Acompanyar (Lc 24,13-35)

Els qui ens dediquem a parlar sabem que, per atreure l’atenció de la gent, no hi ha res millor que explicar una història, una anècdota, un conte. Potser per això ens atreuen també especialment alguns passatges de l’evangeli: el fill pròdig, el bon samarità, l’ovella perduda… i els deixebles d’Emaús.

Ens sentim identificats amb aquests dos personatges i amb la seva situació. ¿Qui no ha conegut el desengany? El camí d’Emaús és un camí de replegament, de tornar a les petites rutines, a la supervivència de cada dia, després d’una etapa de grans il·lusions i de descàrregues d’adrenalina. Els que ja som una mica grans podem recordar el “desencanto” polític dels anys vuitanta després de la lluita per la democràcia dels setanta. En economia, tots tenim ben clar el que ha passat els darrers deu anys: ha rebentat la bombolla i ha arribat la crisi.

Quins ensenyaments podem extreure de l’experiència dels dos deixebles?

En primer lloc, que Jesús sempre ens acompanya. Quan vivim un contratemps greu, sovint pensem que Déu ens ha abandonat. Imaginem Déu com una espècie d’àngel protector que ens fa immunes a tota desgràcia. La malaltia, el fracàs, un trencament, la mort propera, destrueixen aquesta imatge il·lusòria de Déu i ens fan sentir sols, deixats de la seva mà. La història dels deixebles d’Emaús ens mostra que Jesús continua al nostre costat encara que no el sapiguem reconèixer.

En segon lloc, que la funció de Jesús en les nostres vides no és la d’evitar-nos qualsevol mal i portar-nos per un camí de roses, sinó de donar sentit a tot allò que ens succeeix, fins i tot a allò que sembla que no en pot tenir. Sí, cada vida humana té sentit, no hi ha cap desgràcia que quedi al marge de l’acció redemptora de Jesús, del pla de salvació de Déu. Aquell matrimoni trencat, aquell fill ensorrat en la droga, aquell accident amb conseqüències greus, em poden superar a mi, em poden trencar per dins… però han estat assumits per la mort de Jesús i han estat il·luminats amb la seva resurrecció. El camí d’Emaús ens diu que, encara que siguem dins el túnel, hi ha un horitzó de llum i val la pena continuar endavant.

En tercer lloc, ens indica els instruments concrets de la trobada amb Jesús: les Escriptures que els va ensenyant pel camí i el pa que parteixen a taula. La Paraula de Déu i l’eucaristia. En un temps de canvi accelerat com és avui, tenim a vegades la temptació de pensar que els nostres camins d’accés a Déu ja estan gastats, que no diuen res a les noves generacions. Potser han de canviar moltes formes, però sempre hem d’anar a parar al mateix fons: confrontar les nostres vides amb el tresor de la Paraula de Déu i fer-nos comensals del Fill de Déu que s’ha entregat per nosaltres.

Finalment, el camí d’Emaús ens mostra també l’estil de la trobada de Jesús amb els deixebles, un estil que hem d’assumir també com a Església. El podem sintetitzar en una paraula: acompanyament. Jesús no es presenta amb prepotència, no els barra el pas, no els empeny a canviar la seva ruta, sinó que es posa humilment i pacient al seu costat. És l’actitud que hem de tenir com a Església en conjunt i com a cristians, cadascú en particular. Escoltar, acompassar-se al ritme de l’altre, dir la paraula que l’altre pot captar. Durant uns anys s’ha vist la parròquia com el lloc on es va a fer reunions. Potser l’hem de veure cada vegada més com el lloc on es pot anar a conversar i a obrir el cor.

Jordi Vila

Cal reunir-se en comunitat per trobar Jesús ressuscitat (Jn 20,19-31)

Jesús es presenta, diumenge rere diumenge, als deixebles reunits. Tomàs no hi és i no en fa experiència. Per això li manca fe. La comunitat és l’ambient de la trobada amb el Crist ressuscitat. Fins i tot en els casos més personals, com Pau, a qui el Senyor Jesús es va manifestar en el camí de Damasc, cal de seguida conduir-lo a la comunitat perquè recobri la visió clara i s’obri a la vida nova per mitjà del contacte amb els germans.

Som fills del nostre temps i de la nostra cultura, molt individualista. Moltes vegades ens plantegem la fe com una cosa absolutament privada i personal. L’Església ens fa nosa, tot el que ens diu ens sona a imposició, no veiem la necessitat d’anar a missa… i ens passa com a Tomàs.

