Millor senzills que morts (Mt 11,25-30)

No hi ha res de més perillós que anar de savi per la vida, ni res de més pesat que topar amb algú que es creu savi. Els falsos savis es pensen que ho saben tot, i per això no escolten ningú. Se senten capaços de cometre qualsevol imprudència, perquè es creuen preparats per respondre a qualsevol eventualitat. S’assemblen als fanàtics en el fet que no tenen cap dubte sobre on es troba la veritat: per als fanàtics, la veritat és el líder; per als savis, la veritat la tenen ells.

En les darreres generacions, la humanitat hem fet un salt demogràfic, tecnològic i econòmic tan important, que no és estrany que tots plegats hàgim agafat complex de savis. Ens sembla que no tenim límits i que podem jugar amb les lleis de la natura i de l’esperit humà tal com ens plagui. Juguem a ser déus. I això no ens fa feliços. I això posa en perill la supervivència de la nostra civilització i la del planeta.

Els falsos savis són també especialistes a desacreditar les veus assenyades que els adverteixen que van per mal camí. Fixem-nos que, fa unes dècades, els ecologistes eren vistos com uns radicals contraris al progrés que predicaven el retorn a l’edat de les cavernes. És cert que hi ha ecologistes radicals, però avui dia hem assumit la necessitat de respectar la natura i no trencar l’equilibri d’un planeta amb recursos limitats. Semblantment, avui són titllats de radicals els economistes que parlen de decreixement i de retorn a una vida més simple perquè el nostre nivell de vida és insostenible.

Jesús ens diu avui: no us cregueu tan savis, baixeu els fums. Voleu ser feliços, com sempre ha volgut ser-ho la humanitat. Però ara us creieu que sou vosaltres els qui teniu la clau de la felicitat. Us debateu en mil esforços i temptatives, i cada cop esteu més cansats i afeixugats. Feu-vos deixebles meus, que sóc el Fill del Pare. El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera, i en mi trobareu allò que tant desitgeu. Refeu el vincle filial amb Déu, refeu la fraternitat entre vosaltres, i veureu com tot es va posant a lloc.

Jordi Vila

Déu no crida els capaços, sinó que capacita els cridats (Mt 16,13-19)

Simó no estava preparat. Tenia fusta de líder, sempre era el primer a prendre la paraula, i els altres se l’escoltaven. Però era massa impulsiu, i sovint parlava sense pensar. Podia fer una declaració de fidelitat vibrant i apassionada, podia fins i tot saltar de la barca enmig del llac i anar a l’encontre del Senyor… però després s’acovardia, s’enfonsava, negava haver-lo conegut. Era un bon home, però li mancava solidesa. Normal: què es pot esperar d’un simple pescador galileu?

Saule sí que estava preparat. Sobradament. Massa, i això tampoc no és bo. Fariseu fanàtic, massa marcat per la seva ideologia i orgullós dels seus orígens. Elegit pel Senyor per portar l’evangeli als pagans fins als confins de la terra, va emprendre llargs i aventurats periples missioners… però sempre anava a topar amb els jueus de la diàspora, encaparrat a convertir-los en deixebles del Senyor. Una relació malaltissa d’amor-odi que li impedia acomplir amb plena llibertat la seva missió genuïna: obrir als pagans les portes de la fe.

Aquests són, precisament, els que Jesús va escollir com a deixebles i testimonis seus: Simó-Pere, la pedra sobre la qual ha estat edificada l’Església, i Saule-Pau, l’apòstol dels gentils. Segurament no eren els més indicats, la tasca que se’ls va encomanar era desproporcionada. Però Déu no crida els capaços, sinó que capacita els cridats.

Avui celebrem el martiri de tots dos a la ciutat de Roma, un martiri que va coronar dues vides entregades, dues trajectòries admirables. Ells són per a nosaltres dos exemples a imitar. Els nostres defectes i limitacions no priven el Senyor de cridar-nos al seu servei, com a deixebles i apòstols. És ell qui ens dóna la gràcia que necessitem per a complir la missió encomanada.

