Donar la cara i donar la vida (Lc 23,35-43)

El 23 de febrer de 1981 ha estat segurament la data dels temps moderns en què la monarquia espanyola ha gaudit de més popularitat. Feia poc més de cinc anys que el rei Joan Carles I havia pujat al poder com a successor del dictador Francisco Franco. Malgrat el pessimisme i la por ambiental, semblant als que vaig notar a Polònia el 1989, quan el règim comunista trontollava però encara no havia caigut el mur de Berlín, el rei i Adolfo Suárez van aconseguir liderar una transició pacífica a la democràcia.

Aquell 23-F, una revolta d’elements de la guàrdia civil i de l’exèrcit va fer témer el pitjor. El tinent coronel Tejero va assaltar el Congrés de Diputats i va retenir tot el govern. Van sonar trets i hi va haver molta confusió. Mentrestant, unitats de la divisió cuirassada Brunete es movien per Madrid, i a València hi havia tancs al carrer. Aleshores, després d’unes hores d’angúnia, va aparèixer el rei a la televisió i va refermar el seu compromís amb la democràcia. Com a cap de les forces armades, va comminar els rebels a sotmetre’s als seus superiors, i les tropes a tornar a les casernes. El rei havia donat la cara, i el malson es va acabar.

Ha plogut molt des d’aleshores, el rei ha tingut unes quantes relliscades i ha perdut prestigi, però aquell 23-F ens serveix per entendre el que s’espera d’un cap d’estat, tant se val que sigui rei o president de la república: és algú que ha de donar la cara per garantir el bé comú, per damunt dels interessos personals o partidistes.

És en aquest sentit que Jesús és rei de tot el món. Quin és el màxim bé comú? El bé més comú de tots és el que afecta tota la humanitat, no pas una societat concreta. El màxim bé és el que no esgota els seus efectes en el temps, sinó que perdura eternament. El màxim bé comú és, doncs, la salvació eterna de tota la humanitat. Doncs bé, això és el que Jesús ha vingut a obtenir: “Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell” (Jn 3,17).

La mort en creu de Jesús va ser el seu 23-F. No va donar tan sols la cara, sinó fins i tot la vida per tots nosaltres. El seu amor i el seu perdó van vèncer, ja des de la creu, l’odi i la crueltat que el condemnaven. N’és prova la promesa de salvació que va rebre aquell criminal que al darrer moment de la seva vida va girar la mirada vers ell: “T’ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís”.

Jordi Vila

Tot anirà bé (Lc 21,5-19)

La història i l’actualitat són plens de desastres, uns naturals i altres provocats per la maldat humana. Per posar dos exemples: fa poques setmanes van ser beatificats a Tarragona centenars de màrtirs que van ser assassinats, i molts d’ells salvatgement torturats, per odi a la fe, per encegament ideològic dels seus botxins. I ara fa pocs dies el tifó Hayian ha provocat milers de morts i una gran devastació a les Filipines.

És difícil d’imaginar l’acumulació de dolor que provoquen aquests fenòmens: tanta impotència, tantes vides trencades… Brolla una pregunta punyent: on és Déu? Com pot ser que permeti aquests desastres?

Jesús era conscient d’aquestes pàgines negres de la història. L’evangeli d’avui parla de guerres, destruccions, persecucions, terratrèmols, fams i pestes. En cap moment diu Jesús que hagi vingut a evitar aquests cataclismes. Diu que no ens alarmem, que no es perdrà ni un dels nostres cabells. El mal i la destrucció no tenen l’última paraula.

Un ús adequat i obert de la raó ens pot ajudar a entendre que un mal en aquesta vida temporal, per gran que sigui, sempre serà poca cosa si ens espera una vida eterna de plenitud en Déu. El que passa és que moltes vegades no fem cas de la raó. ¿Com explicar al nen que plora desconsoladament a la porta de l’escola que és molt bo per a ell que la seva família estimada el deixi enmig de totes aquelles persones que desconeix? ¿Com explicar-li que el mal que li fa el metge és per al seu bé? ¿Com explicar a la noia enamorada que aquest noi que l’acaba de deixar no li convé?