No hi ha dubte que, com a realitats humanes que som, totes les comunitats cristianes tenim les nostres limitacions, i molt importants. També les tenien els primers deixebles, que no deurien ser gaire millors que nosaltres. Però Jesús es feia present enmig d’ells i el seu Esperit els transformava. Això també passa entre nosaltres. La fe en Jesús ressuscitat implica la fe en la seva presència en l’Església, reunida allà on n’hi dos o tres d’aplegats en el seu nom.

Hem de ser autocrítics, hem de fer projectes i plans pastorals, i els hem de dur a terme per tal d’estar a l’altura del que se’ns demana. Però ara que és temps de Pasqua, és temps també de gaudir i celebrar la presència de Jesús enmig nostre. En la Paraula que escoltem a missa, que meditem en petits grups o a casa, que mirem de transmetre en la catequesi. En els sagraments que celebrem. En els pobres a qui volem servir.

Que la nostra vida comunitària sigui portadora de la pau que Jesús ens porta. Que, com els primers deixebles, en sortir de missa puguem dir a tothom: «Hem vist el Senyor».

Jordi Vila

Déu l’ha posat a lloc (Jn 20,1-9)

«S’han endut el Senyor i no sabem on l’han posat». Sempre que hem de fer un dol, tot se’ns remou per dintre i tenim feina a endreçar records i emocions per tal de continuar vivint la vida de manera sostenible. Els deixebles de Jesús tenien molta feina, aquell dissabte sant, per anar posant a lloc tot el que havien viscut amb Jesús i fer-se càrrec del seu final tràgic. Qui era Jesús? Si no era el Messies, ¿era un de tants profetes rebutjats pel poble, era un visionari, un impostor, el Servent del Senyor anunciat per Isaïes? ¿Calia esborrar el record de Jesús de les seves vides o més aviat preservar-lo com un senyal diví? Mai no podrem saber què passava pel cor dels deixebles aquell dissabte sant, els evangelis no en diuen res.

Sí que sabem l’ensurt de Maria Magdalena la matinada del diumenge. Va anar al sepulcre, potser perquè la proximitat del cadàver de Jesús l’ajudés a posar-lo a lloc dins seu, com fem sempre que vetllem un difunt. I es va trobar que no hi era. «S’han endut el Senyor i no sabem on l’han posat».

Encara no ho havia entès. No ho va entendre fins que el mateix Jesús no la va anomenar, com feia abans: «Maria». Nosaltres ara sí que ho sabem. Qui s’havia endut el Senyor era Déu mateix. El lloc de Jesús no era entre els morts, sinó com a Senyor de la vida, el primer dels ressuscitats. Abans que els deixebles sabessin on havien de posar Jesús, Déu el va posar a lloc. Qui havia curat tants malalts, qui havia portat el perdó i havia predicat la misericòrdia de Déu, no podia restar mort víctima de la maldat humana. Déu ha donat la raó a Jesús. El camí que ell va seguir i ens va ensenyar és el que porta a la Vida.

Jordi Vila

Un dia que ja no s’acaba (Mt 28,1-10)

Contemplem amb estupor, aquesta nit, un esdeveniment, una sorpresa que, vint segles després, encara ens interpel·la i ens sacseja. Quan sembla que ja tot ha estat consumat, quan la mort ha omplert de negror i de buidor la vida dels primers deixebles i ha relegat Jesús a la memòria del passat, una claror nova il·lumina aquell diumenge: Jesús és viu, Jesús torna al nostre present per no sortir-ne mai més.

Aquell diumenge a Jerusalem és un dia que ja no s’acabarà mai. Quan els deixebles tornin a la vida quotidiana de Galilea, Jesús restarà amb ells com un germen de vida que vol expandir-se i que ho transforma tot. Així hem de viure nosaltres la nostra fe. En la vida de cada dia, ser testimonis i heralds de la vida plena de Jesús, sentinelles dels indicis de resurrecció que, com la tomba buida i la presència dels dos homes amb vestits resplendents, podem avui contemplar també entre nosaltres. Cada persona i cada poble que es redreça després d’un fracàs, cada gest de pau, de reconciliació, de perdó, de fraternitat, cada cop que algun ésser humà troba la felicitat encarnant alguna de les benaurances evangèliques, es repeteix l’anunci joiós d’aquella matinada: Crist ha ressuscitat, al·leluia!