Jordi Vila

Som el que mengem (Jn 6,51-58)

De petit vaig aprendre que els éssers humans som una espècie omnívora: podem menjar de tot. Una alimentació rica i equilibrada ha de ser ben variada: verdures, cereals, lactis, carn, peix, ous… Els catalans fins i tot ens delim per coses tan rares com els bolets i els cargols, i ara comencem a imitar els japonesos i anem introduint les algues. Hi ha qui diu que la fam en el món s’acabaria si ens avinguéssim a menjar insectes, que són molt sans i fàcils de criar. De fet, l’única cosa que els humans no som capaços de digerir és la cel·lulosa, per això no podem menjar herba com les vaques i els cavalls.

Això sí, sigui quina sigui la nostra dieta, perquè el nostre organisme funcioni adequadament és imprescindible una ingesta suficient de vitamines. Sense elles apareixen diverses menes d’afeccions que coneixien bé, per exemple, els navegants de llargues travessies. Perquè no n’hi ha prou de menjar en abundància, cal menjar de qualitat.

Fins ara hem parlat d’aliment material, però la nostra ment i el nostre esperit també necessiten aliment per a no morir d’inanició. Ens podem preguntar quins aliments consumim en aquests àmbits, i això ens donarà una imatge força real de com s’orienta la nostra vida. Perquè, com diu un eslògan, “som el que mengem”.

També en els aspectes mental i espiritual, la majoria de nosaltres som omnívors. Ens alimentem de la vida de família, de la feina i els projectes que afrontem, de les relacions d’amistat, d’afeccions i distraccions com poden ser els esports, el cinema o la música…

Una patologia de l’alimentació actual és el “fast food”, menjar compulsiu de baixa qualitat, hamburgueses i llaminadures que ens deixen enfitats i incapaços d’absorbir els nutrients que el nostre organisme necessita. També la televisió escombraria i les xarxes socials virtuals poden tenir aquest efecte negatiu sobre nosaltres, impedint-nos unes relacions humanes més autèntiques o un cultiu més profund del nostre esperit.

Al Congrés Enterforum d’Internet i Privacitat, Victòria Camps afirma que la societat en xarxa comporta dificultat per a la concentració i elimina la soledat. La gent vol soroll. I adverteix que, si perdem la introspecció, es posa en perill el valor del pensament i del raonament.

Necessitem aliment espiritual de qualitat: silenci, reflexió, diàleg amical, afecte en família, contemplació de la bellesa, contacte amb la natura… Aquesta podria ser una dieta espiritual equilibrada. Però no hem oblidar les vitamines. Sense elles, a la llarga acabem buits i mancats d’energia. Jesús és la vitamina espiritual, sense ell no tenim vida divina en nosaltres. Per això, a més d’oferir-se ell mateix en la creu per la nostra salvació, se’ns dóna en cada eucaristia com a pa de vida i beguda de salvació. No ho oblidem: som el que mengem.

Jordi Vila

Déu és comunió (Jn 3,16-18)

Quan ens comuniquem amb una persona, no partim mai de zero. Sempre hi ha un prejudici, una imatge prèvia que ens hem format de la manera de ser i de les intencions de l’altre. A vegades l’encertem, però moltes altres anem errats. Pensem en les moltes vegades que hem parlat amb algú d’una tercera persona i ens hem quedat sorpresos de com és vista per l’altre, fins al punt que potser algun cop hem dubtat: vols dir que parlem del mateix?

Ens passa el mateix i molt més amb Déu, atès que els sentits físics no ens ajuden al seu coneixement. La nostra ment s’ho fa com pot per imaginar com és Déu, i les nostres pobres neurones no donen per gaire. Algunes religions, a força de voler divinitzar-ho tot, multipliquen els déus i acaben organitzant autèntics fulletons a l’Olimp, que ve a ser una mena de món paral·lel regit per les mateixes passions que el nostre.

Altres religions i filosofies conceben un Déu únic i solitari, un Déu avorrit. Per a alguns, un Déu solipsista, tancat en les seves coses i absolutament desentès del món. Per a altres, un Déu controlador i intervencionista, posat que no té res més a fer…

Amb aquestes descripcions una mica matusseres no vull mancar al respecte de cap creient en qualsevol religió o adepte a alguna filosofia. Sempre és millor la reflexió i la recerca de les pròpies conviccions que l’ambient d’indiferència i superficialitat que ens envaeix. Però això no treu el reconeixement de la gran limitació que tenim per arribar a capir Déu.

