la situació de Maria i Josep. Però Déu sembla tenir una certa predilecció per obrar meravelles allà d’on sembla que humanament no en pot sortir res de bo.

Visquem, doncs, amb confiança i amb esperança en el pla de Déu, que és més gran que totes les nostres pors. Si ho tinguéssim present, segur que les nostres famílies serien més joves, més fermes i més fecundes. I segur que les famílies en dificultats trobarien un punt ferm on recolzar, com van fer-ho Abraham i Sara, Maria i Josep.

Jordi Vila Borràs

Un Déu enamorat (Is 62,11-12 / Lc 2,15-20)

Sí, cal deixar ben clar que una cosa és enamorar-se i una altra estimar. Enamorar-se és qüestió d’hormones, és una tempesta irrefrenable d’emocions que sovint ens fa cecs i ximples. L’amor, en canvi, abraça totes les facultats de la persona i fa que arribem a donar el millor de nosaltres mateixos.

Dit això, cal reconèixer que enamorar-se és necessari. Qui no s’ha enamorat mai té tots els números per arribar a convertir-se en un perfecte egoista. Perquè interessar-se per una altra persona és cansat i sincerar-se davant seu és arriscat. La raó freda ens diria que no surt a compte, que és més segur restar en la còmoda tranquil·litat del petit món personal abans que llançar-se a l’aventura de la conquesta d’un món desconegut. De fet, l’enamorament és la gran injecció d’energia que la natura ens dispensa per assegurar que la majoria de nosaltres sentirem la necessitat de trobar una parella i acabarem donant lloc a una nova generació, de manera que l’espècie pugui continuar endavant. Per desgràcia, els nostres governs i empresaris són més curts de vista que la natura i han aconseguit que tinguem una taxa de natalitat de les més baixes del món.

Quan els pares veuen que un fill o filla s’enamora, els envaeix una estranya barreja d’alegria i de patiment. Alegria per l’etapa de vida intensa i d’experiències incomparables que suposa l’enamorament. Patiment per les ximpleries que es poden arribar a fer i per les seves conseqüències indesitjables.

Diu el profeta Isaïes que Jerusalem serà anomenada “La-que-té-un-enamorat”. Sí, ben bé es pot dir que només un Déu enamorat de la humanitat pot fer una ximpleria tal com encarnar-se. Ser un infant que encara no parla, passar fred, ser l’atracció d’aquells pobres pastors bruts i ignorants… tot això només pot fer-ho un Déu enamorat. Tant, que es va posar a disposició de tots els qui el necessitaven; tant, que es va fer seus els nostres pecats perquè nosaltres no haguéssim de sofrir-ne més les conseqüències; tant, que va donar la vida per nosaltres.

En les parelles sempre n’hi ha un que té la iniciativa, un que s’ha enamorat espontàniament i ha anat enamorant l’altre a base d’esforç i insistència. Així és Jesús amb nosaltres. Ell s’ha enamorat primer. Deixem que ell ens enamori. Els infants tenen el poder de suscitar fàcilment l’amor. Enamorem-nos d’ell ara que és infant, i mantinguem-nos-hi fidels, sabent que ell sempre ho ha estat i ho serà envers nosaltres.

Quan algú s’enamora bojament, hi ha una certa transferència dels gustos i afeccions de l’altra persona. Recordem la Jenifer dels Catarres: “em tunejaré el cotxe per tu, anirem a Pont Aeri els dos junts”. Doncs bé: si ens deixem enamorar per Jesús, segur que també acabarem enamorats dels més petits, dels pobres, dels pastors que vetllen al ras, de tot ésser humà necessitat de la salvació de Déu.

Jordi Vila Borràs

El sí de Déu (2Sa 7,1-5.8b-11.16 / Lc 1,26-38)

Són innombrables les obres d’art, els objectes preciosos i els edificis monumentals dedicats a la divinitat o de caire religiós en totes les cultures de la terra. Segur que bona part del patrimoni artístic de la humanitat no es pot entendre sense la dimensió religiosa que hi ha en tota civilització.

¿I què podem dir del munt de pensaments, prometences i oracions dedicades a Déu, en tantes formes diverses, des de la llàntia que s’encén prop d’una imatge fins a les hores d’estudi i pregària dels monjos i monges?

