Val la pena (Mt 16,21-27)

Segur que tots hem imaginat més d’una vegada que som grans viatgers, exploradors, astronautes, artistes, poetes, estrelles de l’esport… Persones que dediquen la seva vida a una gran tasca que els omple de sentit, de reconeixement i de satisfacció.

Passen els dies i els anys, però, i veiem que els nostres projectes imaginaris no es fan realitat i van quedant relegats al món del somni i de la pura fantasia. Perquè les grans empreses són cansades, difícils, perilloses. Els grans viatges són esgotadors, cars, duren molt de temps, ens allunyen de les persones que coneixem i estimem. L’excel·lència esportiva s’aconsegueix amb un gran sacrifici d’esforç, entrenaments, rutina, constància i dolor. Qualsevol expressió artística es troba sempre exposada a la crítica, a la incomprensió, al rebuig, i els aplaudiments són tan efímers…

Una cosa així deuria passar en el diàleg entre Jesús i els deixebles. Diumenge passat vèiem que Simó Pere, fent d’alguna manera de representant dels altres deixebles, reconeixia Jesús com «el Messies, el Fill del Déu viu». Aleshores Jesús decideix encarar l’etapa definitiva de la seva missió, que havia de tenir lloc a Jerusalem. No ho diu l’evangeli, però no costa gaire d’imaginar que en aquell moment els deixebles van somiar imatges d’entrada gloriosa i triomfal a la ciutat, de recepció i submissió de les autoritats, de veneració de tot el poble.

Jesús els fa baixar del núvol anunciant que «havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia». Simó Pere, potser fent de nou de portaveu dels altres deixebles, rebutja aquestes expectatives: «a vós això no us pot passar!» I es guanya una rebregada monumental de part del Senyor: «Fuig d’aquí, Satanàs!» I li recrimina que pensi com els homes i no com Déu.

Al Parenostre demanem a Déu que ens deslliuri de qualsevol mal. Amb això no estem demanant a Déu que ens eviti per art de màgia els contratemps, desenganys, fracassos, sofriment, malalties i accidents que formen part del nostre món. De la mateixa manera que Jesús no es va estalviar de passar per la creu. Les forces del mal, el pecat, el desordre i la mort no van posar les coses fàcils a Jesús i no ens les posaran a nosaltres si seguim el seu camí. Jesús no ens garanteix una vida fàcil, però ens dóna la confiança que res no ens podrà deturar. Encara que perdem la vida, la retrobarem. Val la pena, doncs, atrevir-se a la gran aventura de viure com a cristians. Pot ser difícil i sacrificat, però la recompensa és més gran que qualsevol de les grans aventures que havíem imaginat fins ara.

Jordi Vila Borràs

La fe de Pere (Mt 16,13-20)

Els que ens hem dedicat a l’ensenyament sabem que, encara que procurem tractar igual tots els alumnes de classe, sempre n’hi ha algun que ens reclama més atenció. Sembla que Simó Pere era un d’aquests, fos per bé o per mal. Més d’una vegada Jesús l’ha de renyar perquè, encara que és tot cor i impuls, li falta fe, es fa enrere, no entén els designis de Déu… Arribarà a negar el Mestre en el pretori, i després plorarà amargament.

Avui, però, Jesús el felicita. A la pregunta comprometedora de Jesús -«i vosaltres, ¿qui dieu que sóc?»- Simó respon decidit: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús li fa veure que aquesta confessió no ve d’ell mateix, sinó que és una revelació del Pare del cel. I per això li imposa el nom de Pere, i afirma que sobre aquesta pedra edificarà la seva Església.

Portem més d’un segle amb uns papes extraordinaris. Amb estils molt diferents, tots han excel·lit pels seus ensenyaments i les seves virtuts. No han estat exempts de polèmiques, però ja se sap que això és inherent a qualsevol càrrec important.

Si mirem tota l’extensió de la història de l’Església, veurem que la institució del papat no ha gaudit sempre del prestigi espiritual que ara té. Durant molts segles, el papat ha exercit un lideratge sobretot de tipus polític, fent i desfent imperis i reialmes, establint aliances i declarant guerres. La història del papat va ser plena d’episodis bàrbars i brutals durant l’Alta Edat Mitjana, d’intrigues de palau en segles posteriors, i d’actituds ràncies i reaccionàries quan començava a despuntar la modernitat.

