Moral de màxims (Mt 5,17-37)

Sovint es diu que les benaurances són més simpàtiques que els manaments. Les benaurances es presenten com camins oberts per a obtenir la felicitat, mentre que els manaments semblen un seguit de prohibicions: no matis, no robis, no cometis adulteri, no menteixis…

Doncs bé, podríem entendre l’evangeli d’avui com uns exemples pràctics que Jesús ens proposa de conversió dels manaments en benaurances. I aleshores ens adonem que les benaurances, a més de ser simpàtiques, són molt més exigents que els manaments.

“No matis”, per exemple, és un manament que ens permet menysprear, insultar, desitjar el mal, boicotejar, ferir una persona sense transgredir el precepte. “No cometis adulteri” em permet seduir, engelosir, flirtejar irresponsablement. I així podríem anar fent la llista de totes les accions negatives que podem fer sense transgredir cap manament. Podríem anar per la vida com aquell que va per l’autopista frenant a cada radar.

Jesús ens ensenya que viure d’acord amb l’esperit de les benaurances implica que no ens hem de conformar amb no matar, sinó que hem de desitjar i promoure el màxim bé per a cada persona: ni ferir, ni insultar, ni menysprear, sinó fomentar el creixement i la comunió. No ens hem de conformar amb no trencar un jurament, sinó que hem de dotar cada paraula del màxim valor de veritat i de fidelitat.

Ens calen els manaments, perquè la concupiscència, el desig del mal i el desordre són presents en els nostres cors ferits. Però Jesús ens ensenya sobretot que el camí de la felicitat i de la plenitud no es limita a evitar el mal, a complir amb les prohibicions, sinó que consisteix a fer el bé tant com puguem. Com més veritat, més fidelitat, més delicadesa, més amor posem en les nostres vides, més feliços serem. Aquesta “moral de màxims” no és al nostre abast sense la força de l’Esperit de Jesús que ens empeny endavant i ens perdona a cada reculada. És així com podem viure de manera sana una moral tan exigent, sense caure en perfeccionismes malaltissos.

Jordi Vila

Som sal, som llum (Mt 5,13-16)

Em fa l’efecte que, en comentar alguns evangelis com el d’avui, em repeteixo. Però no hi puc fer res. Sempre em fixo en el mateix. D’aquest evangeli em crida molt l’atenció que Jesús hagi encadenat dues paràboles tan semblants. No n’hi havia prou amb una? La de la sal o la de la llum. Per què totes dues? Doncs, segurament, perquè es complementen.

La sal no es veu però es nota. La sal no és la base de cap plat, sinó un condiment que cal emprar amb mesura, amb discreció. La sal pot marcar la diferència entre un plat exquisit i un plat insuls.

Som sal de la terra quan amanim les nostres vides amb els valors del Regne. Encara que no parlem de Jesús, som sal i som veritables apòstols del Regne de mil formes diferents. Quan algú fa el servei de portar la compra al seu veí ancià, o es preocupa d’anar-lo a veure de tant en tant per si li convé alguna cosa. Quan algú s’implica en política o en el món de l’associacionisme no pas per afany de poder o de protagonisme sinó per vocació de servei. Quan una parella en crisi decideix lluitar per tirar endavant el seu compromís. Quan un jove es decideix a pensar per ell mateix i no deixar-se arrossegar pel que tots fan, o pel que tots diuen que fan… Això és ser sal.

La llum ens obre a tot el que tenim més enllà del nas, ens orienta i ens situa. Quan som en un lloc fosc, el primer instint és buscar la llum.

Som llum del món quan comuniquem el missatge de l’evangeli: que Déu és Pare que estima i perdona, que és Paraula que es comunica i que s’ha fet home, que és Esperit que ens infon la vida.

Som llum quan, al toc de les campanes, anem a missa i, en acabar aquesta, parlem animadament a la plaça. Som llum quan el pare o la mare resen amb els fills. Som llum quan assumim el compromís de fer de catequistes. Som llum quan no ens estem de manifestar que ser cristians ens ajuda a viure millor.

Jesús no ens diu que hem de ser sal i llum, sinó que ho som. El que ens pertoca a nosaltres és de no amagar l’Esperit que Déu ens comunica, deixar que Ell flueixi a través nostre i, transformant-nos, transformi el nostre entorn.