Jordi Vila

Un silenci meravellat (Jn 18,1-19,42)

Que em perdoni qui m’hagi de perdonar si dic una heretgia, però penso que, encara que no hagués ressuscitat, la mort de Jesús hauria de ser considerada una fita única en la història de la humanitat. Una mort entregada, amb plena consciència i plena llibertat, sense cap espurna d’odi, plena de perdó i d’amor, capaç de vèncer tot el dolor, les conspiracions, les mentides, vexacions, traïcions… La culminació perfecta d’una vida que ja havia estat, en si mateixa, una obra mestra d’humanitat.

Per això avui no recordem la mort de Jesús amb tristesa, amb frustració, amb ràbia… que són els sentiments que escauen a la vivència de la mort de qualsevol persona propera, i encara més si és una mort violenta. Avui recordem la mort de Jesús amb un silenci meravellat, esbalaïts de veure com la negror més absoluta i el fred més glacial han estat traspassats per la claror i la calidesa d’una vida humana que ha sabut sobreposar-se a les forces del mal que s’havien desfermat damunt d’ell.

L’odi ha estat vençut pel perdó, la maldat ha estat vençuda per la dignitat humana i per l’amor. Per això calia que la mateixa mort fos vençuda per la vida. Per això calia que Jesús ressuscités. Per això celebrarem la Pasqua.

Jordi Vila

Repetim el gest de Jesús (Jn 13,1-15)

Convertint el pa i el vi d’aquell sopar en sagrament del seu cos i de la seva sang, Jesús anuncia als deixebles la seva mort i els explica el seu sentit: ningú li roba la vida, sinó que és ell qui la dóna lliurement, qui l’entrega generosament per tal de vèncer l’odi amb l’amor i la mort amb la resurrecció.

A més a més, Jesús encomana també als deixebles que repeteixin aquell gest com a memorial seu. Així ell continuarà present enmig de la comunitat, i tothom qui mengi el cos i la sang de Jesús entrarà en comunió amb ell i participarà dels efectes salvadors de la seva mort i resurrecció.

Però en aquell sopar Jesús va fer un altre gest que recull l’evangeli de Joan: es va treure el mantell, es va agenollar davant dels deixebles i els va rentar els peus. Era un gest tan inequívoc de servei que Simó Pere s’hi va resistir: això no li correspon al mestre de fer-ho, sinó al deixeble! Però Jesús li va exigir que es deixés fer, i després va explicar que els havia donat exemple perquè sempre estiguessin al servei els uns dels altres.

Avui recordem, doncs, dos manaments de Jesús: partir el pa en memòria seves i rentar-nos els peus els uns als altres. Dos manaments complementaris, que s’expliquen l’un a l’altre. No podem menjar el cos i beure la sang de Crist si no estem disposats a fer de la nostra vida una història d’entrega i de servei com ho va ser la seva. Només si servim en nom de Jesús, tal com ell ho va fer, les nostres vides seran instruments de la salvació que ell ens ha guanyat.

La comunitat cristiana reunida no pot celebrar l’eucaristia sense el ministeri (que vol dir servei) d’un bisbe o d’un prevere. Per això avui se’ns encomana tenir un record especial pels qui exerceixen el ministeri ordenat en l’Església. En canvi, per a rentar els peus, per a servir, només cal que hi hagi una persona disposada a fer la feina: no calen nomenaments ni estructures. Cada deixeble, cada batejat, quan serveix els altres, ell tot sol es converteix en sagrament de Jesús, en presència d’Església allà on es troba, i d’aquesta manera exerceix el seu sacerdoci baptismal: participa de l’únic sacerdoci de Jesús en bé de tota la humanitat.

Jordi Vila

Acompanyem Jesús (Mt 26,14-27,66)

Les nostres vides estan fetes de moltes coses: hi ha records, judicis, conviccions, dubtes, il·lusions, projectes, propòsits… Hi ha alegries però també hi ha tristeses, fracassos i decepcions. Quan mirem dins nostre, trobem una gran enyorança: de ser més feliços, d’estimar més, de viure més. Si la mirada dins nostre és sincera, hi descobrim també el pecat, la barrera, la tendència al mal que no ens deixa créixer. Hi descobrim també la por a la mort, a la manca de sentit i d’horitzó.

Cadascú de nosaltres ens podem esforçar i podem aconseguir petits i grans èxits, però sabem que no ens podem salvar a nosaltres mateixos, que no podem traspassar els límits de la nostra contingència. Déu ens va crear per al bé i per a la vida, i sabem que només ell ens pot obrir el camí que el nostre pecat ha anat tancant.