Quantes coses que fem per Déu, oi? Són signes d’amor, manifestacions del desig i la necessitat que tenim d’ell, i per tant són molt respectables totes elles, tant les que ens agraden més com les que potser no ens diuen res. Però és important que entenguem això: Déu no les necessita en absolut!

David volia fer un temple per al Senyor. Era un senyal d’agraïment i de respecte. No era digne que la casa de Déu fos un envelat mentre que ell vivia en un palau de cedre. Però el Senyor li para els peus per mitjà del profeta Natan. Déu no vol rebre res de David, i és ell qui es compromet amb la seva descendència fins al punt d’incorporar-la a la seva família: «Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill».

En l’evangeli queda clar el sí de Maria a l’anunci de l’àngel: Déu no vol salvar la humanitat sense comptar amb la seva col·laboració, per humil que sigui. Però el sí de Maria es queda petit davant del gran sí de Déu. Ell, sense necessitar-ho, s’implica fins al punt de venir al nostre món i assumir la nostra naturalesa, tan limitada. Preparem-nos, doncs, a rebre aquest do immerescut. Acollim Déu que ve a nosaltres també avui. De fet, això és el que caracteritza més profundament l’autèntic esperit cristià: més que estimar, saber-se estimat per Déu; més que fer, deixar-se fer per ell.

Jordi Vila Borràs

Quina bona nova portem? (Is 61,1-2a.10-11 / Jn 1,6-8.19-28)

S’acosta Nadal, i com que els àpats forts i abundants i la sobredosi de sucre no ajuden precisament a la reflexió, serà bo que aprofitem aquests dies previs per a la preparació espiritual. La primera lectura d’avui és especialment inspiradora. Parla algú que diu que l’Esperit del Senyor reposa damunt d’ell i que ha estat ungit pel Senyor. Això ens porta immediatament al Crist, que vol dir “ungit”. Aquest Crist ha estat enviat a dur a terme algunes accions que podríem traduir fàcilment al nostre llenguatge d’avui posant uns quants exemples.

Portar la Bona Nova als desvalguts: anunciar a una persona que porta anys dormint al carrer que li ha estat concedit un habitatge social i una renda mínima perquè no hagi de tornar a passar fred ni por.

Curar els cors adolorits: visitar aquella àvia que viu sola, fer costat a aquell amic o amiga que ha patit un desengany, lluitar per recompondre un matrimoni en crisi.

Proclamar als captius la llibertat: anunciar als habitants d’un camp de refugiats que per fi poden tornar a casa perquè s’ha acabat la guerra i s’ha restablert l’estabilitat al país d’on havien hagut de fugir.

Proclamar als presos el retorn de la llum: pensem en tantes persones que es troben recloses en hospitals, presons, psiquiàtrics, centres d’internament d’estrangers… que somien poder tornar un dia a gaudir de la llum del carrer i del caliu de casa seva.

Mirem ara envers nosaltres mateixos. ¿Quina bona nova necessito escoltar? ¿De què necessito que em salvi el Crist? Celebrar Nadal és deixar que Jesús entri en la meva vida i em vagi guiant cap a la llum, la curació i la llibertat.

Mirem, finalment, cap a Joan Baptista i identifiquem-nos amb ell. No som el Messies, no podem guiar ni salvar ningú per nosaltres mateixos, però sí que, com ell, som una veu cridada a anunciar la Bona Nova del Crist, que és per a tothom.

Jordi Vila Borràs

Dues mares (Gn 3,9-15.20 / Lc 1,26-38)

Malpensa i encertaràs, diu una frase feta que ve dels temps d’Adam i Eva. ¿Què és el primer pecat, sinó un monument a la desconfiança? Eva i Adam no es fien que el precepte del Senyor-Déu de no menjar del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal sigui un acte de bona voluntat per preservar-los dels mals que els sobrevindrien. No es fien de Déu, ambicionen de fer-li la competència i s’atreveixen a menjar del fruit. I la desconfiança s’apodera d’ells: és el primer signe de la pèrdua del benestar de què havien gaudit fins aquell moment en el paradís. Adam s’amaga de Déu perquè va nu i s’espolsa les culpes al damunt d’Eva, qui fa el mateix amb la serp.