Jordi Vila

Ser llum com Jesús (Lc 2,22-40)

Calia una mirada molt sensible i una gran esperança per reconèixer el Salvador en aquell marrec que Josep i Maria duien al temple per complir amb el sacrifici de consagració que havien d’oferir les famílies pobres: un parell de tórtores o dos colomins.

Simeó va dir de Jesús: «llum que es reveli a les nacions». Per això avui ens presentem a l’església amb les candeles enceses, testimoni de la llum que Jesús ha vingut a portar.

Per això també avui és la Jornada de la Vida Consagrada. Monjos i monges, religiosos i religioses, laics i laiques consagrats, amb tota la seva varietat de carismes i expressions, tenen aquesta missió comuna: ser heralds i profetes de la presència del Salvador entre nosaltres.

Cada persona consagrada és, ha de ser algú que viu en funció de la vinguda i de la presència del Senyor. És algú que espera i que busca, que troba i que comunica l’encontre amb el Senyor. Perquè el Senyor arriba i ja és present entre nosaltres, però ens calen uns ulls sensibles, una mirada lluminosa, com la de Simeó i Anna, per tal de reconèixer-lo.

Els consagrats i consagrades proclamen amb les seves vides els camins pels quals el Senyor ve al nostre encontre: la pregària, la litúrgia, la Paraula de Déu, la vida comunitària, els pobres i els petits. Diem, i és cert, que hi ha consagrats més actius o més contemplatius, més quiets o més moguts, més solitaris o més comunitaris. Però, en el fons, per diversos camins, tots busquen i troben el mateix.

Ells tenen la mirada oberta per tal de reconèixer els signes dels temps, i per això són profetes, sovint incòmodes perquè viuen desinstal·lats. No són perfectes perquè són humans. Tenen febleses i incoherències com tothom. Però brilla en ells una llum que ens transmet el goig d’haver vist el Salvador. Són menys i no tenen els mitjans ni la influència d’abans. Però precisament per això s’assemblen més a l’Anna i al Simeó de l’evangeli d’avui.

Jordi Vila

Jesús va a les perifèries (Mt 4,12-23)

Quan es parla del beat Carles de Foucauld, a vegades se’l presenta com un ermità que va anar al desert del Sàhara buscant la solitud. És cert que era un contemplatiu i que gairebé sempre va viure sol. Però si va anar al Sàhara va ser per tal de viure entre els més allunyats de Jesús, aquells que no n’havien sentit parlar mai. Els havia conegut en els seus anys de militar i explorador, i ara se sentia responsable de la seva evangelització. I, si va acabar instal·lant-se a Tamanrasset, va ser perquè era un punt de trobada de les tribus tuareg que poblaven el desert, de manera que hi podria tenir el màxim nombre possible de contactes.

Això és una mica el que fa Jesús quan comença el seu ministeri públic. No va al seu poble tranquil de Natzaret, un ambient que coneixia prou, sinó que s’endinsa en la perifèria bulliciosa de Cafarnaüm, lloc de trobada i convivència entre jueus i pagans, lluny de les intrigues polítiques i dels fonamentalismes religiosos que dominaven Jerusalem.

El sant pare Francesc ens parla molt sovint d’anar a les perifèries, de sortir enfora. No pas per desentendre’ns dels problemes centrals, sinó per entrar en contacte amb els que són diferents de nosaltres perquè vénen de l’altra banda de les fronteres, amb els que no compten per als que només estan preocupats pel poder i per això procuren ser sempre ben a prop del nucli, del rovell de l’ou.

A vegades confonem les perifèries amb l’ambigüitat. A vegades entenem per cristià de frontera aquell que no s’acaba de saber ben bé si és cristià o si no ho és. Jesús no actua així. El seu missatge és clar i directe: una crida urgent a la conversió, perquè Déu vol regnar sobre la terra. Això és el que vol dir «el Regne del cel és a prop»: no hem de pensar que la terra estigui a punt d’acabar-se, sinó que el cel és a prop de la terra i que, per tant, cal viure d’acord amb els criteris del cel.

I Jesús crida persones concretes. Homes senzills, uns pescadors. No fa selecció de personal, no tria els millors. Els crida, i confia que el seu seguiment els transformarà: «us faré pescadors d’homes». Agraïm a Jesús que ens hagi cridat des del baptisme a ser també deixebles seus, i deixem-nos transformar pel seu Esperit. Així també nosaltres veurem com Jesús continua anunciant la Bona Nova i curant tota malaltia.

