Uns difunts molt vius (Jn 19,17-18.25-39)

Els cristians preguem pels difunts.

Com fa tothom, plorem pels que trobem a faltar, evoquem els seus records i revivim dins el cor els lligams, els sentiments, les experiències que ens han unit a ells i que fan que continuïn vivint dins nostre quan ja han deixat aquest món. Això ho fa tothom.

Però els cristians, a més a més, preguem pels difunts. Preguem perquè volem que visquin en Déu. Acabem de llegir un fragment de la passió de Jesucrist segons sant Joan. És una narració plena de detalls, molts d’ells amb un valor simbòlic, però alhora totalment realista. Jesús va morir, víctima de la maldat i la injustícia humana, d’una manera similar a la de tants altres condemnats a mort. Ell ha compartit amb tots els homes l’experiència de la mort.

Però després Jesús va ressuscitar, i tenim la ferma esperança que tots els homes compartirem amb ell l’experiència de la victòria sobre la mort. Creiem que ell ha mort perquè tots puguem tenir vida eterna. Això de la resurrecció i la vida eterna no és una llei universal, tal com ho és la reencarnació en les religions orientals. No tenim capacitat de ressuscitar per nosaltres mateixos. És Crist qui ens ressuscita. Però ell només ens pot ressuscitar si ens hem lligat, vinculat, associat a ell. Això és la vida cristiana: aprofitar tots els mitjans que Jesús mateix ens dóna perquè puguem ja des d’ara viure amb ell.

En el fons, el vincle que ens uneix a Jesús, el Fill de Déu, és l’amor. Perquè Déu és amor, i nosaltres estem units a Déu en la mesura que hem après a estimar. Celebrar els sagraments sense amor, resar sense amor, fer bones obres sense amor no serveix de res.

En la vida eterna, l’amor ho és tot, perquè és viure en Déu, que és amor. Per això té sentit pregar pels difunts. No els podem veure, no els podem tocar, no podem parlar amb ells, però els podem estimar.

L’amor és etern, i l’eternitat és misteriosa. En l’eternitat el temps no corre. Per això, encara que ens resulti estrany, la mort d’una persona no ens priva de continuar estimant-la i de mirar d’aprendre a estimar-la més i millor, no ens priva de perdonar i de demanar perdó a aquelles persones amb qui hem tingut conflictes. I això, encara que ens costi d’entendre, ens ajuda a nosaltres i també els ajuda a ells a viure en l’amor, a vincular-se més estretament a Jesús i, per tant, a ressuscitar.

Jordi Vila Borràs

Felicitat (Mt 5,1-12a)

Això de ser sant no és qüestió d’heroisme, sinó de felicitat. El que passa és que el camí de felicitat que Jesús ens proposa no és el que els éssers humans acostumem a fressar.

La gent entenem la felicitat com una cosa que cadascú s’ha de buscar, una felicitat autocentrada: “vull ser feliç” significa “vull ser ric, vull riure, vull passar-m’ho bé, vull ser el centre”.

En canvi Jesús ens parla de quelcom que hem de sembrar al nostre voltant, una felicitat descentrada: per això és feliç qui es fa pobre pels altres, qui plora amb els que ploren, etcètera.

Un altre problema que tenim amb la felicitat és d’ordre temporal: com els nens petits, volem ser feliços ara i del tot. Jesús ens parla, però, d’un horitzó que és el Regne de Déu. El temps d’ara és temps de creixement, d’aprenentatge i, per tant, d’esforç.

La festa de Tots Sants és especialment la memòria de tants sants i santes anònims que ja han fet el seu camí i gaudeixen de la benaurança eterna en el Regne del cel. No coneixeran mai la glòria dels altars, que de fet és una glòria humana, però ja participen de la glòria de Déu. No han estat definits per l’Església com a exemple de vida per als fidels, però els qui els hem conegut els tenim com a referència personal.

La festa de Tots Sants és també la festa de la crida universal a la santedat. Cadascú de nosaltres tenim la vocació a ser sants, i només en la mesura que l’acomplim podrem arribar a gaudir la veritable felicitat.

Jordi Vila Borràs

Consignes per a temps convulsos (Mt 22,34-40)

“Estima…” Estimar és desitjar i buscar el bé de l’altre. L’amor s’oposa, doncs, a l’odi, que és desitjar el mal, però també a la indiferència, que és el no-desig, la no-recerca del bé de l’altre. L’odi és un pecat molt evident, que trasbalsa l’ànima amb onades impetuoses. La indiferència, en canvi, com la majoria dels pecats d’omissió, és silenciosa, i ens va atacant com la infecció d’un virus invisible.