I així hem anat escrivint la història fins al dia d’avui. Guerres, estafes, enganys, egoismes… són manifestacions universals de la desconfiança malaltissa i primigènia que ens posseeix. Fins i tot ens burlem de les persones que s’atreveixen a confiar, i diem que van amb el lliri a la mà.

Amb Maria es trenca aquest cercle viciós secular. En rebre de l’àngel l’anunci d’una proposta divina tan inesperada, Maria intueix que es tracta d’una segona oportunitat que Déu dóna a la humanitat. I ella, erigida en segona Eva, corregeix la relliscada de la primera i confia incondicionalment en Déu: «Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules».

Un trencament tan radical amb la història del pecat de la humanitat no es podia fer sense una intervenció especial de Déu. Això és el que avui celebrem: que Maria, des de la seva concepció, havia estat preservada per Déu del pecat. Per això va poder pronunciar un sí tan net, tan absolut, tan confiat. Tant, que Déu mateix va decidir confiar-se a ella i esdevenir fill seu per tal de començar així la seva aventura humana. La nova humanitat inaugurada per Jesús és filla de la confiança de Maria envers Déu i de Déu envers Maria.

Jordi Vila Borràs

Consolat i consolador (Is 40,1-5.9-11 / Mc 1,1-8)

Un nen plora amb desfici perquè se li ha trencat la joguina que el tenia embadalit. Ve el germà gran, l’acarona, li parla amb veu suau, li ensenya una altra joguina i l’anima a jugar junts. Això és consolar: ajudar a acceptar la frustració i a posar l’interès en una altra cosa.

Però si, en sentir plorar l’infant, el germà gran s’hi acosta i li recompon la joguina que s’havia espatllat, el petit el tindrà per un heroi i canviarà el plor per un gran somriure. Aquesta consolació encara és millor.

El poble jueu patia set dècades d’exili a Babilònia. Podien consolar-se dient: no tenim pàtria ni llibertat, però encara som vius. Però arriba el profeta i els anima a obrir una ruta en el desert, perquè ve el Senyor, i a anunciar la Bona Nova des d’una muntanya ben alta perquè Jerusalem sàpiga que el Senyor arriba com un Déu poderós i alhora com un pastor que té cura de les ovelles amb tota tendresa.

Hem llegit l’inici de l’evangeli de Marc, que aplica aquesta profecia a la figura de Joan Baptista, la veu que cridava en el desert per anunciar al poble la vinguda del Messies. El profeta, el missatger de bones notícies, és alhora consolat i consolador. Transmet joia als altres perquè ell mateix l’ha rebuda. Així ha de ser tota vida cristiana, així hem de ser també nosaltres: rebem l’evangeli, missatge de vida, de pau, d’amor, en fruïm i el comuniquem. Així el món podrà viure un nou Advent.

Jordi Vila Borràs

El Déu de la novetat (Is 63,16b-17.19b;64,2b-7 / Mc 13,33-37)

He posat aquí dalt la cita de la primera lectura, a més de la de l’evangeli, perquè durant l’any litúrgic que avui comença vull posar atenció especial en les primeres lectures. Encara tenim massa prejudicis a l’hora d’apropar-nos a l’Antic Testament.

Fa poques setmanes em deien que en un poblet de les nostres comarques es torna a practicar el paganisme. Sí, hi ha una família que dóna culte als déus de les mitologies precristianes, aquells que ens van fer aprendre a l’escola i que ja donàvem per desapareguts.

Té la seva lògica. En una època en què ens preocupa tant el desequilibri ecològic i la destrucció del planeta, els déus antics representen el retorn a una harmonia primigènia, quan la civilització encara no havia alterat els ritmes de la natura i no havíem perdut la connexió amb ella.

Els déus mitològics, els déus de la natura, són uns déus conservadors. Sostenen el món en els seus cicles inalterables. Donen corda al rellotge universal perquè no deixi mai de girar.