Jordi Vila

Mireu… (Jn 1,29-34)

S’ha posat de moda que, quan un futbolista fa gol, es doni cops al pit, s’assenyali ell mateix amb el dit o bé faci balls i postures perquè totes les càmeres es fixin en ell. Es podria justificar dient que és la descàrrega emocional, el moment d’esplai personal en un joc que exigeix molt de sacrifici de cadascú en bé de l’equip. Però, si el joc és així, seria molt més bonic compartir la glòria amb els companys que han ajudat a fabricar el gol que no pas reclamar-la per a un mateix.

A Vila-seca tenim una activitat musical intensa, i sabem prou bé que quan, al final del concert, el públic aplaudeix l’actuació, el director o el solista no es donen cops al pit ni s’assenyalen amb el dit, sinó que s’afanyen a compartir els aplaudiments amb tots els secundaris del cor o de l’orquestra sense els quals no haurien pogut fer res. Així mateix passa amb el teatre.

Així mateix va fer Joan Baptista. S’havia fet famós, en una època en què les notícies no corrien com ho fan avui, i era capaç de congregar multituds al riu Jordà que volien fer-se batejar tot esperant la vinguda del Messies. Hauria pogut explotar aquesta fama, però tan bon punt va trobar-se amb Jesús, va traspassar-li tot el protagonisme: «Mireu l’anyell de Déu… Dono testimoni que aquest és el Fill de Déu».

Així mateix ha de ser l’Església, i així hem de ser tots els cristians. El nostre objectiu no és créixer en fama, bellesa, prestigi, poder o perfecció. Això seria, en llenguatge del papa Francesc, autoreferencialitat.

L’Església i cada cristià tenim com a missió donar testimoni de Jesús. Si les nostres vides i les nostres accions tenen alguna cosa de força, de gràcia, de bellesa, no és de cap manera per mèrits propis sinó perquè participem de l’Esperit que Jesús ens dóna gratuïtament. Per això el nostre objectiu no ha de ser que la gent digui de nosaltres “que bo que és, que n’és de savi i de treballador, que bé que parla,” sinó que els vinguin ganes d’acostar-se a Jesús.

M’agrada el teatre, i algun cop m’han proposat de fer d’actor en alguna obra. De seguida he dit que no, perquè sóc tímid i em moriria de vergonya. En canvi, no em fa cap vergonya parlar i cantar a missa, per molta gent que hi hagi. I és que la missa no és una actuació on jo sóc el centre. Tots ens hi apleguem per escoltar, veure i menjar Jesús. Per això té molt de sentit que, abans de combregar, repetim sempre aquestes paraules de Joan: «Mireu l’anyell de Déu.»

Jordi Vila

Complir el que és bo de fer (Mt 3,13-17)

Els grans passos endavant en la història de la humanitat han vingut precedits de decisions fermes preses en el cor d’algú o en el si d’un cercle reduït de persones. Un dia Colom va decidir que dedicaria la vida a emprendre una expedició per a obrir la ruta occidental de les Índies. Un dia un petit grup d’enginyers i de polítics va decidir en una reunió que era possible enviar una nau a la Lluna i que valia la pena fer-ho. Un dia, un home i una dona van decidir unir les seves vides, formar una família, i és així com venim al món la majoria d’éssers humans. Sigui dit de passada, el que em sembla més greu dels costums d’aparellament d’avui dia no és el fet que molts no es casin, sinó que en molts casos sembla que no s’hagi pres mai cap decisió ferma, sinó que es troben vivint junts gairebé per la inèrcia dels esdeveniments, i així no es pot edificar cap projecte seriós.

Doncs bé, un bon dia Jesús va decidir emprendre la missió per a la qual havia estat enviat pel Pare, i va anar a buscar Joan vora el Jordà. Joan batejava tots els qui acudien amb voluntat de convertir-se i d’esperar activament la vinguda del Messies. Jesús es posa a la cua, solidari amb el poble, carregant damunt seu els pecats dels altres, tal com va fer a la creu. Joan, en veure’l, el reconeix i no el vol batejar. Se sap inferior, i reclama que Jesús el bategi a ell.