“Estima Déu sobre totes les coses”. La família, la pàtria, jo mateix… no som Déu. Som realitats bones, que cal respectar i promoure, però que no s’han d’absolutitzar ni idolatrar. Jo tinc unes qualitats i unes capacitats que un dia puc perdre per malaltia o per vellesa. La família va canviant amb els anys: unes persones es moren, altres funden noves famílies… i sempre correm el risc de quedar-nos sols. Les nacions també neixen i moren. Tenir-ho present ens ajuda a acceptar els canvis, a tocar de peus a terra i a no fer dels nostres sentiments un absolut. Estimar Déu ens fa sentir arrelats en terra ferma sense que cap terbolí d’esdeveniments ens pugui engolir.

“Estima els altres com a tu mateix”. Aquesta frase inclou dos manaments: l’amor als altres i l’amor a un mateix. L’amor a un mateix inclou l’amor als grups dels quals formo part: amor a la família, al poble, a la pàtria. L’amor als altres implica tolerància, respecte, diàleg i col·laboració amb “els altres”, els que no formen part del meu clan. Estimar vol dir donar-se, esforçar-se pel bé de l’altre. La indiferència, el menyspreu, l’odi als altres i també l’autoodi són contraris a l’amor.

Vivim dies convulsos, ningú està segur de com seran el nostre país i el món sencer d’aquí a pocs anys. L’única certesa és que moltes coses canviaran. Davant d’això, és important agafar-nos a alguns principis fonamentals. En aquest sentit, els manaments que ens recorda l’evangeli d’avui són molt explícits: si evitem els pecats de la indiferència i la intolerància, si tots treballem pel bé comú, anirem pel bon camí.

Jordi Vila Borràs

Participació política i comunió (Mt 22,15-21)

Aquest país nostre ha conegut el nacionalcatolicisme fins fa poques dècades, i potser per això encara hi ha molta gent que es pensa que ser catòlic vol dir ser de dretes. D’altra banda, a hores d’ara hi ha laïcistes que diuen que la religió és un afer purament íntim i privat i que no ha de tenir cap repercussió en la vida social.

La famosa frase de l’evangeli d’avui -«… al Cèsar això que és del Cèsar… a Déu allò que és de Déu»- ens pot ajudar a situar-nos correctament com a cristians en l’àmbit de la política.

Primer de tot, cal deixar clar que en cap moment Jesús no pretén insinuar que el Cèsar i Déu estiguin al mateix nivell. El Cèsar, com tots els éssers humans, ha de viure sotmès a Déu.

Donar al Cèsar allò que és del Cèsar vol dir, en llenguatge actual, que amb l’excusa de la fe no hem de defugir els nostres deures ciutadans: pagar els impostos, votar, militar en partits o associacions, participar en la mesura que puguem, no pas buscant el propi benefici sinó el bé comú.

Donar a Déu allò que és de Déu vol dir no adorar cap ídol: cap persona, cap ideologia, grup o nació no han d’ocupar el lloc de Déu; qualsevol projecte humà només és lícit si és compatible amb el gran projecte diví, el Regne de Déu, tal com ens el presenta Jesús.

Avui, com cada diumenge, ens reunim moltes comunitats cristianes arreu del món per celebrar el dia del Senyor. Dins de cada comunitat hi ha persones amb opinions i militàncies diverses. Això no ens impedeix sentir-nos tots germans en el Senyor. Jesús ens mana que estimem, i per tant que ens impliquem i ens comprometem. No ens mana, però, que tots pensem igual. La comunió en la diversitat és una gran riquesa comunitària, és l’indicador que estem donant al Cèsar i a Déu allò que correspon a cadascun d’ells.

Jordi Vila Borràs

Déu ens convida a la seva festa (Mt 22,1-14)

Igual que la setmana passada, una altra paràbola amb violència que hem de saber traduir perquè ens digui coses ben concretes, aplicables a les nostres vides.

De nou m’adreço especialment als infants de catequesi i a les seves famílies, perquè aquesta paraula és molt oportuna. Heu començat un curs en què se us convida especialment a adquirir l’hàbit de participar cada diumenge a la missa. Molts de vosaltres ho fareu amb la vista posada en la festa de la primera comunió. Alguns potser comenceu ja a planejar, o si més no a somiar: qui hi convidarem?, on farem el banquet?, quin vestit em posaré?