Així mateix potser un dia entendrem, des de la mirada de Déu, que tot té un sentit i que tot acaba bé.

La mística anglesa Juliana de Norwich va sentir que Déu li revelava aquesta frase, que ve a ser el resum de tota la teologia: “All shall be well, and all shall be well, and all manner of thing shall be well” (Tot anirà bé, i tot anirà bé, i totes les coses aniran bé).

Jordi Vila

Serà perfecte (Lc 20,27-38)

Com ens imaginem la vida eterna?

Hi ha qui no se l’imagina de cap manera. Els materialistes radicals diuen que, quan ens morim, s’acaba tot i tururut viola. Això de pensar que hem de viure sempre és un autoengany. No som pas tan importants.

Hi ha qui l’entén com una repetició, un tornar a començar. S’acaba el videojoc. Game over. I comences una altra partida. És una versió moderna i simplificada de l’ancestral creença de les religions orientals en la reencarnació d’un cert esperit vital que va transmigrant de vida en vida.

Molts cristians, quan pensem en el cel, ens imaginem una mena de versió millorada de la vida actual. La mestressa de casa se l’imagina com un hotel on li faran tota la feina. L’estudiant com unes vacances que no s’acaben mai. El pagès, un paradís que dóna tota mena de fruits. Jo me l’imagino com un lloc on podré fer totes les excursions que vulgui sense cansar-me i veure partits en què sempre guanya el Barça.

Voleu saber la veritat? La veritat és que no sabem com serà. En l’evangeli d’avui Jesús ens diu que serem igual que els àngels i que serem fills de Déu. Així doncs, ja no estarem sotmesos a les passions humanes i trobarem en Déu la plenitud que no pot donar ningú més.

Serem nosaltres mateixos, amb la nostra identitat. Però la visió de Déu ens il·luminarà i ens farà veure totes les coses amb una mirada diferent, molt més neta, penetrant i amorosa. Reconeixerem els pares, els germans, l’espòs o l’esposa, els fills… Ens alegrarem de tenir amb ells una relació d’un amor tan net i clar com no es pot tenir en aquest món. Però serà un amor tan pur i obert que ja no tindrem necessitat de classificar la gent en família i no família, coneguts i desconeguts, amics i enemics. Ens agradarà l’esport, la muntanya, la música o el que sigui, i veurem que la seva bellesa no és altra cosa que una manifestació de la bellesa infinita de Déu.

El celibat pel Regne de Déu és un signe profètic d’aquesta vida eterna que esperem. No vol dir que el matrimoni sigui dolent o menys pur. També les persones cèlibes tenim els nostres defectes i els nostres pecats. El celibat ens recorda que, encara que el matrimoni sigui una cosa molt bona, Déu ens ha destinat a una relació millor encara. El matrimoni, per feliç i sant que sigui, no pot omplir mai del tot les expectatives humanes. Només Déu és la font que pot sadollar la nostra set d’infinit.

Jordi Vila

Contra el populisme (Lc 19,1-10)

El Zaqueu baixet que s’enfila a l’arbre ens pot caure simpàtic de tan ridícul, però això no ens pot fer oblidar que per a la gent del seu poble havia de ser un personatge odiós. Es valia del seu poder per espoliar i extorquir els seus conciutadans. També avui dia tenim molts personatges d’aquest estil. D’alguns, propensos a l’espectacle com en Ruiz Mateos, n’hem fet caricatura. Altres, com Millet, els hem demonitzat perquè han ferit alguns dels nostres sentiments més sagrats. I s’estén la percepció més o menys fonamentada que no hi ha un pam de net, i que els càrrecs més estratègics del sistema econòmic mundial poden ser ocupats per personatges sense escrúpols com Dominique Strauss-Kahn.

En moments així és fàcil que s’estengui el populisme: classificar la gent en categories de bons i dolents, i deixar-se portar per un líder que determina els límits de cada bàndol i els temps i les maneres de fer les purgues.

Jesús no s’aparta dels pecadors, ni aquí ni enlloc de l’evangeli. Recordem l’escena de l’adúltera o la paràbola del fill pròdig. Això no vol dir que sigui tolerant amb el pecat. En acomiadar l’adúltera, la commina a no pecar més. Jesús, però, mira la persona: la brutícia del pecat no esborra la seva dignitat de filla de Déu. La mirada de Jesús desvetlla una nostàlgia de bondat, de claror, de reconciliació. Ens revela que hi ha una altra manera de viure molt més gratificant.

