Hi ha tants samaritans i samaritanes… (Jn 4,5-42)

Aquesta samaritana no té nom, i això vol dir que li escauen molts noms. Els carrers dels nostres pobles i ciutats són plens avui dia de samaritans i samaritanes. Persones que arrosseguen més d’un fracàs en la vida, com aquesta dona col·leccionista de marits, i que s’han anat desenganyant i fragilitzant. Persones que no acaben de saber a quin Déu adoren: conserven una lleugera pàtina cultural cristiana, però no cultiven cap mena de relació personal amb ell. Persones que semblen estar de tornada de tot però que experimenten una gran insatisfacció.

Jesús s’acosta a aquesta samaritana i així ens ensenya com hem d’acostar-nos a tanta gent ferida i allunyada del nostre temps. Trenca les barreres humanes, no fa accepció de persones. Era una dona i era samaritana, dues bones raons perquè un jueu com cal no li adrecés la paraula. Però Jesús només veu la persona concreta, i s’hi adreça de cor a cor. Amb delicadesa i amb pedagogia, va entrant en el cor d’aquella dona i li va mostrant el do de Déu, la nova vida que li és oferta. No li tira la cavalleria pel damunt: proposa, no jutja, no imposa.

El discurs de Jesús no se centra en el que és moral i el que és immoral, sinó que és l’oferta d’una aigua viva que aquella dona no coneix. No la coneix, però aviat s’adona que sempre l’ha estat enyorant, perquè l’ànima humana té sempre set de Déu, encara que sigui una set inconscient. I així aquella dona es va sentint acollida i respectada com mai no ho havia estat, descobreix la font d’aigua viva i se sent moguda a comunicar als altres el secret d’aquesta font.

Jesús ens dóna, doncs, un model d’evangelització en el respecte, en la veritat i en el desvetllament de la set que nia en el fons de tot cor humà.

Jordi Vila

Voluntat de Déu (Lc 2,41-51a)

A vegades ens fa por la voluntat de Déu. Contraposem el nostre lliure albir a una voluntat de Déu que ens vindria imposada des de fora. Un Déu que mana coses difícils i que a sobre no les explica. Un Déu que ens pot aixafar la guitarra.

El cas de sant Josep podria ser un exemple d’aquesta voluntat fèrria de Déu. Li demana que faci de pare de la criatura que està esperant la seva promesa Maria. Ell sembla que no té més remei que creure-s’ho, i des d’aquell moment el seu projecte de vida amb Maria canvia totalment.

Però no és així de cap manera. Si Déu respecta la nostra voluntat fins i tot quan estem disposats a fer el mal, molt més l’ha de respectar quan ens demana que col·laborem en el seu pla salvador. Jesús va venir a salvar la humanitat, i això també inclou Josep. Josep no és un dany col·lateral, algú que va haver de sacrificar-se pels altres, sinó que és un privilegiat per haver pogut gaudir de la presència tan pròxima de Jesús. Josep va poder experimentar l’amor tendre de Déu fins a un punt que només es pot comparar amb Maria. Josep va entendre que les seves accions eren una resposta afirmativa al pla salvador de Déu. Josep va haver de ser feliç, molt feliç, al costat de Jesús i de Maria. Josep havia de ser molt conscient que Déu li havia canviat la vida, sí, però no a pitjor sinó a millor.

Jordi Vila

Contemplem-lo i escoltem-lo (Mt 17,1-9)

L’escena de la Transfiguració està col·locada estratègicament tant en la vida de Jesús com en el calendari litúrgic. A l’evangeli apareix entre dos anuncis de la Passió, quan Jesús ja fa camí cap a Jerusalem i s’ha desfermat la conspiració que vol acabar amb ell. Al calendari litúrgic apareix al segon diumenge de Quaresma, quan ens encaminem cap a la contemplació del misteri central de la nostra fe.

La Transfiguració és una crida a escoltar i a contemplar el Fill de Déu, aquell home que no tenia res d’extraordinari en la seva aparença, aquell home que perdria fins i tot la seva aparença humana arribat el moment de la Passió. En ell precisament resideix la glòria divina, ell és l’únic digne de ser contemplat i escoltat.

Nosaltres ens distraiem amb tantes coses! Pere, Jaume i Joan es distreien amb Moisès i Elies: dos precursors de Jesús, dos instruments de Déu en la història de la salvació, però que no han de fer cap ombra al Fill de Déu. Nosaltres tenim també moltes coses, molts interessos, lícits i tot, que fem servir d’excusa o de barrera per evitar de quedar completament exposats a la presència de Jesús.