La paràbola d’avui ens diu que el Regne del cel és com una festa convocada pel rei, que ens convida a celebrar el casament del seu fill. Queda clar qui és el protagonista i l’organitzador de la festa, i qui són els convidats. Ara passem a la festa de la primera comunió. Aparentment també sembla clar qui seran els protagonistes de la festa i qui seran els organitzadors: els nens i nenes, i els seus pares. Però hem d’anar aprenent que en les coses espirituals hi ha una dimensió invisible que dóna l’autèntic sentit a les coses que fem. En aquest sentit espiritual entenem que l’autèntic protagonista de tota eucaristia, també la de primera comunió, és Jesús. Ell ens convoca per escoltar la seva paraula i unir-nos a ell. Nosaltres som els convidats. Així hem de viure cada missa, també la de primera comunió. Si no hi estem disposats, ens passarà de llarg l’oportunitat. Haurem fet la primera comunió, sí, però no haurem entès res del regne de Déu, del projecte de vida plena que ell té per a nosaltres.

Ens convé molt, doncs, participar en la festa que Déu ens prepara. No ens hem d’excusar. Però no n’hi ha prou amb anar-hi, cal portar el vestit de festa. Ah, això sí -pensareu molts-, el dia de la primera comunió portaré un vestit espaterrant! Però no, dins la paràbola el vestit de festa no és el que sembla, té també un sentit espiritual: es refereix a la nostra actitud, al nostre desig d’estar disponibles a la presència de Déu en la nostra vida. Sovint hi ha persones que encara pregunten: ¿és obligatori anar a missa? Jo respondria amb altres preguntes: ¿és obligatori menjar, anar a l’escola, trobar-se amb els amics? Són coses tan necessàries i tan bones que són més que obligatòries. Cal menjar, i malament quan només menges per obligació. Cal anar a l’escola, i has d’estar molt content de poder-hi anar. Cal cuidar els amics, i és un mal senyal que no en tinguis ganes. El vestit de festa que ens posem quan anem a missa és el desig de trobar-nos amb Jesús, de créixer en l’amistat amb ell, de deixar-nos omplir del seu amor.

Jordi Vila Borràs

Evangeli per a adults (Mt 21,33-43)

Comença la catequesi, a la missa d’avui donem la benvinguda als infants de segon any i els lliurem el quadern d’activitats que faran servir durant aquest curs. Sembla, doncs, que tocaria fer una homilia lleugera, infantil. Però la veritat és que no sé com posar-m’hi, amb l’evangeli que ens presenta la litúrgia, perquè és una història dura. És clar que molts contes infantils també contenen històries dures, amb escenes de violència i lluita ferotge entre el bé i el mal. És que la majoria de contes infantils tenen trampa: han estat escrits per adults, i quan som grans hi descobrim ensenyaments i matisos que de petits ens havien passat desapercebuts.

Així passa també amb l’evangeli. Les paràboles semblen històries senzilles, però contenen grans lliçons de vida. Són aptes per als infants, però encara més per als adults. Diria que, com les grans obres mestres, tenen molts registres i es van adaptant a la situació de la persona que les rep.

Possiblement quan escoltem la paràbola pensem: quin pare més ximple! No està bé enviar el fill a la vinya i posar en perill la seva vida. Val més la vida d’un fill que no pas el benefici que pot donar una vinya.

Totalment d’acord. Però mirem ara d’interpretar el significat de cada personatge i cada element de la paràbola. Resumint, podem dir que la vinya és el món, l’amo és Déu i el fill és Jesús. Déu estima tant el món que es juga la vida del propi Fill posant-lo a les nostres mans. Ja sabem que fa dos mil anys va haver-hi gent que va rebutjar Jesús i el van matar, com a la paràbola. Malgrat tot, el pla de Déu continua endavant. El missatge de Jesús ha estat ofert a una altra gent, que ara som nosaltres. Ara ets tu i sóc jo, som cadascú, els qui hem d’optar a favor i en contra de Jesús. I ho anem fent, amb més o menys consciència, al llarg de tota la vida.

La vida cristiana no és cosa d’infants i prou, sinó de totes les edats. Jesús ens convida a tots, fills, pares i avis, a formar part d’aquest nou poble que cuida i cultiva la vinya d’acord amb la voluntat del seu veritable amo, en concòrdia i sense violència. Que aquest curs de catequesi ens ajudi a tots a fer-nos més deixebles de Jesús, a sentir-nos més fills del Pare i més germans entre nosaltres.

Jordi Vila Borràs

És possible canviar (Mt 21,28-32)

Fa anys, una Alaska joveneta i rebel, que encara no deuria saber gran cosa de la vida, cantava «¿A quién le importa lo que yo haga? ¿A quién le importa lo que yo diga? Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré».