Jesús no va prometre que sempre tindríem papes sants. Gaudim-ne mentre duri, però la institució del papat va molt més enllà de la santedat personal del papa. És així des dels temps de Pere, que va ser sant però no va ser pas perfecte. El papa és qui ens confirma en la fe en Jesús com a Fill de Déu. El vincle amb el papa, doncs, és un signe de la vinculació amb la fe de l’Església, que transcendeix els temps i les cultures. La fe de Francesc és la mateixa fe de Pere, i per això la comunió amb ell ens garanteix que formem part de la comunitat de l’Església, fundada per Jesús.

Vivim temps d’un individualisme exacerbat, i per això tenim la gran temptació de fer-nos una fe a la carta. En el ritu de la pau diem “no mireu els nostres pecats sinó la fe de l’Església”. Algú ha insinuat que, segons l’esperit del nostre temps, semblaria més adequat dir “no mireu els pecats de l’Església sinó la meva fe”. En aquest sentit, el cristianisme avui dia és contracultural. Ens alegrem de formar part d’una comunitat de fe, i creiem, tal com diu Jesús a l’evangeli, que, malgrat els seus defectes, és precisament a través d’aquesta comunitat que comencem ja a participar del Regne del cel.

Jordi Vila Borràs

Jesús, un bon treballador social (Mt 15,21-28)

La veritat és que una lectura superficial d’aquest evangeli m’ha deixat perplex: ¿com pot ser Jesús tan tancat i mal educat amb una dona cananea? Això m’ha obligat a entrar més a fons en el text i anar descobrint la riquesa de matisos que m’havien passat per alt a primer cop d’ull.

Així m’he adonat que el primer crit de la dona és confús i estrafolari. ¿Què hi fa que una cananea anomeni Jesús “fill de David”, si aquest és un títol que només té sentit en un ambient jueu? ¿Per què li diu “compadiu-vos de mi”, si és la seva filla qui està endimoniada? De fet, això passa sovint quan atenem persones a Càritas i en general als serveis socials: arriben amb angoixa, confusió, inseguretat… costa entendre el que demanen i saber fins a quin punt van de bona fe.

Aleshores la temptació és fer com els deixebles: despatxem-la d’una vegada, que molesta. Que se’n vagi contenta amb una bossa de menjar, unes peces de roba o un bitllet, i feina feta… La pregunta és: ¿l’he ajudada en allò que necessita, l’he estimada, o només me l’he treta de sobre? Me l’he treta de sobre només una estona, perquè ella s’ha adonat que la seva angoixa i confusió donen fruit… i tornarà un altre dia a repetir la mateixa escena. I així anem creant dependència.

Per això cal tenir uns criteris d’actuació. Jesús recorda als deixebles que, encara que el pla salvador de Déu sigui universal, ell de moment només ha estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel. De fet, serà el rebuig d’aquest poble, manifestat definitivament en la crucifixió de Jesús, que portarà a la constitució de l’Església com un nou Poble de Déu i no com una ampliació del poble d’Israel.

L’existència d’aquests criteris permet a Jesús entrar en diàleg amb la dona i mostrar-li clarament la contradicció de la seva demanda: està demanant ajuda al “fill de David” una que no es pot considerar dels “fills d’Israel”.

La resposta de la dona es pot prendre com un gest d’humilitat, però jo diria més aviat de realisme: s’ha sentit retratada per les paraules de Jesús, que han fet en ella la veritat (“és veritat, Senyor”) i torna a manifestar la seva esperança que, malgrat tot, alguna cosa bona rebrà d’aquella trobada.

Com tantes altres vegades a l’evangeli, Jesús acaba lloant la fe d’aquella dona. “Que sigui tal com vols” insinua que de fet és la voluntat de la dona, purificada i potenciada per la trobada amb Jesús, la que obra el miracle. També en la relació d’ajuda assistencial es tracta d’anar potenciant i fent aflorar la capacitat d’autocuració que tenen les mateixes persones necessitades.

Última reflexió: de fet, tots som una mica com la dona cananea. Podem viure una religió superficial i interessada que no ens traurà de la confusió. Però, si entrem de debò en diàleg amb Jesús, s’obriran davant nostre nous horitzons.

Jordi Vila Borràs

Alegres per la Mare (Lc 1,39-56)

Generalment els éssers humans tenim una vinculació afectiva única i molt intensa amb la mare. Patim quan ella pateix, desitgem que aprovi les nostres accions, i ens dol si les desaprova; quan ja no hi és, la trobem a faltar.