Amb el nom de Santíssima Trinitat, avui celebrem el que Déu ens ha fet saber d’ell mateix. Perquè els cristians creiem que Déu no es queda mut contemplant els nostres ridículs esforços per conèixer-lo, sinó que se’ns revela. Les nostres neurones continuaran patint per assimilar i expressar el que Déu ens comunica, però sempre és millor això que referir-se a un déu mut.

Encara que no ho acabem d’entendre, és molt important creure en Déu u i tri. Perquè això vol dir que el mot Déu no s’associa a conceptes com lluites internes, control, avorriment, soledat. Al contrari, Déu es conjuga amb comunió, amor, diàleg, comunicació…

I, com que hem estat creats a imatge i semblança de Déu, també nosaltres hem estat creats per a la comunió, comunicació, diàleg i amor. No som trinitaris perquè no som Déu, però sí que hem estat fets per a la comunió sense perdre la identitat.

Jordi Vila

Els laics són apòstols (Jn 20,19-23)

La pau, l’alegria i el perdó són els tres dons que reben els deixebles en contacte amb Jesús ressuscitat. La seva vida nova, vencedora de la mort, els és vessada i encomanada: «alenà damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant». Així Jesús ja pot tornar al Pare sense deixar-los orfes. Resta espiritualment en ells, els envia a continuar la missió encomanada pel Pare i els capacita per dur-la a bon terme.

Avui celebrem, doncs, la culminació de la festa pasqual. Pasqua no és tan sols la victòria de Jesús sobre el pecat i la mort, sinó la nostra participació en aquesta victòria. La festa de Pentecosta marca el final del temps de Jesús en la carn i l’inici del temps de l’Esperit de Jesús en l’Església. És en aquest sentit que diem que els cristians som cridats a ser uns altres Jesús.

Com a conseqüència de tot això, avui celebrem el Dia de l’Apostolat Seglar i de l’Acció Catòlica. Perquè l’Esperit Sant no és patrimoni d’una casta especial dins de l’Església. Tots els cristians hem rebut els dons de l’Esperit i som enviats per Jesús a continuar la seva missió perquè el Regne de Déu vingui a nosaltres. La immensa majoria dels membres de l’Església són laics, i per això és impossible que aquesta pugui dur a terme la seva missió sense el compromís apostòlic de tots: el servei a les comunitats que fem els ministres ordenats, els carismes que aporten els religiosos i la presència enmig del món que protagonitzen els laics.

El Concili Vaticà II ha ajudat molt a prendre consciència del paper actiu dels laics, que no és per delegació dels ministres ordenats ni per suplència, sinó que té un caràcter propi i els ve donat per l’Esperit Sant que rebem en el baptisme i la confirmació. En les darreres dècades han sorgit molts moviments, associacions i comunitats de caràcter laïcal, que són una ajuda per al creixement espiritual i apostòlic de cada batejat. Moltes d’aquestes associacions han nascut, com les congregacions religioses, fruit del carisma particular d’un fundador o un grup fundacional, al qual s’han anat afegint altres cristians que s’hi troben en sintonia. L’Acció Catòlica, en canvi, neix a iniciativa dels cristians laics de les parròquies i de les diòcesis, quan s’adonen que associant-se poden complir millor el seu deure d’apostolat i poden enriquir la comunió i la vida cristiana de les parròquies i de tots els ambients on es desenvolupa la vida humana. Per això l’Església exhorta els laics a assumir amb entusiasme la seva tasca apostòlica i a fer-ho de manera associada.

Jordi Vila

Amb dubtes i amb una missió (Mt 28,16-20)

Recordo que, quan feia la carrera de Química, a segon curs hi havia una assignatura que es deia Electricitat i Òptica. Jo era un bon estudiant, però aquell havia estat un curs estrany, i em vaig presentar als exàmens de juny havent estudiat poc i a corre-cuita. Quan vaig llegir l’examen, vaig pensar: “sembla fàcil, llàstima que no hagi estudiat prou. Podria aixecar-me i marxar, perquè no estic ben preparat, però ja que sóc aquí em quedaré una estona a veure si puc contestar alguna pregunta”.