En canvi el nostre Déu, que és ja el de l’Antic Testament, és el Déu de la novetat. D’ell esperem que vingui al món, que trenqui la closca de la volta del cel i baixi per salvar-nos, per fer-nos sortir d’aquest cercle tancat d’un món que no omple les nostres aspiracions de plenitud. «Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós, que salvés els qui esperen en ell… Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu…»

Sí, hem de vetllar perquè el Senyor ve. La seva vinguda és discreta i silenciosa, com la d’un infant nascut en plena nit en un corral, com la d’un pobre que necessita el nostre ajut.

Que el temps d’Advent que avui comencem desvetlli en nosaltres la necessitat de salvació, l’anhel d’un món millor, d’una plenitud que només Déu pot donar. I que ens activi les antenes de l’ànima per descobrir els signes de la seva vinguda entre nosaltres.

Jordi Vila Borràs

Les ovelles a la dreta (Mt 25,31-46)

– Jo era encarregat d’un supermercat. Treballador i honest, m’hi vaig estar molts anys fins que vaig arribar a la jubilació. Els directius de la cadena estaven contents amb mi. Un dia els vaig convèncer perquè signéssim un conveni amb Càritas. Quan vèiem que una remesa de productes no tenia sortida comercial, els els donàvem amb temps suficient perquè els poguessin distribuir abans que arribessin a la data de caducitat. Jo procurava que això passés sovint, sense que afectés els guanys de la botiga, i els directius no em van cridar mai l’atenció. El Senyor m’ha dit: Vine, beneït del meu Pare, perquè tenia fam i em vas donar de menjar.

– Quan em vaig quedar a l’atur vaig decidir que no em podia passar tot el dia buscant feina i acumulant fracassos. A més, volia fer alguna cosa de profit. I vaig entrar de voluntària a Mans Unides. Em cuidava de la secretaria i de les relacions amb els socis. Sense anar-hi mai, vaig aprendre moltes coses del Tercer Món. I era molt gratificant saber, al cap de l’any, quins projectes de desenvolupament havíem pogut finançar. El Senyor m’ha rebut amb el dossier de la perforació d’un pou d’aigua potable en un poblat del Níger, i m’ha dit: Quan tenia set, em vas donar beure.

– No m’agrada parlar del meu passat, la meva vida va ser molt trista. Però aquí no hi ha res que es pugui amagar. Jo era una fulana. Com tantes altres, em van treure del meu país amb enganys i després em van esclavitzar. Treballava a la carretera. Després, quan vaig perdre la salut, em van tancar en un club. I d’allà vaig anar a l’hospital a morir. Dintre de tot, a la carretera em sentia lliure per unes hores. A vegades venia un pobre home. No era com els altres, de mirada dura i dominant. Ell abaixava els ulls i plorava. Jo no li feia cap pregunta, l’abraçava i plorava amb ell. Quan se n’anava, em sentia neta i reconfortada. Avui el Senyor m’ha dit: Entra, seràs feliç perquè has plorat.

– Jo tenia un futur prometedor. M’acabaven d’oferir una feina molt ben remunerada a l’estranger, quan la mare va començar la davallada. Jo li hauria pogut pagar una bona assistència, no li hauria faltat res de res. Bé, sí, li hauria faltat la meva companyia. No em vaig resignar a veure-la un dia al mes, i vaig renunciar a l’oferta laboral. Se’m van tancar algunes portes professionals, però vaig poder veure la mare gairebé cada dia durant els cinc anys que va durar. El Senyor m’ha dit: Quan estava malalt, em vas visitar.

– Doncs jo era un futbolista d’elit, ja em coneixeu, oi? Ara el Senyor m’ha cridat i m’ha felicitat pel joc net i perquè he estat un bon exemple per als infants. Els altres títols, tant se li’n dóna.

– Doncs jo era polític, i m’ha fet entrar dient: Entra, que ets un administrador bo i de tota confiança.

– Doncs jo era monja de clausura i m’ha dit: Gràcies per les pregàries i pels entrepans que em preparaves quan trucava vestit de pobre.

I així el banquet s’anirà omplint de tota mena d’ovelles: analfabets i científics, creients i ateus, blancs i negres, heterosexuals i homosexuals, gent d’ordre i gent perduda, amb qui el Senyor s’haurà fet trobadís de tantes maneres diferents, sempre per tal de poder acabar dient a tothom: Vine, entra, beneït del meu Pare…

Jordi Vila Borràs

Fer treballar els propis talents (Mt 25,14-30)

Abans d’intentar treure lliçons morals d’aquesta paràbola, valdria la pena que la féssim servir per conèixer-nos una mica a nosaltres mateixos sondejant quin és el primer sentiment que ens desperta: gelosia, competitivitat, injustícia?