Segurament per això el poble cristià, fins i tot el menys cultivat religiosament, viu la festa d’avui d’una manera especial, com una veritable festa major. No n’hi ha per menys. Maria, la mare de Jesús, vinculada a ell d’una manera tan especial des del moment que Déu la va escollir perquè fos la Mare del seu Fill, que va compartir amb ell d’una manera única el sofriment de la creu, que va acompanyar els deixebles reunits de nou per la trobada amb el Crist ressuscitat i transformats per l’Esperit, acaba el seu camí a la terra. I és glorificada, participant ja de la vida plena i eterna que el seu Fill Jesús ens ha guanyat amb la seva victòria sobre el pecat i la mort. Perquè ni tan sols la mort pot separar la Mare del Fill.

Nosaltres ens n’alegrem des del fons del cor perquè, units a Jesús per la fe, vinculats a ell des del baptisme, sentint-nos membres de la seva família, tenim també Maria per Mare. I ens n’alegrem també perquè veiem en la seva assumpció al cel la prefiguració de la glòria a la qual també nosaltres un dia esperem arribar.

Jordi Vila Borràs

Caminar, navegar… (Mt 14,22-33)

L’evangeli d’avui és molt més que una anècdota lacustre. És tot un símbol de la vida humana.

A mi m’agrada especialment la imatge del camí com a metàfora de la vida, però reconec que la imatge de la vida com una singladura també és molt potent. El camí remarca l’esforç personal de cada pas i la decisió d’emprendre una ruta determinada. La navegació ressalta els imponderables de la natura, les circumstàncies imprevistes que ens afecten.

Sí, convé que les nostres vides tinguin un rumb predeterminat, és a dir, convé tenir un projecte de vida. Al final, però, moltes vegades acabem fent el que podem i arribem allà on ho permet la força dels corrents i l’embat de les onades.

Això val per a l’Església, que sempre s’ha vist identificada amb aquesta barca sotmesa als vaivens de la història. Això val també per a cadascú de nosaltres.

Posats a treure suc del valor simbòlic d’aquesta escena, ens podem fixar en dos aspectes. En primer lloc, la intrepidesa de Pere. En segon lloc, la seguretat que dóna la barca.

Pere es llança a l’aigua, “es mulla”. I és aleshores que pren consciència de la feblesa de la seva fe, i invoca Jesús perquè el salvi, i aquest li dóna la mà. No hem de tenir por de mullar-nos, d’implicar-nos fins al coll, sempre que sigui per la causa de Jesús. Ell no ens falla, fins i tot quan sembla que ja no podem més.

En un món convuls, la barca de l’Església pot brandar i escorar-se, però no sotsobrarà perquè Jesús hi és. La referència de la nostra comunitat local, i en darrer terme de l’Església universal, és fonamental per tal no enfonsar-nos en les tempestes de la vida.

Jordi Vila Borràs

Hi ha vida per a tothom (Mt 14,13-21)

Herodes acaba de matar Joan Baptista. De ben segur que molta gent va girar la mirada envers Jesús. Què farà? Com reaccionarà davant d’aquesta mort? Potser ara voldran matar-lo a ell?

Segur que l’ambient estava ben crispat i enrarit. Per això Jesús decideix desaparèixer per un temps. A vegades, quan la gent espera que diguis alguna cosa gruixuda, el millor és saber callar. I se’n va amb una barca cap a un lloc despoblat.

Però la gent ho ensuma i li va al darrera. Veient aquella multitud necessitada de salut, Jesús se’n compadeix i es posa a curar els malalts. Aquí ja no valen els càlculs d’oportunitat, només val la realitat concreta de qui demana ser atès, curat, estimat. Això és un exemple palpable del que vol dir estimar segons l’evangeli: no és un sentiment romàntic que tenim per algunes persones, sinó la voluntat de posar les necessitats de l’altre per davant de la meva conveniència.

Aquesta actitud de Jesús s’encomana als deixebles. Ells també s’obren a les necessitats de tota aquella gent, i en detecten una que es veuen incapaços de resoldre: no hi ha pa per a tothom. Però Jesús els organitza en colles, alça els ulls a Déu i comença a partir i a repartir, i resulta que n’hi ha de sobres.

Va ser un miracle, un signe que hem de saber traduir en les nostres vides. Avui hi ha 870 milions de persones que passen fam. Si féssim com Jesús i els deixebles, és a dir, organitzar-nos en colles, alçar els ulls al cel per reconèixer que tot ve de Déu i que nosaltres som germans, i traguéssim d’aquí la determinació per començar a partir i repartir, el miracle s’esdevindria de nou, i sense necessitat de contravenir les lleis de la natura. Perquè resulta que la humanitat som 7 mil milions de persones i els aliments que produïm són capaços d’alimentar-ne 12 mil milions. N’hi hauria per tothom i encara en sobraria.