I aquí arriba la resposta de Jesús que vull destacar: «Accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer». Per a nosaltres, que no tenim una mentalitat semita, aquesta frase sembla ambigua. En què es basa Jesús per afirmar que és bo que Joan el bategi? Ben aviat va quedar clar: quan Jesús sortí de l’aigua, el cel s’obrí, i la presència de l’Esperit i la veu del cel van deixar clar que Déu es complaïa en el gest del seu Fill.

Jo trauria dues aplicacions d’aquest evangeli. Primera: la vida està feta de decisions. Deixant-nos portar per la inèrcia del corrent no arribarem enlloc, no construirem res de sòlid. Segona: el criteri fonamental per a prendre les decisions correctes no és fer el que em ve de gust, sinó «el que és bo de fer». Hi ha un designi de Déu, un pla per a cadascú de nosaltres que es va complint quan procurem orientar les nostres vides segons l’esperit de Jesús, en sintonia amb ell. Aleshores també el Pare es complau en nosaltres.

Jordi Vila

Or, encens i mirra (Mt 2,1-12)

Jesús és el regal més gran que la humanitat ha rebut del seu Creador. Els tres mags vinguts de terres llunyanes representen els homes i dones decidits a deixar la comoditat de casa seva per explorar nous horitzons, disposats a posar en qüestió les seves velles seguretats per tal de trobar una veritat més profunda i autèntica. Persones que miren endavant amb generositat, desitjoses de més vida.

Els tres mags reconeixen en Jesús el rei que venien buscant, i per això li reten homenatge i li presenten les seves ofrenes: or, encens i mirra.

L’or és signe de riquesa i abundància de béns materials. Antigament anava associat al poder reial, i avui dia podem dir que qui té diners (l’or del nostre temps) té l’autèntic poder. Oferir or a Jesús vol dir que les nostres butxaques i els nostres comptes corrents es posen també a la seva disposició. Quan això succeeix, la vida fa un tomb revolucionari. Passem de la lògica d’acumular a la lògica del compartir. Els diners deixen de ser un ídol a qui confiem la nostra seguretat i sacrifiquem la vida, i passen a ser un magnífic instrument d’intercanvi, de donar i rebre, en què tots hi sortim guanyant.

L’encens, ahir i avui, és símbol de pregària. És la bona olor del temps, dels pensaments, de l’atenció que oferim a Déu, que puja a ell com un perfum agradable. En una societat materialista com la nostra, hi ha set d’espiritualitat. I proliferen les ofertes, unes més fiables que altres, que prometen una vida més pacificada, amb més harmonia i energia positiva. Oferir encens a Jesús significa reconèixer que la seva persona és qui pot omplir de debò els nostres anhels d’espiritualitat. I val la pena recordar que ell mateix ens va deixar uns mitjans per tal de posar-nos-hi en contacte: l’evangeli, els sagraments, la vida comunitària, els pobres.

La mirra és una goma resinosa aromàtica que es feia servir, entre altres usos, per a embalsamar els morts. Oferir a Jesús la mirra de les nostres vides és confiar a les seves mans tot allò que hi ha de mort en nosaltres: els bloqueigs, els sofriments absurds, les limitacions i els fracassos. El mal no té explicació ni sentit en si mateix, però Jesús ha assumit el mal i la mort i amb la seva resurrecció els ha fet esclatar des de dins. Podem oferir-li, doncs, els nostres sofriments i les nostres morts, amb la confiança que ell en traurà més vida.

Fem-nos, doncs, nosaltres també de la colla dels tres mags, buscadors de la veritat, i oferim a Jesús tot el que som. Ell se’ns dóna com el millor regal que podem rebre.

Jordi Vila

Paraula, Llum i Vida (Jn 1,1-18)

Hem tornat a proclamar avui el pròleg de l’evangeli segons sant Joan, que ja havíem llegit en la missa del dia de Nadal. L’evangelista ens presenta Jesús, el Fill de Déu, com la Paraula, la Vida i la Llum. Tres mots que expressen els grans anhels de la humanitat.