La crisi social que estem vivint té causes morals. L’avarícia i l’afany desmesurat de riquesa i poder han portat a especular irresponsablement amb els diners dels altres fins a posar en perill el sistema econòmic mundial. L’egocentrisme i la manca de compromís porten moltes famílies al trencament, i tant se val si hi ha fills pel mig. Seria molt temptador començar a classificar la gent: d’una banda, treballadors honrats, de l’altra especuladors infames; d’una banda famílies com Déu mana, de l’altra gent immoral i irresponsable. Que quedi molt clar que Jesús no va fer mai això, i que els cristians no ens ho hem de permetre.

L’escena de Zaqueu ens mostra que és possible una conversió sincera, que el pitjor lladre es pot redimir. Per això existeix el sagrament de la reconciliació. Déu no tanca la porta a ningú, Jesús està sempre disposat a entrar a casa de qualsevol i portar-hi el seu missatge de pau, fraternitat i novetat de vida.

Jordi Vila

Viuen en Déu (Jn 17,24-26)

Dels difunts, ens dol l’absència. La imatge del vaixell que salpa lentament mentre des del moll la gent saluda amb tristor ens mostra clarament que tot comiat és un esquinç interior, l’amputació d’un fragment de cor que se’n va amb aquell que acomiadem.

Però els difunts també són presents. Fer el dol vol dir anar prenent consciència que la persona difunta continua vivint dins nostre, que l’hem incorporada i forma part del nostre jo més veritable. Lamentem no tenir-la al costat, però la conservem en la memòria i en el cor.

Tothom pot fer un dol ben fet, siguin quines siguin les seves creences sobre el més enllà. Però els cristians ho tenim encara més fàcil, perquè creiem que, a més de viure dins nostre, la persona difunta viu en Déu. La seva existència ha arribat a la meta per a la qual havia estat creada. I això ens omple de confiança i d’esperança: malgrat tots els dolors i els comiats, creiem que un dia experimentarem la trobada definitiva i la gran abraçada en el si de Déu.

Jordi Vila

Do de Déu, tasca de tots (Mt 5,1-12a)

Els drets humans recullen la igual dignitat de tot ésser humà, amb independència de la seva raça, sexe, condició social, estudis, creences, llengua, etc. Tota persona té dret a ser tractada dignament pel sol fet de ser humana. La dignitat no és un mèrit que hàgim d’adquirir amb el nostre esforç, sinó que ens és deguda pel sol fet d’existir. Però el dret comporta també un deure: hem de viure conforme amb la nostra dignitat, i respectar la dels altres.

Una cosa semblant passa amb la santedat. Els sants famosos pel seu heroisme, els llargs processos de canonització, ens poden fer pensar que la santedat és un mèrit extraordinari que només assoleixen unes poques persones excepcionals. Però no és així. Només Déu és sant. I si parlem de santedat humana és perquè hem estat creats a imatge i semblança d’ell. Per tant, la santedat és un do que rebem per lliure iniciativa de Déu. Tot ésser humà, pel sol fet d’existir, és cridat a la santedat i ja té una participació, encara que sigui llunyana, en la santedat divina.

Aquest do és també una tasca. Som cridats a viure d’acord amb la santedat que Déu ens dóna. La santedat de Déu és inesgotable, i per això cada ésser humà pot participar d’un aspecte diferent de la santedat divina. Els sants no són clònics. Però tots tenen un aire de família, tots reflecteixen la fesomia de Déu.

Les benaurances reflecteixen aquesta pluralitat dels camins de santedat. Mateu recull vuit benaurances, que són un nombre considerable. Però en el fons totes ens remeten a Jesús mateix. Jesús és el model únic en el camí de la santedat.

Santedat universal, do de Déu i tasca que ens ha estat encomanada. Que aquestes reflexions ens portin a viure la festa de Tots Sants com la festa de la santedat ordinària en la qual cadascú de nosaltres és cridat a viure.

Jordi Vila