Si, al cap dels anys, ens mirem a nosaltres mateixos, veiem que les coses no són ben bé així. Canviem, i tant que canviem! Encara que sovint els canvis no van en la direcció que ens hem proposat, sinó que sembla que ens arrosseguen.

Quantes promeses i propòsits s’han quedat en bones intencions i bones paraules, de les quals l’infern n’està empedrat! Sovint la deixadesa, la mandra o la falta d’organització personal fan que no acabem de posar mai en pràctica els nostres compromisos íntims o públics. Som inconstants i incoherents. Ens costa molt trencar inèrcies, encara que sapiguem que són pernicioses.

Costa molt, però és possible. El fons més profund de la nostra ànima sempre està en contacte amb Déu, que és el nostre principi vital i ens ha creat a imatge seva. Per això fins i tot la persona més embrutida o més tancada, amb una psicologia o una història més malaltes, en algun moment pot “tocar fons” i connectar amb aquest principi de vida.

La conversió és possible. Tots vivim conversions, petites o grans, en aspectes diferents de les nostres vides. I és per això que no hem de jutjar els altres ni ens hem de jutjar a nosaltres mateixos. Només Déu, que coneix el fons dels nostres cors i que té sempre present tota la nostra història, del principi al final, ens pot jutjar adequadament.

Sovint a les parròquies coincidim cada setmana amb persones que coneixem del poble o del barri, algunes de tota la vida. Coneixem la seva vida i miracles, els seus pecats i defectes. És fàcil caure en la temptació de jutjar i d’acusar d’hipocresia: mira aquesta mala persona, que bona que sembla quan va a missa! Quan notem aquesta temptació, només ens cal girar la mirada envers nosaltres mateixos i recordar aquest evangeli d’avui. Demanar a Déu que ens ajudi a convertir-nos, a mi i a les persones que seuen a prop meu dins de l’església.

Jordi Vila Borràs

Déu no paga, Déu es regala (Mt 20,1-16a)

Totes les paràboles són petites històries que inclouen una sorpresa o una paradoxa que fa palesa la novetat del Regne de Déu que proclama Jesús. Ara bé, en aquesta història dels treballadors de la vinya Jesús se supera: gairebé podríem dir que aquí no hi ha una sorpresa sinó una enganyifa. Ens deixa tan bocabadats que per força ens insta a qüestionar-nos les nostres relacions amb Déu.

Parlo d’enganyifa perquè es veu de seguida que la imatge de Déu que la paràbola ens proposa no funciona. No hi ha cap ETT que pagui el jornal sencer a qui hagi treballat una hora, i si alguna volgués fer-ho s’armaria un bon sidral entre els mateixos treballadors.

Conclusió immediata: el Regne de Déu no pot ser una ETT. Abans es deia molt, en rebre un favor, l’expressió “Déu t’ho pagui”. Doncs no, Déu no paga. Déu regala. I els regals no es mereixen, s’agraeixen. I els regals no es mesuren: queixar-se de la poca esplendidesa d’un obsequi és signe d’un cor mesquí. I els regals no es comparen: seria signe d’un cor envejós. ¿Qui sóc jo per recriminar o exigir a Déu que em retribueixi de tal o tal altra manera? El Regne de Déu serà molt millor que res del que puguem arribar a merèixer. Perquè Déu no ens fa un regal qualsevol. Déu es regala a si mateix.

Sí, però… Mentre no arriba la plenitud del Regne de Déu, ara que som encara en aquest món, sí que Déu podria tenir en compte els que fa més anys que treballem per ell, o els que més ens hi hem esforçat, oi? A tots se’ns pot escapar alguna vegada aquesta queixa: “¿per què Déu em tracta així, precisament a mi, mentre que aquell sapastre que no té cap mèrit s’ho passa tan bé?”

És que, encara que a vegades no ens ho sembli perquè ens acostumem massa de pressa a les coses bones, treballar pel Regne ja porta en si mateix la recompensa. Ho va dir el papa Francesc a la missa d’inici del capítol general dels agustins: «No es pot perseverar en una evangelització fervorosa si un no continua convençut, per experiència pròpia, que no és el mateix haver conegut Jesús que no conèixer-lo, no és el mateix caminar amb Ell que caminar a les palpentes, no és el mateix poder escoltar-lo que ignorar la seva Paraula, no és el mateix poder contemplar-lo, adorar-lo, descansar en Ell, que no poder fer-ho. No és el mateix tractar de construir el món amb el seu Evangeli que fer-ho només amb la pròpia raó. Sabem bé que la vida amb Ell es torna molt més plena i que amb Ell és molt més fàcil trobar-li un sentit a tot».