Prenguem exemple de Maria en la disponibilitat a escoltar i respondre a la Paraula de Déu. Segur que ella era la noia adequada per a portar al món el Fill de Déu, però segur també que aquell no era per a ella el moment adequat. Era verge, però estava compromesa amb Josep. Què pensaria la gent? Què pensaria Josep? Què passaria amb el projecte de vida que havien anat preparant tots dos amb tanta il·lusió? Malgrat tot, Maria va dir que sí.

La Transfiguració és l’escena per mitjà de la qual el Senyor vol preparar els deixebles a respondre amb la mateixa disponibilitat. Havien de veure Jesús rebutjat, derrotat i mort. Però Jesús els convidava a contemplar-lo i escoltar-lo, a ell tot sol.

Preguntem-nos què és el que ens distreu o aparta de Jesús, i demanem a Déu la gràcia de centrar-nos només en ell, com va fer Maria.

Jordi Vila

Sense diners, sense poder, sense xarxa (Mt 4,1-11)

Anar de viatge a un país llunyà és una experiència excitant per bé i per mal. Ens fa il·lusió però també ens neguiteja. Comencem a pensar: i si em passa alguna cosa? I aleshores mirem d’assegurar-nos tant com podem: que no ens faltin els diners, que ja se sap que amb calés se soluciona tot; caldrà contractar una assegurança per si ens sobrevé una malaltia o un accident; caldrà també assegurar-nos que sempre hi haurà algú amb qui poder comunicar-nos sense problemes d’idioma…

Jesús és a punt d’emprendre la gran missió, la que li ha encomanat el Pare. I sembla que el diable vol fer-li entrar també el neguit: molt bé, el Pare t’envia, però t’hauries d’assegurar almenys de no passar gana i que no et falti mai el que necessites, prou complicada que tens ja la teva feina; molt bé, el Pare t’envia, però t’hauries d’assegurar que si passa alguna desgràcia els àngels et rescataran al moment adequat; molt bé, tingues present que la gent només entén el llenguatge del poder, de manera que et convé triar uns aliats adequats…

Les temptacions de Jesús no són gaire diferents de les nostres: sí, vull ser bon cristià mentre això no m’afecti la butxaca, la fama, el prestigi, l’autoritat… Vull ser bon cristià mentre no sigui perillós.

El Pare va enviar Jesús a la missió sense diners a la butxaca, sense poder, sense xarxa. Va assumir la naturalesa humana amb tots els seus riscos i limitacions, sense cap roc a la faixa, sense cap telèfon vermell perquè l’anessin a rescatar si anaven mal dades. Així hauríem de viure també els cristians: sense buscar seguretats, oberts al risc que suposa estimar els altres sense reserves i testimoniar la veritat sense vergonya. La nostra única seguretat ha de ser posar la confiança en Déu, tal com va fer Jesús. Això no li va estalviar la mort, però el va dur a la resurrecció.

Una bona pregunta per a aquest inici de Quaresma podria ser: de quina seguretat m’he de desempallegar?

Jordi Vila

Confrontar-nos amb la veritat (Mt 6,1-6.16-18)

Quaresma de nou. Com cada any. Però no és una repetició. Cada dia el sol es pon i torna a sortir, però sempre és un nou dia, diferent de l’anterior, un pas endavant en la línia del temps i en el fil de les nostres vides. Així ha de ser també la Quaresma.

Quaresma és temps d’anar a l’essencial de la nostra existència. Temps de pregària, dejuni i almoina. Temps, per tant, de créixer en el tracte amb Déu, en el domini de nosaltres mateixos, en la relació amb els altres. Anem passant la vida vivint a mitges, defensant-nos de Déu, dels altres i de nosaltres mateixos, aixecant barreres que ens donen seguretat però que acaben empresonant-nos. Quaresma és temps de baixar aquestes defenses i de confrontar-nos amb la veritat nua.

Quina és la veritat? Que Déu ens estima i ens ha creat per a l’amor, i que nosaltres encara no en sabem i encara no ens atrevim. I per això ens cal refer la confiança en Déu, demanar perdó i posar de nou fil a l’agulla. És temps de treball interior i de reconciliació, per tal de viure amb tota veritat el gran misteri de la Pasqua, que ens obre l’horitzó de la vida divina.