Vaig començar per les poques preguntes que em sabia. Quan vaig arribar a les que no dominava, vaig pensar que, tant per tant, podia provar d’escriure alguna cosa, sempre seria millor que deixar-les en blanc. Una estona després la majoria encara escrivien molt concentrats, mentre que jo ja no sabia què més posar. Em va tornar a passar pel cap d’aixecar-me i marxar sense entregar l’examen, però finalment vaig decidir d’entregar-lo: no hi perdia res, i així almenys el professor em corregiria els errors.

Uns dies després vaig anar a mirar la nota. Pensava treure un tres o un quatre… i havia tret un set! De seguida vaig donar gràcies a Déu per la mica de memòria i de sentit comú amb què m’havia afavorit, que van compensar la meva manca d’estudi, i vaig pensar que ximple que hagués estat de no entregar l’examen!

Tot això té a veure amb el dia de l’Ascensió del Senyor, i aquell dia té molt a veure amb el dia a dia que vivim cadascú de nosaltres. El Senyor va convocar els deixebles en una muntanya. Alguns hi van anar amb els dubtes a l’esquena, però hi van anar. El Senyor els va enviar per tot el món amb una missió gegantina: convertir tots els pobles i batejar-los. Els va dir que seria amb ells tots els dies fins a la fi del món… i va desaparèixer de la seva vista.

I ells es van quedar com nosaltres: amb els dubtes a l’esquena i amb una missió colossal al davant. Ara bé, nosaltres tenim un avantatge: han passat dos mil anys i tenim l’exemple de molts cristians que, amb una sabata i una espardenya, amb els seus dubtes i limitacions, han fet cas de les paraules de Jesús i s’han llançat a la missió: són els sants i santes, els canonitzats i els anònims.

A vegades hi ha persones que es confessen de tenir dubtes. Els dubtes no són pecat. El pecat és deixar-se paralitzar pels dubtes. Quan vaig per la muntanya, porto un GPS per orientar-me. Sembla una brúixola, però no ho és: només indica el nord quan estic en moviment. Si m’aturo, perdo la referència. La vida cristiana és així: només experimentem la presència del Senyor en les nostres vides mentre ens movem.

Jordi Vila

El mestre interior (Jn 14,15-21)

Dos nens a la mateixa classe, en Teo i en Pitus.

En Teo seu a la primera fila, molt a prop de la mestra. Sempre té la mà aixecada, fent preguntes que sovint no tenen res a veure amb el que toca fer a classe. Sempre s’està mirant la senyoreta amb els ulls ben oberts, però quan ella es gira d’esquena aprofita per molestar el company del costat o per fer una bola de paper i tirar-la al de més lluny. Aleshores la mestra s’enfada i ell aprofita per acusar: mira què fan, senyoreta! A casa no fa mai els deures, i l’endemà a classe s’exclama: «és que no ho he entès, m’ho pots tornar a explicar?»

En Pitus és una mica tímid. Seu a l’última fila i sembla que no hi sigui. Mai no pregunta res, procura estar ben atent per entendre-ho tot a la primera i no haver de preguntar. Quan la mestra posa feina, ell s’hi concentra i no para fins que l’ha acabada. Li molesta que els altres nens perdin el temps o facin maleses quan la senyoreta no mira. Ell sap el que ha de fer, no cal que el vigilin tota l’estona. Potser per això fa dos dies la senyoreta li va agafar l’agenda i hi va escriure una nota per als pares: «estic molt contenta de l’actitud i del rendiment d’en Pitus».

Quin dels dos nens estima millor la senyoreta? Segurament en Pitus. Perquè estimar bé no vol dir cridar l’atenció, reclamar protagonisme, acaparar, sinó connectar amb els desigs i les necessitats de l’altre, fer realitat el que l’altre espera.