Cada eucaristia és una repetició d’aquell miracle de Jesús i els deixebles. De nou alcem els ulls al cel, Jesús es parteix com a pa i es reparteix per a tots nosaltres. Hi ha vida per a tothom i encara en sobra. Cada eucaristia ha de desvetllar en nosaltres una dinàmica imparable de compadir-nos dels germans necessitats i de compartir el que tenim i el que som, amb la seguretat que n’hi ha per a tothom i que no perdem res.

Jordi Vila Borràs

Viure intensament (Mt 13,44-52)

Podem distingir bastant clarament dues maneres d’anar per la vida.

La primera portaria per lema “anar fent”: aplicar la llei del mínim esforç per anar passant per la vida sense prendre mal. És el cas de l’estudiant que estudia just per aprovar, de l’empleat que treballa just per guanyar el sou, de la parella que continuen junts perquè els fa mandra separar-se…

La segona seria, en canvi, “viure intensament”, encara que aquesta expressió és ambigua. Hi ha joves que es pensen que viure intensament és sinònim de viure perillosament el cap de setmana, jugant amb la velocitat, l’alcohol, les drogues o el sexe. Curiosament, els que malviuen així dos dies per setmana, solen sobreviure els altres cinc de manera totalment anodina, sense trobar cap al·licient en el treball o els estudis.

Hi ha una manera molt més positiva de “viure intensament”: és la de qui ha trobat un centre d’interès que l’atrau fins al punt que tota la seva vida queda focalitzada i sembla que li falten hores per dedicar-les a allò que el motiva. Així es fan els grans esportistes, els erudits, els grans empresaris o els líders polítics. Qui més despunta a la vida no és qui té talent i prou, sinó que el sap enfocar i hi posa molt d’esforç.

Jesús ens convida a viure d’aquesta manera, arriscant-ho tot pel Regne de Déu. Ser cristià no és anar a missa tres quarts d’hora per setmana, no és resar cinc minuts al dia, no és complir amb alguna bona obra. Tot això està molt bé i és important, però ser cristià és viure en Crist les vint-i-quatre hores del dia, sotmetre totes les nostres accions i els nostres projectes als criteris i al projecte de Déu en nosaltres. Val la pena. Hi ha qui dedica anys de la seva vida a entrenar-se per obtenir un rècord esportiu, hi ha qui treballa sense parar per guanyar diners o per dirigir una empresa… El tresor que Déu ens ofereix és infinitament més gran que tot això.

Jordi Vila Borràs

També Jaume va fer el seu camí (Mt 20,20-28)

Podem veure en sant Jaume el profund canvi, la conversió de cor que va suposar per a ell la trobada i el contacte amb Jesús.

De senzill pescador del llac va passar a ser pescador d’homes.

De temible fill del tro a herald d’un missatge de pau i de fraternitat pel qual va donar la vida dòcilment, a exemple del seu mestre i Senyor Jesús.

D’ambicionar un lloc d’honor entre els apòstols a comprendre que qui vulgui ser més important en el Regne de Déu ha de ser el servidor de tots.

De fugir amb covardia quan els soldats van fer pres Jesús a pelegrinar intrèpidament pel món donant testimoni de la bona notícia de l’evangeli.

La conversió de Jaume no va ser pas instantània, sinó fruit de tot un camí de seguiment de Jesús, amb encerts i errors, curacions i recaigudes. Així és la vida de qualsevol cristià i de qualsevol ésser humà. En el Camí de Sant Jaume, molts pelegrins aprenen avui dia que l’esforç diari, malgrat l’aparent lentitud, ens obre a nous horitzons i ens omple d’unes experiències que donen gruix i sentit a la vida.

Jordi Vila Borràs

Déu no s’escandalitza (Mt 13,24-43)

En temps de Jesús, els jueus, i especialment els fariseus, tenien una obsessió per la puresa ritual. El contacte amb moltes realitats que avui considerem innòcues des d’un punt de vista moral i fins i tot higiènic, era per a ells motiu de trobar-se indignes de presentar-se davant Déu i necessitats de purificació. Encara avui dia, un mosquit que s’esmuny dins la tina fa tornar el vi impur.