Jordi Vila

Contra el capitalisme (Mt 6,24-34)

En aquest temps de crisi, o per a tanta gent que viu en crisi contínua al Tercer i al Quart Món, la frase de l’evangeli pot semblar insolent: «No us neguitegeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu…» Jesús avui no s’adreça a ells: només cal que ens fixem en el principi i el final del text d’avui: «No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses… No us neguitegeu, doncs, pensant en demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions».

Jesús carrega contra la dèria d’amuntegar, contra el desig insaciable d’acumular més i més, com si fos una assegurança contra l’adversitat, quan, de fet, ningú no «és capaç d’allargar, ni un minut, el temps de la seva vida».

Aquest evangeli no és, doncs, un elogi de la mandra o de la irresponsabilitat, sinó un al·legat duríssim contra el capitalisme. La indigència que tantes persones pateixen en el món no és culpa de Déu: el món que ell ha creat disposa de recursos suficients fins i tot per als ocells del cel i els lliris dels camps. Si tanta gent sobreviu dia a dia mancada del més necessari, és perquè el sistema econòmic mundial crea persones insaciables.

El capitalisme es basa en un principi absolutament insolidari: acumular la màxima riquesa possible. A mesura que la humanitat va assolint noves fites i superant els seus límits, cada cop més es fa palès que aquest sistema ens porta cap al desastre. Desastre ecològic, per manca de respecte als recursos limitats de què disposa la natura. Desastre social, perquè la distància entre rics i pobres es fa cada cop més gran i esdevé un abisme insalvable.

La por del comunisme, que era un sistema inhumà i oposat a l’economia de mercat, havia tingut l’efecte positiu de donar un rostre humà, un caire social, al capitalisme. Amb la caiguda del bloc comunista, el capitalisme s’ha desbocat i sembla que vol engolir-ho tot. Ens cal reaccionar. Cal un nou sistema econòmic més humà i més ètic, respectuós de la veritable naturalesa humana. L’autèntic desig, l’ambició més profunda de l’ésser humà no és posseir més, sinó ser més feliç, tenir una vida més plena no sols de diners sinó sobretot de vivències, de vincles positius… Viure amb sentit. Això passa per trobar un estil de relacions econòmiques solidàries, on tothom es pugui guanyar la vida, on tothom vegi premiat el seu talent i el seu esforç, on no manqui a ningú el que necessita.

L’evangeli d’avui ens diu que això és possible i és que Déu vol: «busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol, i tot això, us ho donarà de més a més».

Jordi Vila

Ser sant és difícil, però no tenim cap alternativa viable (Mt 5,38-48)

La reacció més espontània davant d’aquest evangeli és pensar: “buf, això no és per a mi, s’ha de ser un sant per a fer això que diu Jesús!” Doncs bé, és cert que s’ha de ser sant, però no és cert que això no sigui per a mi.

Jesús no diu enlloc que hi hagi dues categories de cristians, els sants o perfectes i els que s’han de limitar a complir els manaments. Jesús proposa un camí de creixement per a tothom, perquè tots els éssers humans puguem posar en acte la semblança divina segons la qual vam ser creats. Per això ens convida a ser «bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial».

És un camí exigent, però també excitant. Jesús no ens proposa un petit benestar, una discreta millora de les nostres capacitats humanes. Ell ens crida a participar del goig i de la vida de Déu, i això suposa un salt endavant inimaginable en les expectatives purament humanes que puguem tenir. No ens ha d’estranyar que ens demani també un canvi de mentalitat radical.

Podem caure en la temptació de pensar: “sí, això està molt bé, ja m’agradaria, però jo no en sóc capaç…” És evident que ningú no n’és capaç amb les seves soles forces, però sabem que comptem amb l’Esperit de Jesús que ja treballa en nosaltres. Els sants i santes de tots els temps són homes i dones fets de la mateixa pasta que nosaltres, amb les seves limitacions i amb els pecats que Déu els ha hagut de perdonar.

La llei del talió continua avui dia ben vigent. Paguem amb la mateixa moneda, som amics dels nostres amics, però que no ens busquin les pessigolles! Jesús ens convida a canviar la mirada. Els altres no són simplement els meus semblants, sinó fills del mateix Pare. Som, doncs, germans.

És cert que les relacions entre germans a vegades no són prou fraternals, diguem-ho així. Però també és cert que sovint els germans no es barallen entre ells en consideració al pare i a la mare. En el tracte amb qualsevol ésser humà tinguem, doncs, present aquest pensament: no és tan sols un semblant meu, no és tan sols un germà meu… és un fill, una filla de Déu!

Jordi Vila