Les curses de motociclisme o de fórmula 1 són injustes perquè cada pilot va amb una moto o un cotxe diferent. És el mateix que passa en aquesta paràbola. Cada un dels tres administradors rep un capital diferent. Però és que en cap moment l’amo els diu que hagin de competir els uns amb els altres! Aquí no guanya qui treu més benefici. L’únic que es demana és que cadascú tregui rendiment d’allò que ha rebut.

El sistema capitalista en què vivim ens distorsiona la visió de les coses, fins i tot ens pot distorsionar la lectura i l’aplicació que fem de l’evangeli a les nostres vides. No ens hem de guanyar la vida ni de guanyar el cel competint contra ningú. No ens hem de valorar comparant-nos amb ningú.

Aquest amo dóna a cadascú milions (o talents) diferents. Els éssers humans no som tots iguals, no som de sèrie sinó d’artesania. Les diferències entre uns i altres no són un greuge comparatiu, sinó un exponent de la riquesa que suposa la diversitat. Cada ésser humà és únic, i per tant incomparable. Precisament per això, encara que tots siguem diferents, gaudim d’una mateixa dignitat.

Veiem un amo que no deixa ningú sense recursos ni talents, i tres administradors que compleixen millor o pitjor les seves missions, però que no s’interfereixen els uns amb els altres. Quina diferència del nostre món actual, en què tanta gent queda exclosa i en què uns s’enriqueixen a costa dels altres!

He començat aquest comentari apuntant tres sentiments negatius que ens podria despertar aquesta paràbola. Vull acabar amb tres sentiments positius que se’n desprenen: agraïment pels dons rebuts, respecte pels dons que han estat concedits als altres, responsabilitat pels fruits que hem de donar.

Jordi Vila Borràs

La protesta de Jesús (Jn 2,13-22)

Sovint en la nostra societat hi ha manifestacions, vagues i accions de protesta. El mateix procés participatiu que avui hi ha convocat té un caire reivindicatiu, perquè l’actual sistema polític no ha permès fins ara que Catalunya pugui decidir el seu propi futur. Encara que ocasionin molèsties com sorolls, ocupació de vies públiques i paralització d’alguns serveis, tolerem aquests inconvenients sempre que es tracti de causes justes, i fins i tot podem tenir el deure moral de sumar-nos-hi. Segur que el món fóra pitjor si ningú no protestés contra les injustícies i els abusos.

Això és el que Jesús va fer al temple de Jerusalem. No va ser un acte violent: en aquest cas de seguida l’haurien detingut els guardes o l’haurien apedregat els jueus. Va ser una acció de protesta. Per això li van demanar amb quina autoritat s’arrogava el dret de posar ordre al temple.

Aleshores Jesús aprofita per donar a entendre, amb una afirmació enigmàtica, que el lloc de presència de Déu enmig dels homes era a punt de canviar: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Es referia a ell mateix i a la seva mort i resurrecció.

La festa d’avui commemora la dedicació de la basílica de Sant Joan del Laterà, que és la catedral de Roma, i per tant la seu del papa, encara que aquest visqui al Vaticà. Cada any celebrem la dedicació de la catedral de Tarragona el dia 4 de juliol, i el 9 de novembre la dedicació de la catedral de Roma, com a signe de comunió entre totes les esglésies.

Certament les esglésies, basíliques i catedrals escampades per tota la geografia mundial són un gran patrimoni artístic i cultural. Hi ha qui les veu com un signe de riquesa, encara que de fet suposen una càrrega econòmica: són edificis grans i antics que cal custodiar, restaurar, tenir oberts per a qui vulgui visitar-los…

Però el gran patrimoni de l’Església no són les pedres, sinó Jesús, el Crist. Ell és el nostre temple, el nostre punt de trobada amb Déu. I nosaltres, els seus deixebles, som també membres del seu cos, i com a tals hem de ser també punt de trobada amb Déu per a tantes persones que encara no el coneixen.

Jordi Vila Borràs