Durant aquesta Setmana Santa no hem de fer altra cosa que contemplar Jesús. Ell és Déu que ens ve a salvar. Ha assumit la naturalesa humana per tal de salvar-la en ell i perquè siguem també salvats tots els qui ens vinculem, ens agafem, ens arrapem a ell. La Setmana Santa no és, doncs, temps de fer-se bons propòsits, de revisar les nostres vides… tot això encara és mirar-nos a nosaltres mateixos. Setmana Santa és temps de mirar Jesús i de deixar-nos desbordar per l’amor, pel lliurament que descobrim en cada un dels seus gestos, des d’avui que entra a Jerusalem fins al vespre de diumenge vinent, quan caminarà, conversarà i soparà amb els deixebles d’Emaús.

Jesús és el Camí que ens porta a la Vida veritable. Acompanyem-lo, doncs, en el camí d’aquesta setmana transcendental, camí que passa per la mort i arriba a la resurrecció, camí dolorós, sí, però, sobretot, camí fet d’amor fins a l’extrem.

Jordi Vila

Això ara sí que és vida! (Jn 11,1-45)

Això no és vida! Tots entenem el significat d’aquesta exclamació, i tots podríem fer una llista de situacions a les quals es pot aplicar. L’estudiant que suspèn tots els exàmens, el malalt que no és bo per a res, la dona esclava de l’home, l’home enganyat per la dona, l’aturat que ja no sap a qui recórrer, els països en guerra, els camps de refugiats… Vides esguerrades, escanyades pel dolor i per la injustícia, vides que ens fan clamar contra el desordre mundial i contra el desordre còsmic. Això hauria de ser d’una altra manera! Això no és vida!

El nihilisme ens diu que no hem d’esperar res millor. “Esto es lo que hay”. Passa-t’ho com puguis! Ningú no escoltarà les teves queixes.

Les religions ens diuen, cadascuna a la seva manera, que, més enllà de les aparences o del moment present, hi ha un ordre i una justícia que seran establerts al seu moment. Al final tot quadrarà.

Marta, la germana de Llàtzer, té aquesta confiança en el futur: «sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Però Jesús la convida a deixar de mirar l’horitzó llunyà i clavar els ulls en ell: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més».

Jesús posa en acte la resurrecció ara mateix, no la deixa per a la fi dels temps. Llàtzer va sortir a l’instant de la tomba. Per allà on Jesús passa brolla la vida. Res no queda al marge de la seva paraula vivificadora: ni el jove desorientat, ni el malalt sense esma, ni la dona cohibida, ni l’home dolorit, ni les societats trencades… Ni tan sols la mort corporal té la darrera paraula.

Escoltem la pregunta de Jesús a Marta: «¿Ho creus, això?» Escoltem també la crida de Jesús a Llàtzer: «Vine a fora». Obrim-nos a la paraula de Jesús i experimentarem el miracle d’una vida nova ja des d’ara.

Jordi Vila

La llum de Déu esborra el pecat (Jn 9,1-41)

Llum i foscor queden aquí ben representades per l’actitud de Jesús i la dels deixebles i els fariseus que l’envoltaven.
Els deixebles estan intrigats des del començament per saber «qui va pecar perquè naixés cec aquest home, ell o els seus pares». Els fariseus s’indignen perquè, curant el cec, Jesús ha violat el repòs del dissabte. Tant uns com altres tenen, doncs, una mirada semblant: una obsessió malaltissa pel pecat, com si fos allò que té realment gruix i pes en el món.
Jesús, en canvi, no mira el pecat sinó que veu un home necessitat de llum. Ell, que és la Llum del món, no s’atura davant de cap precepte i fa que els ulls d’aquell cec s’omplin de claror. El pecat no compta, no és altra cosa que l’absència de Déu. La millor manera de foragitar el pecat no és fer-se esclau de la llei sinó transmissor de l’amor de Déu a la humanitat.
Curiosament, en aquest evangeli ens podem identificar tant amb el cec com amb Jesús. Ens identifiquem amb el cec perquè tenim foscor al voltant i dins nostre, perquè necessitem que la trobada amb Jesús aclareixi les nostres vides. Ens identifiquem amb Jesús perquè, com a deixebles seus, hem de ser llum del món: no brillem amb llum pròpia, però som transparència de la seva claror.
En aquests dies penitencials de Quaresma, quan som convidats a confessar els pecats i a rebre el sagrament del perdó, aquest evangeli ens fa adonar que l’objectiu de la nostra vida cristiana no és simplement la purificació dels pecats, sinó rebre la claror, l’amor, la vida nova que Jesús ve a portar-nos.

Jordi Vila