Certament avui dia és difícil anunciar Jesús a la nostra societat. Molta gent es pensa que ja ho sap tot sobre Jesús, simplement perquè va fer la primera comunió i li han quedat records d’alguna missa i d’alguna cosa que va aprendre a catequesi. A més, quan algú s’atreveix a parlar de Jesús, ràpidament la conversa deriva cap a la polèmica religiosa: la Inquisició, l’avortament, la pederàstia, el Vaticà… Encara bo que la irrupció del papa Francesc ha representat una alenada d’aire fresc i que els mitjans de comunicació i la gent del carrer se’l mira amb simpatia.

Però en el cor de cada ésser humà, per molt desorientat o distret que estigui, sempre hi ha uns anhels de fons. Hi ha la necessitat de donar un sentit, una raó de ser a la pròpia vida, un motiu per a continuar endavant, un objectiu pel qual lluitar i un punt de referència constant enmig dels vaivens de cada dia. Jesús és la Paraula. La majúscula vol dir aquí que en Jesús trobem aquest sentit i raó de ser que busquem.

Enmig de la foscor dels fracassos, dels desànims, de les nostres pulsions incontrolades, dels sofriments, de tota la càrrega d’absurd i de foscor que hi ha en el nostre món, Jesús és la Llum. Ell és l’únic capaç d’il·luminar els racons més foscos de l’ésser humà i de la història. Ell és la Llum.

La mort sempre ens amenaça i acaba robant-nos la vida. Vivim a mitges, i a més a més la vida té data de caducitat. Jesús, però, ha vençut la mort. Ell ens fa viure en l’esperança de la resurrecció i ja ara el seu Esperit ens infon la capacitat de viure una vida més oberta, més ampla, més plena. Jesús és la Vida.

Si tenim el deure i la necessitat de continuar anunciant Jesús al nostre món d’avui no és perquè volem augmentar el nombre de cristians, amb un afany proselitista. No és tampoc perquè volem mantenir unes tradicions religioses que formen part de la nostra cultura. És, sobretot, perquè faríem molt mal fet de no compartir el tresor, el goig, la llum, la vida que ens dóna Jesús. Molta gent avui continua necessitant, sense saber-ho, la seva Paraula. I no la descobrirà si no és per mitjà del nostre testimoni, de la nostra manera de viure, i potser alguna vegada per mitjà d’alguna paraula que puguem dir, amb tota senzillesa, des del fons del cor.

Jordi Vila

No enterrem la pau (Lc 2,16-21)

D’aquí a pocs mesos farà cent anys de l’inici de la Primera Guerra Mundial. Una carnisseria humana de morts a les trinxeres.

La nit de Nadal de 1914 va succeir en diversos llocs del front un fet tan sorprenent que alguns l’han arribat a considerar una llegenda i altres s’ha dedicat a documentar-lo: els soldats van anar sortint de les trinxeres per unir-se als seus enemics en terra de ningú i compartir cants, provisions i records familiars. Va ser una treva tàcita, no vinguda de cap govern ni estat major sinó decretada per l’esperit nadalenc que havien proclamat els àngels: «pau a la terra».

El més sorprenent i absurd del cas és, però, que hores després d’aquest miracle en què els enemics havien esdevingut persones amb rostre, nom, família i sentiments, les persones van esdevenir de nou enemics i la guerra es va reprendre com si no hagués passat res. Tot havia estat un miratge passatger, i aquells homes decidien que la realitat que ells triaven eren les bales, el fang, la sang i la mort.

Avui acabem l’octava de Nadal i comencem un nou any. Deixem enrere els desigs de bon Nadal, i d’aquí a poques hores deixarem de dir bon any. Fins l’any que ve. ¿Enterrarem també nosaltres l’esperit nadalenc i tornarem a les trinxeres del nostre món, massa fred, implacable i inhumà?

Ens diu l’evangeli d’avui que «Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava». El missatge de l’àngel, l’homenatge dels pastors, no es van fer fonedissos: van restar vius en el caliu d’un cor fidel, amant, lluminós. I d’aquesta manera Maria va anar construint des del primer dia la història de la seva maternitat, fins al punt que l’hem poguda considerar Mare del Fill de Déu, Mare de l’Església i Reina de la Pau.

Que aquest any 2014 sigui també per a tots nosaltres un any de maduració en el cor de la gràcia que Déu ens dispensa cada dia, que sapiguem acollir l’amor i la pau que ell ha vingut a portar-nos en la persona de Jesús.

Jordi Vila