Quina impressió els havia de fer, doncs, la paràbola del blat i el jull! Un camp impur no es pot aprofitar, s’ha de destruir! Oi més quan el jull és una gramínia que pot arribar a intoxicar els éssers humans.

Sense forçar el sentit de la paràbola, podem dir que el camp de blat contaminat amb jull és l’Església i som cadascú de nosaltres. Déu ens ha fecundat amb bona llavor, però ens trobem també amb la presència desconcertant del pecat, que no ha desaparegut malgrat l’acció de la gràcia de Déu en nosaltres.

El missatge de la paràbola és que, malgrat el pecat, Déu no ens rebutja. Ell espera fins a l’hora de la sega per tal de salvar tot el que sigui salvable. Això ens ha d’omplir de confiança. Déu no ve a destruir-nos ni a castigar-nos encara que trobi pecat en nosaltres. És clar que hi ha pecat! Tots som pecadors. Déu no s’escandalitza de nosaltres, ja hi compta. El seu Fill ha vingut precisament al món perquè necessitem que els nostres pecats siguin perdonats.

Déu posa la seva mirada en el blat, en el bon fruit que, malgrat les dificultats, va creixent i granant. Déu té paciència i no menysprea les coses petites, com la llavor de mostassa o com la mica de llevat que es barreja amb la pasta, perquè sap la força transformadora que contenen.

Apartem de nosaltres, doncs, els escrúpols. El pecat que hi ha en nosaltres, l’hem de reconèixer i n’hem de demanar perdó. L’hem de combatre, però no ens ha de treure la pau del cor, la confiança que Déu ens ha perdonat. No el podrem suprimir de la nostra vida fins a l’hora de la sega, però Déu no es penedirà del destí de plenitud al qual ens ha destinat.

El que sí que hem d’evitar, en llenguatge del papa Francesc, és de caure en la corrupció. Els corruptes són els que opten pel jull en comptes del blat. Aquests ja no busquen el perdó de Déu i rellisquen pel camí de la perdició: és el llenguatge, cru i realista, que aplica el papa Francesc als mafiosos i als pederastes. Fins i tot per a ells, però, queda sempre oberta la possibilitat de la conversió. Recordem la paràbola del fill pròdig: Déu sempre ens espera, amb una paciència infinita. Déu no tanca mai la porta al fill que vol tornar.

Jordi Vila Borràs

La força irrefrenable de la llavor (Mt 13,1-23)

M’agrada contemplar aquesta paràbola des de dos punts de vista: el sembrador que llença el gra i la terra que l’acull.

Contemplar la paràbola des del punt de vista del sembrador ens permet admirar-nos de l’esplendidesa, la generositat, l’actitud positiva d’aquest Déu que escampa la seva paraula en tota mena de terrenys. Déu no prejutja, s’adreça a tothom per fecundar-lo amb la seva llavor. Ningú no queda privat de l’oportunitat d’un encontre amb Déu que produeix un esclat de vida.

Contemplar la paràbola des del punt de vista de la terra ens fa adonar del misteri de la llibertat humana i de les moltes cares del pecat que ens tanca a la vida i a la fecunditat que la paraula de Déu vol generar en nosaltres.

Els ocells que es mengen la llavor sembrada arran del camí són imatge dels vicis que arrelen en la vida humana. Els set pecats capitals són una bona descripció de les deformacions de la nostra personalitat que arrasen el terreny i ens tornen erms: supèrbia, avarícia, ira, luxúria, gola, enveja i peresa.

El terreny rocós, la terra poc fonda que no permet fer arrels, ens fa pensar en una manera superficial d’anar relliscant per la vida. Viure al dia, a la que salta, sense deixar petja. Viure per anar fent, sense un ideal a l’horitzó, sense un projecte que marca el full de ruta.

Els cards que ofeguen la llavor són les preocupacions que reclamen a crits tota l’atenció, que no volen de cap manera que aixequem la mirada. ¿Com puc ajudar els altres amb tots els problemes que tinc? ¿Com puc formar una família si no tinc feina ni diners? ¿Com puc resar i buscar la crida de Déu en la meva vida si estic ficat en un mar de dubtes?

Són dificultats reals, que d’una o altra manera ens afecten a tots al llarg de les nostres vides, però malgrat tot la llavor de Déu té una força irrefrenable, i quan troba un bocí de terra bona s’hi arrapa, arrela i germina fins a donar fruit abundant. La història de l’Església és plena de sants carregats de defectes, malgrat els quals la llavor de Déu ha acabat fent meravelles en ells. Nosaltres també podem ser d’aquests.

Jordi Vila