Jordi Vila Borràs

La creu i els esquís (Jn 3,13-17)

Només m’he posat esquís dos cops a la vida. La primera, de petit. La segona, ara fa uns vint-i-cinc anys.

Recordo les instruccions de l’expert que m’ensenyava a posar-me’ls: amb la posició del teu cos controles la rapidesa amb què vols lliscar; quan t’aboquis endavant, les puntes dels esquís fregaran més amb la neu i afluixaràs la velocitat. Entesos. Aleshores començava la pràctica: un cop anava cara avall i començava a baixar, instintivament inclinava el cos cap enrere, accelerava cada cop més i, quan veia que ja no podia controlar el descens, em tirava de cul a terra.

I nova explicació de l’instructor. De fet, el meu cap ja ho havia entès, però el cos… L’instint em deia que per a frenar calia anar enrere, no endavant.

Una cosa així ens passa als cristians amb la creu. És un instrument de suplici, i ens ho recorden cruelment les recents crucifixions perpetrades pels terroristes d’Estat Islàmic. Per això no ens entra al cap que pugui ser alhora instrument de salvació. És una paradoxa massa radical, i fins i tot si ens diem cristians necessitem tota una vida per anar-la assimilant.

Afortunadament, és molt improbable que acabem clavats físicament en una creu. Però, de fet, la creu de Jesús és el paradigma d’un principi general que afecta totes les nostres vides: cal abaixar-se per créixer, cal buidar-se per arribar a plenitud, cal donar-se per rebre, cal sofrir i morir per arribar a la vida eterna. Això és el que té el cristianisme d’ascesi, d’entrenament. Per això Jesús repeteix tantes vegades als deixebles: No tingueu por! Ens cal perdre o, si més no, controlar la por d’estimar, de patir, de morir… tal com va fer Jesús a Getsemaní. Només així participarem de la seva Pasqua.

Jordi Vila Borràs

Correcció fraterna i pregària en comú (Mt 18,15-20)

El papa Francesc titlla moltes vegades les murmuracions de càncer de l’Església i, de fet, de moltes altres comunitats humanes. Sovint es comença amb una xerrameca que sembla innocent i s’acaba criticant de mala manera les persones absents. Només cal que algú obri la veda, i de seguida tots ens sentim autoritzats a faltar al respecte a la dignitat de la persona, a sembrar sospites, fer judicis d’intencions, publicar intimitats…

Com que l’instrument de la murmuració és la llengua, podríem pensar que es tracta d’un pecat inclòs en el setè manament: no mentiràs. Però jo diria que, pels efectes que produeix, més aviat té a veure amb el cinquè: no mataràs. En efecte, la víctima principal del pecat de la murmuració no és tant la veritat en ella mateixa com la dignitat de la persona agredida. A més, la mentida es pot reparar confessant la veritat, mentre que l’atac a la dignitat, com l’atemptat contra la vida, sovint és irreparable.

Es veu que en temps de Jesús això ja passava, i per això dóna als deixebles indicacions sobre la manera d’evitar i de resoldre els conflictes. En primer lloc, parlar de cara, en privat o bé, si cal, en presència d’un o dos testimonis, tot a fi de guanyar-se el germà, és a dir, d’acréixer la fraternitat. En llenguatge eclesial en diem correcció fraterna. Evidentment, cal exercir-la amb delicadesa i rebre-la amb humilitat, pensant sempre en el bé de la persona. Quan es fa d’aquesta manera podem dir que, semblantment al perdó, és un dels exemples més clars i elevats d’exercici de l’amor fratern.

Per desgràcia, tots tenim les nostres limitacions, tancaments i dureses, i a vegades no n’hi ha prou amb la correcció fraterna per a resoldre els conflictes. En alguns casos s’arriba al trencament de manera irremeiable. En tenim massa exemples: famílies que es trenquen, cismes eclesials que fa segles que duren, guerres civils i entre països…

L’evangeli d’avui acaba dient-nos que sempre tenim el recurs de la pregària. Dues o tres persones poden estar en profund desacord, però si són capaces de trobar-se per pregar juntes, hauran fet un primer pas cap a la reconciliació i la fraternitat. És el que va fer el papa aquest estiu al Vaticà amb els presidents d’Israel i Palestina i amb el patriarca de Constantinoble. El conflicte entre jueus i palestins és tan antic i profund que una trobada de pregària no ha pogut evitar el desfermament de la violència a la franja de Gaza, però ha estat posada una llavor de pau que, d’una o altra manera, acabarà donant fruit.

Jordi Vila Borràs