En Pitus estima bé la mestra perquè guarda els seus manaments, perquè fa el que ella li diu que faci, perquè sap que això és bo per a ell, perquè està segur que ella desitja el seu bé. En Pitus estima bé la mestra perquè, encara que ella no el miri, fins i tot quan ella no hi és, ell la porta a dins i continua fent com si ella hi fos.

Aquesta és la història que se m’ha acudit en llegir les dues reflexions que avui fa Jesús als seus deixebles. La primera, que si l’estimem guardarem els seus manaments. La segona, que ell no és físicament amb nosaltres, però el seu Esperit és dins nostre i ens manté connectats amb ell.

Jordi Vila

El cap de colla (Jn 14,1-12)

Una de les experiències intenses i boniques que vaig fer a les parròquies del Priorat eren les colònies amb els infants. Cada any fèiem un dia d’excursió a peu. Alguns nens ho vivien amb mandra i amb por al cansament, altres com un repte personal que havien de superar. I per a tots mossèn Jordi era el cap d’expedició, el qui sabia per on calia passar, el qui ho tenia tot controlat i podia resoldre totes les dificultats.

Cada nen té el seu tarannà. Alguns necessitaven ser tota l’estona ben a prop meu, buscant el meu suport, la meva seguretat o la meva aprovació. Altres havien de saber què hi havia allà on anàvem, què faríem i per què hi havíem d’anar caminant. Altres havien de preguntar contínuament quant falta per arribar, altres havien de dir que estaven cansats i altres volien cantar tota l’estona les cançons del mossèn.

La vida és una gran excursió que fem per primera vegada. La vivim, doncs, amb tota la il·lusió i les pors dels infants. Que n’és, d’important, tenir un cap de colla que ens guiï, que ens acompanyi, que ens animi, ens orienti i ens doni un cop de mà. Algú que ja ha estat allà on anem, algú que sap què és caminar i que està pendent de nosaltres.

Aquest és Jesús. Ell és el camí, la veritat i la vida. Ell coneix el camí, el fa amb nosaltres i, quan no podem superar els passos difícils, ens pren de la mà. Ell coneix la meta cap a on anem, que és la casa del Pare. Posem, doncs, en ell la nostra confiança, fem cas de les seves paraules, seguim-lo de prop i deixem-nos portar per ell.

Jordi Vila

Reconèixer la veu del pastor (Jn 10,1-10)

Jesús es presenta com el bon pastor i com la porta de les ovelles. Els altres presumptes pastors són lladres i bandolers a qui les ovelles no han de fer cas. Però les ovelles reconeixem la veu de Jesús i, entrant per ell, quedarem salvats de tot perill.

Paraules molt boniques, sí, però em puc preguntar: a la pràctica, ¿sé reconèixer la veu de Jesús i distingir-la dels lladres i bandolers? Jesús mateix ens dóna criteri de discerniment: «Els lladres només vénen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».

Vida a desdir no vol dir riquesa: hi ha fortunes materials que maten l’ànima.

Vida a desdir no vol dir èxit: hi ha victòries que, un cop assaborides, esclaten com una bombolla.

Vida a desdir no vol dir seguretat: hi ha defenses que paralitzen.

Vida a desdir no vol dir benestar: hi ha conforts que endormisquen.

Vida a desdir no vol dir plaers i emocions: hi ha delícies que embafen.

Vida a desdir no vol dir ordre, ni silenci, ni harmonia, ni saviesa, ni rectitud: tot això són elements que ens porten a la vida bona, però vida a desdir és molt més que tot això.

El sant pare Francesc ens recorda que, com a Poble de Déu, participem de l’Esperit de Jesús. Tenim un sentit interior de la fe que ens permet discernir el que ve autènticament de Jesús i el que és falsedat i aparença. Només cal que mirem el tarannà de Jesús a l’evangeli: tot el que ens porta a més compassió, més perdó, més fraternitat, més alegria, més generositat, més obertura als altres, ve del bon pastor. La resta són veus seductores de les quals no hem de fer cas.

I, en cas de dubte, fiem-nos de les altres ovelles. La seva força és anar juntes formant un sol ramat. Tot el que ens porta a la divisió o a l’allunyament dels altres no hi ha dubte que no ve de Jesús.

Jordi Vila